Viquilletra 2014-15

Activitat 2 sobre La plaça del diamant de l'autora Mercè Rodoreda, pels Àcidclorhídric

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca



Activitat de tipus vida oculta de sobre Rita a l'obra La plaça del diamant de l'autora Mercè Rodoreda, realitzada per Àcidclorhídric del centre Pasqual Calbó i Caldés durant el curs 2011-12.


Aquesta invenció sobre la vida oculta de Rita es situa després dels fets narrats en el llibre.

Vida oculta de la Rita on veu realitzat el seu somni i experimenta un canvi de vida.

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

EL FUTUR OCULT DE LA RITA

Feia ja tres mesos que estava casada amb en Vicenç. Al principi tot era bonic, molt bonic, ella era amable amb mi i em portava a festes i esdeveniments importants on coneixíem altres matrimonis i passàvem una bona estona tots plegats.

La casa era preciosa. La porta de l'entrada era verda i molt alta amb un pom daurat molt lluent que feia goig des del carrer. El passadís era molt llarg amb unes rajoles blanques i negres brillants que quedaven molt bé amb el color clar de la paret. El menjador era molt espaiós i a la taula podíem seure 12 persones, alguns cops convidaven a les nostres amistats i passaven una bona nit. Tots els mobles eren lluents i d'una fusta resistent que li donaven un ambient elegant a la casa. La cuina també era molt gran i molt ben preparada, però jo no la utilitzava gaire perquè teníem dona de fer feines. El millor de tot era el nostre dormitori, amb un llit enorme i uns llençols daurats molt bonics. L'armari ocupava gairebé tota la paret i a dins tenia una pila de vestits nous perquè el meu marit en concedia tots els capritxos i la majoria eren roba i joies. També teníem un jardí tot verd, molt verd i ple de flors diferents de molts colors vistosos que donaven alegria a la casa. En general vivia com una reina, no treballava i passava tot el meu temps lliure passejant pel parc o comprant per lluir-me a les nostres activitats socials. Pensava que no podia demanar res més, que ho tenia tot, una marit bo i tot els béns materials que podia desitjar.

La situació va canviar quan feia més o menys dos mesos del matrimoni, en Vicenç va canviar el seu comportament. Ja no era tan amable i em deia sovint que era una desagraïda perquè no el compensava per tot el que ell em donava, que no era una bona dona i que no demostrava el meu amor. Ja no volia donar-me tanta llibertat com al principi, deia que no estava bé que una esposa sortís tan sovint i passegés sola pel parc sense el seu marit. Jo em sentia reprimida perquè sempre m'havia agradat sentir-se un poc independent i no sabia com estar-me a casa sense fer res esperant-lo, ell només podia acompanyar-me a passejar els diumenges i jo no volia estar sola i avorrida a casa la resta de la setmana. La meva reacció va ser enfadar-me i negar-me al principi, des de sempre jo havia sentit que tenia el control sobre la nostra relació i ara era ell qui volia dominar-me a mi, no hi estava d'acord. A les poques setmanes em vaig veure obligada a fer-li un poc de cas perquè s'em feia molt pesat haver d'aguantar les seves queixes, jo li deia que havia de fer la meva vida quan ell era fora de casa i ell vinga dir que això no podia ser i que les dones han d'esperar al seu marit a casa i no poden sortir soles. Tot i que l'obeïa més que al principi, alguns cops sortia d'amagat a passejar pel parc Güell perquè necessitava prendre l'aire i no aguantava més estar-me a casa.

En aquell temps vaig recordar el meu somni de ser hostessa de vol, de viatjar pel món, conèixer nous llocs i sentir-me com una papallona que vola feliç i radiant pel camp. Per això un dia em vaig escapar de casa abans que en Vicenç tornés de la feina i vaig anar a l'aeroport. Vaig passar hores mirant com sortien els avions i imaginant-me cap a on volaven i què devien estar fent les hostesses a dins, passejant amb el carro de les begudes i col·locant el coixins als passatgers. No sabia ben bé que hi feia allà ni quanta estona havia passat mirant els avions allà parada, però de repent vaig sentir una veu al meu darrere que em preguntava com estava, si em passava alguna cosa. Era una veu greu i molt agradable que em transmetia seguretat, em vaig girar i em vaig trobar amb uns ulls blaus preciosos que em miraven. Era un home molt ben plantat, amb un somriure i unes dents blanques i un cabell fosc i brillant que li quedava molt bé sobre el seu rostre delicat i atractiu. Portava un uniforme de pilot molt elegant que li quedava molt bé, amb cap altra roba no hauria estat millor, em va dir que es deia Pau. Jo no sabia què dir-li, estava emmirallada pel seu aspecte. Sense saber ben bé com, vam acabar els dos en una cafeteria i vam passar hores parlant sobre la seva feina, els viatges que havia fet i els llocs que havia visitat, la seva vida era com un somni per a mi, un somni del passat que havia tornat a ressorgir al meu pensament. En adonar-me de l'hora que era em vaig sorprendre, feia hores que el meu marit era a casa i devia estar fet una fúria, però no em feia por, feia temps que no em divertia tant i em trobava tan bé amb la companyia d'algú. Li vaig proposar de passar la nit junts, que em sorprengués, que em portés a algun lloc especial, va ser una decisió sobtada, però vaig sentir-ne la necessitat, necessitava sentir noves emocions i sortir de la terrible rutina a la qual em volia sotmetre el meu marit.

Vam passar una nit meravellosa, vam passejar pel port, vam estar mirant la mar i les estrelles al mirador, parlant sobre com seria de bonic viatjar plegats. Ens vam despertar a la platja amb la sortida del sol i el soroll de les ones al costat. Em sentia molt bé als seus braços, aquell sí que era un home per a mi, compartia el meu afany de veure món i em podia treure d'aquella presó, d'aquell terrible matrimoni que m'obligava a romandre al barri on havia viscut des de feia anys on el meu únic destí era tenir fills i estar a casa esperant a un home, una cosa molt allunyada de les expectatives de tota la meva joventut. Vam pensar que havíem de fer alguna cosa, tot era molt precipitat, però volíem estar junts i per això ens havíem d'escapar plegats. Vam quedar que ens trobaríem a la plaça del Diamant a les quatre de la matinada de la nit següent.

En tornar a casa en Vicenç estava molt enfadat, deia que allò no podia ser i que tenia sort que no em portés a la presó perquè per una cosa així no se li podia permetre a una dona i que ell m'estimava i m'ho perdonava però em va deixar molt clar que havia d'aprendre a tenir-li respecte. Ni tan sols em va demanar on havia estat ni què havia fet, només es volia assegurar que allò no es repetís i em va dir que a partir d'aquell moment jo no sortiria mai de casa sense ell, que l'esperaria fins que tornés de la feina i que s'acabava allò de fer de dona indecent. A jo ja tot m'era igual, li deia que sí a tot i que no es preocupés, que estava molt penedida i que volia ser una bona esposa per a ell, que el volia complaure i ser una dona com cal. Va quedar conforme amb les meves paraules i em va deixar tranqui-la la resta del dia, jo em vaig passar les hores pensant en la nit i en els meus plans amb en Pau. En havent sopat, li vaig demanar a en Vicenç si podíem anar a dormir d'hora perquè estava cansada i va dir que hi estava d'acord perquè al dia següent s'havia de llevar d'hora. No vaig dormir ni un sol minut, un poc abans de les quatre em vaig aixecar, em vaig vestir, em vaig assegurar que en Vicenç seguia dormint i vaig sortir de casa amb molt de compte, no m'emportava maletes ni res, no necessitava res més.

Quan vaig arribar en Pau era allà, va dir que agafaríem un cotxe i ens mudaríem a França on tenia contactes i podria aconseguir treball a una nova companyia, treball per a ell i per a mi, per fi podria ser hostessa. Junts podríem treballar i viatjar plegats i formar una família. I d'aquesta forma vaig començar una nova vida al costat d'un home fantàstic amb el qual tenia moltes coses en comú, ens compreníem mútuament i èrem feliços plegats. Ara ja han passat cinc anys, tenim dos fills preciosos, un nen i una nena, una dona que treballa per a nosaltres i cuid els nens quan viatgem per feina. Ja m'he acostumat al país i a la seva gent que és molt més oberta que a Espanya, a més ja sabia el seu idioma perquè el vaig aprendre quan estudiava. Ara sóc realment feliç i tinc la vida que sempre he volgut tenir.





Altres activitats sobre la mateixa obra

... més resultats


Comentaris i activitats col·laboratives

Eines de l'usuari
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Ajuda
Eines