Ets a:

  • Inici
  • Temes
  • PRIORAT EN PERSONA 1a trobada d'escriptors al Priorat

PRIORAT EN PERSONA 1a trobada d'escriptors al Priorat

Crea un nou tema

Crònica diària de "PRIORAT EN PERSONA 1a trobada d'escriptors al Priorat" Del 15.10.09 a 18.10.09 | Lloc: el PRIORAT, el Molar, la Figuera, Marçà, la Vilella Baixa, la Vilella Alta, Grata

Avui, dijous 15, comença la 1a trobada d'escriptors al Priorat.

Tastareu aquí, durant els dies d'aquesta trobada, unes breus notes, crònica personal, dels esdeveniments més o  menys importants d'aquesta iniciativa que organitza el CQS la literatura i el vi.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ara, de nit, entrat ja el dissabte disset, acompanyat del silenci fred nocturn, hauré de refer el camí des de l'inici, a la meitat del camí del "Priorat en Persona", amb l'eco del Dante al clatell:


"A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d'una selva obscura,..."


Com escriure/descriure allò que s'ha viscut? Poden les paraules manifestar la vida sense trair-la? Viure i escriure com s'entrellacen? Tots els sentits oberts: tastant, olorant, mirant, escoltant, palpant!!! I això, com ho puc manifestar als altres amb les soles lletres de l'abcd...? I això al meu/teu/nostre Priorat tan divers i ric de tons i sons, olors i sentors, tactes i mirades. ...una selva obscura!!!


I en mig del recorregut goso, pobre de mi, convidar el record, sempre traïdor, amb els mots color de llicorella que es desfà a les mans....


Dijous quinze, al migdia, dinar a La Figuera. Aquí jo no hi era, però m'han dit...  L'Ignasi Mora, havent dinat, parlà amb la cuinera;  l'Ignasi escriu també sobre  cuina. Codonyat, orelletes, mostillo. Coll dels Solans. Vistes panoràmiques. Ficaria Vins, del Jaume. I al tardet cap al Perxe, del Molar. Tot això descripció freda, impersonal. Prosa prosaica.


Al caliu de la taula, on la mirada s'ajunta a la paraula, la Claustre ens endinsarà en els secrets del vi: mireu, oloreu, tasteu!!!. I ens vol fer parlar, explicar amb mots allò que els ulls, el nas, la llengua, la boca, la gola ens  pessigollegen al nostre jo/ment/cervell. Torna el problema d'abans: realitat i llenguatge. Deixem-ho! Àrdua tasca, avesats com estem a beure vi acompanyant els àpats sense el ritual que ara aprenem. I les paraules que volen descriure el que sentim, les diem perquè recordem allò que hem sentit abans. Aquelles olors, aquells sabors, aquelles qualitats sensitives amarades al recorregut vital/personal/únic de cada jo, les retrobem en aturar-nos en aquesta copa de vi que potser tremola entre els nostres dits. Quina vida ens retorna? Quins paisatges ens reverdeix? El vi ens enlluerna el passat, Claustre? Podem ser objectius? I amb tot, quan el primer pronuncia un gust (potser de plàtan), una olor (potser de melis)... sembla que el grup assenteixi i ho reconegui (sempre hi haurà algun dissident!).


Els vins que hem tastat:
Blanc: Les Brugueres (2008) Conreria Scala Dei
Vi jove: Les Sorts (2008) Celler del Masroig
Criança: Cartoixa (2005) Celler Scala Dei


I sopem.... Amanit, badeijo, coques farcides... i vi.


I, havent sopat, el discurs que corre rere l'objecte de la trobada. Què pretenen? Quin objectiu cerquen els escriptors presents en aquesta trobada prioratina? Cal anar més enllà dels habituals folis escrits que s'aturen immòbils en uns textos. I els convidats anem a dormir, veient espurnejar els interrogants dels lletraferits que s'allitaran i amb una ferrada, o potser catúfols, treuran del pou nocturn l'aigua/resposta que establirà un nou repte.


Ara acabo. Sé que hauria de dir tot allò fet ahir, divendres dia setze, però ja és molt tard.  Ja és un altre dia.

""En qüestió de vi no facis el valent,
que el vi n'ha perdut molts.
La fornal prova el tremp de l'acer,
i el vi el cor en un concurs de fanfarrons.
El vi és per a l'home tota una vida,
si és que en beu amb moderació.
Quina vida, si li escasseja el vi!
També el vi ha estat creat per a l'alegria de l'home.
És una joia per al cor i una alegria per a l'ànima,
quan es beu just el que cal i a bona hora.
Si se'n beu molt, amarga l'esperit,
excita i fa entrebancar.
L'embriaguesa augmenta el furor de l'insensat,
fins que el fa caure,
li pren les forces i li fa fer mal.
Quan ets en un convit no increpis el teu veí,
no el desdenyis,si està una mica alegre;
ni li diguis res que el pugui ofendre,
ni l'amoïnis reclamant-li coses.""
                           
Eclesiàstic, 31, 25-31

 

Ramon Bargalló Rius.- El Masroig.- 17 d'octubre, 2009

---------------------------------------------------------------------------------------------------

  • roser vernet anguera, 18.10.09 | 23:49h


    (el cronista se'ns a posat malalt, mentre no estigui en disposició de fer una crònica més detallada de la trobada... avui, hem fet la cloenda formal...)
    Des de dijous passat, per la nostra comarca s’ha passejat un microbús carregat d’escriptors i lectors, personatges tots, per veure-la i viure-la amb els ulls picardiosos, savis i il•lusionats de quatre persones d’aquí, que ens han mostrat i fet sentir el seu Priorat, d’un amanera única. I els ull si orelles dels altres han fet mans i mànigues per poder acollir i assimilar tot el que sentíem.
    Hem fet una pila de quilòmetres per aquestes carreteres nostres que ens conviden a anar xino xano per poder fer alguna cosa més que desplaçar-nos en l’espai, d’un lloc a un altre. I també hem n’hem fet alguns per camins que ens han dut al cor del Montsant fent saldrocs i sentint-nos part d’aquest paisatge.
    Hem tastat les menges d’alguns de les nostre fondes de tota la vida i d’algun nou restaurant, gràcies a la generositat de quatre dels cinc ajuntaments implicats hem tastat vins e les dos DO, que els 9 cellers que han col•laborat ens han ofert.
    Aquests dies hem xafat panal, llicorella, i hem vist com la gent d’aquest bocí de país ha moldejat el seu territori de manera sostenible, harmoniosa i bella. Hem sentit històries i cabòries. Hem enraonat, xerrat, rigut i treballat molt. Hem xalat i ens hem cansat.
    Era la primer vegada per a tots i això ens ha enriquit i ens ha suposat un esforç suplementari, però hem sabut, entre tots donar-li un sentit que ens anima a continuar.

  • Cristina Gabarró, 23.10.09 | 17:49h


    Roser,
    teniu un web o algun vídeo de les jornades?

  • roser vernet anguera, 24.10.09 | 16:15h


    Durant els dies de la trobada vam filmar gairebé continuament, això que se'n diu el makingoff. Ara s'està editant i ja tenim intenció de fer-lo públic
    També al nostre web: www.centrequimsoler.cat, hi penjarem imatges i altres informacions que cal acabar de polir. Per a qualsevol informació més detallada: centrequimsoler@literaturaivi.cat

  • Ramon Bargalló Rius, 31.10.09 | 17:59h


    Costa tornar a caminar, quan el cos, mig tocat al centre d’un refredat empipador, no et dóna ànims de fer res.
    I han passat molts dies, molts!, tants que potser seria millor tancar el tema. Al cap i a la fi són els escriptors que han vingut aquí, -al Centre Quim Soler - La Literatura i El Vi-, els qui han de crear, d’escriure, a partir de les seves vivències sobre el terreny, a partir de les converses i de la companyia dels adalils.

    Quins escriptors han estat triats per a participar en aquestes jornades del “Priorat en Persona”? Una breu ressenya: Núria Añó (Lleida, 1973), narradora i traductora; Òscar Palazón (Lleida, 1969), professor de secundària, escriptor i traductor; Ignasi Mora (Gandia, 1952), escriptor i periodista; Gemma Sales (Barcelona, 1945), narradora i il·lustradora; Ester Suñé (la Fatarella, 1980), poetessa i narradora; i Albert Villaró, andorrà nascut a la Seu d'Urgell l'any 1964, narrador i professor.

    Quins adalils (guies, acompanyants) han conviscut i mostrat el seu particular Priorat als esmentats escriptors? Una breu ressenya: Pere Rofes, ferrer jubilat de Marçà, que treballa el ferro i crea a partir d'elements molt diversos. És arqueòleg autodidacte. Sílvia Puig, jove enòloga i vinatera del Celler Vinyes d'Ithaca, de Gratallops. D'origen penedesenc, viu des de fa anys al Priorat. Ferran Miró, pagès oleïcultor de Cabassers, impulsor de l'Associació d'Oleïcultors del Priorat i implicat en els moviments socials al voltant de qüestions de paisatge i patrimoni. Josep M. Masip (lo Cateri), pagès, músic i margener de la Vilella Alta, gran coneixedor de tècniques i materials relacionats amb la pedra seca.

    Però potser l’alè del record m’ajudarà a fer una crònica mig fidel/mig esbiaixada del divendres setze.

    Bellmunt del Priorat: Les Mines de Plom. Fa fred al defora. El Pere Rofes ens espera.

    Després d’assistir al passi del documental sobre les mines (amb testimonis d’antics miners), uns quants baixarem a les mines.
    Ara tot ben il.luminat i amb accessibilitat prou comfortable. Que diferent una visita guiada, vacacional-turística, d’una jornada de treball humà, d’uns miners entaforats en la pregonesa de la foscor, que foradaven la terra, amb llum de carbur, resseguint les vetes del mineral preuat.
    Home i treball. Miners i pagesos. Perquè molts d’ells, alguns dels pobles del voltant, eren minaires i també pagesos.
    A casa encara recordo el llum de carbur de mon padrí matern, que morí de silicosi abans del meu naixement. Mon pare anava cada mes a l’Economat de les Mines, a buscar queviures per a ma padrina amb el matxo. I de Bellmunt a Marçà.

    Marçà. El Pere Rofes ens porta fins a La Miloquera. Panoràmica oberta a totes bandes. La Roca la Mola, Llaberia, Tivissa, obertures cap a les Terres de l’Ebre, ... La terra tardoral, color de vi que ens arriba, a la mirada, treballada i ja veremada. I el Montsant més enllà!

    Ens presenten aquí, a La Miloquera, el Centre d’Interpretació de la Tortuga Mediterrània. Prou que n’hi ha!. Ens les deixen tocar, les diferenciem -mascle/femella-, i ens expliquen allò que desconeixíem: la planificació familiar de les femelles, retenint al seu interior, la llavor del mascle fins que els interessi. A la fi, les deixem tranquil.les en aquest espai circumquadrat i clos, per a la seva bona supervivència, ens diuen.

    I el Pere Rofes ens endinsa en la casa i estances de l’escultor Marçà-Giné (1918-2007), en fase de rehabilitació. El foc, la cuina, els forns,... parets esquinçades amb frases gargotades amb carbó ben negre. Homenot del Priorat.

    Hem visitat, ja al poble, el Museu Lula Pérez/Marçà-Giné. ”El Crist Avergonyit” ens colpeix, fiblada a l’ànima. Denúncia d’una Església traïdora del seu missatge. I la memória ens porta, directe, cap a un altre Crist Prioratí, el de Salvador Estrem i Fa (1893-1936) de Falset, al seu “Crist de la Solitud”

    “.... té la cabellera al vent com un llengoteig de flames és un crist d’aire rebel és un crist fet per nosaltres....”
    És un crist prioratí és un crist eixut i magre, moll de sang, color de vi, cuit pel sol i les ventades” ...

    “...i és bandera i llança i clam.”

    Un escultor (Marçà-Giné) i un poeta (Estrem i Fa). L’un denuncia cinisme/fariseisme eclesiàstic, l’altre ens mostra un crist rebel, llum, brasa i crit. Priorat d’homes diversos, piadors/trepitjadors del fang i la paraula.

    I amb la conversa ens retrobem al dinar, al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de Marçà, al Cafè de la Plaça.

    Pere Rofes obsequia els escriptors amb una silueta de ferro, un home clavat de peus a la comarca, amb una mà al cor on l’amor esclata, i l’altra al cap, seu del seny, o potser,diu algú, tapant-se la mirada que no pot acceptar un paisatge que ens amenaça amb molins gens quixotescos.

    Anirem després a Gratallops, a les vinyes de la Sílvia Puig, on Hesíode reviu amb els seus vins d’Ithaca: Odysseus, Akyles i Penélope. Herois mítics i tasca heroica la de fer brollar uns raïms i un suc exquisit d’una terra on la llicorella se’ns presenta amb tota la seva fragilitat i eixutesa.

    Quan som al celler, ens sedueix amb el seu entusiasme i les seves explicacions, mentre tastem el suc del raïm en diversos estadis d’elaboració i criança.

    Quan vespreja tornem al Molar. Divendres setze, el sol ja post... i el sopar a taula.

  • Ramon Bargalló Rius, 01.11.09 | 01:27h


    A la crònica anterior, que ja vaig qualificar, d'antuvi, que potser seria esbiaixada, una vegada escrita i tramesa a aquest lloc, he descobert que hi havia un error d'aquells imperdonables.

    I abans que qualque amic dels llibres m'ho refregui als morros, haig de dir que no és Hesíode qui reviu als bancals de la Sílvia, sinó Homer.

    I mira que tenia davant meu l'Odissea, versió ribiana, que acabava de deixar vora l'ordinador!.
    Vés a saber el perquè d'aquest lapsus freudià.
    Mnemòsine, deessa de la memòria, m'ha traït!
    "La Teogonia" i "Els Treballs i Els Dies" d'Hesíode versus "La Ilíada" i "L'Odissea" d'Homer.
    Havia de dir Homer, Homer!

    Quedi esclarit, doncs, el primer error.

    N'hi pot haver d'altres! Lectors amatents, aviseu-me!.

    .... el sopar a taula!

    Sí, però no al Molar, sinó a la Vizzeria de Falset, amb tot un reguitzell de socis/amics del CQS-la literatura i el vi.

    I si les Muses em són propícies, aviat finiré aquest decurs/crònica que, com veieu, no deixa de ser exemple clar de la fragilitat humana, o potser vanitat de vanitats -deia Cohèlet- a l'Eclesiastès.

    "Homo sum" i vaig errar el camí.