Ets a:

Literatura i vi: paraula destravada

Col·loqui virtual sobre l'esperit del vi, la literatura, la filosofia, l'alcohol i l'ebrietat com a motius moltes vegades lligats a l'escriptura, a la mística o als paradisos artificials. La presència del vi i les diverses imatges que conforma al llarg de la història de la literatura i de la filosofia són el motiu bàsic d'aquest col·loqui. Gust i sensibilitat, el vi com a disparador del plaer, però també de la denúncia. Perquè moltes vegades s'ha arribat a fer saber allò que ningú no vol sentir perquè hem amarat la veu en el vi. La taverna sempre ha estat cau de revolucions. I el vi en la literatura, des de la Bíblia a Baudelaire, sempre ha figurat com a il·luminació i alliberament de l'ànima. Perquè sempre ha destravat la paraula. Aquest col·loqui ha estat iniciativa del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.

17.12.09    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Sebastià Perelló Arrom, 12.05.09 | 09:48h


    Des de l’epopeia de Gilgameš a la Bíblia, de Dionís a Bacus, d’Homer a Marcial i a Catul, dels poetes perses com Omar Khayyam a Rabelais, dels goliards a la poesia andalusina, de Montaigne a Cervantes,de Shakespeare a Voltaire de Baudelaire a Leopardi. De Poe a Maupassant, de Nelligan a Lautreamont, de Borges a Jünger o VColete, de Carner a Josep Pla. Una ruta del vi, les pistes que t'han de portar a la taverna de la lletra, dels que beuen sense set.
  • Fèlix Rabal i Queixalós, 12.05.09 | 21:46h


    L'obres de Plató "El convit" i "Les lleis" són l'inici d'una història de la filosofia que ha transcorregut a través de la "flama del vi". En aquesta història hi trobem Sèneca, Ficino Erasme de Rotterdam, Kierkegaard i tal vegada Nietzsche.
  • roser vernet anguera, 14.05.09 | 10:50h


    EMBRIAGUEU-VOS

    Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
    ....
    Així comença el petit poema en prosa núm. 33 de L’espleen de Paris de Ch. Baudelaire. I així m’agrada començar avui la meua estada a la taverna que ens proposeu. I quan em demanin que vull prendre, seguiré amb Buadelaire...
    .....
    Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.
    .....
    Potser en la sàvia combinació de les tres possibilitats hi ha la recepta d’una certa eternitat...
    .....
    I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent a l’ona, a l’estel a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment!
    De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui?
    ------------------
    Bibliografia: Le Spleen de Paris, Petits Poèmes en Prose CHARLES BAUDELAIRE Les Classiques de poche-Le livre de poche
    en català: Petits poemes en prosa (L’esplin de París) BAUDELAIRE, trad. d'Anna Montero i Vicent Alonso ed. Llibres del Mall 1983
  • Sebastià Perelló Arrom, 14.05.09 | 12:11h


    El vi és fill del sol en la tradició d’Anacreont, do prodigiós de la natura altament providencial, però també com a obra del treball humà. O és el brou trascolat en les arrels de la sàtira i les formes bàquiques classicitzants, que actua com plaer i consolació, com medicina del cos i de l’esperit, al·licient afrodisíac, que desinhibeix i es transforma en un excitant veneri. Capaç de convocar la presència del déu Dionís, la sagrada ravata de què parlava Hölderlin, o d’alleugerir els humans del pes del tedi, i enlairar-los en l’ebrietat. Estímul de la imaginació, del pensament, que destrava la llengua, viàtic de l’entusiasme, que exalta i envigoreix. Memòria sagrada i oblit. Excitació i letàrgia. Remei de la tragèdia de la vida, cancel·la la raó i ens retorna a la sala festiva o ens aboca a la saviesa i a la veritat: in vino veritas, perquè és la via d’accés al coneixement iniciàtic. I això ens retorna als orígens i al sentit constel·lat del vi de déu i al misteri cristià, que el converteix en el símbol místic de la sang: el suc de la vida. Elixir del somni, l’imaginari verema en una llarga tradició altament codificada sobre el sentit del vi. El seu esperit ha de servir també com el passatge cap a una visió del món alternativa que en la literatura oscil·la entre la transgressió i la rebel·lia: dels goliards a Poe, d’Omar Khayyam a Baudelaire. Lluny de la convenció i el conformisme, el vi dels maudits és un instrument del furor antiburgès i l’arma de repulsa de la mediocritat. Exaltació de la desmesura, desinhibidor davant el seny, recerca de l’hedonisme més elemental, que converteix el deliri etílic en virtut dels que senten aquella nostalgie de la boue, quan l’única via cap a la innocència passa per la dissipació per a tots aquells intoxicats pel taedium vitae. Porta la càrrega grotesca i elemental de la sàtira i els motius i les maneres bàquiques, revifa els apetits i pertorba les jerarquies. O ens fa levitar cap a la divinitat, via d’accés al diàleg místic. Sempre fora de lloc, perquè, ja ho diuen: no hi embriaguesa acadèmica. El vi també ha servit de via d’accés a l’experiència dels límits de la consciència humana. L’exaltació del beure cerca fer camí en el rebuig de normes, envinats tenim el perfil del cràpula. Anar torrat és la manera més efectiva de perdre la comport que reclamen els burgesos i la moralitat establerta. I no hi fa res si pel camí cal embrutir-se o arrossegar-se com un gos. Ara ja som en una cuneta entre la sublimitat i la infàmia. El vi i la seva manera camaleònica de comparèixer en la història de la humanitat.







  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 14.05.09 | 14:56h


    Sebastià, en relació a aquesta "seva (del vi) manera camaleònica de comparèixer en la història de la humanitat" o a aquesta ambivalència que pot arribar a la màxima contradicció (símbol de vida i pot ser la mort) , podem establir etapes al llarg de la història de la literatura en què prevalgui l'un o l'altre sentit de manera més o menys nítida o sempre s'alternen i conviuen ambdós?
  • Sebastià Perelló Arrom, 14.05.09 | 18:34h


    En el celler de la literatura, crec que persisteixen alhora la cançó bàquica, l'oda triomfal i vitalista que s'escriu des del fester, des de la delícia, des de la comunió festiva i per l'altra, la dissolució, l'embriaguesa que fa perdre el rumb cap a la irrisió, la deriva. Tanmateix és amb el romanticisme que pren força el mite del vi com a via de transgressió, de sabotatge, relacionat amb la imatge del maleït. Però aquesta marginalitat es fossilitza ràpidament i perd la càrrega d'insubordinació sobretot a partir de les darreres dècades del segle XX. El terme alcoholisme és de la mateixa època que Les flors del mal de Baudelaire, i als anys seixanta del segle XX ja és una simple patologia. Comencen a prendre força les veus que reclamen un ús civilitzat de l'embriaguesa. L'alcohol perd l'aura, substituït i desplaçat per altres formes de recerca de l'ebrietat. És als anys noranta que es parla dels beneficis del consum moderat del vi, de les ivresses maîtrisées, i es rehabilita el seu consum. És l'hora d'aparcar el vi trist i retorna el consum i la imatge del vi com un luxe, un tònic, una festa. I un mercat, és clar.
    Tanmateix podríem cercar vies, veus, que ens portarien dels clàssics fins ara mateix i mostrarien el vi com una beguda emblemàtica d'ebullició vitalista d'una cultura ancestral, i alhora comprovar que poden arribar als cellers més profunds i obscurs en la seva companyia.
  • Sebastià Perelló Arrom, 14.05.09 | 19:00h


    Plató elogia el vi i l'embriaguesa, els pitagòrics i l'orfisme també, perquè consideren que és una manera d'accedir a la veritat. Però ja des d'Aristòtil persisteix una condemna. I els cristianisme no farà altra cosa amb el fet de convertir-lo amb un símbol de la sang de Crist. D'altra banda hi ha la relació del vi amb l'islam, per una banda, la condemna del consum, però de l'altra la seva presència en la poesia, per exemple en el poetes d'Al-Andalus. Sempre entre el vici i la virtut, de la condemna a l'entusiasme. I aquí ja s'ha citat Nietzsche, però també Kierkegaard, Benjamin, i l'aura de l'embriaguesa, o la follia de Foucault. Podríem seguir amb la relació dels pensadors del XX amb l'esperit del vi, per no parlar del vi dels il·lustrats del XVIII o el vi a Montaigne, per exemple. Raó i passió, sempre en la tensió entre mesura i excés.
  • GIRODEAU Gildas, 14.05.09 | 22:57h


    desde Cotlliure, a catalunya nord, una abraçada per tothom de part de l'Isabel i del Gildas: d'una ma una copa de vi negre "domaine de la tour vieille" d'en vicenç Cantié i de l'altre "mémoires d'automne", d'en Jim Harrisson, que ha vingud à cotlliure aquest hivern per cerquar els poemas perduts de l'Antonio Machado... i tambe tastar el vi d'en Vicenç qu'es un company dell...
  • roser vernet anguera, 15.05.09 | 00:10h


    "D'altra banda hi ha la relació del vi amb l'islam, per una banda, la condemna del consum, però de l'altra la seva presència en la poesia..."
    Segons Omar Khayyam, poeta sufí
    [...]
    L'Alcorà és un llibre sagrat que es pot llegir
    sols a glops. Glops per glops, més valen els de vi.
    El que diu "No beveu" és un verset de broma,
    perquè estava begut quan l'escrigué Mahoma.
    [...]
    Vols ser sufí com jo? Vols ésser igual a mi?
    Pren un granet d'haixix o beu tan sols un men
    de vi; mes si tens por de l'eternal turment,
    si ets musulmà, atipa't de pedres del camí.
    [...]

    La visió de la relació vi / islam està plena de malentesos o de deformacions...
    Els sufistes sempre es mouen en terrenys de frontera, a cavall entre realitats ambigües
    Per saber-ne alguna cosa més:
    "Le Vin mystique et autres lieux spirituels de l'Islam" de Salah Stétié Editions Albin Michel, 2002

  • Sebastià Perelló Arrom, 15.05.09 | 01:36h


    A més d’ Omar Khayyam:

    Del fons de la taverna un cant joiós sortí
    que deia: "No deixem en el got ni una glànima.
    Bevem de pressa, amics, abans que el fer Destí
    es xarrupi d'un glop el vi de nostra ànima.

    L'Alcorà és un llibre sagrat que es pot llegir
    sols a glops. Glops per glops, més valen els de vi.
    El que diu "No beveu" és un verset de broma,
    perquè estava begut quan l'escrigué Mahoma.

    Jo t'adoro, gran Déu, quan mon cavall galopa
    sobre l'herba florida; jo t'adoro, oh Diví!,
    molt més que en oracions, en l'escuma del vi
    que canta tes lloances desbordant de la copa.

    Bevem, amor, bevem: tot a l'oblit convida!
    Jo, que he pensat en tot, en dos jorns de la vida
    ni mai he volgut creure ni jamai he pensat,
    que són: el que ha de vindre i aquell que ja ha passat.

    Beure i fruir és ma vida. Tan lluny de l'heretgia
    com de la religió, tranquil buido el meu got.
    En casar-me amb la vida vaig dir: "Què em dus per dot",
    i ella digué: "Mon dot és la teva alegria".

    hi ha el vi d’Abu-Nuwàs:

    Fes que torni a mi el vi
    en copa d’argent.
    Fes-me beure del bot
    que com un dels camites
    amb els braços alçats
    pel terra s’arrossega.
    Fes que giri un vi generós
    que refini el rònec islam.
    Malgrat el que digui el censor,
    barreja’l, que tot de flames
    s’alcin ardents en la foscor.

    I també el de la poesia andalusina: Ibn khafaja, Ibn alz-Zaqqaq, Ar-Rusafi, Ibn al-Labanna, Ibn Baqi, Al-Mutamid,...

    A més del llibre que de Salah Stetié, en català, podeu visitar El paradís de les paraules de Josep Piera, el seu llibre sobre Al-Andalus i els seus poetes. Però és molt recomanable el llibre de Malek Chebel: Anthologie du vin et de l'ivresse en Islam. Le Seuil, 2004.
  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 15.05.09 | 14:08h


    I si ens endinsem en les nostres tavernes?

    Per exemple podem començar amb "els fruits saborosos" de Carner, que ens parla dels "raïms immortals"

    No em plau corona de tot vent joguina,
    sinó deixar, per a no nats humans,
    un poc de sol de mos amors llunyans,
    clos al celler, colgat en teranyina.



  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 15.05.09 | 17:32h


    El vi en mesura ens eixampla la raó i ens fa entendre la passió amb un somriure amable. Quina virtut, aquest líquid pujat de to, que tanta poesia ha fet escriure!
    Embriaguem-nos, sí, i si pot ser en companyia!
  • Sebastià Perelló Arrom, 15.05.09 | 19:44h


    Pla, que era un home que es considerava agraït al vi, deia que el país era de vinyes i oliveres. I que el vi constitueix un element inseparable de la vida. lluny de l'amargor de la tradició del vi trist, sembla que en la nostra tradició literària ens hem d'instruir en el plaer dels cellers, reverdir en la vitalitat dels veremadors, cantar la gratitud davant el do de la natura i una saviesa que ja és voluptuositat i aprenentatge de l'alegria. I són paraules d'una mestra: Colette. En la tradició clàssica tenim lo raïm alegre, l'àtica oliva de les Horacianes de Costa i Llobera, i Sagarra s'enfilava en una tradició pròpia, on podem citar el cant de la vinya de Guimerà. I més enrere no podem deixar de banda Del bon ús del vi segons Eiximenis, o Sant Vicent Ferrer.
    En el Llibre de tres les maneres mínimes i contundents, lluny del tast contemporani, diuen:
    Tres maneres hi ha de vi: fresc, e fi e fort.
    Tres maneres hi ha d'àvol vin: florit, ferreny e fusteny.
    La cosa poca de la concisió.
    Carner també canta en la versió Li Po:

    La vida i el vi
    (de Li Po)

    Sé que és un somni la vida entera.
    Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
    Embriagar.se: la gran carrera.
    Jeure tot dia sota l'ombrí.

    Quan em desperto miro la prada.
    Les flors estogen un cant novell.
    Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
    -És primavera -xiula l'ocell.

    Corprèn aqueixa bellesa. Falta
    només la lluna, de cor manyac;
    la cantaria fins que fos alta...
    I be, i encara rodo embriac.

    I no vull deixar de fer un glop amb el vi de Vicent Andrés Estellés del seu Llibre de meravelles. Vi d’esperança i de sacrifici, que encén la taula, litúrgic amb la seva presencia quotidiana, solemne: el vi dels pobres. Que també alimenta la còlera que sosté la ràbia o l’afany. El vi que ens fa forts. I el vi color de vida molt viscuda de Vinyoli que encalça en la vinya d’una falsa voracitat i s’embriaga amb el vi dels anys. Beguem amb el poeta elegíac de Vallvidrera el vi de la collita pròpia. I és amb aquest poeta que hem de dir que després de la guerra beure, a més de ser la manera de suportar el buit de l’univers, va ser una manera de resistir a la misèria de la postguerra i l’exili. I va ser també la manera de forat, de persistir i de travessar el desert del franquisme. Amb suc fermentat o destil•lat. Ja no venia d’aquí. El mateix Vinyoli, Gabriel Ferrater o Miquel Bauça la saben llarga en aquest sentit. I és el context històric que converteix en inquietant el poema Vi dolç del 22 de gener de 1943 de Palau i Fabra i la cara de mico que veu en Bacus. O la cara encesa de sàtir vell de Joan Vinyoli en el seu autoretrat a seixanta-cinc anys. El plaer del vi, ja en el segle XXI per ventura cal tastar-lo en el Blanc de blancs de Valentí Puig, o provar d’anar passant amb les bombolles de xampany del seu recull Molta més tardor. I en deixam molts: ens caldria brindar amb Ramon Picó i Campanar o Josep Sebastià Pons, o fer la verema de Ràfols-Casamada. La set, ja ho sabem, no s’acaba mai.

  • roser vernet anguera, 16.05.09 | 09:27h


    Però no és només poesia el que trobem a la taverna. Exemples com el conte terrible d'A. Poe "El barril d'amontillat", novel·les com "El dia del judici" de S. Satta o, de casa nostra, "Perfils de Nora" de M. Aritzeta o "No se sap mai" d'.Monzó (que vam comentar al Centre Quim Soler en una de les nostres tertúlies viteràries) o els petits textos radiofònics de la novel·la de Quim Soler "Cambra de bany".... O aquell conte del qual ara no hi ha manera de recordar l'autor, potser amb una copa de vi se m'aclarirà la memòria... O algú m'ho pot dir? Aquell de l'home que aposta amb un convidat seu expert en vins (i personatge fastigós), que no endevinarà quin li serveix en el sopar... i li aposta la mà de la filla...
  • FABIOLA DUNYÓ ESTEVE, 17.05.09 | 12:41h


    Sebastià Perelló cita Andrés i Estellés i és el què jo volia compartir, perquè em sembla que reflecteix el que molts dels que passem de la cinquantena vam viure des que érem petits: el vi de cada dia, el “vi que fa sang?, com un aliment quotidià i sagrat alhora:
    Alegrau-vos, pare Adam.
    Joan Timoneda
    No podia faltar el vi damunt la taula.
    Una solemnitat, un ritu que venia
    des de la nit: el vi encenia la taula,
    encenia la casa, encenia la vida.
    Una vella litúrgia el posava a la taula:
    una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
    encenia la sang, palpitava en els ulls.
    Una solemnitat, un ritu que venia
    des de la nit, la nit febril de la caverna.
    El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
    S'oficiava el vi, lentament i greument.
    Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
    Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.
    I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres,
    begut solemnement, l'aliment de la còlera,
    el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
    El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
    l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
    Vicent Andrés Estellés.
    "El vi". Llibre de meravelles. Tres i Quatre 1994.

    I el de l’homenatge que va fer Josep Gual Lloberes (Badalona 1920-2005) al poeta de Burjassot:

    Per les regueres circula lenta
    l’aigua encalmada dels arrossars,
    ran de la sínia el barral de vidre
    vessa vi negre pel bequerull
    i per la sèquia llisquent d’anguiles
    ja l’all-i-pebre hi has somniat
    o bé les llisses ben torradetes
    i la paella del rossejat

    Vicent, no pensis més en la teca:
    Ple de llenties et passo el plat
    Homenatge a Vicent Andrés Estellés Epsilon. Quaderns de Poesia,2
    Tarragona. 1983

    Us envio un enllaç que he trobat a internet d’una tesi sobre la literatura i el vi

    http://www.pinerolo-cultura.sail.it/agroambientale/Labstoria/Vino&Letteratura.htm

  • Sebastià Perelló Arrom, 17.05.09 | 15:45h


    I el vi dels solitaris, el vi color de fum, el gust que pesa. En la lletra de Pavese, en la veu de Ferré. Deia Shakespeare a Macbeth que beure provoca i revoca. Provoca el desig, però priva de l'acompliment, fa i desfà, excita i esvaeix, persuadeix i desencoratja, aixeca i fa caure. I, per acabar, ens porta a una son suspecta i, donant-nos un desmentiment, ens deixa plantats.
    I sols.

    http://www.youtube.com/watch?v=cJN_H9pDBHc&feature=related

    L’uomo solo
    L'uomo solo - che è stato in prigione - ritorna in
    prigione
    ogni volta che morde in un pezzo di pane.
    In prigione sognava le lepri che fuggono
    sul terriccio invernale. Nella nebbia d'inverno
    l'uomo vive tra muri di strade, bevendo
    acqua fredda e mordendo in un pezzo di pane.
    Uno crede che dopo rinasca la vita,
    che il respiro si calmi, che ritorni l'inverno
    con l'odore del vino nelle calda osteria,
    e il buon fuoco, la stalla, e le cene. Uno crede,
    fin che è dentro uno crede. Si esce fuori una sera,
    e le lepri le han prese e le mangiano al caldo
    gli altri, allegri. Bisogna guardali dai vetri.
    L'uomo solo osa entrare per bere un bicchiere
    quando propio si gela, e contempla il suo vino :
    il colore fumoso, il sapore pesante.
    Morde il pezzo di pane, che sapeva di lepre
    in prigione, ma adesso non sa più di pane
    né di nulla. E anche il vino non sa che di nebbia.
    L'uomo solo ripensa a quei campi, contento
    di saperli già arati. Nella sal deserta
    sottovoce si prova a cantare. Rivede
    lungo l'argine il ciuffo di rovi spogliati
    che in agosto fu verde. Dà un fiscio alla cagna.
    E compare la lepre e non hanno più freddo

    Cesare Pavese
    Musica : Léo Ferré

    I immediatament ja és l'eufòria, aquesta ànsia de voler engolir-se la vida en els poemes esponja d'Apollinaire que vol empassar-se l'univers. I no hi fa res si anam enrere de Pavese a l'autor d'Alcools. Pessoa ja ho deia: Cadascú té el seu alcohol. Donau-me més vi qua la vida és no-res. i afegia: no tan sols vi ans també oblit aboco/ a la copa. I provava les seves cordes vocals com si fos Kayyam i el vi ja era una forma d'alegria fingida, la felicitat una manera de desconèixer, de passar per alt a la recerca d'una beatitud animal de qui no espera res. I sol o en companyia prova de no saber la fragilitat de quasi tot. Explorar l'ànima humana fa feredat. I tornem-hi. No tenim aturall. Sempre bevem amb tot el pes de la tradició. I Borges no deia altra cosa. Aquí:

    Al vino

    En el bronce de Homero resplandece tu nombre,
    negro vino que alegras el corazón del hombre.
    Siglos de siglos hace que vas de mano en mano
    desde el ritón del griego al cuerno del germano.

    En la aurora ya estabas. A las generaciones
    les diste en el camino tu fuego y tus leones.
    Junto a aquel otro río de noches y de días
    corre el tuyo que aclaman amigos y alegrías.

    Vino que como un Éufrates patriarcal y profundo
    vas fluyendo a lo largo de la historia del mundo.
    En tu cristal que vive nuestros ojos han visto
    una roja metáfora de la sangre de Cristo.

    En las arrebatadas estrofas del sufí
    eres la cimitarra, la rosa y el rubí.
    Que otros en tu Leteo beban un triste olvido;
    yo busco en ti las fiestas del fervor compartido.

    Sésamo con el cual antiguas noches abro
    y en la dura tiniebla, dádiva y candelabro.
    Vino del mutuo amor o la roja pelea,
    alguna vez te llamaré. Que así sea.

    o aquí:

    ¿En qué reino, en qué siglo, bajo qué silenciosa
    conjunción de los astros, en qué secreto día
    que el mármol no ha salvado, surgió la valerosa
    y singular idea de inventar la alegría?

    Con otoños de oro la inventaron. El vino
    fluye rojo a lo largo de las generaciones
    como el río del tiempo y en el arduo camino
    nos prodiga su música, su fuego y sus leones.

    En la noche del júbilo o en la jornada adversa
    exalta la alegría o mitiga el espanto
    y el ditirambo nuevo que este día le canto

    otrora lo cantaron el árabe y el persa.
    Vino, enséñame el arte de ver mi propia historia
    como si ésta ya fuera ceniza en la memoria.
  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 17.05.09 | 21:47h


    Algunes persones ens han dit que no han aconseguit que la seua intervenció sortís reflectida al web...
    Aquesta que ve a continuació, per exemple.
    ---en nom de FÈLIX RABAL QUEIXALÒS---
    No tinc clar que Plató defensi l'embriaguesa. En la Grècia clàssica hi havia dues maneres de beure vi i es feia en dos àmbits socials molt diferents. Una manera de fer-ho era amb bon vi i que aquest arribés al cos com la "pluja fina" ho fa a la terra. Poc a poc, suaument. D'aquesta manera la intel.ligència assoleix la clarividència. El lloc on es bevia així era el simposi.
    L'altra forma de beure el vi és fer-ho com "la pluja torrencial" amb vi econòmic i en grans quantitats fins assolir l'embriaguesa.
    En l'obra de Plató "El convit" trobem les dues maneres de beure el vi. Així, fins a l'entrada en escena del jove Alcíbiades, es va bevent vi suaument -"pluja fina". És quan Sòcrates arribarà a contemplar i ens descriurà la bellesa ideal.
    Alcíbiades s'uneix al simposi, i a partir d'aquest moment anirem relliscant cap al festí. Al final tots els convidats, embriagats, s'adormiran. Només Sòcrates restarà despert.
    La llum del nou dia comença a despuntar. Sòcrates se'n va. L'àgora l'espera.
    A "Les Lleis" de Plató tornem a trobar la idea de beure vi com la "pluja fina".
  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 17.05.09 | 22:25h


    "Perquè moltes vegades s'ha arribat a fer saber allò que ningú no vol sentir perquè hem amarat la veu en el vi..."

    Jo no estic en situació (ni posició, disposició o inspiració) de citar els clàssics, grecs, europeus, o de Santa Coloma de Farners... però ja que parlem del vi i del parlar, m'ha vingut al cap una coseta. Resulta que la meva àvia, que era molt sàvia, tenia molt ben apamada una seva cunyada. I quan volia esbrinar alguna cosa del passat de la família del meu avi, el seu marit, (secrets d'aquells que a nivell macro no tenen el més mínim interés però en dimensió micro són la viva imatge de l'escàndol) només havia de convidar aquella cunyada a un dinaret amb bon vi i oferir-li, en acabat, un parell de copes de cava amb les postres. De l'estratègia no en sortien grans històries, però, pel que sembla, al final la vetllada sempre resultava d'allò més entretinguda.

    Aquella cunyada, la meva tieta àvia, sempre va ser per mí una mena de gran desconeguda; una senyora gran de Conca que feia crits molt aguts i s'escandalitzava de tot el que feien germans, cunyades, nebots i nebodes perquè havia triat quedar-se soltera i no tenia una parentela pròpia que li generés motius d'escàndol més propers.

    Curiosament, un estiu vaig passar uns dies amb ella. Jo ja era major d'edat i una embriaguesa compartida em va descobrir la dona que la "tieta àvia" m'havia amagat tots aquells anys. Era una senyora amb història, divertida, que havia patit la guerra i havia vist com un dels seus germans acabava en un camp de concentració denunciat per veïns als que després ella es trobava pels carrers del poble (massa petit per arraconar-hi la memòria); una dona que va venir a fer de serventa a Barcelona quan amb prou feines era una noieta. Ella, que va enterrar els germans i els cunyats d'un en un, va ser l'última guardiana d'uns secrets insignificants i petits com les bombolles de cava que els feien sortir a la llum, però secrets al cap i a la fi.
  • Sebastià Perelló Arrom, 18.05.09 | 13:54h


    Ningú mai no ha vist Sòcrates embriagat. I Plató defensa la pluja fina. Però el que també podem deduir és que el vi no sempre provoca la pèrdua del món de vista, que l'estat d'embriaguesa també pot provocar que la lucidesa no s'alteri. I és aquesta ambigüitat que troba una veritat més enllà, una veritat que s'amaga i que el vi pot ser una font de clarividència, encara que sigui només en el cas extraordinari de Sòcrates. Pluja fina o la pluja torrencial que no adorm, no fa perdre el control, que no tomba, ni et fa menys lliure o t'aboca a l'oblit, sinó que es relaciona amb la veritat, amb una manera d'accedir no a la insensatesa sinó a la visió d'allò que sense la companyia del vi no veuríem.
  • Sebastià Perelló Arrom, 18.05.09 | 14:36h


    L'ànima del vi no només se celebra en l'excitació de la cultura literària culta. Som a la taverna, no cal oblidar-ho. Amb els goliards o amb la cançó de taverna. I fins i tot pertorba les jerarquies: beu el Papa, el comte i el pagès. I en anar ben abeurats les diferències són un detall que has d'anar a cercar davall les taules i en la copa malmesa. Som al regne de la sàtira, de la lubricitat popular, lluny de l'acadèmia, en plena irreverència. I en aquest sentit per ventura cal recordar Giuseppe Gioacchino Belli (1791-1863) que escriu en la parla del carrer de Roma, descarat, insolent, grosser -tot i que només és una de les cares que mostra perquè va ser censor artístic. Però quan escrivia els seus sonets perdia els papers:
    ER VINO
    Er vino è ssempre vino, Lutucarda:
    Indove vòi trovà ppiù mmejjo cosa?
    Ma gguarda cqui ssi cche ccolore!, guarda!
    Nun pare un'ambra? senza un fir de posa!

    Questo t'aridà fforza, t'ariscarda,
    Te fa vvienì la vojja d'èsse sposa:
    E vva', si mmaggni 'na quajja-lommarda,
    Un goccetto e arifai bbocc'odorosa.

    È bbono assciutto, dorce, tonnarello,
    Solo e ccor pane in zuppa, e, ssi è ssincero,
    Te se confà a lo stommico e ar ciarvello.

    È bbono bbianco, è bbono rosso e nnero;
    De Ggenzano, d'Orvieto e Vviggnanello:
    Ma l'este-este è un paradiso vero!

    (Terni, 3 October 1831)

    El vi sempre és vi Lutucarda:
    On trobaràs cosa millor?
    Però mira quin color! Mira!
    No pareix d’ambre? Sense ni mica de pòsit?

    Això et retorna la força, et ben escalfa,
    Et vénen ganes d’ésser esposa:
    I aleshores si menges merda de vaca,
    Un gotzeto, i et perfuma la boca.

    És bo sec, dolç i fort
    Tot sol i amb sopes de pa, i si és autèntic
    Va bé per l’estómac i el cervell

    És bo blanc, és bo negre i rosat
    de Genzano, d’Orvieto i Vignanello:
    però l'Est Est és un veritable paradís!

    I amb un esperit semblant, tot i que lluny de la veu popular, l’abbé Bernis (1715-1794), Babet la Bouquetière, segons Voltaire, protegit de madame Pompadour – que per cert, diuen que el seu pit va servir de motlle de la copa de xampany que porta el seu nom, tot i que d’altres s’inclinen pel pit de Marie-Antoinette-, amic de Casanova, que deia que perferia el paradís pel seu clima, però l’infern per la gent que el freqüentava. I del xampany, precisament escrivia:

    Sais-toi pourquoi ce Vin charmant,
    Lorsque ta main l’agite,
    Comme un éclair étincelant,
    Vole et se précipite?
    Bacchus en vain dans son flacon
    Retient l’Amour rebelle;
    L’Amour sort toujours de prison
    Sous la main d’une Belle.

    Saps per què aquest vi encisador,
    Quan la teva mà l’agita,
    Com un esclat espurnejant
    Vola i es precipita ?
    Debades Bacus en el seu flascó
    Reté l’Amor rebel ;
    Sempre surt l’Amor de la presó
    En les mans d’una Bellesa

    Vaig néixer sensible a l'excés, deixà escrit en les seves memòries. I l'obvietat de l'ejaculació és un exemple de la cultura llibertina que al XVIII també és vinatera. I no cal deixar de banda Rabelais i la Dive Bouteille. Un dels mestres del brindis al seu Gargantua i Pantagruel. El vi a la cultura popular i a la seva literatura és quasi sempre festiu i sense manies.
    Aquí teniu una traducció d'urgència d'un versos de Verlaine que no s'arrufa davant la corda obscena de la literatura popular.
    Feliç aquell que aprofita els plaers de la terra
    cardant un cony petit, bevent una gran gerra
    que n'omple un i buida l'altra i passa amb avidesa
    del cul de l'ampolla al cul de la bellesa.

    I les rondalles i el cançoner popular i les locucions i els refranys. Mirau l'entrada del vi al Diccionari Alcover-Moll, per exemple:
    http://dcvb.iecat.net/


  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 18.05.09 | 20:07h


    (Sebastià) [...]I les rondalles i el cançoner popular i les locucions i els refranys. Mirau l'entrada del vi al Diccionari Alcover-Moll, per exemple:
    http://dcvb.iecat.net/

    La fraseologia, expressió lèxica de la cultura popular, condensa també les idees entre ambigües i contradictòries que sobre el vi hi ha.
    "Amor i vi, a uns fa viure, a altres fa morir" "el bon vi ressuscita el pelegrí" "consells amb vi tenen mala fi" "bon pa i bon vi fan bon llatí"...
    de vegades potser sí que és una qüestió de mesura... Tot i que els refranys, segons com t'ho miris, ja ho tenen això de dir una cosa i la contrària per encertar-la sempre. A més de l'Alcover-Moll també podeu trobar un bon recull a la segona edició del "Diccionari del vi i del beure" de Joan M. Romaní. Cossetània edicions.

  • Sebastià Perelló Arrom, 19.05.09 | 17:31h


    Hölderlin al seu poema Pa i vi ens convoca davant l'entusiasme de la nit, on cal endinsar-nos i deixar-nos emportar per la ravata i la memòria, per la follia joiosa, l'alegria del déu que ens ha d'infondre el coratge per tal d'accedir a l'espai obert. La nit sagrada on hem de trobar la visió i el vi d'on hem treure l'alegria. I el poeta ja és visionari, sacerdot que canta l'esperit de la tardor. Som a les portes per on ha de comparèixer el poeta maleït que reconeix en el pa i el vi les empremtes de l'absència dels que han partit. Els moderns arribam sempre tard. I del vi, n'hem de treure aquell desajustament del tots els sentits de què parlava Rimbaudi que ens ha de retornar la il·lusió perduda, la memòria sagrada. Beure a la recerca de l'ebrietat que reconforta de la intempèrie, on trobar l'assossec i defugir la nostra fragilitat. Allò que Leopardi en diu que podem trobar en qualsevol licor generós. El viàtic de l'entusiasme. El vi que exalta i envigoreix i que encara sentirem en l'oda de Neruda:
    Oda al vino
    (Pablo Neruda)


    VINO color de día,
    vino color de noche,
    vino con pies de púrpura
    o sangre de topacio,
    vino,
    estrellado hijo
    de la tierra,
    vino, liso
    como una espada de oro,
    suave
    como un desordenado terciopelo,
    vino encaracolado
    y suspendido,
    amoroso,
    marino,
    nunca has cabido en una copa,
    en un canto, en un hombre,
    coral, gregario eres,
    y cuando menos, mutuo.
    A veces
    te nutres de recuerdos
    mortales,
    en tu ola
    vamos de tumba en tumba,
    picapedrero de sepulcro helado,
    y lloramos
    lágrimas transitorias,
    pero
    tu hermoso
    traje de primavera
    es diferente,
    el corazón sube a las ramas,
    el viento mueve el día,
    nada queda
    dentro de tu alma inmóvil.
    El vino
    mueve la primavera,
    crece como una planta la alegría,
    caen muros,
    peñascos,
    se cierran los abismos,
    nace el canto.
    Oh tú, jarra de vino, en el desierto
    con la sabrosa que amo,
    dijo el viejo poeta.
    Que el cántaro de vino
    al beso del amor sume su beso.
    Amor mio, de pronto
    tu cadera
    es la curva colmada
    de la copa,
    tu pecho es el racimo,
    la luz del alcohol tu cabellera,
    las uvas tus pezones,
    tu ombligo sello puro
    estampado en tu vientre de vasija,
    y tu amor la cascada
    de vino inextinguible,
    la claridad que cae en mis sentidos,
    el esplendor terrestre de la vida.
    Pero no sólo amor,
    beso quemante
    o corazón quemado
    eres, vino de vida,
    sino
    amistad de los seres, transparencia,
    coro de disciplina,
    abundancia de flores.
    Amo sobre una mesa,
    cuando se habla,
    la luz de una botella
    de inteligente vino.
    Que lo beban,
    que recuerden en cada
    gota de oro
    o copa de topacio
    o cuchara de púrpura
    que trabajó el otoño
    hasta llenar de vino las vasijas
    y aprenda el hombre oscuro,
    en el ceremonial de su negocio,
    a recordar la tierra y sus deberes,
    a propagar el cántico del fruto.
  • FABIOLA DUNYÓ ESTEVE, 21.05.09 | 09:29h


    De jueus sefardites, de poesia i vi, i del iogurt diari de Don Pere Coromines

    Adonim Ha-Levi ben Nissim:

    Jo no beuré pas vi tot cantant
    Ni elevaré els ulls al cel
    Mentre l’enemic estigui armat
    Dins casa meva, entre els meus murs

    I el conseller jueu al califat de Còrdova i poeta d’Al.Andalus, Dunash ben Labrat (920-990) diu (traducció en castellà):

    Me dice: "No duermas, bebe vino viejo.

    Hay alheñas y lirios, mirra y áloes,
    en el jardín con granados, palmeras y parras,
    plantas agradables y muchos tamariscos,

    ruido de acequias y sones de laúdes,
    acompañados de la voz de cantores con cítaras y adufes.

    Allí hay árboles frondosos, ramas con hermosos frutos,

    aves de toda especie cantando entre las hojas;
    las palomas zurean al sonar las melodías,
    y responden las tórtolas con arrullos de flauta.

    Bebamos entre arriates rodeados de azucenas,
    alejemos las penas con varios panegíricos,

    comamos dulces manjares, apuremos las jarras,
    seamos cual gigantes y vaciemos crateras.

    Me levantaré por la mañana para degollar terneros
    sanos y escogidos, carneros y novillos;

    nos ungiremos con buen aceite, con aroma de ramas frescas;
    antes que nos llegue el día de la ira, gocemos de bienestar."

    Yo le recrimino: "Calla, calla, ¿cómo puedes decir eso,
    si el Santuario, escabel del Señor, es de los incircuncisos?

    Has hablado neciamente escogiendo la pereza,
    profiriendo palabras vanas, como los bufones y necios,
    has abandonado la reflexión sobre la Ley del Altísimo.

    ¿Vas a regocijarte mientras corren por Sión los chacales?
    ¿Cómo podemos beber vino, cómo levantar los ojos,
    si no somos nada, despreciados y aborrecidos?


    I els jueus van ser expulsats, i va ser Pere Coromines qui va fer derogar la llei d’expulsió vigent des l’any 1492, quan va ser diputat a corts a Madrid a principis del segle passat.
    A partir d’aquest fet històric tan important, la seva amistat amb Carasso (jueu de Salònica), pare del iogurt Danone i pare de Daniel Carasso mort aquesta setmana a París, es va fer molt més forta. Carasso , que havia posat de nom al seu iogurt: DAN (de Daniel, el fill) ONE (número 1 dels seus fills), portava cada dia ell mateix, en bicicleta, un iogurt del dia a Pere Coromines, en agraïment. L’estreta amistat va fer que Carasso ajudés a la família Coromines en el dur moment de l’exili. La xarxa d’amistats jueves els va acollir a París abans d’embarcar-se a Amèrica.
    (Explicat per Júlia Coromines i Vigneaux , filla de Pere)

  • roser vernet anguera, 21.05.09 | 11:40h


    Després d'una abstinència forçada per la inestabilitat de l'ADSL rural, recupero la copa que tenia encetada la taulell de la taverna. Mentrestant, m'han aclarit qui era l'autor del conte que esmentava, Roal Dahl, ara ja només em cal retrobar el títol... I seguint amb el fil d'aquell comentari, tot i que sembla evident que en la poesia és on trobem de manera més abundant la presència del vi, no podem deixar de banda la narrativa, el teatre... No es tracta de fer una llista d'obres o d'autors, n'hi ha força i repertoriats en bibliografies diverses, però potser en podríem dir alguna cosa més. En tot cas, actualment hi ha editorials que tenen col•leccions especifiques de narrativa sobre el vi, amb el vi o per al vi. L'editorial Stock, de París, en té una que es diu "ecrivins" :-) i la dirigeix l'escriptor Ph. Claudel.
  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 21.05.09 | 15:45h


    A mi m'agrada aquesta...

    Només tinc una paraula
    que fa goig i fa patir:
    la "vritat" és una taula,
    per posar-hi el pa i el vi.

    Ens la va recitar l'autor, Enric Casasses el dia que vam presentar el centre al poble del Molar. I el vi que vam tastar no desdeia en absolut el vers!!
    (sòcia n. 33)
  • Sebastià Perelló Arrom, 21.05.09 | 21:52h


    Compareix el vi en la poesia hispanojueva de l'Edat Mitjana que no hem tractat. Ni el vi a la Bíblia, per cert, que accepta l'alegria del vi però tolera menys l'embriaguesa. Per exemple la de Noè o de Lot, tot i les diferències. Quan Isaac beneeix Jacob sentim: Déu et doni blat i vi en abundància. I la vinya com a metàfora, a la cançó de la vinya (Is 5), i el vi perfumat al Càntic dels càntics: les teves carícies són més dolces que el vi. És en el celler que s'enarbora la senyera de l'amor. I la boca ja és vi exquisit. I el banquet de Baltasar.
    Però Judit fa beure més i més vi a Holofernes, i també sentim: Amb el vi no facis l'home,/ que el vi n'ha perduts molts (Sir 31). I això sense posar el peus al Nou Testament. La vinya com a paràbola, l'eucaristia, les noces de Canà. Però també serveix per tal de dir el refús: a l'Apocalisi quan compareix la gran prostituta (Ap, 14) els habitants del món s'han embriagat amb al vi de la seva prostitució.
    Imatge de riquesa, de benedicció divina, suc excitant i beguda ritual, també forma part de l'alimentació més quotidiana. Que fa oblidar les tristeses i li proporciona alegria. I la vinya fins i tot és símbol de pau i de saviesa. Però el vi adulterat és segons Isaies com els pecats de Sodoma i Gomorra. I una copa pots ser la copa de la indignació (Jr 25) i anar embriac és la metafòra del descarrerament, la manera de comportar-se del atordits i els desorientats (Is 29). Però no acabaríem mai i val més quedar-nos amb una imatge de salvació:
    Quina bellesa! Quina felicitat!
    Nois i noies creixaran ferms
    amb el blat i el vi novell.

    Deixarem per un altre moment el gran poeta de les lletres hebraicohispàniques Yehudah ha-Levi. però no puc deixar de citar un parell de versos.
    En versió castellana:
    Un día en que yo por el vino de sus amores gemía como ebrio.
    Les seves cançons bàquiques, d'amor i vi són un una de les joies de la literatura de tots els temps! aquí teniu una de les seves delícies:

    Por ti elevaré cánticos mientras viva,
    y por tu mosto, que apuran mis labios.
    Llamo "hermano mío" al jarro que enviaste
    y de su boca gusto el mejor de mis regalos.
    hasta mis propios amigos me creen ebrio;
    por eso me preguntan: ¿cuánto tiempo?
    les respondo: ¿cómo tener ante mi bálsamo de Galaad
    y no beberlo para curar mis males?
    ¿Cómo desdeñar un jarro todavía
    si mis años no llegan aún a veinticuatro?
  • centre Quim Soler la literatura i el vi, 23.05.09 | 08:34h


    ------del soci Fèlix Rabal Quixalòs------
    Sobre la quëstió del vi i els sacerdots, Erasme de Rotterdam té un obra que es diu "El banquet religiós" on ens diu que en l'antic Egipte els sacerdots tenien prohibit beure vi. I aixó que els homes no els confessaven encara els seus secrets¡. I Erasme continua:avui dia tots beuen vi, no sé si esta bé.
  • Sebastià Perelló Arrom, 23.05.09 | 09:38h


    Què trobau si demà tancam el col·loqui?

    Havíem fet comparèixer els poetes hispanohebreus. I per ventura convé deixar caure un parell de poemes, com qui aboca un vi untuós. Deixau de banda la transcripció de noms. Ens hi perdem. I en traducció castellana.

    I en lloc de començar pel poema bàquic que un s’espera habitualment, per ventura, per tal de capgirar la cosa, aquí teniu uns versos de Gabirol on el vi també és aflicció.

    Shlomo ben Yehudqa ibn Gabirol, que escriu aquest poema quan ha d’abandonar Saragossa:


    Si tu corazón se ha vuelto duro se ablandará al enfrentarse con el odio que hay frente a mi... Estoy enterrado, pero no en una tumba, en el ataúd de mi propia casa... Mezclo mi sangre con mis lágrimas, y mis lágrimas con mi vino. Soy tratado como un extraño, despreciado, -como si estuviera viviendo con avestruces, atrapado entre los ladrones y los locos, que piensan que sus corazones se han vuelto sabios... A su juicio son gigantes, saltamontes a los míos...


    Però convé alçar la copa amb els fragments que deixen a la vista l’alegria del poema bàquic.

    Dunásh Ibn Labrát


    Me dice: no duermas, bebe vino añejo.
    Hay alheñas y lirios, mirra y áloe
    en el jardín con granados, palmeras y parras;
    plantas agradables y muchos tamariscos,
    ruido de acequias y sones de laúdes..
    Bebamos entre arrates rodeados de azucenas,
    alejemos las penas con varios panegíricos,
    comamos dulces manjares, apuremos las jarras;
    seamos cual gigantes y vaciemos las tinajas.

    Isaac Ibn Jalfún

    Deberías contentar hoy a mi alma
    con cumplido alborozo,
    con un presente celebrado,
    bueno,
    bien conservado,
    agradable,
    encomiado,
    que los corazones alegre sin demora
    y haga bailar las almas doloridas;
    acrisolado
    cual plata y oro,
    como sangre de toros,
    viejo
    como las rocas fundamentales,
    añejo,
    virgen
    no conocido por varón desde la prensa,
    sellado


    Samuel Ibn Nagrela

    y no dejéis descansar al vino por las noches;
    apagad la candela, ¡que os iluminen vuestras copas,
    que en la tumba no hay cantos, ni vino, ni amigos
    Amigo mío, ¿cuándo vendrás a beber mi vino?
    El canto del gallo me ha despertado,
    no hay sueño en mis pupilas.
    Salid a ver por el oriente
    la luz del alba como un hilo escarlata.
    Daos prisa, antes que se alce la aurora,
    y escanciadme en la copa
    mosto oloroso y zumo de granada


    Este vino debería quedar bien guardado,
    encerrado en escondrijos sellados
    para el que beba con alegría los zumos de la uva
    y coja la copa con manos expertas;
    para el que observe las normas escritas sabiamente
    y tema el castigo después de la muerte


    I Gabirol, el mestre. El més xalest, el més festiu, el més sensual. El plaer,l’exultació. No dir res més: deixar-se emportar per la seva veu.

    Salomón Ibn Gabirol

    ¡Alza, amado! / ¿Qué te pasa, que estás somnoliento y dormido?
    ?lzate y bebe un poco del vino rojizo / ven y entonemos un canto al sarmiento
    con él nos inclinaremos ante Dios / y ante él nos prosternaremos.
    ¡Para quedarse mudo! -yo creo que hasta Dios le tenía miedo- y habrán ustedes
    despejado la incógnita al escuchar que dice amado, y no amada.
    Es más explícito cuando prosigue en otras estrofas:
    Si me llevas, amigo, hasta las viñas / y me das de beber, me llenaré
    de alegría y las copas de tu amor, apegándose a mí / quizá ahuyenten mis
    angustias.
    Y tú, si te bebieras de mi amor ocho vasos, / yo hasta ochenta de tu amor me
    bebería.
    Si a tu lado expirara excava, amigo mío / mi tumba en las raíces de las viñas:
    lávame con el agua de las uvas /embalsama mi cuerpo con perfumes de agraces.
    No llores, no hagas duelo por mi muerte / hazte flautas y cítaras y arpas;
    sobre mi tumba no derrames polvo / que no sea de odres viejos de vino añejo y
    nuevo.

    El labio de la copa / como un sol que naciera entre las palmas de mi amigo,
    está besando el mío. / Arde un fuego en el agua de las vides
    que me devora sin tocar mi ropa. / Nadie ha visto un espejo de vidrio que
    creara
    un hombre con mi imagen / cuyo mosto me habla quedamente:
    Lo bebimos. El rayo daba brincos / expulsando tinieblas de mi casa,
    por ella disemina risólitos y ágatas / disgregando mi sueño en las esquinas.
    Se engríe de su lámina de oro / delante de una nube
    que recoge en mi umbral cadenillas doradas / y cuyas aguas eran
    como las de la nieve del Senir / o como la poesía de mi Samuel.
    Dame el vaso; bebe tú (igual) si no hubiere / y míralo en la imagen
    de tu mejilla clara. / Al que de ti está enfermo y casi muere
    con esos ojos tuyos / que de enfermo parecen, dale vida.
    Oh cervato, que paces entre lirios, / abrévame con zumo de granada


    Vino, amor y muerte

    Si me llevas, amigo, hasta las viñas
    y me das de beber, me llenaré

    de alegría y las copas de tu amor

    apegándose a mí quizás ahuyenten

    mis angustias. Y tú, si te bebieras

    de mi amor ocho vasos, yo hasta ochenta
    de tu amor bebería.

    Si a tu lado expiara, excava, amigo,
    mi tumba en las raíces de las viñas.
    Lávame con el agua de las uvas,
    Embalsama mi cuerpo con perfumes y agraces.

    No llores, no hagas duelo por mi muerte;
    hazte flautas y cítaras y arpas.
    Sobre mi tumba no derrames polvo
    sino odres de vino añejo y nuevo.

    El vino consolador

    ¿No sería mi alma rescate

    por aquel cuyo brillo semeja al del sol?

    Me llamó con su boca de halagos:

    –Bebe un vaso y evita el quebranto,

    que es el vino en la boca del cántaro como víbora en boca de azor.

    Yo le dije: –¿Acaso es posible

    encerrar en la loza la luz?

    No sabía mi alma que el vino

    destruiría del todo sus penas

    y que en él yacerían tan anchas

    como ‘Og al tenderse en su enorme yacija.


    ---------------


    Vino y lluvia

    El labio de la copa,

    como un sol que naciera entre las palmas

    de mi amigo, me está besando el mío.

    Arde un fuego en el agua de las vides

    que me devora sin tocar mi ropa.

    Nadie ha visto un espejo de vidrio que creara

    un hombre con mi imagen;

    cuyo mosto me habla quedamente:

    –Cesa antes

    de que mi majestad te aterrorice.

    Pues ¿cómo asemejar al sol con mi fulgor

    si yo aventajo al astro cuando salgo?;

    su cuerpo está desnudo; a mí me cubren

    el ónice y el ópalo;

    y ¿cómo comparar mis dichos encomiados

    con quien ha depredado en algo mis fronteras?



    Lo bebimos. El rayo daba brincos

    expulsando tinieblas de mi casa,

    por ella disemina risolitos y ágatas

    disgregando mi sueño en las esquinas.

    Se engríe de su lámina de oro

    delante de una nube

    que recoge en mi casa adenillas doradas

    y cuyas aguas eran

    como las de la nieve del Senir

    o como la poesía el quehatí Semuel.




    Enigma sobre el vino


    Por una enferma de amores

    fue mi alma depredada;

    sus amantes la desfloran pero no está desflorada.

    Quieta se queda y sonríe

    placentera o se rebulle,

    sube y baja.

    Espada en mano, camina

    entre sus víctimas,

    mas no derrama su sangre
    por el sendero.


    ---------------


    El vino y el escanciador

    Dame el vaso;

    bebe tú si no hubiere

    y míralo en la imagen

    de tu mejilla clara.

    Al que de ti está enfermo y casi muere

    con esos ojos tuyos

    que de enfermo parecen, dale vida.

    Señorea en nosotros

    con el poder de aquel que entre las nubes

    está su asentamiento,

    y si en tu corazón

    justicia tienes, hazla.

  • Sebastià Perelló Arrom, 24.05.09 | 11:55h


    Si en el vuit-cents el vi és la panacea contra la tragèdia de la vida i evoluciona cap a la transgressió des de la segona meitat del XIX i durant bona part del XX, cap a finals d’aquest segle perd progressivament l’aura d’insubordinació en relació als valors burgesos. I l’abús de l’alcohol passa a formar part de les patologies, sobretot després dels anys seixanta. El vi, que formava part de la cultura humana des de fa més de sis mil anys i que era considerat un altre aliment, sobretot en el context mediterrani, s’associa a l’addicció. Hi ha alguna evolució semblant en l’imaginari literari. L’alcohol perd l’aura, substituït per altres formes de recerca de l’embriaguesa. L’imaginari del vi és desplaçat per altres substàncies. Progressivament, cap als anys noranta és parla dels beneficis del consum moderat del vi i de l’alcohol. I s’ha produït una rentrée que rehabilita des d’una concepció intimista del que Georges Picard anomena les ivresses maîtrisées. És rehabilita el vi, des del plaer i com a beguda emblemàtica de la cultura d’arrels mediterrànies i en aquest sentit, no cal dir-ho, també ja té una llarga tradició literària, tot i que no tan espectacular com la que arrela en Baudelaire. Ja n’hem parlat: el vi com un emblema del plaer, joia precipitada, refinament de la fruïció del sentits que sol•licita: la vista,el tacte, el gust. Som lluny de l’amargor de la tradició del poeta de Les flors del mal, del vi trist. Instruir-se en el plaer dels cellers, reverdir en la vitalitat dels veremadors, gratitud davant el do de la natura i una saviesa extrema de la voluptuositat. La fermentació com a emblema de l’aprenentatge de l’alegria i la delectació, de l’ebullició vitalista. I aquí hauríem de citar entre molts d’altres Pla, Charles Ferdinand Ramuz o la Vindimia de Miguel Torga. El vi és fruit del treball de l’home, la vinya identifica el país, la verema és gest ancestral que engendra una divinitat, segons paraules de Colette.
    Però tant d’una tradició com de l’altra, n’hem deixats molts aquí. I només hauríem de deixar caure noms de les dues darreres centúries. Del celler de la literatura, aquí, per ventura hi trobareu a faltar l’ebrietat flotant dels bacus romàntics, el desig de John Keats, el vaixell ebri de Rimbaud, el vi mosqueter de Dumas, el punch encès de Hoffmann, i ja no hi fa res si no parlam de vi, la fantasia líquida ja compareix en qualsevol licor generós. L’absenta de Musset o de Wilde és el furor, la fada verda i hi cerquen la mateixa vehemència i l’entusiasme que percaçaven en el vi. Destil•lada o fermentada persegueixen la mateixa quimera. I el barril d’amontillat de Poe, o el viatge a l’infern i a la misèria a través de l’alcohol alienant de Zola a L’assommoir, la visió espectral i l’embrutiment de Maupassant a L’embriac, l’embriaguesa profanadora de Lautreamont al seu breviari satànic, els Cants de Maldolor, on suca la poesia contemporània més pertorbadora. Però també Rubén Darío, l’empenta bàquica de D’Annunzio, o la mestra en l’art de desanomenar, Emily Dickinson: el vi com l’impossible que ens exicta:
    La Impossibilitat, com el vi
    Excita l’Home
    Que l’assobareix; La Possibilitat
    És insípida- Afegeix-hi
    Un simple i pàl•lid esbós de Risc
    I en el primer Glop
    Un encantament produeix l’ingredient
    Veritable com una condemna.
  • Sebastià Perelló Arrom, 24.05.09 | 12:29h


    I podem deixar-nos emportar per l’eufòria dionisíaca i en formar de remolí convocar l’hereronímia del vi de Pessoa, els Alcohols d’Apollinaire, una cançó bàquica de Paul Celan, o el darrer brindis d’Ajmatova, l’homenatge a Kayyam de Vizenzo Cardarelli, les coples del vi de Nicanor Parra, els borratxos i les vinyes de Cesare Pavese, l’alcohol que anega tantes novel•les policíaques, els bars de Paul Morand, i el suc que ja s’ha convertit en la quarta musa i es converteix en mite literari: aquí ja no és el vi escrit el que interessa, és l’escriptor que beu, sobretot a la literatura nord-americana. De Jack London, Hemingway, Scott Fitzgerald, de Faulkner –afirmava que la civilització comença amb la destil•lació- a Carver, Cheever o Bukowski. L’ebrietat en temps bèl•lics i de revolucions fraudulentes pot significar el desmantellament d’una civilització. I la demolició d’una cultura, la crueltat, la inhumanitat. I un pensa des del poema en la barbàrie que vendrà. En aquest segle XX alguns optaren per convertir el fet de beure en una manera sofisticada de defugir qualsevol classe d’abisme, en el combustible viril que t’empenyia al front o en la possibilitat d’oblidar les trinxeres. Però tot i que sabien que la vida era un procés de demolició, aquesta manera d’anar-se fent malbé, això tanmateix era més mal de beure que una cervesa o un rom. Lowry, per exemple, i la seva via de despossessió cap a l’abisme que troba sota un volcà, o la beat generation, Dylan Thomas o les erràtiques giragonses de l’hussar Antoine Blondin, el flâneur de la Rive gauche que l’any 1959 va envestir el tema de la seva flaca per l’alcohol a Un singe en hiver i que solia dir que no era un escriptor que bevia sinó un bevedor que escrivia. I rodolam en l’aire entre sagrat i sacríleg d’alguna embriaguesa en els escrits de George Bataille, i podríem haver entrat més endins en el quadern de bitàcola de Jünger sobre les seves experiències amb les drogues i l’ebrietat on diu que el vi ha canviat més radicalment Europa que l’espasa, o fer un porto a l’ombra de les noies en flor de Proust, aprendre els secrets de la destil•lació d’un bon conyac i de l’alquímia de verb amb un entès com Jacques Chardonne. I Joseph Roth, o Eça de Queiroz, Lima Barreto, Antonio Nobre, John Fante, Bohumil Hrabal, Hubert Selby, Carson MacCullers, Josep Sebastià Pons, Eugenio Montale, Jaroslav Seifert, Trilussa, Odilon-Jean Périer, Karen Blixen, Yeats, Porfirio Barba Jacob, Alberto Rojas Jiménez, Gonzalo Rojas, Josep Palau i Fabra, J. A.Goytisolo, Gil de Biedma, Barral o d’altres autors com ?ngel González, Claudio Rodríguez , Margaret Randall o els Panero. I Lobo Antunes, Pierre Michon, , Jerzy Pilch, Erofeiev, Guelasimov, En totes les vinyes literàries, en el desordre de la lectura com una manera més d’embriagar-se, cadascú té el seu alcohol, el seu vi. Només heu de triar el vostre.
    I per ventura s’escau acabar amb l’ampolla sense vi de César Vallejo, l’ampolla buida que s’assembla al meva ànima de Caballero Bonald. O no, amb els raïms immortals de Carner, o amb el vi d’Estellés, o la verema de Ràfols-Casamada. Beguem, perquè no sabem posar punt a la lletra, perquè la set no s’acaba mai.
  • Biel Mesquida Amengual, 24.05.09 | 19:18h


    He descobert molt tard aquest col·loqui i m'ha agafat amb el ritme travat. Avui acab de saber la notícia brutal de la mort de José Miguel Ullán que m'ha ferit amb la imatge d'una esquela en un diari.
    Per sortir del xoc m'he begut una copa de vi negre bo i, sobretot, per celebrar la poesia d'Ullán, un home bo que vaig conèixer devers els setanta i que he llegit arreu arreu.
    El vi m'ha ajudat a madurar el cop, a consolar-me per allò que no té consol.
    Les virtuts benèfiques del vi resplendeixen en aquests moments en què alguns bons amics parteixen de l'escena.
    Record que en el tanatori de Sant Gervasi de Barcelona vàrem acomiadar fa un anys i busques el pintor Josep Guinovart, l'amic tendre, bo i savi, en Guino, en un acte cívic i molt amistós on tota una colla de persones l'acomiadaren amb paraules alades, endolades i euforitzants, amb moltes de les seves paraules, amb moltes de paraules dels seus poetes estimats.
    I quan acabà l'acte i sortírem cap a l'ombra magnífica d'uns gran plàtans hi havia, rere uns taulells de fusta plens d'ampolles de vi i de copes, unes persones que ens donaren vi.
    Aquella copa de vi davall els plàtans, amb Maria, Magda i tot d'amics d'en Guino no l'oblidaré mai.
    El vi és un bon conductor de la memòria.
  • Joan Cuscó Clarasó, 25.05.09 | 12:05h


    Escriviu la vostra aportacióLlegint la novel·la “El músic del bulevard Rossini? de l’autor valencià Vicent Usó he topat amb una frase que he subratllat per aturar-m’hi. Just a la penúltima línia de la pàgina 29 hi diu: “els ulls li brillaven d’ebrietat satisfeta?.

    M’agrada. L’ebrietat és la vida de la mirada. La vida que ens parla, ens interroga i ens penetra. L’ebrietat és la capacitat d’empatia i de transmetre i comunicar amb intensitat. La capacitat de traslladar-nos a noves experiències.

    He subratllat l’expressió i he deturat la lectura. L’he deturat perquè llegir no és un acte passiu, lineal o unívoc sinó un activitat que desperta els records i les emocions i una activitat que ens obliga a pensar (un procés de vida). M’hi he deturat i he recordat una idea que he trobat unes pàgines abans, segons la qual el detall més insignificant pot canviar-nos la vida.

    Això vol dir que hem d’aprendre a estar atents per aprendre a viure. I la lectura és un bon exercici per aquesta educació de la mirada i de la sensibilitat. Una activitat que mena a l’acció i que fa, en el terreny de la transmissió cultural, el mateix que les neurones mirall del cervell humà (sense les quals no parlaríem ni seríem humans).

    Al llarg de la vida hom troba, i comparteix, mirades d’“ebrietat satisfeta?; però aquestes apareixen amb comptagotes i cal estar atents. L’atzar hi juga un paper molt important. Són mirades embriagades que embriaguen. Mirades espirituoses que ens traslladen a noves vivències i que desfermen el desig i la voluptuositat. No és per casualitat que en indoeuropeu la paraula que s’utilitzava per denominar l’home embriagat era “ivresse?, la qual, etimològicament, volia dir “mediador?. El most fermentat s’entenia com el causant de la comunicació entre els homes i el més enllà. Per això el vi és musa d’artistes, mena a la creativitat i ha inspirat a filòsofs, pintors i literats. I aquesta és una tradició, per exemple, que també aplega l’obra “in vino veritas? de Kierkegaard (en la qual el vi ajuda a expressar els sentiments).

    En el meu cas recordo quatre mirades amarades d’ebritetat que m’han obert les portes del desig, del plaer i de la complicitat. Han aparegut de dues en dues i amb un lapse, entre cadascuna de les parelles, d’una quinzena d’anys. No les oblidaré mai!
    [...]
    Cada mirada d’ebrietat és una vibració inoblidable. Una ebrietat del cos i una guspira de l’atzar.

    Un dels plaers de la lectura és que ens les fa presents quan menys ens ho esperem. Aleshores tanquem el llibre (i el llum de la tauleta de nit) i ajassem el cap coixí i tanquem els ulls. Demà tornarem a obrir el llibre per la mateixa pàgina i al cap dels anys aquell llibre seguirà ben viu en la nostra sensibilitat (i al seu autor li haurem d’estar eternament agraïts).

    Si heu arribat fins aquí us recomano que ompliu una copa amb un bon vi negre per degustar-lo lentament, amb tots el sentits. Tanqueu els ulls, abaixeu la llum, poseu “Daylight and the sun? d’Antony and the Jhonsons i submergiu-vos en les mirades d’ebrietat satisfeta que us acompanyen.
  • Sebastià Perelló Arrom, 28.05.09 | 12:23h


    Encara tenim el col·loqui obert. Com una boca.
    W.B. Yeats
    A DRINKING SONG
    Wine comes in at the mouth
    And love comes in at the eye;
    That's all we shall know for truth
    Before we grow old and die.
    I lift the glass to my mouth,
    I look at you, and I sigh.