BONAVENTURA CARLES ARIBAU (1798-1862)
L'autor a LletrA |
Multimèdia sobre l'autor |
L'autor 2.0 |
Nota biogràfica
-
- A LA PÀTRIA
- Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
- oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
- dels núvols e del cel de lluny vos distingia
- per lo repòs etern, per lo color més blau.
- Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
- com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
- guaites per un forat la tomba del jueu
- e almig del mar immens la mallorquina nau.
- Jo ton superbe front coneixia llavors
- com conèixer pogués lo front de mos parents;
- coneixia també lo so de tos torrents,
- com la veu de ma mare e de mon fill los plors.
- Mes, arrencat després per fats perseguidors,
- ja no conec ni sent com en millors vegades;
- així d'arbre migrat a terres apartades
- son gust perden los fruits e son perfum les flors.
- ¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
- a veure de més prop les torres de Castella
- si el cant dels trobadors no sona en mon orella
- ni desperta en mon pit un generós record?
- En va a mon dolç país en ales jo em transport
- e veig del Llobregat la platja serpentina
- que, fora de cantar en llengua llemosina
- no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
- Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
- que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
- la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
- defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
- Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
- per estranya regió l'accent natiu, no plora
- que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora
- ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.
- En llemosí sonà lo meu primer vagit
- quan del mugró matern la dolça llet bevia;
- en llemosí al Senyor pregava cada dia
- e càntics llemosins somiava cada nit.
- Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,
- en llemosí li parl' que llengua altra no sent,
- e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,
- puix surten mes raons del centre de mon pit.
- Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat
- que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
- oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
- que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
- Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
- cessarà de cantar de mon patró la gròria;
- e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
- als propis, als estranys, i a la posteritat.