---

AGUSTÍ PONS (n. 1947)

---

QUAN ELL EM BESI AMB ELS BESOS DE LA SEVA BOCA

i el seu alè es confongui amb el meu

i el seu braç dur ajunti els nostres cossos

i el seu desig s'escampi lentament.

¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!

Aturar el món i el seu girar latent:

copsar l'Etern com si un secret inútil

ens convertís en llum de l'univers.

Quan ell ve a mi

la meva olor el reclama

i el meu cabell perfumo, impacient,

i el meu somrís el meu amor delata

com si en l'amor l'amant es trobés pres!

Enutjo el vent quan sóc el seu refugi

i el protegeixo de tot contratemps:

em dono a ell -i en ell em converteixo-,

i amb ell sostinc el nostre únic miratge:

àmbit dels déus i sorra del desert.

---