Ets a:

Homenatge a Joan Vinyoli

La primera setmana de desembre iniciem un col·loqui sobre Joan Vinyoli, obert a tothom i moderat des dels Estudis de Filologia Catalana de la UOC. Hi sou convidats!

17.12.09    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Josep-Anton Fernàndez i Teresa Iribarren, 29.11.09 | 14:55h


    Benvinguts al col·loqui sobre Joan Vinyoli!

    Engegarem les màquines d'aquest debat dimarts 1 de desembre. Per començar, us proposem que discutim un poema del llibre "El griu", triat pels estudiants de l'assignatura "Poesia Catalana Actual" del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.

    Després, passarem a conversar sobre les diferents aportacions que s'hauran fet en la jornada d'homenatge a Joan Vinyoli, en el 25è aniversari de la seva mort. La jornada té lloc al centre Arts Santa Mònica el dilluns 30 de novembre de 2009, a les 7 del vespre. Trobareu tota la informació a http://lletra.uoc.edu/offlletra/temes/detall/setmana-vinyoliana .

    Esperem la vostra participació!
  • Teresa Iribarren, 01.12.09 | 08:46h


    Benvolguts:

    els estudiants de l'assignatura "Poesia Catalana Actual" han proposat el següent poema a comentar per tal d'encetar el debat vinyolià. Es tracta del text "L'arbre incandescent", del poemari "El griu".

    L'ARBRE INCANDESCENT

    Hem caminat solcuits per graves remorejants,
    hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
    hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
    hem ressonat com cisternes buides
    que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

    Hem explorat, hem descobert escales
    molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
    graó perdent-nos per un altre temps,
    cap a renéixer.
    Hem arribat a dalt
    del campanar: penjant-nos de les cordes,
    hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
    i d'altres aus.
    Hem travessat les nits
    plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
    profunditats transparents.
    Hem penetrat en coves de cristall de roca.

    Un àgil foc se'ns entortolliga
    com una serp per tot el cos i fa
    de tu i de mi un sol arbre incandescent,
    impropi de la terra.

    Us convidem a (re)llegir el poema i a dir-hi la vostra.

    Ben cordialment,

    Teresa Iribarren i Josep-Anton Fernàndez
  • Ester F. Matalí, 02.12.09 | 09:57h


    Hola,

    Primer de tot felicitar els companys per la tria del poema. Em sembla fantàstic. A més, pel poc que he llegit de Vinyoli, em dóna la sensació que és un text que conté molts dels elements que caracteritzen la seva obra. Em refereixo al foc, els arbres, la serp... és així?

    Per altra banda, m'agradaria saber qui és el jo poètic. Està fent servir un plural majestàtic? Es refereix al gènere humà? A ell amb algú altre?

    En fi, gràcies per la iniciativa. A veure si en podem treure tot el suc.

    Ester
  • Ester F. Matalí, 02.12.09 | 09:58h


    Ops, el plural "majestàtic" de què parlo en el missatge anterior és, evidentment, el plural de modèstia!
  • Vicent Gil Asensio, 02.12.09 | 22:47h


    Aquest poema està endreçat a Vicent Andrés Estellés. Possiblement el plural a què es refereix Ester és un reconeixement de Vinyoli a l’estil del poeta valencià, tan avesat a les anàfores. Se m’acut un símil musical: la repetició “Hem” sembla un ostinato, un motiu recurrent com el que fa servir la música minimalista. El fet que aparegui en quatre versos seguits al principi em genera una expectativa de regularitat que després no es compleix en la resta del poema. El resultat és una mena de ritme trencat, un panteix que s’adiu molt bé amb totes les activitats que descriu l’autor.
  • Ester F. Matalí, 03.12.09 | 08:21h


    Gràcies per l'aclariment, Vicent.

    Pel que fa el ritme del poema estic d'acord amb tu. Després d'una llarga tirallonga de versos simètrics arriba la fantàstica darrera etrofa --i colofó--que, en present, sembla ser la conseqüència de tot el que han passat. A mi em sembla com un viatge cap el coneixement perquè parteixent essent cisternes buides i ascendeixen per escales, cims... fins "les nits plenes d'espai".

    És la meva impressió.

    Ester
  • eulàlia sagrera rius, 03.12.09 | 11:00h



    Hola , Ester, hola , Vicent,

    Jo vaig ser de les persones que vaig proposar aquest poema, justament perquè no acabo d'entendre el seu significat i les seves matàfores. I per mirar de treure'n una mica l'entrellat entre tots. I veig que anem pel bon camí,amb els vostres comentaris sobre el ritme i els apunts sobre Estellés.

    Em consolen les paraules del discurs del Josep Anton en l'acte d'homenatge de dilluns:" la poesia de Vinyoli és difícil". Vinyoli va ser un dels primers poetes que vaig llegir per iniciativa pròpia. I des del primer dia el vaig gaudir, i es va convertir en un dels meus poetes de capçalera. Ara, però, amb el debat que hem tingut a l'aula i després de llegir els textos corresponents, em sembla llegir un altre Vinyoli, un Vinyoli estrany i diferent. Per tant, les paraules de J.A.Fernàndez em tornen a consolar: “gaudim la poesia a través de metàfores, però sense quedar atrapats en les metàfores i el seu lloc de substitució”.

    Doncs, això,per no allargar-me més,primer gaudiré la poesia, miraré de gaudir i de pair el poema . I després respiraré a fons per poder pujar per aquesta escala de cargol , tot deixant enrere el meu vertígen.

    Salutacions,

    Eulàlia
  • Vicent Gil Asensio, 04.12.09 | 00:35h


    M’he fixat en els verbs que apareixen al poema. Hi ha un grapat que fan referència a accions: caminar, explorar, arribar, travessar, penetrar. D’altra banda, els verbs flairar, tocar, ressonar, mirar, es corresponen amb els sentits, amb l’excepció del gust. Remarco aquesta absència, ja que en altres poemes del recull El griu, Vinyoli esmenta alguns aliments. Per exemple, a “Vacances a platja” llegim: “Demano que em serveixin / el te amb llimona i les torrades / amb oli i sal”.

    Segons la meva opinió, “L’arbre incandescent” planteja un contrast molt acusat entre les accions més dinàmiques a què m’he referit adés i la quietud, la calma que es desprèn de la percepció sensorial acurada. Les ganes de moure’s, de “menjar-se el món”, i al mateix temps d’assaborir el moment sense pressa s’adiuen molt bé amb l’exaltació amorosa que traspua aquest poema. En aquest context, veig una voluntat de transgressió als versos: “Hem arribat a dalt / del campanar: penjant-nos de les cordes, / hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes / i d'altres aus”.

    Per últim, la darrera estrofa aplega les dues qualitats esmentades: l’estàtica i la dinàmica. Així, el foc provoca una sensació tèrmica però al mateix temps consumeix, avança. Tot plegat, la figura poètica de l’arbre incandescent em fa pensar en un amor que ha anat de pressa, que es consumeix ràpidament. En definitiva, un amor impossible.
  • Ester F. Matalí, 04.12.09 | 09:46h


    Hola, (Eulàlia, ens trobem a tot arreu)

    Jo també penso que el poema està plantejat per mostrar una dualitat. No veig, en canvi, aquesta diferència entre els verbs estàtics i els dinàmics que planteja el Vicent. Per a mi la dualitat es manifesta primer de tot amb l'estructura sintàcitca dels versos que estan formats per dues parts ben diferenciades (hem...per/de/com). En segon lloc la dualitat es fa patent també en l'estructura del poema: una llarga primera part que explica tot el que han fet --qui sigui--durant la seva vida i una breu segona estrofa que, com he dit en un altre missatge, veig com el colofó.

    Per últim, crec que la dualitat es torna a manifestar dins d'aquesta darrera estrofa, dividida en dues oracions i protagonitzada per dues persones (tu i jo), dos elements (el foc i la terra).

    Finalment, sempre des de la meva ignorància!, crec que la gran dualitat és el fet de: absorvir el coneixement (primera i segona estrofes) i finalment morir?

    Em trontolla, en aquesta "teoria" meva, el fet que el poema estigui dividit en tres estrofes i no en dues!

    No sé què en penseu...
  • Teresa Iribarren, 04.12.09 | 19:16h


    Benvolguts vinyolians:


    El Josep-Anton i jo seguim amb interès els vostres comentaris. Per part meva, m’agradaria desenrotllar en aquest col•loqui públic de LletrA algunes de les estratègies de lectura de textos poètics que hem estat duent a terme a l’aula de “Poesia catalana actual”. Una d’aquestes estratègies és acarar el text amb la nostra tradició (entesa en el seu sentit més extens). Es tracta d’identificar empremtes en el poema d’altres textos (o manifestacions artístiques o culturals). Així doncs us convido a reflexionar sobre les següents qüestions en relació amb el poema “L’arbre incandescent”.

    D’una banda, en el text hi ha alguns elements que ens recorden l’imaginari judeocristià. L’arbre incandescent pot fer-nos pensar en l’arbust incandescent a través del qual Déu es comunica amb el profeta Moisès a l’Èxode (quan li demana de tornar a Egipte per alliberar el poble jueu de l’esclavitud). La serp entortolligada en un arbre al costat de dos amants pot evocar la imatge edènica del Gènesi. L’ascensió (sigui o no mitjançant uns graons) se sol associar a l’assoliment de la puresa, o de la trobada amb Déu, o l’absolut (és l’argument de la Divina Comèdia, per exemple). I també hi ha l’evocació del campanar. Fins i tot en les repeticions d’unes mateixes estructures, el que Vicent anomena “ostinato”, algú hi podria veure la formulació pròpia d’una lletania. Les paraules finals, “imprompi de la terra”, podrien entendre’s com “una experiència que transcendeix la terrenalitat”.

    D’altra banda, el poema també s’articula damunt d’uns tòpics recurrents en la poesia eròtica i amorosa: el balanç d’una trajectòria amorosa còmplice (expressada en termes de nomadisme, de viatge) que aporta un bagatge comú (cisternes plenes), el foc, l’ambient tòrrid, vermells enfervorits del vespre, l’aigua, concavitats que s’omplen, experiències abismals, extremes, penetració de coves, fusió de cossos, ascensió en espiral (escala de cargol, serp entortolligada), incandescència, etc. La incandescència del títol remet la persistència del desig i la passió entre els amants: el jo poètic cataloga una colla d’experiències del passat, ja acabades (d’aquí l’ús del pretèrit perfet), i acaba declarant la perdurabilitat de la unió amorosa (d’aquí l’ús del present).

    En fi, vosaltres creieu que la identificació d’aquests referents il•luminen alguns aspectes del poema? Hi esteu d’acord? Cap a quina interpretació us inclineu? O creieu que són complementàries?

    Teresa Iribarren
  • Ester F. Matalí, 05.12.09 | 22:15h


    Hola,

    uf, anava ben errada amb la meva interpretació. Això evidencia una qüestió que sempre surt, quan es comenten lectures en grup: cal conèixer el simolisme que usa un autor concret per a entendre la seva obra, o no? I en poesia crec que aquesta pregunta encara és més pertinent.

    Bé, anant al tema: a mi em dóna la impressió que si triem la interpretació de caire eròtic les figures retòriques que anem trobant s'hi adiuen més que si ens inclinem per una interpretació basada en la moral judeo-cristiana. Quan la Teresa ha parlat de concavitats que s’omplen, experiències abismals, extremes, penetració de coves... m'ha vingut al cap tot l'imaginari de Solitud i hi he trobat paral·lelismes. Ara bé, com dic al principi del missatge, com no conec l'autor en profunditat segur que se m'escapen moltes coses. Sé que la seva poesia va passar per diferents etapes, però desconec si en una d'aquestes es va acostar al misticisme. Sigui com sigui, és un poema que arriba.

    Salutacions

    Ester
  • Vicent Gil Asensio, 06.12.09 | 09:16h


    Hola, Ester,

    Després de llegir la intervenció de Teresa m’ha vingut al cap la poesia mística de sant Joan de la Creu, com ara La noche oscura. Així com aquesta obra permet una lectura polisèmica, on es conjuminen l’amor humà i el diví, podríem pensar el mateix de L’arbre incandescent de Vinyoli.

    Crec que la qüestió no és decidir quina de les dues lectures és més encertada, sinó apreciar l’ambivalent, l’equívoc d’aquesta poesia. Hauríem de tendir a una lectura que tingués en compte ambdues vessants, atesa l’amalgama que ens proposa l’autor.

    Dit això, Ester, jo també proclamo la meva ignorància sobre el tema, sobretot després de llegir l’esclaridor missatge de la Teresa. Tot el que ella esmenta, ara sembla evident, però abans no ho havia vist...

    Salutacions,

    Vicent
  • eulàlia sagrera rius, 06.12.09 | 09:31h


    Jo també anava ben desencaminada, no ets pas l'única, Ester.

    Havia interpretat el fet de pujar al campanar com allò que comentava el Josep-Anton:un moviment invers al capbuçament del gorg, tan habitual en Vinyoli(si eldebat s'allarga, ja n'enviaré algun exemple...).Com "un moviemnt cap al sublim ,cap al somni, cap a una realitat inconscient ", com un acte de creació. Una mica lliga amb allò que deia la Teresa.I aquest acte de creació es podria lligar una mica amb les referències bíbliques de la tercera estrofa: ens parla de paraís prohibit? No ho sé,no ho tinc clar.

    I, tot plegat, lliga amb "pluges ancestrals", "perdent-nos en un altra temps"? Aleshores, "penjant-nos de les cordes, hem tocat a destemps" ho hem d'interpretar d'una manera positiva? Vull dir, aquest "Tocar a destemps" és un fet positiu des del punt de vista del "jo poètic". No em queda clar, tampoc.

    Ja ho veieu,no tinc res clar...

    El que sí que em sembla més clar és el mediterranisme i la terrenalitat que despren la primera estrofa: espígol, salobre,pluges, vermells (habituals, també, en Vinyoli)...Sembla que evoqui als clàssics,però aleshores no lliga amb la resta del poema.

    Ho deixo aquí, esperant tenir les coses més clares; seguiré les vostres intervencions amb interès.


    Salutacions a tots tres. I a tothom, és clar.

    Eulàlia
  • Vicent Gil Asensio, 07.12.09 | 13:38h


    Hola a tothom,

    Eulàlia, jo també em trobo lluny de tenir res clar, però crec que amb les aportacions que hem fet fins ara ens hem acostat una mica més a una interpretació plausible.

    Tornant a Estellés, a qui va endreçat el poema, tret de les anàfores, l’estil de ”L’arbre incandescent” és totalment diferent. Si ara dubtem entre una lectura més espiritual o més eròtica, Vicent Andrés ens ho hauria deixat clar. Com diu Salvador (1989: 36) [1], en el poeta de Burjassot no hi trobarem «la metafísica impol•luta i adusta d’un Espriu ni l’alquímia vinyoliana de la quotidianitat màgica».

    Salutacions,

    Vicent

    [1] Salvador, V. (1989). Eros i retòrica en la poesia d’Estellés. L’aiguadolç, 8, 35-44.
  • Víctòria Paradís català, 07.12.09 | 19:09h


    Hola, m'incorporo al debat, parlant del títol del poemari.
    "El griu". és una nimal mitològic que era muntat per Apolo i sifnificava la justícia. Més endevant s va incorporar a la mitologia cristiana. Després de moltes altres interpretacions en diferents cultures, sembla que primer era com una ànima infernal que atrapva ànimes humanes. Dante va canviar la interpretació i en vafer un símbol de la naturalesa dual, divina i humana de Jesucrist. És doncs l'adversari de serps i basílics que són , al seu torn, símbols dels dimonis satànics. Fins i tot es va associar amb l'ascensió de Crist. és evident que en el poema i surt la serp enroscada. A partir d'aquí podem seguir.
    Victòria

  • Víctòria Paradís català, 07.12.09 | 19:34h


    Hola,
    m'havia oblidat de citar la web d'on he tret el significat de griu de l'anterior missatge."www.artifexbalear.org/grifo_c.htm"
    Crec que és important saber la intertextualitat del poema, i trobar alguna referència en la tradició clàssica per entendre més bés i racionalment el poema, igualment, els coneixements de les eines poètiques recursos etc , ajuden a entendre'l, però hi ha una intuició i una sensació que transmet el poema d'entrada que també és important i que és particular per a cada lectora-r, com en totes les arts.
    Crec que el poema explica el procés de l'acte sexual amb les anàfores hem que vaqn marcant com el ritme de la respiració ascendent , igual que les escales de cargol, amb la sensorialitat de tocar,olorar ,explorar etc , fins a diexar-se anar a través de l'orgasme penjats de les campanes a destemps (potser no alhora) cap a una realitat superior. Una sensació que eleva cap al cel. també aquest acte sexual en que dos es fan u, del plural hem passa a de tu i de mi cap a un arbre incandescent, impropi de la terra, una sensació que va més enllà.
    També pot ser una al.legoria de l'acte creatiu poètic del jo amb el lector-a
  • Ester F. Matalí, 08.12.09 | 10:05h


    Hola,

    Gràcies, Victòria. No hi havia caigut en això de pensar en el títol. Meitat àliga, meitat lleó.Aire/terra. Misticisme/erotisme... No ho sé, però crec que, com dius, ens pot aportar molta informació.

    Salutacions
  • Teresa Iribarren, 17.12.09 | 16:24h


    Benvolguts vinyolians:

    al Josep-Anton i a mi ens ha complagut anar llegint els vostres comentaris sobre Joan Vinyoli. Ha estat interessant veure com, només a partir d'un poema, s'han abordat elements importants o fonamentals de l'obra vinyoliana: la musicalitat, el ritme de la dicció poètica, l'ús de la metàfora, els lligams amb la tradició (la relació amb Vicent Andrés Estellés, per exemple, un dels altres poetes que hem treballat a l'aula de "Poesia catalana actual"), el sentit dels símbols i dels mites, el tractament de l'erotisme i de la sensualitat, etc. Ha estat un diàleg ric que ens ha permès acostar-nos des de diverses òptiques a un text vinyolià, i aquesta experiència sempre és interessant.

    Esperem que l'experiència us hagi convidat a (re)llegir la poesia d'un dels grans clàssics catalans del segle XX. Una figura de les nostres lletres que, a mesura que van passant els anys, s'ageganta i fascina cada vegada més lectors.

    Ens acomiadem, doncs, fins a una altra ocasió. De mentre, el continuarem llegint. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i interès.

    Ben cordialment,

    Josep-Anton Fernàndez i Teresa Iribarren