Ets a:

Mercè Rodoreda i La plaça del diamant

Voleu rellegir La plaça del diamant amb nosaltres? Us ve de gust reviure, un altre cop, la trajectòria vital de la Colometa i de tots els personatges entranyables que l'acompanyen?

Hem convidat Jordi Galves, professor de la UPF i crític literari, per a què, del 15 al 25 de juliol, ens ajudi a redescobrir nous itineraris de lectura al voltant d'aquesta obra de Mercè Rodoreda.

Comencem el 15 de juliol; us hi apunteu?

26.07.10    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Jordi Galves, 15.07.10 | 08:13h


    Amics,

    podríem començar de moltes maneres, però sempre n'haurem de triar una abans de passar a les altres. A partir d'avui faré propostes, suggeriments i comentaris que ajudin al diàleg i al debat, potser d'acord amb els meus punts de vista. D'altres vegades ni tan sols això, perquè del que es tracta és de llegir de manera creativa, contrastada, imprevista, aportant alguna cosa al text comentat, defensar-lo més enllà de les opinions purament personals i encantades.

    He pensat que la primera qüestió podria ser també la de l'últim dia, tancant una pregunta que no acabarem de respondre prousatisfactòriament: "La plaça del Diamant en 2010". Vigència del llibre avui més enllà del gran èxit de públic que va tenir en el moment de la seva publicació, al març de 1962. Els participants en aquest col·loqui ¿sempre heu llegit i apreciat aquesta novel·la de la Mercè Rodoreda de la mateixa manera?¿Quins canvis d'apreciació hi ha hagut amb el pas del temps? Els que l'heu llegit per primera vegada creieu que té una fama merescuda? ¿Per què no va obtenir el premi Sant Jordi de 1960? Mercè Rodoreda va presentar el llibre amb el títol "Colometa" i Josep Pla (que formava part del jurat) es va negar a premiar-la adduint que era una novel·la amb títol de sardana. Joan Fuster, en canvi,va recomanar a Joan Sales que la publiqués.¿Fins a quin punt és una novel·la cursi i sentimental? ¿Hiha qui creu que Rodoreda és rebutjada per tova? ¿Quina és la bona i la mala fama de La plaça del Diamant? ¿Com l'hem de llegir i com la llegim? ¿Tirem per aqui? Si és que sí declaro inaugurat el col·loqui, au. Moltes gràcies

  • Ester F. Matalí, 15.07.10 | 10:32h


    Hola a tothom,

    En primer lloc voldria agrair al Jordi Galves en nom del fòrum de Llibres per llegir, que enguany fa cinc anys, que s’hagi prestat a aquest col·loqui virtual d’un llibre i una autora que són tot un repte perquè d’ells ja s’ha dit tot. O no... També volia mostrar el meu agraïment a LletrA i en especial a la Teresa Fèrriz per deixar-nos l’espai i trobar-nos a moderadors tan engrescadors com en Jordi.

    I anem al gra: jo, per vergonya meva i tot i que ja tinc “una edat”, no havia llegit La Plaça del Diamant (ni vist la sèrie!) així que m’hi he acostat a ella totalment verge. Responent a una de les qüestions que ens planteja el Jordi, jo diria que SÍ (en majúscules) té la fama que es mereix. No sé on vaig llegir que és la universalització de la senzillesa i suposo que és en això que rau el seu èxit. Ara es podria parlar de l’Ulisses que segons ella mateixa tant la va influenciar, i del tema de la quotidianitat com a protagonista d’una novel·la. Però no ho faré perquè, entre d’altres coses, tampoc no me l’he llegit!

    A banda d'això, el llenguatge m'ha seduit des de la primera línia.

    Sobre si és una novel·la cursi: no!! Jo crec que no, vaja. Al contrari, és bastant dura. És més, no entenc com l’autora la qualifica de novel·la d’amor... Més aviat és desamor, no?

    Quant a les darreres preguntes... uf! No sé perquè no va obtenir el Premi sant Jordi, ni perquè Pla (havia de ser ell!) va dir que el títol era nom de sardana. Potser mai no se li ha perdonat la manera com va decidir viure la seva vida?

    Bé, callo perquè m’ha sortit una intervenció massa llarga. Ja em perdonareu.

    Ester

  • Dolors Vergara Ymbernón, 15.07.10 | 11:17h


    Bon dia, en primer lloc vull agrair a Lletra l'opotuntat d'aquest col·loqui, al Jordi la seva col·laboració i a l'Ester ia Rosa Maria l'organització del nostre cinquè aniversari.

    Vaig llegir La plaça del diamant durant l'adolescència i recordo que em va agradar molt. Després amb el rebombori que es va muntar amb la sèrie, llibres regalats per 'La Caixa' un Sant Jordi i la cançó de Ramon Muntaner sonant a totes hores, vaig avorrir la Colometa i no vaig voler saber res més fins fa un parell d'anys que vaig llegir Aloma i el llenguatge de la Rodoreda em va tornar a captivar. He rellegit fa poc La plaça del diamant i m'ha agradat més que la primera vegada. Potser ara entenc coses que en el seu moment no ho vaig fer, però la manera d'escriure d'aquesta dona és molt especial i transmet una quantitat de detalls al lector que et fan vibrar.

    Sempre he cregut que no la van premiar perquè en el seu moment no es va tolerar la seva forma de vida. Però tot i això, algú que va ser capaç d'aparcar els prejudicis ies va adonar que era una joia literària que no es podia perdre.

    Respecte la seva vigència, té la mateixa vigència, perquè forma part de la nostra història recent i perquè és la vivència de tantíssimes dones que van viure aquell període.

    Dolors Vergara

  • Àngels Güells i Sànchez, 15.07.10 | 17:46h


    M'afegeixo a l'Ester i la Dolors en l'agraiment a Lletra per l'espai i a en Jordi per la seva atenció. Dit això; també, com la Dolors, vaig llegir La Plaça del Diamant a l'Insti, era lectura obligada, i em va agradar, ara, 30 anys més tard la rellegeixo i hi trobo un munt de coses noves. Quant a la seva vigència, la societat ha canviat però els grans temes humans: amor, desamor, solitud, pors... són els mateixos. Potser la Colometa del segle XXI no treballaria en una pastisseria fent llacets i en Quimet no seria fuster, però les pors i les esperances serien paral·leles.

  • Judith Fernandez Olmos, 16.07.10 | 10:20h


    Hola a tothom,

    No tinc els coneixements per opinar del perquè no se li va concedir el premi a Mercè Rodoreda, però si que crec probable que alguns membres del jurat valoressin, sota el seu punt de vista, la vida de l’autora per sobre de la seva obra i això li fes perdre el premi.

    Jo vaig llegir-lo a l’institut i em va agradar molt i recordo que mentre el llegia pensava, pobra Colometa i sempre m’ha quedat un record trist de la novel·la i de la protagonista. Crec que és una història molt dura i com l’Àngels, penso que tracta de temes que segueixen afectant l’ésser humà, però si és una novel·la d’amor o desamor encara no ho tinc clar.

    Judith

  • joan ducròs, 16.07.10 | 13:37h


    Primer de tot atès que pregunteu sobre Rodoreda i Pla cal llegir dos llibres imprescidibles que haurien de ser de lectura obligatòria per a qualsevol crític literari, professor, filòleg i, en general, per tot aquell especímen que es dedica a les literatura catalana en els seus diversos vessants.

    El primer és Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962 de Josep Pla i Josep Maria Cruizet. Edició i pròleg de Maria Josep Gallofré, publicat per Destino (2003) i el segon Cartes completes de Mercè Rodoreda i Joan Sales (1960-1983) a cura de Montserrat Casals publicat per Club Editor en la seva col·lecció “La cara Fosca de les lletres”, 2 (2008).

    Són dos llibres imprescindibles per aquell que vulgui conèixer com va ser la represa editorial, el panorama literari, la censura, les relacions entre l’inerior i l’exterior, etc, en aquest país.

    En l’epistolari Pla-Cruzet (p. 667-673) es pot llegir tota la conxorxa sobre l’esmentat premi. No ens hauria d’estranyar. Avui encara es seguexi el mateix procediment. Sense anar més lluny en un premi literari de fa un parell d’anys, una persona del jurat era l’agent literària de l’escriptora que obtingué el premi.

    Però deixem la paraula a Joan Fuster. Aquest hi era, en aquell jurat:

    «Però el Pla també en féu de les seues, ¿eh? ¿Tu saps per què no va ser premiada la Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant en el primer premi Sant Jordi? Per la intervenció de Josep Pla, fonamentalment.

    Mira, atén: en el jurat aquell, que el presidia el doctor Jordi Rubió, hi havia Gaziel, el Pla, el nostre paisà Martínez Ferrando, el Joan Ponç, de Mallorca, i el Joan Petit i jo mateix. Doncs bé: només el Joan Petit i jo vam presentar la candidatura d'aquell llibre, que es deia "Colometa"; un llibre que ens semblava molt ben escrit i molt ben articulat. La proposta no va tenir massa èxit i va ser totalment rebutjada quan Josep Pla, que no s'havia llegit aquell ni cap altre llibre que s'hi presentàs. Es va alçar i va dictaminar: "No podem iniciar aquest premi literari amb un llibre que títol de sardana". N'agafà un altre i va rematar: "Aquest sí que és un bon llibre, perquè parla de putes i d'estraperlistes". "Això és la realitat" —afegí encara. No sé com s'ho va fer, però aquell llibre, que es titulava Viure no és fàcil, va obtenir el primer premi Sant Jordi.

    Jo, després, vaig escriure al meu amic Joan Sales, que va contactar de seguida amb la Mercè Rodoreda, i va publicar el llibre —això, sí, canviant-li el nom. És la història de La plaça del Diamant. En canvi, el premiat aquell no va tornar a fer es d'interès i em fa l'efecte que va acabar malament i tot.»

    Toni Mollà. Converses inacabades amb Joan Fuster (1992)

  • joan ducròs, 16.07.10 | 14:12h


    La pregunta sobre si La plaça del Diamant és una novel·la cursi i setimental es repons amb un sol fet. Si haguera estat de en segur que Fuster no l'haguñes proposada per la premi i tampoc l'hagués recomanda al Joan Sales. Esmenarem Fuster?

    L'altra qüestió. Rodoreda tova? Només cal llegir una de les seves múltiples biografies. Preferentment la de Montserrat Casals Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Biografies i Memòries, 13. Ediciopns 62, 1991.

    Respecte a la vigència. Ras i curt: és un clàssic

    I una darrera qüestió. M'agradaria saber qui afirma que Rodoreda es tova i on està escrit. No és poden fer afirmacions gratuïtes, encara que s'embocallin en forma de pregunta.

  • joan ducròs, 16.07.10 | 14:49h


    Excuseu-me les faltes de picatge.

  • Núria Vives Ylla, 16.07.10 | 17:30h


    Hola Joan,

    potser el comentari de Pla dient que la novel·la té nom de ‘sardana’ es pot interpretar com que l’obra és ‘tova’... sobretot perquè en el fragment que ens envies, ell mateix tria un altre llibre “perquè parla de putes i d'estraperlistes".

    Per altra banda, Mercè Rodoreda, al mateix pròleg de La plaça del diamant, comenta que Baltasar Porcel considera que ‘la Colometa era una noia beneita’. A mi em sembla una dona molt valenta, que quan convé sap agafar el toro per les banyes i pren decisions com posar-se a treballar en el moment en què en Quimet no té feina a la fusteria, o fer desaparèixer subtilment els coloms quan ja es converteixen en un problema insuportable o enviar el fill a la colònia, etc.

    Com sempre ... segons la manera de ser de cadascú, del mateix llibre se’n poden fer lectures molt diferents!!!

    Fins aviat,

    Núria

  • Núria Vives Ylla, 16.07.10 | 18:03h


    L’Ester pregunta si potser és una novel·la de desamor...

    La mateixa Rodoreda també afirma en aquest pròleg que l’obra ‘és per damunt de tot una novel·la d’amor’, per més que sense ni un gra de sentimentalisme’.... i mai més ben dit! Les expressions d’amor són tan escasses que gairebé costa de creure que els personatges principals, Quimet i Colometa s’estimin, però de tant en tant hi un petit gest, que ho diu tot. Per exemple, quan en Quimet abans de tornar a marxar a la guerra, segons explica la Colometa ‘em va abraçar molt fort i els nens se’l van menjar a petons’.

    En aquesta relació el Quimet en surt una mica malparat, però només tenim la narració des del punt de vista de la Colometa i, aquesta, explica només alguns fets de la seva vida quotidiana que per algun motiu l’han impressionat especialment i, en general, expressa la seva pròpia sorpresa i incomprensió cap algun comportament del Quimet.

    Al llarg del llibre has d’anar deduint quina mena de relació hi entre els dos, ja que si només et quedes amb el que explica ella, queda la idea que s’ha casat amb un home molt masclista i gelós i una mica pirat! Quan es casen, la Colometa té por de la nit de noces perquè algú li ha dit que ‘et parteixen’, però els dos es passen una setmana sense sortir de casa i d’aquesta setmana no en tenim ni un detall ni tampoc cap queixa.

    Potser podríem dir que es tracta d’una nove·la d’amor... però del de cada dia, que normalment queda interioritzat.

    Algú pensa que és una novel·la de desamor?

    Fins aviat,

    Núria

    PD: M’afegeixo a donar les gràcies a tots els que heu organitzat aquest debat... Jordi, Ester, Rosa Mª....

  • joan ducròs, 16.07.10 | 18:30h


    Núria,

    L'adjectiu toca, en la pregunta que fa el Galves, fa referència a Mercè Rodoreda, a la persona, no a La plaça del Diamant.¿Hi ha qui creu que Rodoreda és rebutjada per tova?

    Estic d'acord amb tu. Colometa no té res de bleda. És una dona que travessa una guerra, la sobreviu i encara suporta tota la grisa postguerra. Porcel parlava molt, massa.

    Pla tria el que ha de triar. El que ha de triar per interessos editorials. Només cal llegir-se, repeteixo, la correspondència Pla-Cruzet.

  • Judith Fernandez Olmos, 16.07.10 | 18:59h


    Bon vespre,

    Jo no estic gaire d’acord amb la Núria, a mi em sembla que la Natàlia pren les decisions una mica tard, quan ja no pot més i llavors “peta”, per exemple quan plega de la pastiseria o quan se li omple la casa de coloms i més coloms. Ara bé, en els moments desissius si que fa els posibles per resoldre la situació i crec que s’ha de ser molt valent i fort (i sinó, te’n deus haver de fer a la força si vols sobreviure) per superar una vida tant dura, la guerra, la postguerra, que els fills passin gana i pateixin…

    El fet de no parlar de la setmana de noces, creieu que podria ser per evitar de recordar-la, per anul·lar l’experiència?

    Salutacions,

  • Núria Vives Ylla, 16.07.10 | 19:58h


    Hola Joan,

    en la introducció que es fa al debat, se centren les preguntes en el fet que l’obra va ser rebutjada per un jurat en el qual hi havia Josep Pla.... ‘Mercè Rodoreda va presentar el llibre amb el títol "Colometa" i Josep Pla (que formava part del jurat) es va negar a premiar-la adduint que era una novel·la amb títol de sardana.’ Em sembla que és en aquest sentit que se’ns planteja que ‘Rodoreda’ va ser rebutjada per ‘tova’ (... potser el Jordi Galves ha fet una metonímia :-) ... ). Des de 1962, l’any en què va ser publicada per primera vegada, em sembla que ha estat un èxit, s’ha convertit en un clàssic i a estat traduïda a moltes altres llengües.... Pla i els editors que confiaven en ell es van equivocar de mig a mig!!! :-)

    No he llegit la correspondència de Pla-Cruzet...i aprofito per agraïr-te totes les referències bibliogràfiques que ens estàs donant!!!!.... les cartes Rodoreda-Sales no poden passar d’aquest estiu !!!

    Núria

  • Ester F. Matalí, 16.07.10 | 20:52h


    Hola!

    Bé, afirmacions gratuïtes són les que fem tots en aquests debats!Tanmateix, hi ha un treball que parla d'aquest tema de la consistència de la Rodoredai que culpabilitza d'aquest fetles versions cinematogràfiques (o televisives) que s'han fet de La Plaça del Diamant . Jo crec que és un dels prejudicis que han fet que molts lectors rebutgin la Rodoreda sense haver-ne llegit res. Si us interessa és un treball de Carles Cortés Orts, de la Universitat d'Alacant, titulat Cinema i literatura en la narrativa de Mercè Rodoreda: una interrelació fructífera.

    M'afegeixo a l'agraiment de la Núria per la bibliografia que ens aportes. Les Cartes les he llegides peròno els altres que comentes. Ara estic amb un assaig biogràfic de la Pessarrodona que m'està agradant moltíssim i que també us recomano: Mercè Rodoreda i el seu temps.

    Després segueixo!

    Salutacions

    Ester

  • Ester F. Matalí, 16.07.10 | 21:40h


    Holaun altre cop,

    Núria, crec tens raó en tot el que dius. Alguns detalls palesen l'amor entre la parella. Un amor que des del punt de vista actual és, tot sigui dit, difícil d'entendre. Segurament no m'he explicat gens bé. El que no entenc és per què l'autora vol que La Plaça sigui considerada una novel·la d'amor amb totes les conseqüències que aquest fet comporta. És curiós perquèva actuar de manera totalment oposada ala delseu amic i editor Joan Sales que mai va voler classificar Incerta glòria i molt menys qualificar-la com una novel·la de guerra.

    Seguint amb la seva voluntat de classficar La Plaça com a novel·la amorosa, jo crec, com vam parlar amb la Dolors, que la Rodoreda no volia, per sobre de tot,identificar-se amb el grup d'escriptores reivindicatives que emergia i es va posicionar a la banda contrària.De fet, deia que el feminisme era una mena de xarrampió.

    Potser me'n vaig d'un tema a un altre... Hi ha tantes tecles que tocar!

    Per acabar, mireu, si us ve de gust,un fragment d'una entrevista que li van fer:

    D. O.: Però a les seves novel·les, la dona sempre està sotmesa al desig de l'home...
    M. R.: Sí. Però això és una cosa fatal. És així i no s'hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona la que tindrà els fills. No hi ha res a fer, és la cosa natural.

  • Jordi Galves, 16.07.10 | 21:59h


    Amics,

    fa de mal dir quines intervencions són més interessants que les altres, en tot cas és clar que la diversitat de parers i de comentaris demostren que La plaça del Diamant convoca tota mena de lectors.
    És molt interessant l’interrogant sobre si som davant d’una novel•la d’amor com afirmava Rodoreda o de desamor com s’ha afirmat aquí. L’absència pràcticament completa “d’expressions d’amor” com constata Núria Vives em sembla una característica no només de La plaça del Diamant sinó de tota l’obra de Rodoreda. Hi ha el contrast entre el que narra i el registre lingüístic que empra per a aquesta narració. El contrast, el conflicte i fins i tot la contradicció entre l’amor i el llenguatge de l’amor, entre els fets i el discurs que reporta els fets, entre forma i contingut, entre discurs literari i representació mental de la realitat. Aquesta és una de les qüestions centrals que interessen Rodoreda. ¿És una novel•la d’amor perquè Rodoreda creu que l’amor és el mateix que el desamor?
    Ja des de les primeres pàgines de la novel•la s’estableixen reiteradament jocs de tensió entre fons i superfícies, apreciacions sobre certs “interiors” que contrasten amb els exteriors. D’entrada els pinyols que ensenya la taronja partida en dues meitats de les cafeteres blanques que rifen. El portamonedes blanc amb la tanca com una petxina d’or. Les flors amb una bombeta a dintre. La cinta de goma dels enagos que deu fer-li primer un senyal a la pell i després que ja talla com un ganivet. La Julieta que diu: “tapa’m que m’haig de treure les sabates... no puc més...”
    ¿La plaça del Diamant és una novel•la que es replanteja el discurs sobre l’amor? ¿Hi ha un conflicte entre ideals somniats i sordidesa de la realitat?
    “El meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant” ¿algú voldria comentar aquesta frase tenint el compte el que ja ha estat dit? Moltes gràcies.

  • Ester F. Matalí, 17.07.10 | 11:26h


    Hola,

    Envio un missatge de part de la Maria Jesús Lleonart perquè si no anirem avançant i ella quedarà fora d'òrbita:

    "Hola , una mica tard perquè no hi havia manera d’entrar a affLletra, m’incorporo al debat.


    Crec que aquesta frase amb variacions és un leitmotiv que formalment es relaciona amb l’Ulisses i amb el monòleg interior que, per cert, ja va proposar Laurence Sterne amb Tristam Schandy o que posteriorment trobem a Tala de Thomas Bernhardt.

    Com a contingut, és molt important per què indica la seva soledat en un món d’homes i sembla buscar la presència del pare perdut des de la mort de la mare en altres homes com serà primer amb El Quimet i després amn l’Antoni. Aquesta recerca del pare i de la figura masculina també és veu en Cecília C del carrer de les camèlies.

    Crec que Rodoreda i la plaça del diamant no és una novel.la ni una literatura sensiblera i tova perquè com la mateixa autora diu en una entrevista Colometa és una heroïna molt més forta que la Madame Bovary. Lluita com s’ha dit per sobreviure fins al final i com una heroïna tràgica està disposada a matar als seus fills com Medea però per uns motius molt més generosos que la de l’heroïna grega. Per altra banda, una de les coses que més m’impressiona és que deixi els nens tancats a casa amb el beneplàcit d’en Quimet. Aquesta claustrofòbia també es veu en el colomar que envaeixen l’espai de Natàlia.

    Per aktra banda, la violació de Cecília C és una de les escenes més dures realistes i violentes de la literatura catalana com algú va dir i el mateix es pot dir d’intentar assassinar als seus fills amb salfumant. I amb això, enllaço amb què podem dir que té molt de tragèdia moderna i que per això també esdevé una obra universal.

    La contenció de sentiments no expressats contrasta amb la descripció lírica formal carregada de comparacions i metàfores amb el llenguatge més planer i al mateix temps ric del català. Però les flors, els colors o les joies com els mateixos coloms assenyalen una simbolisme que va més enllà del que es diu.

    I, a pesar que l’autora diu que no és feminista i que declara que si Natàlia es casa amb Quimet és per alguna cosa, jo crec que Quimet és un home que s’acosta molt a un matractador i que si Natàlia s’hi cas és per una atracció física i per l’aire de seguretat i paternalisme que li dóna Quimet, però que al llarg de la novel.la ja s’anirà veient que en realitat és ella qui treu les castanyes del foc (pintant el pis, anant a fer feines etc) i el domini masclista que exerceix sobre Colometa"

    Maria Jesús Lleonart

  • Ester F. Matalí, 17.07.10 | 11:34h


    Hola,

    aquest cop en el meu nom : ) jo també penso que la frase que ens planteja el Jordi va per aquests camins que assenyala la Maria Jesús, és a dir, sembla que per a la Colometa --i per a la Rodoreda?--una dona sense un home era una situació indesitjable. En aquella entrevista que citava en el meu missatge anterior queda ben clara aquesta postura: la dona està sotmesa a l'home i sense ell és no res. Queda doncs en un segon pla l'amor, tal com demostra la protagonista avenint-se a casar-se amb l'adroguer.

    A veure si no anem molt desencaminades...

    Salutacions i bon cap de setmana!

  • Cèlia Sevilla Rodriguez, 17.07.10 | 13:24h


    Escriviu la vostra aportació

    La plaça del Diamant és una novel.la vigent en ple 2010.

    Per què? perquè parla de sentiments i aquests acompanyen l´ésser humà des que neix.

    A La plaça...n´hi ha un munt i és escrita per una dona amb una sensibilitat extraordinària.

    D´altra banda, també ens ajuda a reflexionar sobre el paper de la dona.Les heroïnes rodoredianes són un pou d´emocions, clars exemples de força i fortalesa: la Colometa n´és una.

    Per circumstàncies personals m´aplico una expressió que l´autora fa servir en un moment de la novel.la: "fer-se de suro"....la Colometa s´ha de fer de suro per a sobreviure unes circumstàncies determinades...quan pots identificar-te amb una expressió o amb el que viu el personatge, la novel.la és vigent.

    Rodoreda tova? ni parlar-ne. La Colometa és una dona potentíssima.Forta.Recordeu quan decideix comprar l´embut i el salfumant? Recordeu el seu dit al melic del "seu esguerradet"?

    Totes les heroïnes rodoredianes pateixen transformacions, la Colometa també....no patim transformacions avui dia? Les de l´ànima?

    En fi...La plaça és una gran novel.la....

  • Jordi Galves, 17.07.10 | 14:03h


    Amics,

    només unes línies per dir-vos que totes les lectures d'un llibre són legítimes mentre no es demostri el contrari. Cadascú té el dret de dir el que li sembli més assenyat. Naturalment l'herència que portem és, per exemple, la lectura marxista de l'obra d'Espriu i la lectura feminista de l'obra de Rodoreda tot i que ni Espriu ni Rodoreda no eren li marxistes ni feministes.

    Rodoreda no pot ser confosa amb la Natàlia. En tot cas, si hi hagués una correspondència, estaríem parlant d'una Rodoreda molt jove i molt ingènua.

    Insiteixo en una questió: la violència, el maltracte, la manca de paraules amoroses, la rudesa, la submissió ¿són tot plegat formes de l'amor real en contrast amb l'amor idealitzat de les novel•les? Ser de suro no només es fer-se insensible sinó mirar de surar en l'aigua, de sobreviure. La cinta dels enagos que talla com un ganivet ¿quin sentit té? Es parla només de la rudesa i el maltracte masculí o també de l'instint massoquista de la Natàlia? És una víctima o una còmplice. ¿I quin és, en tot cas, el crim?

    Preferiria que parlem del dit en el llombrígol més endavant perquè és gairebé al final del llibre.

    Per últim, cal indicar que Rodoreda desconfia que qualsevol teoria política o cultural faci millorar els éssers humans. Ni el femenisme ni l'amor ideals surten gaire ben parats. ¿De veritat no voleu comentar la petxina d'or que és la tanca del portamonedes? El pare amb una altra i la Colometa sola a la plaça del Diamant.....

  • Ester F. Matalí, 17.07.10 | 20:30h


    Hola a tots,

    Jordi, em fa por de dir alguna bestiesa però m’hi llenço. Interpreto, per les teves paraules, que la Colometa, com els ocells que duen el seu nom, és una persona atrapada i submisa que viu una relació anihilant i que això serveix l’autora per a mostrar-nos l’amor que ella considera real i que és el contrari de l’amor ideal i cursi d’altres obres. I ho fa, doncs, jugant un cop més amb l’oposició. El crim del Quimet seriajustament aquestaanihilació: prepara la gàbia per tots els seus ocells, Natàlia inclosa.

    La petxina... no ho sé. Ja hi he donat voltes, ja. I només em ve al cap la típica simbologia que se li ha atribuït històricament: la petxina/dona... Seguiré pensant.

    Salutacions

  • Núria Vives Ylla, 17.07.10 | 20:59h


    En Jordi diu:

    ¿De veritat no voleu comentar la petxina d'or que és la tanca del portamonedes? El pare amb una altra i la Colometa sola a la plaça del Diamant.....

    Sí que m’agradaria parlar-ne, perquè, sincerament, no sé si ‘pesco’ la simbologia de la petxina d’or.

    La Natàlia va vestida tota de blanc = virginitat... i la petxina pot tenir connotacions sexuals. Per tant, tenim una noia verge vestida de blanc que és com una joia representada en la petxina d’or que tanca la seva riquesa (el portamonedes?), sola enmig de la plaça i de la gent.

    La cinta dels enagos que l’estreny ens descriu una noia que s’ofega enmig de la festa, però aquest malestar no està relacionat amb el Quimet, ja que aquest apareix després. Potser té relació amb la solitud que sent la Natàlia sense la mare protectora que l’aconsella i amb el pare casat amb una altra i, per tant, sense ocupar-se gaire d’ella.

    Segur que me’n perdo més de la meitat............

  • Ester F. Matalí, 18.07.10 | 11:24h


    La Maria Jesús Lleonart diu:


    "Hola,
    estic d'acord amb la Núria en què la petxina té una connotació sexual referent als genitals femenins, tot i que en la simbologia cristiana serveix per batejar.
    En el primer cas i atès que tanca el portamonedes, pot voler dir que Natàlia sola en un món d'homes des de la mort de la mare només pot marxar de casa, igual que ara mateix, si té independència econòmica i amb el seu sou no en té prou. O sigui que per sortir de casa haurà de passar per el sexe canonitzat pel casament. Caurà del foc a les brases dins de la societat patriarcal, ben segur que amb el desig per Quimet.
    Si es refereix a la simbologia cristiana es pòdria tractar d'un avençament del canvi de nom, de Colometa amb què la batejarà Quimet

    Quan a la cinta elàstica que l'apreta i se li clava com un ganivet , em sembla que es refereix a l'angoixa del personatge, i quan després de ser perseguida per Quimet, corre i li cau a terra es pot referir a l'alliberament de l'angoixa , de moment, esclar.
    Per altra banda, no crec que Natàlia sigui còmplice del maltractament, sinó que com moltes dones s'hi troba, com és el cas d'Enriqueta a qui el seu marit la lliga, creient que és l'estatus normal de la dona, ser l'esclava sexual de l'home. Un home que li treu la identitat en canviar-li el nom i que juga a no deixar-la sortir del llit o que li fa demanar perdó de genolls encara que sigui interiorment per gelosia. A mi em sembla una violència de gènere claríssima. Segur que Natàlia sent desig pel seu home fins que l'acaba perdent tot i que no se'ns explica. Com la majoria de dones maltractades.
    Bé, és el que em sembla i no per una lectura influenciada , sinó per el que m'ha semblat captar.
    Maria Jesús Lleonart. "

  • Ester F. Matalí, 18.07.10 | 11:38h


    Aprofito i torno a posar cullerada: estic d'acord amb la Maria Jesús pel que fa la petxina com a símbol de la dona sola. Hi he estat pensant i una petxina d'or en mig d'una superfície blanca denota això, crec.

    Pel que fa la cinta de la cinturasí que sembla que sigui l'angoixa d'una vida depenent d'un pare que ja no està per ella. És molt significatiu que just s'allibera d'aquesta sensació quan els enagos van per terra en la seva primera cita amb el Quimet.

    Deixeu-me citar un altre cop a Carles Cortés en un treball --interessantíssim-- sobre la simbologia rodorediana:

    "La literatura de Mercè Rodoreda, com hem vist, s'amaga darrere dels símbols,

    especialment en les darreres novel×les publicades. La paraula se sotmet a un procés

    d'enriquiment lèxic, amplia les seues competències expressives i ens ofereix la nuesa

    d'una escriptora que fuig, amb la literatura, de la vida."

    http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/2166/3/CarlesRUA1.pdf

    Bon diumenge!

  • Núria Vives Ylla, 18.07.10 | 13:13h


    El Jordi planteja: Insiteixo en una questió: la violència, el maltracte, la manca de paraules amoroses, la rudesa, la submissió ¿són tot plegat formes de l'amor real en contrast amb l'amor idealitzat de les novel•les?

    En un missatge anterior havia comentat que la Natàlia no explica res de la seva ‘nit/setmana’ de noces, cosa que podia significar que li havia agradat. Ara m’he adonat d’un detall que m’havia passat per alt i que trobo significatiu, ja que indica clarament que la Natàlia no disfruta sexualment i que les relacions amb el Quimet són un tràmit desagradable que ha de complir.

    “Els diumenges que no sortíem perquè plovia... (en Quimet) Mentre dinavem anunciava:

    - Avui farem un nen.

    I em feia veure les estrelles...” (Capítol VIII, pàg 59. Ed.Club Editor Jove)

    ‘veure les estrelles’ = fer-se mal

    Per tant, coincideixo plenament amb la MªJesus ... es tracta de violència de gènere i no té res a veure amb l’amor, sigui idealitzat o cursi o sigui real o quotidià, i el fet de no parlar de la setmana de noces, responent a la pregunta de la Judit, ara si que crec que podria ser per evitar de recordar-la, per anul·lar l’experiència.

    Fins aviat,

    Núria

  • Mª Teresa Alvarez Egea, 18.07.10 | 19:00h


    Hola, ja he pogut entrar.

    Gràcies per l'organització de tot plegat i tot i m'afegeixo a les vostres intervencions.

    Heu dit moltes coses que jo tambè penso, especialment que va ser una dona maltractada pel Quimet i que despres es va deixar portar per l'adroguer tot i que no l'estimava, ja que necessitava donar protecció, menjar i un habitatge digne als seus fills, per sobre de tot.

    Despres, la filla ni tan sols recorda els mals moments viscuts i es comporta com una "capritxosa". El capitol del casament de la nena es magnific: relata la situació com si no fos la seva mare, sino comuna espectadora!!! és genial!!

    En Jordi Galves diu:
    Es parla només de la rudesa i el maltracte masculí o també de l'instint massoquista de la Natàlia? És una víctima o una còmplice. ¿I quin és, en tot cas, el crim?

    Bé, dificil, pero la Natàliaés la victima. Una victima de la societat de l'época que considerava normal aquest tipus de relacions,i el crim: no poder ser ella mateixa i haver de viure de bon grat la vida del seu home, com si fos tot allò que havia desitjat sempre...i la crua realitat és aquest relat sense sentiments, com d'una espectadora que veu pasar la vida i els aconteixements, gaire bé sense sentiments...fins al crit (és un gran moment, plé d'interpretacions, crec!!!)

    Mª Teresa


  • Dolors Vergara Ymbernón, 19.07.10 | 10:02h


    Tot i que amb retard, introdueixo la meva interpretació tal i com ens havia demanat el Jordi Galves:

    Com ja s’ha comentat, va vestida de blanc com a signe de virginitat, du un portamonedes tancat amb una petixina d’or, perquè la seva virginitat -un bé tan preuat- és a les seves mans: “el meu pare tornat a casar i jo sola a la plaça”… “i la meva mare morta”. Nomes depèn d’ella mateixa i no té un model de comportament davant de les situacions “conflictives” i per això es lliga fort els enagus, com si aquest gest li donés seguretat, la reprimís davant qualsevol temptació (tot i que la repressió fa molt de mal: "talla com un ganivet"). Però finalment, quan el Quimet la seguirà corrents pel carrer, els enagus cauen a terra, el Quimet ha guanyat i la Colometa cau retuda a la temptació.

    Dolors

  • Dolors Vergara Ymbernón, 19.07.10 | 10:25h


    La Colometa és víctima, no tant de la seva situació com de la societat en que ha de viure. Una societat on la dona s’ha de sotmetre als desitjos de l’home, ha estat educada per casar-se amb el millor partit possible –l’Enriqueta li diu que el Quimet és millor partit que el Pere perquè té taller propi-, dur la casa –la sogra a la primera visita li pregunta si li agraden les feines de casa-, i tenir fills – a sant de què ara una sogra faria una inspecció ovàrica com li fa la sogra a la Natàlia!

    Es podria dir que és masoquista perquè tolera el maltracte a què es veu sotmesa, però jo no ho crec. Ella fa el paper que li ha estat encomanat socialment, el què creu que ha de fer (tirar endavant amb la casa, la família i el colomar) i quan sent que les coses passen de mida és quan es revolta i es carrega els ous. Cal recordar que ella parla de maldecaps petits que es fan grans, perquè per a ella tot entrava dins de la normalitat i de fet era la normalitat de tantíssimes dones de l’època. Aquesta és la gran descoberta de la Rodoreda, explicar els fets tal i com els vivia la gent, no com els imaginaven i idealitzaven altres autores/tors. D’aquí el seu èxit, perquè la gent del carrer s’hi podia identificar amb allò que viu la protagonista. La Colometa podia ser la veïna, l’amiga o alguna dona del barri.

    Apa, ja plego per ara.

    Dolors

  • Víctòria Paradís català, 19.07.10 | 13:10h


    Hola,

    Per fi he pogut entrar.

    M'agradaria recordar que Rodoreda també era una gran lectora de literatura catalana i que la influència de Víctor Català, no en l'estil ni el llenguatge, també es deixa sentir en la soledat de les dones en les societats patriarcals. Si Nela, la protagonista de La Infanticida deixa caure el seu nadó dins la mola, empesa per el terror al seu pare i als seus germanas i a la societat patriarcal dins del món rural, Natàlia és a punt d'assassinar els seus fills a causa també d'una societat masclista, agreujada per les circumstàncies polítiques, dins l'entorn urbà.

    Totes dues escriptores són capaces d'escriure i d'escriure sobre els infanticidis i l'horror i la sordidesa de la manera més crua sense que els hi tremoli el pols, però també de la manera més poètica.

    Tova La Infanticida? Tova, La Plaça del diamant?

    Maria Jesús

  • Víctòria Paradís català, 19.07.10 | 13:12h


    Perdoneu,

    Victòria Pardís és Maria Jesús Lleonart (jo mateixa). El canvi es deu a les provatures que he fet per tal de poder participar en el debat.

    Maria Jesús

  • Jordi Galves, 19.07.10 | 16:13h


    lLAmics,

    em semblen molt interessants els vostres comentaris. La incertesa sobre les preguntes que planteja la novel·la crec que és un dels grans estímuls de la lectura. Anirem desbrossant camins però us faig, ara per ara, un suggeriment. Deixem de banda els plantejaments intel·lectuals, polítics, etc. Rodoreda no fa novel·les de tesi, no teoritza sinó descriu. Sense fer moral. Descriu com s'entenen o deixen d'entre's els éssers humans, sense parlar ni de bons ni de dolents. Rodoreda no explica un cas de violència de gènere perquè no existia el concepte en aquella època, és un anacronisme. Això no vol dir que les relacions no siguin cruels o criticables per part del lector. Rodoreda només les reflecteix en la novel·la. Una novel·la és un exercici de veritat. ¿És veritat que hi ha dones com la Colometa o no ? ¿En Quimet és com el nostre pare, avi o besavi sí o no? Deixem de banda judicis propis del nostre món, aliens a la novel·la. És com si diguéssim que Crnosos era caníbal o que Tirant lo Blanc era bel·licista...

    Mirem de llegir la novel·la des de la posició de Rodoreda no des de la instrumentalització política per molt legítima que sigui o per molt que hi estiguem totes i tots completament d'acord

  • Ester F. Matalí, 19.07.10 | 18:29h


    Hola,

    És difícil deixar de banda tots els prejudicis que portem a sobre i ho estem demostrant! En d'altres ocasions resulta més fàcil ser objectiu --al menys parlo per mi--i mirem d'evitar això que dius i que m'ha fet riure sobre el Joanot Martorell. També és difícil no tibar de la teoria... però s'intentarà.

    Les respostes són òbvies: sí hi havia homes com el Quimet (puc dir que encara els hi ha?), sí hi havia dones com la Colometa, la societat era així: els homes a manar i les dones a creure. La Rodoreda sembla doncs que el que feia era el que per a Pla era el deure de tot escriptor: explicar la realitat en què viu.

    Continuem!

    Ester

  • mone Boguñá, 19.07.10 | 18:36h


    Com ara si que puc entrar al debat, ja tinc permís... trasllado aqui la meva aportació que inicialment vaig escriure a Criatures obstinades

    Tova i cursi? jo diria que més aviat reconcentrada i contenida...

    La Natalia desapareix sota el nom de la Colometa, batejada i feta viure així pel seu creador
    I tanmateix el seu entorn no deixa de ser una creació d'algú que sembla patir d'anyorança, i potser una certa sensació de culpabilitat per haver fugit, mantenint un tó de narració en tercera persona que ens fa creure que es tracta només d'una simple observadora dels fets de la seva vida, i que recrea els detalls ja significats recordant l'estil de Joyce.

    I no és fins que la Natália torna del seu viatge per la plutja que hi troba la realitat en forma de burrisol al melic d'aquell que estima. Ara si, la concha es oberta, i la vida arriba. L'amor està fet de petits gestos, i amagat darrera de fins i tot una admiració per un sotaulleres blavós.

    Crec que de vegades ens oblidem de situar les accions en un context i un moment sociohistòric per trobar el seu significat, i això del maltractament no deixa de ser un constructe que en temps de la Colometa no existia, i per tant malament ho podia sentir així. Que el Quimet era molt seu? possiblement si, però ella també treu geni quan s'enfarta dels coloms i com qui no vol la cosa, però amb un acte molt agressiu al meu entendre se'n desfà.

    D'altra banda potser l'amor de joventut està escrit des d'una visió madura del seu significat? L'edat de la Merçe Rodoreda, en el moment d'escriure-laen pot tenir quelcom a veure?

    Es curiós que en la narració no apareix cap escola, potser li faltaven dades experiencialsper recrear.la? I d'on va treure les necessaries per recrear un context que no va viure?

    I per últim hi ha quelcom que em crida l'atenció ... potser es una tonteria, però perquè renta tan be l'embut si pensa matar a les criatures? perquè no s'infectin?

  • mone Boguñá, 19.07.10 | 19:27h


    matar pot ser un acte d'amor?

  • mone Boguñá, 19.07.10 | 19:34h


    Perquè no va guanyar el premi Sant Jordi? Al meu entendre per presentar un estil massa modern per l'època i el lloc de destí. Un estil on els detalls conformen les histories que se'n poden crear com diferents versions del mateix text, i on els personatges són recreats en funció seva.

    Jo diria que es quasi impossible seguir-los tots, i encara que fos possible primer s'han de significar i es aqui on comença la historia, a partir de diferents repertoris interpretatius dels lectors i les lectoresque s'acosten.

    En aquest sentit hi trobo similituds amb altres dos llibres, a part de l'Ulyses i que potser en son fills d'alguna manera de tots dos. Las cenizas de Angela, i En la carretera. A tots tres apareix una asepsia emocional que desperta un munt d'emocions sense que sembli intencionat.

  • mone Boguñá, 19.07.10 | 19:42h


    Aquí hi podeu trobar una entrevista amb l'autora que a mi m'ha semblat prou significativa...

    http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/rodoreda_entrevista.pdf

  • Jordi Galves, 19.07.10 | 19:51h


    Amics,

    crec que estem arribant a un punt important. Responent a la Mone: renta l'embut per inèrcia. Les dones i els homes fan segons han estat educats. La inèrcia és una de les forces principals de la novel·la. Fixem-nos que hi ha molt poques conviccions, idees, ideals,. Sí que n'hi ha, però sobretot hi ha inèrcia. I després hi ha la metamorfosi. La transformació de Natàlia enColometa i de Colometa en una altra Natàlia.

    Pel que fa a la violència i al maltractament em sembla que hem de situar-los més a prop del sexe i dels instints primaris que de la ideologia. De la mateixa manera que parlar d'amor per a Rodoreda és el mateix que parlar de desamor, parlar de violència és parlar de sexe, d'inèrcies, d'intuïcions, de frustracions. La violència masculina i també la femenina perquè matar els fills amb verí (la dona emmetzinadora és tot un tòpic literari) tampoc no és una carícia...

    Mercè Rodoreda fa una novel·la molt crua, desencantada de l'amor i de les possibilitats de millora de l'ésser humà a través de les experiències d'una noia ingènua...

    Estic del tot d'acord. Rodoreda ni la Laplaça del Diamant són toves. En Absolut. Aleshores, ¿per què en tota l'obra completa de Pla no es parla mai de Rodoreda? ¿Per què el crític Joaquim Marco va dir que a La plaça "traspua una poesia sensible, a tocat de la sensibleria sense caure-hi, però molt femenina"?

  • mone Boguñá, 19.07.10 | 20:47h


    Hi ha una poesia femenina? o s'utilitza com a menyspreu aquest adjectiu? no serà que com diu Espriu.... Sota la branca del penjat,
    lletraferits, a Sepharad,
    paràvem taula de sopar,
    car ens escau de celebrar
    com ens trobem -dringa l'or fals-
    els uns als altres genials. Salvador Espriu
  • Ester F. Matalí, 19.07.10 | 22:01h


    Pla no va parlar de la Rodoreda perquè, entre d'altres coses, va escriure sobre Homenots... i aquí no hi entrava ni ella ni la resta d'escriptores.

    Quant a Marco, això queva dirés un prejudici com una casa i, a més, compartit per molts dels seus coetanis. Dona és igual a sensibleria? Afortunadament dones com la Rodoreda, la Lessing, la Deledda, la Wolf... han demostrat que això no és veritat.

    Uf, quin debat més intens!

    Mone! Estic contenta de "veure't" (gràcies!)

    Ester

  • Víctòria Paradís català, 19.07.10 | 22:10h


    Hola Jordi, no sé si Tirant lo Blanc era un bel·licista, però el que segur que era és un violador.

    Mone, em sembla que dir que el Quimet tenia el seu caràcter és un eufemisme. A no ser que sigui una curiositat perdonable haver de demanar perdó de genolls, encara que sigui per dins, per la gelosia de l’home o haver d’amagar-te sota el llit per uns jocs sexuals de dominació o no poder opinar diferent que l’home-

    Potser per desgràcia podem tenir algun avi, pare, o amic que maltracta psicològicament les dones tan avui com ahir, però això no s¨ha de considerar normal

    Pensar de matar els fills amb salfumant no és una carícia, però pot ser un acte de valentia per estalviar-los patiments en situacions lïmits com els de Colometa o com dels camps d’extermini- I em sembla que no és que es tracti de bons o dolents, però el Quimet actua amb psicològic per instint i per egoisme o per plaer. Colometa actua empesa per la necessitat i amb valentia.

    Per què Pla no va ni parlar de la plaça del diamant? jo crec que per enveja aquesta propietat de la condició humana. Perquè una dona escriptora que com Pla parla del pas del temps i a qui també agrada Proust és capaç amb un llenguatge col·loquial , un català ric i planer crea una novel·la no tan sols on la protagonista és femenina sinó des del punt de vista femenina- Pla, encara que deia no agradar-li el gènere novel.la. potser no va tenir prou talent, a pesar de ser tan bon narrador, per crear-ne una. Ésclar és una opinió totalment subjectiva basada en què opinava de les dones com Montserrat Roig, per exemple. Perquè crec que tenia prou intel·ligència per reconèixer que la plaÇa era una gran novel·la

    Maria Jesús

  • Jordi Galves, 20.07.10 | 09:49h


    Amics,

    agraeixo a la Mone que ens proposi de llegir l'entrevista que Rodoreda va concedir a Dolors Oller i Carme Arenes. Avui us proposo, un cop llegida l'entrevista que parlem de l'humor a La plaça del Diamant. Com ho veieu? I si voleu acabar de parlar d'altres aspectes, endavant també.

  • Ester F. Matalí, 20.07.10 | 10:18h


    Jordi,

    peròno t'oblidis de desllorigar el misteri de la petxina i la cinta de la faldilla de la Natàlia!

    Ester

  • Jordi Galves, 20.07.10 | 11:03h


    Llegiu l'entrevista... atentamenti després parlem de la petxina, de l'humor i de tot el que vulgueu... No fem una classe sinó un diàleg sobre la novel·la. I moltes de les respostes han estat dites, el que no vull es desvetllar massa coses per ara...

  • Víctòria Paradís català, 20.07.10 | 21:45h


    I no puc deixar demanifestar que estic en contra de les seves opinions sobre el sexe, la rebel.lió i el feminisme.

    Jo crec que el feminisme és com

    un xarampió. A l’ápoca de les sufragistes tenia

    un sentit, peró a l’época actual, que tothom fa

    el que vol, trobo que no té sentit el feminisme.

    Crec que Rodoreda s’equivoca de mig a mig i m’estranya que una dona tan intel-ligent digui aquestes coses. Per començar hauríem d’ especificar de quin lloc del món parla, de quina classe social etc. O no sabia la lluita de tantes dones la món per la igualtat, o la quantitat de dones assassinades , o les circumstàncies límits que no deixen aquí i ara independitzar-se a moltíssimes dones o les dones lapidades per tenir fills d’altres homes o.....

    Tant de bo hagués estat el sarrampió

    •" Peró a les seves novelles, la dona sem

    pre está sotmesa al desig de l’home..." -

    "M.R. • Sí. Peró aixó és una cosa fatal. Es així i

    no s’hi pot anar en contra. Es com el fet que

    sempre será la dona la que tindrá els filis. No

    hi ha res a fer, és la cosa natural."

    Tampoc no sé com Rodoreda pot dir una cosa així. Afortunadament la dona no ha d’estar ni està sotmesa al desig de l’home, trobo no sé com pot pensar que això és tan natural com que la dona pareixi. Penso que aquestes idees sobre el sexe ja estan superades

    "La Colometano es rebel•la mai, rebel’

    lar-te, a la vida no serveix per res. No s’hi

    guanya res. Es pot rebel•lar un revolucionari

    començant a tirar “tiros” pel carrer, peró una

    persona integrada en una família..., ha d’anar

    seguint la vida. "

    No crec de cap de les maneres que s'hagi d'anar seguint la vida si no s*hi està agust qualsevol persona pot rebel-lar-se¨i intentant canviar-la

    En fi...

    Maria Jesús

  • Víctòria Paradís català, 20.07.10 | 21:59h


    En canvi, estic totalment d'acord amb les idees de Rodoreda escriptora que són les que m'interessen

    "Perqué jo crec que la novella també la fa el lector, amb les seves experiéncies, la seva personalitat o el seu tempera. ment. És com aixó del realisme, jo no hi crec gaire en el realisme perqué, per exemple, ara,nosaltres quatre, ens dirien: descriguin aquesta finestra, i totes la descriuríem d’una manera realista i cadascuna ho faria diferent. Es a dir, que el realisme és una cosa relativa."

    "Potser perqué l’escriptor sempre es desdobla en espectador, peró era horrorós i al mateix temps exaltant de trobar-te al mig d’una conflagració mundial com aquella, viure-la, perqué aixó no passa gaires vegades a la vida!

    . Aquest desdoblament de l’escriptor penso que també ho és de de l’actor i em fa pensar en les parules de Trigorin, l’escriptor de la Gavina de Txèkhov. quan explica a Nina que ser escriptor no és tan meravellós que veu per exemple un núvol en forma de piano de cua i immediatament ja s’ho ha d’apuntar a una llibreteta com si tingués una mena d’esquizofrènia. Per una part viu la vida com a actor i de l’altra com a espectador.

    Sincerament de moment a mi la Plaça no m’ha fet morir de riure, però és allò que ella mateixa diu cada novel-la se la fa cada lectora amb el seu bagatge cultural, personal i d’experiències i diria d’estats d’ànim. Potser per això ella es pensava haver escrit una novel-la on hi havia algunes coses i no n'hi havia d'altres i potser el subconscient la va delatar o potser inosaltres o jo en veiem o n'interpretem d'altres. Sense descartar per això alguns codis que ens poden ajudar a entendre els seus símbols

    Que Rodoreda ha llegit molta poesia és evident perquè la seva prosa regalima poesia per tot arreu i jo sí que crec que hi ha una poesia femenina que difereix molt de la masculina sense que això tingui cap connotació pejorativa, simplement és diferent- Particularment m’agrada molta poesia feta per homes i m’agrada moltíssim la de dones vom Anne Sexton o Quima Jaume, Wislawa Szymborska. Margaret Atwood , Anna Akhmatova etc per citar-ne alguna- I em penso que això també passa en la pintura que, per cert, Rodoreda també va crear i que vaig veure al'exposició i que no estava malament,però crec que moltper sota de la seva obra literària

    Fins ara,

    Maria Jesús

  • Jordi Galves, 20.07.10 | 22:29h


    Volguda Maria Jesús, amb tota la cordialitat i tot el respecte que mereixes: et vull dir una cosa que em sembla extensible a tothom que s'interessi per la literatura. Els llibres són dels lectors, naturalment, però la utilització ideològica, sigui quina sigui la ideologia, no és legítima en una anàlisi literària. N'estic convençut. Fer feminisme sinònim d'intel·ligència és com a mínim una exageració. Tota la gent que no és feminista ¿no és intel·ligent? Em sembla perillós repartir carnets d'intel·ligència. ¿Amb quina legitimitat?

    Et diré perquè Mercè Rodoreda no és feminista. Una persona feminista creu honestament i legítimament que si les normes socials canviessin, que si hi hagués un canvi de comportament, moral i polític, si s'assolís la igualtat entre dones i homes el món milloraria. Hi hauria una millor entesa entre dones i homes. I Mercè Rodoreda no creu que hi hagi cap ideologia que pugui millorar el món. És una escriptora sense esperança, crua i sense fe en la millora del gènere humà. Ni dels homes ni de les dones. Per això no pot ser mai de la vida ni feminista ni res. Creu que víctima i botxí és el mateix i que s’autoalimenten els uns als altres. Rodoreda no confia en la capacitat de millora dels éssers humans. I no podem oblidar que aquí parlem de La plaça del Diamant i no pas de la ideologia o gustos d'un o d'un altre de nosaltres, els participants en aquest diàleg. Reitero que ho dic sense ànim de polèmica i en defensa de la perspectiva de Mercè Rodoreda.

  • Ester F. Matalí, 20.07.10 | 22:52h


    Hola,

    Jo sempre dic que quan un parla de llibres ho fa d'ell mateix. És inevitable. Ara, es veritat s'ha de intentar ser el més objectiu possible. Havíem tingut algunes discussions sobre això al fòrum: que si tota opinió no és vàlida, que si importa la ideologia de l'autor, o la seva vida privada, ... En fi, és difícil no ser passional amb la literatura.

    Pel que fa l'entrevista, fa uns dies en vaig penjar l'enllaç aquí mateix però era només un fragment. Ara que m'he le llegida tota he entès molt millor la Rodoreda. Val la pena llegir-se-la! Ah, sí, l'entrevista la fan la Dolors Ollé i la Carme ARNAU. En algun lloc s'ha dit Arenas que, per cert, és profe de la UOC, a filologia. La Pessarrodona també va poder anar a Romanyà a parlar-hi i també va quedar fascinada per la personalitat potentíssima de la Rodoreda.

    L'humor: és cert que hi ha humori que aquest no ésper morir-se de riure, com apunta la Maria Jesús. Crec que és un humor subtil, sorneguer. Malgrat tot, sí que m'ha fet esclafir a riure algun passatge com per exemple quan li cauen els enagos per terra a la Natàlia, en plena fugida de no se sap què. Però com la mateixa autora comenta, aquest humor va desapareixent al llarg de l'obra i dona pas a una atmosfera feixuga, d'una existència anodina i infeliç. Perquè, al meu entendre, el final és molt i molt trist. Com va dir la guia de la passejada, "como la vida misma".

    Salutacions!

  • Víctòria Paradís català, 21.07.10 | 00:21h


    Jordi, agraint el teu mestratge i amb el mateix respecte:

    Precisament he dit que era una dona molt intel·ligent i que em causava estranyesa que digués aquestes coses. Però no era la meva intenció repartir carnets d’intel·ligència prou feina tinc per intentar aconseguir el de meritòria, i, en tot cas, podríem parlar de molts tipus d’intel·ligència molts tipus d’intel·ligència. En qualsevol cas,demano disculpes a qui s’hagi pogut sentir ferit i a la memòria de Mercè Rodoreda

    Per altra banda crec que aquest pessimisme de Mercè Rodoreda, a més de la influència existencialista, li pot venir de l’amargor que devia sentir quan en morir el seu company Obiols va descobrir que vivia amb una altra dona com vaig llegir en una de les seves biografies

    De totes maneres, tot i no compartir les opinions no literàries de Rodoreda, trobo molt interessant la seva obra que crec que ajuda a desvetllar el feminisme, a pesar seu, i no tan sols la Plaça del diamant, sinó tota. Un dels seus contes Nit i Boira, crec que aconsegueix una fita quasi tan alta com la de Celan amb Todesfugue, amb un conte de ficció. Impressionant

    Dit això, també m’agradaria ressaltar l’elegància i el “savoir faire” de Rodoreda quan parla amb ple coneixement i equanimitat de Pla.

    I ara, com he dit abans, tornaré llegir l’obra amb uns altres ulls més riallers i prometo no tocar més el tema de feminisme ni el de maltractament psicològic

    Maria Jesús

  • Dolors Vergara Ymbernón, 21.07.10 | 10:25h


    En una altra entrevista ja havia sentit dir a la Rodoreda que la Colometa queia bé perquè era una noia molt simàtica, així com això que aLa plaça del diamant hi ha molt d'humor.Després d'aixòvaig haver de tornar a llegir els primers capítols per trobar aquest sentit de l'humor i aquesta noia simpàtica.

    Què voleu que us digui! Vaig trobar un cert to irònic i sorneguer, però sempre pensant en el moment històrico-social i l'entorn, perquè sino...

    Per a mi, la Colometa és més aviat tímida i "soseta" que simpàtica, però desperta simpaties cap al personatge la seva situació personalila seva pròpia feblesa.

    És a dir, m'ho va haver de dir la Rodoreda perquè jo hi trobés aquestes aclucades d'ull, que en cas contrari no sé si hagués apreciat.

    Dolors

  • Jordi Galves, 21.07.10 | 11:00h


    Amics,

    gràcies pels vostres comentaris. Sí, efectivament els grans escriptors causen estranyesa. Gaudí ens sembla normal ara però va causar estranyesa als seus contemporanis. Un gran autor sempre ens porta a pensar més, a anar més enllà de nosaltres. És el que hem de fer. Felicito la Maria Jesús per dir que el que diu Rodoreda li causa estranyesa. Naturalment que sí. Aquí hem de ser tots plegats molt humils i aprendre de la mestra que és Rodoreda. Almenys entendre el que ens vol dir.

    Demano disculpes si no m'he fet entendre. No he dit en cap cas que no es pugui parlar ni d'ideologia ni de maltractament. Són dos aspectes centrals de la novel·la. El que he intentat dir és que hem de plantejar aquests dos aspectes des del punt de vista de Rodoreda no des del nostre. Permeteu-me un exemple. Un bon lector és com un advocat. No parla des del seu punt de vista sinó des del punt de vista del seu client, de la persona que ha de defensar. Encara que siguem feministes catalanistes, d'esquerres, etc etc, hem de poder llegir llibres de persones que posen en qüestió les nostres conviccions i intentar mirar-nos ho tot plegat des del punt de vista que ens planteja un gran autor. Rodoreda és un gran autor (utilitzo el masculí com a genèric perquè no crec que hi hagi cap novel·lista millor que Rodoreda en català, només Martorell és del seu mateix nivell en la meva opinió.Però cal que expliquem perquè, amb detalls concrets... per què Rodoreda és tan bona....

    Us proposo que per continuar parlant de la petxina, del humori de la ideologia... tot va lligat, que avui parlem de la part política de la novel·la, del Quimet i del seu compromís polític. Com el veieu?

  • Dolors Vergara Ymbernón, 21.07.10 | 12:14h


    Em Quimet representa l’esperit combatiu de tants homes i dones que van creure en la República Catalana i la necessitat de defensar-la amb tots els mitjans a l’abast. Això no treu que en el cas del Quimet en concret, un pare de família amb fills petits, no fos agossarat agafar les armes de bon començament (el seu amic Mateu es queda fins que l’abandona la seva dona, precissament perquè no vol deixar-les soles a ella i la seva filla) . Però aquesta és l’actitud del personatge en totes les seves actuacions: la declaració d’intencions amb la Colometa quan l’acaba de conèixer (“d’aquí a un any ens casarem”), el lloguer del pis (decissió ràpida, però l’apriament li faran els altres), el colomar que els havia de fer rics (però cuidat per la Colometa)…

    En Quimet és un home arrauxat i segur d’ell mateix que no escolta a ningú i fa en tot moment allò que li dicta la seva consciència. A l’inici de la guerra està convençut que seran quatre dies i per això mateix no veu cap mal en deixar la seva dona i els fills. De fet ell només veu que ella sempre se’n surt amb tota la càrrega que duu al damunt i creu que pot continuar igual.

  • Ester F. Matalí, 21.07.10 | 12:31h


    Ostres, Dolors, a mi em va donar justament la sensació cotrària. Jo crec que molts dels homes que van anar al front i es van involucrar d'una manera o altra en les manifestacions polítiques de l'època ho van fer una mica perquè era el que tocava fer. Jo veig al Quimet lluitant per uns principis que li van tocar per "classe". M'ha provocat la mateixa sensació que Joan Sales quan explica al seu amic Màrius Torres com es va desenvolupant la vida al front. I això que ell sí quees delia per anar-hi. ALes cartes...(i a Incerta glòria)es veu clarament com fins i tot alguns canvien d'ideologia. I d'altres de bàndol, directament. És veritat quedeterminats homestenien la xispa, l'arrauxament que dius tu, però no crec que aquest sigui el cas del Quimet que m'ha semblat que --com molts d'altres--actuà deixant-se portar per les circumstàncies.

    Hi ha més exemples literaris d'això que explico, d'aquest fer el que toca fer. Però ara mateix no me'n recordo i no ho tinc a mà. Ho buscaré a veure si ho trobo.

    Salutacions

    Ester

  • Ester F. Matalí, 21.07.10 | 12:32h


    on diu "sensació coatrària" vol dir sensació contrària. Disculpeu!

  • Dolors Vergara Ymbernón, 21.07.10 | 16:29h


    A Incerta glòria si que vaig tenir la sensació que anàven perquè tocava, però en el cas del Quimet, no sé, ell tot el temps li diu a la Natàlia que han d'anar perquè després tot serà millor, no poden permetre que guanyin els altres, etc.

    De fet era molt diferent per als joves que per als pares de família que no van ser reclutats tan aviat. I el Quimet sembla que s'apunta ben aviat i d'amagat de la Colometa.

  • Ester F. Matalí, 21.07.10 | 17:17h


    Suposo que ens ho haurem d'imaginar. I això és una de les coses que fa gran la Rodoreda i que ella mateixa explica: l'esquematització, el no dir-ho tot d'un personatge... oi? A veure què opina la resta de tot això del Quimet...

    A la guerra jo la veig més implicada a ella, la Colometa que ja no ho és tant, encara que sense voler-ho! Pujant la canalla i aguantant la postguerra. I com a contrapartida tenim la Julieta, aquesta sí, lluitadora i lliurepensadora. Podria segurament l'antítesi de la Natàlia. (em refereixo a aquella noia que passa una nit d'amor amb un noi a una casa abandonada)

    Fins aviat!

  • Víctòria Paradís català, 21.07.10 | 21:28h


    Escriviu la vostra aportació

    Hola,

    EN RELLEGIR DE NOU LA PLAÇA I DE MOMENT:

    La descripció que fa Colometa del que sent quan rep el primer petó de Quimet amb Nostre Senyor dins un núvol etc, m'ha semblat que té un gran sentit de l'humor.

    També l'escena del casament amb la descripció dels homes que celebren l'èxit d'una operació d'apendicitis i el mosso que vol ballar amb la núvia la veig entre kafkiana (com volia Rodoreda que fos la plaaça i felliniana, però realment amb un sentit de l'humor molt especial.

    I en la pobra Maria m'ha semblat que és un manlleu, referència o intertextualitat, es digui com es digui a una pobra Maria, de la novel.la Tristam Schandy de Laurence Sterne, que casualmrent acabo de llegir i acabo de topar-me amb aquesta pobra Maria,una dona que embogeig quan al mateix dia de la boda no es pot casar per culpa de lesmaquinacions d'un capellà, una noia molt atractiva que acompanyada d'una cabra toca la flauta de manera dolcíssima. La novel-la de Sterne sí que és plenament humorística i un antecedent del modernisme o d'Ulisses. Crec recordar que Rodoreda en algun lloc fa una dedicatòria del llibre de Sterne. Així potser posria ser un dels aspectes humorístics. Potser no és el cas, però em sembla molta casualitat.

    Crec que Quimet va a la guerra mig i mig. Per una part se suposa que en les reunions que fan parlen de política i del que representa aquesta guerra de cara a defensar la república, per latra banda, ja s'ha vist en la novel-la el seu anti clericalisme . Vol que la boda duri poc etc.

    Però també el seu caràcter impulsiu i eixelebrat fa que no s'ho pensi dues vegades.

    Fins ara

    Maria Jesús

  • mone Boguñá, 22.07.10 | 21:04h


    Això de la Pobre Maria també em feia ballar el cap, i mai millor dit perquè buscant buscant... he trobat una canço de Luis Enrique Mejia Godoy que es diu així "pobre la Maria" encara que no sé si es possible que només sigui una coincidència...

    Aquí la podeu escoltar http://www.youtube.com/watch?v=gbQeloFPxVU

  • mone Boguñá, 22.07.10 | 21:07h


    Aquest video es millor

    http://www.youtube.com/watch?v=BQY6ktAznKc

  • Jordi Galves, 23.07.10 | 02:08h


    Amics,

    és molt satisfactori veure que els comentaris són pertinents i responen, en general, al sentit genuí de la novel·la. Naturalment que l'humor de Mercè Rodoreda és una mica especial, mesell en deia ella, un humor més irònic i cru que amable. No podem oblidar que tot i que el personatge de la Natàlia sigui per a nosaltres entranyable, de fet és una noia ingènua i aquesta ingenuïtat (transposició literària del record de labona fe de la jove Rodoreda) és el que fa morir de riure l'escriptora. En moltes entrevistes Rodoreda va afirmar que s'havia divertit moltíssim escrivint la primera part de la novel·la. No podem oblidar tampoc que una història tan dura com La transformació (o Metamorfosi) de Kafka feia literalment morir de riure al seu autor. Ni tampoc podem deixar de recordar que un dels orígens de La plaça del Diamant és Tarda al cinema, la història narrada en primera persona per una "noia beneita" (tal i com va afirmar Rodoreda) que explica que va al cinema amb el seu promès... la recuperació, el record del món ingenu de la joventut de Mercè Rodoreda és un dels grans projectes literaris de la Laplaça del Diamant.

    El personatge del Quimet és un altre ingenu, també brutal, però una ànima de càntir que s'embolica en la revolució perquè és un idealista i, a estones, un bon cor. Naturalment els personatges de Rodoreda són complexos com totes les persones reals, i són positius i negatius alhorai depenent en quin context són.

    Em sembla molt i molt suggerent la idea de la Maria Jesús a propòsit del Sterne i del personatge de la pobra Maria. M'he rellegit el text i estic per dir-te que tens tota la raó. M'ho tornaré a mirar demà a veure si hi veig més pistes.

    De cara a demà voldria, si voleu, que parlem dels coloms i del colomar, que ja seria hora...

  • Ester F. Matalí, 23.07.10 | 09:55h


    Hola,

    Pel que fa els coloms, crec que tenen diferents significats al llarg de l'obra i que sempre van lligats a la Natàlia/Colometa: manca de llibertat, invasió del seu espai, por a volar fora de la gàbia... El final del colomar, precisament, ésun bon exemple d'aquests paral·lelismes que anem trobant a tota la novel·la. O la desaparició d'en Quimet i la mort d'un dels coloms. Bé, no descobreixo res que no sigui evident! La Carme Arnau diu textualment:

    "L'evolució i els canvis que experimenten aquests ocells és un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre els altres personatges importants es relacionen d'una o altra forma amb aquest símbol. Significativament, la seua protagonista es diu Colometa, petit colom, mentre viu amb Quimet que és el criador dels coloms; uns coloms arrauxats, causants de neguit i feina, que són el símbol de la seua vida amb el seu primer marit"

    Pel que fa la Maria: molt bona, Maria Jesús, si senyora! (La Maria Jesús és un "monstre" de la lectura) Al fòrum en vam parlar una mica, de lapobra Maria,i jo vaig comentar que era la "mala fe" del Quimet. Em sembla genial la manera com Rodoreda explica aquesta tortura subtil inflingida pel marit de la Natàlia. Ella fins i tot intueix quan sortirà a relluir la misteriosa dona, que al cap i a la fi resulta ser només un invent per a fer-la sentir gelosa, en definitiva, per a dominar-la.

    Salutacions

    Ester

  • Dolors Vergara Ymbernón, 23.07.10 | 11:00h


    Els coloms inicialment són un simbol d’alegria, el vol dels ocells sempre s’associa a la llibertat i representa l’inici de la nova vida de la Natàlia, que així esdevé Colometa, segons els desitjos del Quimet. Però de mica en mica esdevenen el símbol del seu propi captiveri, ligada a la casa i a la feina permanent fins arribar a asfixiar-la. I quan ja no pot més decideix acabar amb els ous.

    Quan pensa en matar els seus fills amb el salfumant, fa una associació entre els fills i els coloms:“I van venir unes mans [...] I aquestes mans que sortien del sostre juntes, mentre baixaven es separaven, i els nens, mentre baixaven, ja no eren nens. Eren ous. I les mans agafaven els nens tots fets de closca i amb rovell a dintre i els aixecaven amb molt de compte i els començaven a sacsejar”.

    És curiós que posteriorment, ja casada amb l’Antoni i recuperada la seva identitat com a Natàlia, recordarà amb nostàlgia els coloms i el colomar i s’inventa la desaparició del colomar com a conseqüència d’un bombardeig: “Eren uns coloms que no empastifaven, que no s’espuçaven, que només volaven aire amunt com àngels de Déu. Fugien com un crit de llum i d’ales per damunt dels terrats [...] I si queia un ou covat a terra no pudia [...]”.

    La “pobra Maria” no deixa de ser un element subtil de dominació exercit per el Quimet sobre la Colometa, igual que el dolor imaginari de la cama. Una manera de mantenir un cert punt de gelosia i de fer-se l’important davant la seva dona, per exigir que li tingués més cura (no vol anar a cal metge, però li van de conya les fregues per tot el cos, ve’t aquí!). Aquest és un dels tocs irònics que si em va fer gràcia quan estava llegint. Cosa que no treu que em molesti aquesta mena d’actituds vers les dones. Però també serveix per manifestar com la Colometa encara manté viva la seva ingenuïtat.

    Dolors

  • Judith Fernandez Olmos, 23.07.10 | 23:09h


    Hola,

    Al capítol 21, segons el meu parer, es narra un d’aquests paral·lelismes que val la pena destacar. Crec que ens ofereix una imatge colpidora, Colometa descobreix en tornar de la feina, els nens sols a casa envoltats de coloms. Penso que els nens han substituït la Colometa mare pels coloms, “els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia”. Potser aquest fet, agreujat per les contínues imposicions i comentaris d’en Quimet, que li donen més feina amb els ocells i li segueixen traient llibertat i dignitat com a persona, marca un punt d’inflexió i és l’inici de la seva rebel·lió contra els coloms.

    Judith

  • Jordi Galves, 24.07.10 | 13:33h


    Els coloms són, com s’ha dit, un símbol, naturalment de llibertat i vida però són molt més que un símbol elemental. Els coloms són alhora el somni de progrés de millora de Quimet, són la vida en estat pur, la vida amb la seva força fascinant i imparable que tot s’ho menja i tot ho governa. El colomar acaba colonitzant la llar familiar i amenaça fins i tot d’estendre’s a les cases veïnes. Els coloms són la vida però alhora el malson de la vida, el component kafkià, animal, absurd, incontenible de la vida. Són alhora l’absurd els idealismes, del “volar” de la Colometa, del seu desig de llibertat, que no és una idea, una construcció intel•lectual sinó un ressort íntim, un instint natural primari, tal com el tenen els coloms, comparable a la necessitat de volar. Comparable a la necessitat irreprimible de ballar del principi de la novel•la. Els coloms ofeguen la novel•la de punta a punta. Els coloms formen part del paisatge de Barcelona des de l’Exposició Internacional de 1929, abans no havien proliferat tant i només n’hi havia escassament al parc de la Ciutadella. Els coloms són un record de l’any 1929 que és l’any en què Rodoreda va ser mare.

  • Jordi Galves, 24.07.10 | 16:01h


    Ens queda poc temps avui (i potser demà) per acabar amb les conclusions... Què penseu que hem après?

  • Dolors Vergara Ymbernón, 24.07.10 | 16:28h


    Durant aquests dies hem compartit coneixements, experiències de lectura i sobretot continuem descobrint dia a dia, que el que un autor ens transmet amb la seva obra és molt més que la història que ens explica. Sovint hi ha un munt de conceptes, idees i simbols ocults sota les paraules i és necessari aprofondir en el coneixement de l'autor per no quedar-nos només en la superficialitat del text.

    De tota manera, La plaça del diamant, per si mateixa ja és tota una joia de lectura i possiblement per això pot captivar a tantíssims lectors, unicament a través de les seves paraules. Si a més, som capaços d'extreure'n l'entrallat de tot el seu significat, com hem intentat fer aquests dies, ja no es pot demanar més. Bé si, continuar llegint a una autora com Mercè Rodoreda perquè a través dels seus personatges sempre podem saber més coses de la nostra història recent i com la va viure un munt de gent.

    Només em queda per dir que ha estat un plaer formar part d'aquest col·loqui i pertant he d'agrair novament a l'Ester, la Rosa Maria, el Jordi i la revista Lletra la possibilitat de dur-ho a terme.

    Dolors

  • Rosa Maria Vilella Sabaté, 24.07.10 | 16:58h


    Hola a tothom!

    Només una petita intromissió per dir-vos que des de LletrA ens han confirmat que l'espai del col·loqui estarà obert fins dilluns (moltes gràcies!!) o sigui que durant tot avui i demà pot continuar aquest col·loqui tantíssim interessant. Segur que en traurem profit!!

    Moltes gràcies per participar-hi.

  • Jordi Galves, 24.07.10 | 17:37h


    Jo animo a continuar fins dilluns. La descripció del Quimet al començament en contrast amb la de l'adroguer, l'Antoni, què me'n podeu dir? I què podem dir de les escales i els replans de la casa? Algú s'anima a continuar?

  • Víctòria Paradís català, 24.07.10 | 20:32h


    Hola,

    Penso que el Quimet i l’Antoni són com dues cares de la mateixa moneda. L’amor.

    El Quimet representa l’amor passional, gelós, possessiu, arrauxat egoista arrauxat i l’Antoni l’amor sense condicions, tendre, respectuós , comprensiu i responsable.

    Aquests dos personatges també, com tota la novel·la, tenen un vincle amb els coloms. En Quimet els vol per fer negoci, per interès, per fer bonic etc L’Antoni és qui ven les besses per alimentar els coloms. Com passa amb la mateixa Colometa. En Quimet li canvia la identitat i supedita la seva opinió, la seva personalitat i la vida a la seva gelosia i al seu egoisme. L’Antoni li torna el nom de Natàlia, la seva identitat i la seva llibertat.

    Amb en Quimet , Natàlia ha de treure les castanyes del foc, amb Antoni les treu ell. L’Antoni li respecta la llibertat personal, mental, d’entrar i sortir. Amb en Quimet ha de treballar, amb l’Antoni no ho ha de fer ja.

    Per altra banda, crec que no és cert que amb l’Antoni no hi hagi una relació sexual sinó que, potser no d’entrada, descobreix un altra tipus de sexualitat. Quan Colometa lli posa el dit el melic i pensa que no vol que es mori mai, em sembla que és la descoberta d’aquest amor i d’aquesta sensualitat i sexualitat.

    Maria Jesús

  • Jordi Galves, 25.07.10 | 12:30h


    El dit dins del melic és un dels moments més importants de la novel·la. Una forma inesperada i subsitutòria de sexualitat. L'amor foll del Quimet enfront de l'amistat còmplice amb l'Antoni. El simbolisme de la pextina del moneder (valor, preservació, diners) i el simbolisme de les flors del cobrellit del darrer capítol. El botonet, el cor de les flors del cobrellit. Els corcs que són dins de la fusta.... Insisteixo en que hauríem de veure que els pinyols de la taronja migpartida de les cafeteres blanques que es rifen al començar la novel·la és un emblema del joc constant entre interior i exterior.

    I les cèlebres balances de la casa...

    Maria Jesús, no puc estar més d'acord amb el que has escrit.

  • Ester F. Matalí, 25.07.10 | 23:01h


    Hola,

    Què hem après, ens pregunten. Uf! Jo molt! Encara que cada cop soc més conscient del que encara em queda per aprendre... En resum, isubratllant que estem en una xerrada de caire informal, si em permeteu , enumeraré alguns descobriments:

    - la Rodoreda no era tova, no era explícita –escrivint, vull dir-, no era idealista, no era feminista. Crec que mai no va separar literatura de vida.

    - la seva escriptura era meticulosa i profundament treballada. M’ha donat la impressió que tota l’obra estava absolutament prevista, malgrat que ella mateixa va dir que mai no es plantejava una novel·la de principi a fi, abans de posar-se a escriure-la.

    - He après també que La Plaça del Diamant explica l’amor (no sé si això vol dir o no que sigui una novel·la d’amor) i ho fa de manera que els lectors hem de treballar de valent perquè se’ns demana que entenguem tant la simbologia, com la manera en què l’escriptora diu les coses sense dir-les. En cas contrari, ens estem perdent molt de suc.

    - Finalment, he tornat a trobar-me amb els meus prejudicis, una nosa enorme davant la literatura! Sempre s’ha d’estar en guàrdia... tot i que penso que la riquesa del fet lector és precisament que cadascú, com va comentar la Dolors o la Judith, interpreta el que llegeix segons la seva pròpia experiència.

    I em deixo moltes coses, segur!

    En definitiva, ha estat un col·loqui enriquidor tant per la matèria com pels participants, especialment per les intervencions del Jordi Galves que crec que ens ha anat obrint les portes de l’univers Rodoreda... però no massa. Vaja, que també ens ha fet treballar.

    Ester

  • Jordi Galves, 26.07.10 | 09:08h


    Amics,

    com diu l'Ester he intentat no fer una classe sinó proposar una lectura atenta als detalls i no a les grans paraules ni grans conrstruccions intel·lectuals. El simbolisme o l'existencialisme només són conceptes buits si no som capaços d'observar els detalls, la realitat concreta d'una novel·la. No n'hi ha prou amb dir sentenciosament que La plaça del Diamant és una obra mestrai quedar-se tan ample. Cal dir per què. Si és que hem vingut a parlar de literatura, és clar.

    Naturalment, jo no poseeixo cap monopoli informatiu ni cap veritat arcana. He deixat dir tot el que s'ha volgut, estigués d'acord o no amb les interpretacions. Crec que hi ha lectors que es posen a les ordres del llibre i d'altres que manipulen el llibre per a les seves particulars obsessions i interessos privatius. En general estic molt content de la cordialitat i del nivell de la immensa majoria de les intervencions. Continuo donant voltes a les relacions entre Sternei Rodoreda, una idea que gentilment va regalar-nos la Maria Jesús. Moltes gràcies a totes i a tots i si no maneu res més, com es deia abans a pagès, jo aniré a fer la meva. Una forta i virtual estreta de mans a tothom

  • Víctòria Paradís català, 26.07.10 | 16:02h


    Hola i adéu.

    No he `pogut entrar fins ara per problemes de l'ordinador. Per si encara hi sóc a temps

    Hola,

    En primer lloc, voldria disculpar-me i esmenar l’espifiada. On vaig escriure “besses,” hauria de dir “veces”.

    Ara, m’agradaria dir que aquest efecte de contrast interior exterior que mostren tants símbols com el dels pinyols que mostra la taronja partida en dos. Serveix també per explicar les dues lectures d’una narració d’uns fets exteriors que es succeeixen paral·lelament als canvis interiors de la protagonista, de la seva apreciació, del món, dels seus pensaments, de les seves sensacions, de les seves transformacions. Perquè jo també crec que la plaça és una novel·la-la d’aprenentatge. Natàlia una noia innocent i càndida com Càndid (sense el qual –segons l’autora] no existiria Colometa] experimenta com ell un procés d’aprenentatge i de descoberta del món exterior i interior.

    Diu Natàlia:

    “Pensava en coses que entenia i que potser no acabava d’entendre(…] o aprenia coses que tot just començavaa saber”

    Però tambédel pas del temps interioral costat de l’exterior:

    “I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol o de la pluja i del pas de les estrelles adornant la nit, no el temps de la primavera dintre les primaveres o el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens passa (…] El que (…] amb paciència ens va fent tal com serem l´últim dia (…]”

    La petxina també té un simbolisme de soledat tal com diu Natàlia descrivint Antoni:

    “ En va semblar com ara una petxina amb la closca tancada que era un gran abatiment”.

    Els objectes i les parts del pis com les escales mostren els estats d’ànim de Natàlia i s’avancen als esdeveniments com les escales, l’embut, els carrers estrets. Per exemple quan Colometa surt decidida a comprar salfumant per matar als seus fills i suïcidar-se i, per tant, segons el cristianisme anar a l’infern (tot i que ja hi vivia]

    “Vaig baixar l’escala com si fos una escala que s’acabés molt lluny, i, a l’acabar, hi hagués l’infern”

    De la mateixa manera, les balances, com ja he llegit en algun lloc, permeten recuperar l’equilibri davant tanta angoixa i de certa alienació mental. Per això Natàlia té tanta necessitat de resseguir-les amb el dit.

    Passant a un altre tema. L'escena on troben una rata esventrada i amb un fetus que treia el caparró:

    “Pel forat de baix de tot,li sortia el morret d’una rateta del néixer” té un regust de Baudelaire i sembla simbolitzar, com la pudor dels ous covats quan queien a terra, la part repulsiva de la maternitat. Realment aquest moment, per mi, és dels més colpidors de la novel-la perquè dins de la repugnància s’hi barreja una mena de tendresa.

    He après per exemple a trobar el sentit de l'humor i a anar més enllà de que sembla a primera vista, a veure duies lectures. l'externa i la interna i com diu l'Ester s'ha de tenir un diccionari rodopredià per entendre tanata simbologia perquè coincideixo en què és una obra super elaborada amb alguns tocs d'humor, carregada de poesia i on fa falta una lectura acuradíssima i de plana per plana per poder ascostar-nos a la lectura interna.

    Gràcies Jordi, Ester, Rosa i a tothom.

    Una abraçada si pot ser no virtual.

    Maria Jesús

    Fins aviat

    Maria Jesús

  • Núria Vives Ylla, 26.07.10 | 17:19h


    Entre tots m’heu ajudat a enriquir la meva percepció de la Plaça del diamant i també de la Mercè Rodoreda com a escriptora. M’ha impressionat el comentari de’n Jordi, “És una escriptora sense esperança, crua i sense fe en la millora del gènere humà. Ni dels homes ni de les dones.”, ja que no ho sabia i tampoc ho havia captat al llegir la novel·la.

    Aquesta actitud, però, no fa que la seva obra sigui menys interessant, sinó al contrari... obliga a prendre una actitud més ‘distant’ per poder valorar tot el que l’obra aporta des d’un punt de vista menys subjectiu, que és també un dels exercicis que hem hagut de fer durant el debat; analitzar l’obra intentant evitar la mentalitat i la nostra manera de ser actuals i intentar entendre què podia significar l’aportació d’aquesta gran autora en el seu moment.

    Moltíssimes gràcies a tots!!!!

    Fins la propera!

    Núria

  • Judith Fernandez Olmos, 26.07.10 | 22:24h


    Bona nit,

    voldria donar les gràcies a l'organització del debat, les participants i especialment al Jordi Galves, per haver-nos fet pensar de valent amb la novel·la. Desgraciadament, per qüestions laborals, no he pogut seguir el debat al màxim i m’hauria agradat poder participar més i fer comentaris més acurats. Un dels punts que crec que no s’han parlat i que contínuament em volta pel cap, és el color blau, diria que sempre associat a coses negatives. N’haurem de parlar la propera vegada...

    Una abraçada,

    Judith