MIQUEL BAUÇÀ (n. 1940)

Una bella història

SI UNA TARDA ...

Si una tarda

plou la tristesa i lluen sota el baf

les carrosseries dels cotxes, tot creuant

els semàfors, el fang i el fàstic

de la ciutat humida;

si una tarda

un surt cansat de fer feina i plou,

i plou la tristesa i plou tant que els cecs

s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,

com pot un aguantar els ulls de les nines

boges, els ulls de les nines lletges!

La letargia, la tarda, la pluja, la pena,

l'esfondrament general,

el neguen tant a un, que un s'aferra,

a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,

brufada d'esperit.

SI UNA TARDA ... (versió revisada)

Si de tard plou la tristesa

i relluu enmig del fab

la pintura dels vehicles,

els semàfors creuant folls

la llordesa, el fang i el fàstic

dels carrers humitejats;

si de tard un surt de feina,

atuït, malmès, i plou,

i plou tant que els cecs s'arrufen

als portals darrera els ulls,

com pot un l'aguait permetre

d'una nina boja, hostil,

o el mirar de nines lletges!

Letargia, fosca, error,

calfred, pluja, defallença,

general esfondrament,

tant amaren que un s'aferra

al fremir d'una cançó

que se senti de passada.

UNA VEGADA ENCARA...

Una vegada encara, anit, torn a pensar

que si no t'haguessis mort com et morires,

jo, a l'estiu, t'hauria recollit

molts feixos de llenya seca per cremar

a l'hivern a la foganya i perquè tu

poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,

els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa

i s'haurien omplert de petites illes de felicitat,

petites illes contra la meva trista adolescència.

Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,

i després hauríem anat a veure el mar.

Quan la vellesa t'hagués acalat,

jo mateix t'hauria fet un gaiato d'ullastre,

i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.

Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,

i un capell de palla m'hauria tapat un poc els ulls.

Quan les figueres que estan devora el camí

haguessin començat a deixar caure les fulles,

jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos

a tots dos, si no t'haguessis anat fent aquella rialla de morta.

ELS DIUMENGES, A LA TARDA ...

Els diumenges, a la tarda, al pobre barri

de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,

amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,

al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen

els fills dels obrers, sota la benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois estrenyes les noies davant la setmana

de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox. Les parelles

alternen, tristes, i s'evadeixen ... '... fins a l'eternitat!!!'

El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut barri

de Santa Marina i damunt les parelles

que s'evadeixen fins a l'eternitat ...