crònica de priorat en persona, dissabte tarda, dia 15

Quan arribem a Capçanes la llum de la tarda comença a tenir aquella tonalitat càlida, aquella nitidesa que retalla les formes. La roca de Llaberia al nostra davant, i el Miquel que ens va parlant de l’art com a teràpia. Com a força de viure.

Ens ensenya el seu obrador; un munt d’escultures a fer, a mig fer, acabades o fins i tot per llençar.

“El que fas a un lloc es reflecteix a un altre lloc.”, causa-efecte que immediatament ens ha fet pensar en la Montserrat ermitana. Casualitat?

Les emocions, l’experiència, el paisatge…el tot que un és, posat dia a dia en l’obra que un fa. Tot i que la idea que et marca, que et forma i et defineix no l’acabes mai.

Després, el Miquel ens porta als tollets, amb aquella aigua transparent convidant a un bany impossible.

Acabem la jornada a casa seva, i ens explica una història real, la seva història, el seu passat, el de la casa. “Aquest és el meu lloc. Jo no he triat la casa, la casa m’ha triat a mi”. Qui ens parla? Les mateixes paraules, la mateixa idea.

Montserrat, Miquel.

Mentre marxem cap al Molar, no puc deixar de pensar quantes tardes no hauran compartit el mateix pensament, tots dos. Ella a Sant Joan, ell al bosquet de les escoles. Contemplant una posta de sol magnífica, a la vegada contemplant-los.

Carme Bou