Ets a:

  • Inici
  • Temes
  • "Mentides de Poble", per Víctor Jiménez

"Mentides de Poble", per Víctor Jiménez

Crea un nou tema

“Tenen molta mala llet, els relats de Víctor Jiménez, ha escrit Toni Cucarella en el pròleg a 'Mentides de Poble'. El periodista de finances Víctor Jiménez acaba de publicar el seu primer llibr

Pròleg, per Toni Cucarella

Terra de relats.Mentir és humà. Mentir és un art. Amb mentides hi ha qui fa molt bona literatura”.

 

NO SÉ SI hauré errat en el comptes, però aquest recull de re­lats aplega vint-i-set mentides, dos pecats i una veritat. Amb tot, a­i­xò és estadística i només serveix per a avançar al lector d’aquest prò­leg que, a tenor del nombre de pàgines totals, els relats són curts, si més no la majoria.

I són “apunts del natural” que diríem. Tan naturals que sem­blen verídics. Tan verídics que en llegir cada relat un no pot evi­tar posar-li noms coneguts a molts dels protagonistes: d’amics, pa­rents, coneguts i referits, fins i tot –i aleshores és quan el relat més ens cou– ens hi trobem reflectits nosaltres mateixos, retratats a traïció.

Et rius? De què? Els indígenes de la tribu valenciana som així. Així: tal com ens enregistra Víctor Jiménez, mòbil en mà o amb re­còn­dita pel·lícula super-8. Imatges i seqüències transcrites en for­ma de relat. Amb anotacions de la mirada. Mirada càustica, vi­tri­ò­lica, com diu el tòpic. Perquè sense el tòpic sovint és im­pos­si­ble fer-nos entendre. El tòpic és directe, clar, com­pren­si­ble, sense rua. Sí, els indígenes valencians som així. Avui urbans per im­pe­ra­tiu del nostre temps, valencians de ciutats dormitori, de bigar­ra­da conurbació, però encara amb un solatge o arrel o enllaç in­vi­sible lligat al reg a manta, a l’horta fèrtil en trànsit cap a l’erm re­qualificat, futur solar edificable. Però encara conservem re­cia­lles o rèmores d’aquella atàvica mentalitat que interpreta el món i el compara com si encara fórem jornalers de la terra, que creuen en màixqueres amb la mateixa càndida fe amb què creuen en l’a­mor. Però això és quan hom és encara xiquet i dorm amb el cap col­gat sota el llençol per por de la màixquera («Ai, redell, que ja sé jo de quina màixquera se’n recorda ta mare! ...Era el teu avi!, que venia d’amagat a ficarse’m al llit, perquè encara feia poc que m’havia quedat viuda..!»). Quan el xiquet creix, però, l’amor tam­bé li fa por, pel sexe o pel lligam, o bé esdevé una excusa per a un sòrdid matrimoni.

 

«De vegades, la vida és senzilla; si ens n’allunyem a prou dis­tàn­ci­a.»

 

Tenen molta mala llet, els relats de Víctor Jiménez. No són gai­re entranyables les àvies que hi amanyaguen els néts, ni bu­cò­lics els qui corren pels camps i les hortes, no hi ha companyons de feina, sinó voltors i raboses, no hi ha amor entre les parelles –ni entre els trios– que sembla que s’hi estimen: hi ha por, fal­se­dat, convinència, fàstig, competitivitat, enveja... Ací, qui no xuma se n’ix. Ací qui s’encanta el lloguen. O l’enganyen. Tothom viu en la mentida, en la falsedat, en les aparences. Hi ha mentides –his­tò­ries– de tota classe, sexe i condició: de família, de negocis, d’a­mor, de parella, de política... Combustible per al motor de la li­te­ra­tura.

 

Et rius? De què?

Jo? De veure’ns tal com som. Per dins i per fora. Amb les men­tides a l’aire i sense poder-les dissimular.

Sí, som com diu la citació de capçalera, a càrrec del nostre mi­llor radiòleg social, Joan Fuster, «..som envejosos, pagans, in­cli­nats a l’obscenitat jocunda, racionalistes, avars, xerraires, a­le­gres i llibertins, litigants, i irreconciliables. Tot això és de veres.»

I li afegim unes devocionals pólvores de Calders (o això li he entès jo a ell).

 

I el mèrit literari? L’atrevida combinació, sovint reïxida sim­bi­o­si, entre l’univers literari popular –en ocasions amb textura i es­truc­tura d’acudit, de relaix, de xafarderia– i la tradició literària. Un risc. Però a la fi un encert.

 

Passeu avant i llegiu a la gana. Víctor Jiménez ha construït un gra­pat de relats (vint-i-set mentides, dos pecats i una veritat) per a goig de lectores i lectors atrevits i desacomplexats, amants de la mor­dacitat intel·ligent, de les paraules amb doble tall, de les his­tò­ries supurants d’àcids corrosius, de l’orfebreria literària. Passeu avant i gaudiu-ne.

 

Remat: «L’escriptor va respirar, alleujat; la vida i el seu relat continuen, imparables...»

*Podeu trobar una prèvia del llibre a http://www.lulu.com/content/7552294