"Aquesta novel·la està escrita sense odi". A Elisa Kiseljak, que farà onze anys a l'estiu, li agrada el seu nou vestit blanc amb llaços blaus.

Però falta molt poc perquè tot deixi de tenir importància. L'amic del pare ha fet plorar Elisa Kiseljak i després li ha dit: "Si deixes de plorar et regalaré un braçalet de plata".

Ningú s'adona del que ha passat. Elisa Kiseljak està una mica estranya i prou. Fins que comença a fer-se gran i un dia truca a la seva mare i li demana, espantada: "Ajuda'm, acabo de recordar una cosa horrible".

I passen catorze anys, quatre mesos i alguns dies.

Diu l'autora al lector: Elisa Kiseljak  només és un nom possible per a una vida probable. Però no es podia dir de cap altra manera: Elisa Kiseljak. Repeteixi el seu nom perquè no se li oblidi".

"Aquesta novel·la està escrita sense odi", sí. Però amb aquella alta qualitat literària que sap donar a la delicadesa una força trasbalsadora.

(Presentació d’Elisa Kiseljak, de Lolita Bosch)


N'han dit

“És molt curta, però intensa. Que el lector no s'enganyi, que no pensi que la pot llegir un capvespre qualsevol, entre dues feines, o entre dues sèries de televisió. S'ha d'estar predisposat per a llegir la història d'Elisa Kiseljak. Ben assegut, i amb força per aguantar la pressió.

On van els records quan els oblidem? Per què tornen aquests records? Per què fan mal? Quant de mal pot fer un record revingut? El record que deixa de ser record i esdevé present. I fa mal. Molt de mal.

Lolita Bosch juga amb les paraules, amb l'estil. Experimenta. Fa el pino. Escriu en colors i aconsegueix el que vol. Que el lector no quedi indiferent. Que tancar el llibre després d'acabar ni signifiqui deixar de llegir. Perquè després de llegir la història d'Elisa Kiseljak, no s'ha acabat.”

Biel Mesquida


“Lolita Bosch mereix guanyar-se el jornal com a escriptora. Així ho confirmen dues traçudes novel·les curtes, Elisa Kiseljak i Això que veus és un rostre, que no passaran desapercebudes. Les dues estan escrites i criades al marge de les tendències dominants, per una autora que també ha sabut mantenir-se al marge d’un aparador que, malauradament, sovint sacrifica l’element literari pel mercantil. Així doncs, celebrem el debut de Lolita Bosch (Barcelona, 1970), una escriptora inesperada i gairebé inèdita que cultiva una prosa singular i enigmàtica privada de falses emotivitats i amb el•lipsis d’hipnòtica contundència.

Elisa Kiseljak explica a través d’un prosa austera la història d’una jove que recorda –anys més tard– la violació de la qual va ser víctima quan era una nena. [L’obra] arriba més depurada, més neta, amb una base estilística més solvent. L’autora ha suprimit les adherències innecessàries, els luxes superflus, ha llepat la prosa fins a allisar-la del tot i l’ha tibat fins a eliminar-ne les arrugues. El resultat és un conte llarg, singular, ben travat, de paraula calmosa, que avança sense entrebancs i que ha aconseguit crear un imago mundi que es distingeix des de la llunyania.

Gemma Casamajó


Enfront de la literatura accessible i de gèneres definits dins d’una tradició majoritàriament realista, sempre és bo i estimulant topar-se amb textos que revitalitzen i enriqueixen les línies estètiques i que recorden que dos dels objectius elementals de la lectura són l’obtenció de plaer i l’avanç en el coneixement moral. I això és el que localitzarà fàcilment qui no cometi l’error de deixar passar la prosa audaç i rigorosa, visual i plena de llum, densa i intensa alhora, de les dues novel·les breus que aquest any ha publicat Lolita Bosch (Barcelona, 1970), Això que veus és un rostre i Elisa Kiseljak, dos textos que semblen escrits per llegir i rellegir com si fossin dos poemes plens de secrets i significats ocults on hi bateguessin les profunditats del conte infantil i l’ambigüitat, la por i el desig que el solen fertilitzar.

Ponç Puigdevall


Elisa Kiseljak es la más próxima a la realidad cotidiana y la mejor de todas. Lolita Bosch se ha cargado la retórica, y ha construido un relato con los elementos mínimos, la historia se sostiene sobre una pauta perfecta y, sin grandes aspavientos, adquiere una resonancia universal. […] En los relatos de Lolita Bosch las metáforas que hablan de la contemporaneidad se basan en imágenes personales, visiones y obsesiones que expresan un desequilibrio interior. Agonía y construcción. Aplausos.                                                                                             

Julià Guillamon


El dolor es uno de los grandes temas de nuestro tiempo. La tentación es tratarlo desde la cómoda elegancia de la elipsis. Lo que choca de Bosch es que se ha encarado con él con audacia, equilibrando detalles y abstracciones, ficción y biografismo, y sobre todo que ha encontrado el espectro de registros que la historia exigía. Ha escrito sobre el olvido, sobre la abyección, el silencio, las maneras de morir. En su libro hay dolor, pero también hay estrategia narrativa, una combinación no muy frecuente.

Vicenç Pagès Jordà