Ets a:

De Vilaseca a Vilaseca: L’aprenentatge de la soledat

Aquest és el segon diàleg de l’acció QueerDavid, i està dedicat a L’aprenentatge de la soledat, la novel·la-dietari de David Vilaseca, publicada el 2008 i guanyadora del premi Octubre de narrativa.

La intenció d’aquest diàleg és acollir les opinions de les lectores i els lectors del llibre.

Podeu intervenir-hi en català, espanyol o anglès. A la pàgina web que li ha dedicat LletrA, trobareu més informació sobre David Vilaseca.

Éste es el segundo diálogo de la acción QueerDavid y està dedicado a L’aprenentatge de la soledat, la novela-dietario de David Vilaseca, publicada el 2008 y ganadora del premio Octubre de narrativa. La intención de este diálogo es reunir las opiniones de las lectoras y los lectores del libro. Se puede intervenir en catalán, español o inglés. La página web que LletrA le ha dedicado amplía la información sobre David Vilaseca.

23.11.10    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Esteve Miralles Torner, 02.11.10 | 19:41h


    Hola a tothom... Benvinguts a aquest segon diàleg sobre David Vilaseca. Si coneixes L'aprenentatge de la soledat, i vols dir-hi la teva, ja ho saps: fes-ho lliurement en aquest espai. ¿Què hi dius?

    En español:

    Hola... Bienvenidos a este segundo diálogo sobre David Vilaseca. Si conoces L'aprenentatge de la soledat, y quieres dar tu opinión, ya lo sabes: hazlo libremente en este espacio. ¿Sí?...

  • Enric Gallén Miret, 04.11.10 | 09:34h


    1

    Quan vaig saber la mort del David, no vaig poder resistir la temptació i em vaig empassar d'una volada la seva novel·la!

    Feta la lectura, no vaig entendre (o potser sí) per què una obra de la seva qualitat literària havia passat tan desapercebuda, per què se n'havia parlat tan poc. ¿Perquè és una obra d'un escriptor homosexual català "exiliat", que sembla que només parli del seu món afectiu? Quin parany o quines ganes de no voler valorar com cal una obra artística!

    Em va impressionar molt el text, pel que diu i per la forma en què s'expressa.Es nota que el David coneix el món intel·lectual i literari que trepitja, el de la literatura del jo, però també es copsa que és escriptor de soca-rel; un escriptor que no s'està d'apreciar la qualitat literària de Pla i no necessàriament només els seus escrits autobiogràfics: “Tot i les seves opinions de vegades recalcitrants, Pla és sempre intel·ligent i fa una immensa companyia. Personalment, té un estil que em sembla molt ‘sexi’ –el resultat de combinar la seva gran autoritat amb una capacitat desarmadora per, quan cal, renunciar-hi del tot i apel·lar simplement al que li agrada.” (p. 375)

    Llegint en David, se m'imposaven sovint les observacions de Pla sobre el gènere i recordava la manera com ell convertia en ficció literària uns documents escrits també en la seva joventut, com en el cas d'El quadern gris.

    El que diu a la pàgina 362: “El David que passa per la vida sense cridar l’atenció, el David que viu a l’‘exili’ i a qui fa por mostrar-se com és, és el David que no vol ensenyar a ningú el seu diari perquè pensa que és massa ‘privat’, que no té interès i (el que encara és pitjor) que estaria comprometent la família i els seus amics si ho fes. Però hi ha un altre David a punt de néixer, impacient per sortir a la llum. Un David que vol estar en paus amb el món i amb les persones que estima; un David que no s’avergonyeix de qui és i que vol viure els propers trenta anys de la seva vida de manera diferent de com ha viscut els primers trenta –sense pors ni autocensura, alliberat del llast del passat… Mireu-lo com surt de l’amagatall on fins ara ha viscut, el David! Està enlluernat i camina encara una mica encongit, però que jove i que radiant se’l veu! Mireu quant de temps i quants d’esforços li ha costat arribar aquí, però que orgullós està del camí que ha fet! Mireu-lo bé tots: és el David!”.

    2

    No sóc especialista del tema i no he llegit prou dietaris o textos de caràcter autobiogràfic, però amb L'aprenentatge de la soledat vaig tenir la sensació de llegir una obra original, que enllaçava tant amb la nostra tradició com –he de suposar– amb una de més universal.

    El que més m'escruixeix, però, és el retrat d'una personalitat singular, sensible, ben moblada intel·lectualment, amb uns interessos literaris, musicals i artístics, que impressionen per la sinceritat a l’hora de mostrar-los. No són de manual, neixen de la pròpia experiència i de la necessitat de trobar o identificar-se amb aquells referents que ajuden el personatge (el mateix David?) a entendre's i situar-se en el món.

    Uns referents, esclar, que també ajuden el lector a comprendre el món homosexual i tantes altres coses sobre les grandeses i les misèries humanes de qualsevol ésser humà.

    N'assenyalo algunes. La referència a Le rayon vert, de Rohmer (p. 73): “Em sembla deliciosa, màgica com un conte de fades que el saps de memòria però no et canses que te l’expliquin.”

    O a The Remains of the Day (p. 177): “Vet aquí el que queda del dia o pel cas de tota una biografia, penso: un seguit d’ocasions perdudes i la sensació d’una gran buidor.”

    O a Étrangers à nous mêmes, de Kristeva (p. 229): “Quina agudesa! Les consideracions de Kristeva sobre el silenci de l’estranger, sobre la seva incurable malenconia, el seu culte al treball (el treball com a única pàtria), la seva relació ambivalent amb la mare i, sobretot, la seva necessitat constant de fugir cap a una ‘terra promesa’ que només sap reconèixer com a tal quan l’ha perduda, em semblen molt properes.”

    O la identificació amb Mi querida señorita (p. 354): “La pel·lícula […] va del mal que fan les coses que s’han de deixar enrere.”

    O amb la protagonista de Breaking The Waves (p. 357): “Com ella, tinc un únic objecte d’amor que m’estimo més que a mi mateix (..) i algú a qui li passa això és una anomalia de la naturalesa, una raresa biològica que ha de tenir per força els dies comptats.”

    Per no esmentar la riquesa deles referències musicals, com la del Cavaller de la Rosa, a l'epíleg.

    3

    L'únic (i ja és prou!) que fa en David és deixar-se anar i explicar EL món amb naturalitat, analitzant-lo al detall, mostrant-ne la seva vanalitat i la seva complexitat.

    El contrast entre la "literatura" (on pot ser ell mateix) i el "món real" és brutal. El personatge que s'amaga i es refugia en la literatura com a única (última?) justificació de vida. El seu llegat, al capdavall.

    Si fos la seva mare o la seva germana gran a hores d'ara n'estaria orgullós, i molt, d'ell. La seva vida no ha estat debades.

    Si és això el que el preocupava, el "valor" i el "gest" de la seva actitud, el seu compromís i la seva obra el "salven" de tots els cops de fortuna; un cop mort, això sí.

    Em crida l’atenció el que diu a la pàgina 417: “finalment he decidit no incloure el període de Bloomington a la versió final. […] Vistos des de la perspectiva d’ara, els diaris dels Estats Units semblen més un final (l’epíleg de la meva adolescència) que no pas cap principi. A més, els períodes feliços no es viuen sinó que s’enyoren quan ja han passat –la felicitat val més deixar-la sempre sense representar.”

    4

    I aquesta por a fer-se vell i lleig! O aquest dilema tan bèstia d'estimar les persones que ha perdut i sentir-se sol amb les que té o podria tenir al seu costat! L'expressió d'una personalitat afectivament dependent dels altres?

    Diu: "És aquest exili en què visc una mena de ‘far’ on m'he reclòs jo també per aferrar-me a uns significants als quals em fa massa mal de renunciar? I si és així, a qui va dirigit el meu sacrifici?”

    Són impagables les explicacionss que es fa des d'un punt de vista psicoanalític, o l'anàlisi de la realitat familiar.

    Impressionants.

    La novel·la transmet la sensació d'algú que s'havia anat buscant des de l'any 1987 fins al 2002 i que, finalment, sembla que s'havia "trobat", o que havia acceptat amb serenitat la seva situació i havia trobat en aquesta novel·la-dietari la possible justificació d'una vida molt rica i alhora molt tocada afectivament.

    Com en Pla quan declarava que estava disposat a renunciar a tot a la vida per la literatura.

    Em vaig emocionar molt llegint-lo, perquè és evident que, més enllà del record d'uns cursos, he "descobert" (no sé qui era) en David (si més no el "literari").

    Com ens podíem conèixer, ell (vosaltres) i jo, estudiants i professor, vint-i-cinc anys enrere?

  • Esteve Miralles Torner, 04.11.10 | 15:01h


    Gràcies, Enric, per acceptar la invitació de compartir les teves notes de lectura amb nosaltres. (L’Enric Gallén va ser professor del David, i d’alguns de nosaltres, uns quants anys enrere.)

    En español:

    Gracias, Enric, por aceptar la invitación de compartir tus notas de lectura con nosotros. (Enric Gallén fue profesor de David, y de algunos de nosotros, hace ya unos cuantos años.)

    Traduzco aquí algunas de sus ideas:

    · “Me impresionó mucho el texto, por lo que dice y por la forma en que se expresa. Se nota que David conoce el mundo intelctual y literario por el que transita, el de la literatura del yo, pero también se percibe que es un escritor de raza”

    · “No soy especialista del tema (...), pero con L’aprenentatge de la soledat tuve la sensación de leer una obra original, que enlazaba tanto con nuestra tradición [Josep Pla: El quadern gris] como (...) con una de más universal.”

    · Sus referentes culturales “impresionan” y “no son de manual, nacen de la propia experiencia”. Y “ayudan al lector a comprender el mundo homosexual y tantas otras cosas sobre las grandezas y las miserias humanas”.

    · “La novela transmite la sensación de alguien que se había estado buscando (...) y que, finalmente, parece que se había ‘encontrado’, o que había aceptado con serenidad su situación y había hallado en esta novela-dietario la posible justificación de una vida muy rica y al mismo tiempo muy tocada afectivamente.”

    · Enric incluye algunas citas de la novela. Traduzco una, de David sobre David, de Vilaseca a Vilaseca (p. 362): “El David que pasa por la vida sin llamar la atención, el David que vive en el ‘exilio’ y a quien da miedo mostrarse como es, es el David que no quiere enseñar a nadie su diario porque piensa que es demasiado ‘privado’, que no tiene interés y (lo que es aun peor) que estaría comprometiendo a su familia y a sus amigos si lo hiciera. Pero hay otro David a punto de nacer, impaciente por salir a la luz. Un David que quiere hacer las paces con el mundo y con las personas que ama; un David que no se avergüenza de quien es y que quiere vivir los próximos treinta años de su vida de manera diferente a como ha vivido los primeros treinta –sin miedos ni autocensura, liberado del lastre del pasado… ¡Ved como sale del escondite donde ha vivido hasta hoy, es David! Está deslumbrado y camina aun un poco encogido, ¡pero que joven y que radiante se le ve! ¡Ved cuanto tiempo y cuantos esfuerzos le ha costado llegar hasta aquí, pero que orgulloso que está del camino andado! ¡Miradlo bien todos: es David!”

  • Ruth Galve Beorlegui, 06.11.10 | 22:33h


    Hi ha tantes idees en el que dius, Enric… L’aprenentage de la soledat és una obra intensa –d’alt voltatge-, que conjuga les memòries dels diaris, la ficció i la tradició literària amb una gran llibertat. En aquest sentit, el pròleg d’aquesta “novel·la” es tanca amb una frase que és tota una declaració de principis: “De nom, em podeu dir David.” És el David que neix a l’obra i esdevé personatge, el David que comença a sortir de l’amagatall, però sense abandonar mai el David que signa l’obra.

    En español

    Hay tantas ideas en lo que dices, Enric... L’aprenentage de la soledat es una obra intensa –muy intensa-, que juega con los recuerdos de los diarios, la ficción y la tradición literaria con gran libertad. En este sentido, el prólogo de esta “novela” acaba con una frase que es una declaración de principios: “Podéis llamarme David.” Es el David que nace en la obra y deviene personaje, que empieza a salir de su escondite, pero sin abandonar nunca al autor de la obra.

  • Esteve Miralles Torner, 07.11.10 | 11:29h


    Hola, Ruth... Sí, L'aprenentatge... és un llibre desafiant. Idees i testimoni. Escriptura autobiogràfica i reescriptura que ficciona i depura, intueixo. I un protagonista subjectivat al màxim i que alhora teoritza sobre aquesta subjectivació. ¿I una mena de vincle de necessitat radical entre l'autor i l'obra, no?

    [En español:]

    Hola, Ruth... Sí, L'aprenentatge... es un libro desafiante. Ideas y testimonio. Escritura autobiográfica y reescritura que ficciona y depura, intuyo. y un protagonista subjectivado al máximo y que al mismo tiempo teoriza sobre esta subjectivización. ¿Y una especie de vínculo de necesidad radical entre el autor y la obra, no?

  • Ruth Galve Beorlegui, 07.11.10 | 20:35h


    Absolutament. Explícit i planer: “No sé estar sense diari. La vida se me’n va de les mans. Podria dir que en aquestes pàgines sóc “sincer” i que aquí, a diferència de la vida real, “puc ser jo mateix”, però la cosa no és tan simple. La funció principal d’un diari no rau a reflectir allò que un ésen un punt determinat de la seva biografia, sinó més aviat allò que un, si bé de manera potser encara no del tot conscient, vol arribar a ser. Un diari és una manera d’encaminar-se cap on a un li convé; una manera d’escriure el propi futur.” (p. 137)

    No és brutal que el diari sigui “una manera d’escriure el propi futur”?

    En español

    Absolutamente. Liso y llano: “No sé estar sin diario. La vida se me va de les manos. Podría decir que en estas páginas soy “sincero” y que aquí, a diferencia de la vida real, “puedo ser yo mismo”, pero la cosa no es tan simple. La función principal de un diario no radica en reflejar lo que uno esen un punto determinado de su biografía, sino más bien lo que uno, aunque de manera quizás no del todo consciente, quiere llegar a ser. Un diario es una manera de encaminarse hacia donde a uno le conviene; una manera de escribir el propio futuro.” (p. 137)

    No es brutal que el diario sea “una manera de escribir el propio futuro”?

  • Esteve Miralles Torner, 08.11.10 | 09:11h


    Sí, finalment, revisar el passat és la manera d'obrir el futur. Hi ha un text molt bonic de la filòsofa María Zambrano sobre això: cal haver "sacrificat" un temps de vida per poder pensar el passat (o "escriure'l"), i això permet poder encarar el futur.

    A L'aprenentatge de la soledat, el meu dubte és més si, en paral·lel al seu treball acadèmic, el David pensava mentre escrivia (i perquè escrivia, es descobria) o si el que ja tenia pensat prèviament condicionava l'escriptura...

    [En español:]

    Sí, finalmente, revisar el pasado es la manera de abrir el futuro. Hay un texto muy bonito de la filósofa María Zambrano al respecto: hay que haber "sacrificado" un tiempo de vida para poder pensar el pasado (o "escribirlo"), y ello permite poder encarar el futuro.

    En L'aprenentatge de la soledat, mi duda es más si, en paralelo a su trabajo académico, David pensaba mientras escribía (y porque escribía, se descubría) o si lo que ya tenía pensado previamente condicionaba la escritura...

  • Joan Simon Canal, 10.11.10 | 22:20h


    Esteve, Ruth,

    Jo crec que el David tenia molt clars quins eren els seus àmbits de treball: l’assaig i la narrativa. I el que li interessava de debò era l’autobiografia. Va dedicar llargs anys de la seva recerca acadèmica al gènere autobiogràfic i em dóna la sensació que no trobava la manera de "narrar" d'una forma creïble una autobiografia. L'ús dels propis diaris --després d'un dur procés de reescriptura--va ser la solució: crec que això l'acostava a una idea que em sembla central en els textos d'ell que tots hem anat recuperant i llegint darrerament: la voluntat d'articular una obra que fos autèntica per a tota mena de pensament.

    Jo diria que el David perseguia escriure, en novel·la, alguna cosa que només una reescriptura dels seus diaris podia donar-li: un text que esdevingués part de la realitat, que interactués amb ell --com a primer lector-- i li mostrés una sortida per superar els obstacles que l'encallaven en el seu camí cap a una vida com ell la volia. Reescrivint els seus diaris va crear el personatge que necessitava en la seva vida real: el "nou David" del final de la novel·la, "a punt d'emprendre el vol de la segona meitat de la meva vida en una encarnació nova!" (p. 414).

    Traducción rápida:

    Yo creo que David tenía muy claros cuáles eran sus ámbitos de trabajo: el ensayo y la narrativa. Y lo que le interesaba de verdad era la autobiografía. Dedicó largos años de sus investigaciones académicas al género autobiográfico y me da la sensación de que no encontraba la manera de "narrar" de una forma creíble una autobiografía. El uso de los propios diarios --tras un duro proceso de reescritura-- fue la solución: creo que esto lo acercaba a una idea que me parece central en los textos de él que todos hemos ido recuperando y leyendo últimamente: la voluntad de articular una obra que fuera auténtica para toda clase de pensamiento.

    Yo diría que David perseguía escribir, en novela, algo que sólo una reescritura de sus diarios podía darle: un texto que se convirtiera en parte de la realidad, que interactuara con él --como primer lector-- y le mostrara una salida para superar los obstáculos que lo encallaban en su camino hacia una vida como él la quería. Reescribiendo sus diarios creó el personaje que necesitaba en su vida real: el "nuevo David" del final de la novela, "¡a punto de emprender el vuelo de la segunda mitad de mi vida en una encarnación nueva!" (p. 414).

  • Ruth Galve Beorlegui, 11.11.10 | 00:15h


    Sí, Joan, crec que tens raó. L’entrada del 14 de febrer de 1991, revela els mecanismes de l’escriptura i les seves conquestes; també els seus perills. La consciència de l’escriptor és agudíssima, com el seu sentit (auto)crític. El joc del diari novel·lat li ofereix fonts i distàncies per a la tasca àrdua del lector que escriu. Que s’escriu. Així resol la dialèctica entre la voluntat d’escriure i la necessitat de retardar el moment material de l’escriptura:

    “Un altre dia a la biblioteca treballant sobre qüestions de transvestisme i transsexualisme. Ja fa bastant de temps que estudio sobre aquest tema amb relació a l’autobiografia de Dalí i ara el que em ve de gust és començar a escriure. La voluntat de posar-se a escriure després d’un llarg període de llegir i prendre notes i la necessitat de retardar aquest moment fins que veritablement s’està en condicions d’encarar-se amb el full blanc són dues forces oposades que cal tractar sempre amb molt de compte. Precipitar-se a abocar allò que encara no estava intel·lectualment prou madur condueix a resultats precoços i de volada curta, però no saber reconèixer o bé retardar indefinidament el moment d’iniciar l’escriptura porta a l’estancament i a l’esterilitat.”

    En español

    Sí, Joan, creo que tienes razón. La entrada del 14 de febrero de 1991, revela los mecanismos de la escritura y sus conquistas; también sus peligros. La conciencia del escritor es agudísima, como su sentido de la (auto)crítica. El juego del diario novelado le ofrece fuentes y distancias para la ardua labor del lector que escribe. Que se escribe. Así resuelve la dialéctica entre la voluntad de escribir y la necesidad de retardar el momento material de la escritura:

    “Otro día en la biblioteca trabajando sobre cuestiones de travestismo y transexualismo. Hace ya tiempo que estudio sobre este tema en relación con la autobiografía de Dalí y ahora lo que me apetece es empezar a escribir. La voluntad de ponerse a escribir después de un largo período de leer y tomar notas y la necesidad de retardar este momento hasta que verdaderamente se está en condiciones de encararse con la hoja en blanco son dos fuerzas opuestas que hay que tratar siempre con mucho cuidado. Precipitarse a verter lo que aun no estaba intelectualmente bastante maduro conduce a resultados precoces y de bajo vuelo, pero no saber reconocer o bien retardar indefinidamente el momento de iniciar la escritura lleva al estancamiento y a la esterilidad.”

  • Ester F. Matalí, 11.11.10 | 08:47h


    Hola a tots,

    Us llegeixoamb interès i, tot i que no he llegit encara L’aprenentatge de la soledat (però sí algun poema), no puc deixar d’intervenir.

    Des de fora dóna la sensació que David Vilaseca tenia una base teòrica solidíssima –és clar—i que no la perdia de vista en cap moment a l'hora d'escriure. N'era conscient, vull dir. No sé... a mi tot el que heu dit m’ha fet pensar en l’écriture du soi que algú mencionava però també, i sobretot, m’ha fet pensar en Josep Pla i en allò que ell creia que havia de fer un escriptor, això és, explicar la realitat en què viu. Em sembla que Vilaseca volia fer això però no per ser testimoni d’una època --com propugnava Pla--sinó, “simplement”, per conèixer-se. I això entroncaamb una altra de les bases teòriques que comentava més amunt: la teoria de l’alteritat. Justament acabo de treballar Palau i Fabre així que per això citaré aquest autor, encara que hi ha infinitat d’exemples: la Ruth parla del “joc del dietari novel·la” i em pregunto si això correspon al que Palau anomenava alquímia i que es basava en la desintegració del jo. David Vilaseca es trosseja, s’observa i de retruc, basant-se sempre en la mirada de l’altre, es coneix. I de passada també, encara com Palau, uneix dues coses que són inseparables per autors d’aquesta mena: vida i literatura. Perquè la segona no és res més una traducció de la primera.

    Què en penseu?

    Gràcies!

    Ester

  • Ruth Galve Beorlegui, 13.11.10 | 22:48h


    Gràcies a tu, Ester. L’associació David Vilaseca-Josep Palau i Fabre és totalment insòlita. Per a mi, curiosíssima, per moltes raons. Penso que en cert sentit fan un mateix camí però en direcció contrària. L’alquímia de Palau i Fabre es basa en l’alienació –“Je est un autre”-. Palau és l’altre, a la ratlla de la pèrdua i de la follia. David Vilaseca és ell, sempre ell, a través dels altres. També el discurs crític li permet parlar d’ell mateix. I és ell quan analitza l’obra de Terenci Moix.

    En español

    Gracias a ti, Ester. La asociación David Vilaseca-Josep Palau i Fabre es totalmente insólita. A mi modo de ver, curiosísima, por muchas razones. Pienso que en cierto sentido recorren un mismo camino pero en dirección contraria. La alquimia de Palau i Fabre se basa en la alienación –“Je est un autre”-. Palau es el otro, al borde de la locura. David Vilaseca es él, siempre, a través de los otros. También la crítica le permite hablar de él mismo. Y es él cuando analiza la obra de Terenci Moix.

  • Ester F. Matalí, 14.11.10 | 08:41h


    Gràcies Ruth,

    Vaig parlar de Palau i Fabre perquè era un autor que en aquests moments sento molt proper i en el sentit de l'exploració i l'anàlisi que, m'ha semblat entedre, fa de sí mateix. Cadascú --Vilaseca i Fabre, com bé em corregeixes, per camins oposats, és cert. I, crec, també units per aquest afany de conjuminar vida i literatura.

    Gràcies de nou!

    Ester

  • Tomàs Nofre, 14.11.10 | 19:09h


    M’agradaria incorporar-me al diàleg fent uns comentaris a l’Ester F. Matalí, especialment per la referència que fa a la possible afinitat entre David Vilaseca i Josep Palau i Fabre.

    David Vilaseca coneixia bé l’obra de Josep Palau i Fabre. Al número de març del 1985 de la revista universitària Ratlles (Quatre), per exemple, hi ha un article-entrevista sobre Josep Palau i Fabre fet per Ruth Galve et alii i també hi ha una col·laboració de David Vilaseca sobre un altre tema. Palau i Fabre és conegut pels seus Poemes de l’Alquimista, en els quals, naturalment, treballa amb el concepte d’Alquímia: Poemes de l’Alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, o d’experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música –com a l’Edat mitjana s’empraven els metalls”. En aquest sentit de considerar l’obra literària com a banc de proves de la pròpia vida, sí que podem trobar afinitats entre L’aprenentatge de la soledat i els Poemes de l’Alquimista, però és una afinitat que podem trobar en multitud d’autors de la literatura de tots temps.

    Palau i Fabre elabora el seu projecte alquímic amb una certa complexitat. D’entrada, usa el concepte del mimetisme: “L’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa”. O sigui, identificar-se amb allò que es vol comprendre fins a les darreres conseqüències, fins a quasi esdevenir allò mateix que es vol comprendre, fins a, en definitiva, alienar-se (és a dir, esdevenir aliè: esdevenir un altre) en allò que es vol comprendre. Es tracta d’un mecanisme de base clarament cristiana (l’amor al proïsme), com el mateix Palau assenyala, entenent aquí el cristianisme des del punt de vista cultural, vivencial, no des del punt de vista de la fe: “El cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i amb els éssers més diversos –és el que m’ha fet alienar”. Això és el que permet a l’autor de parlar per boca d’algú (l’Alquimista, Don Joan, altres personatges), fins a exhaurir-ne les possibilitats. És aleshores quan entra en joc un altre concepte: la desintegració del jo. Cal destruir el jo ja esgotat, però no per desestimar-lo definitivament, sinó per fer-ne una peça més d’aquest jo divers i voraç. Es podrà anar així a la recerca d’una nova mimesi. D’aquesta manera, la destrucció continuada és el paradoxal camí cap a l’autoconeixença.

    No em sembla aquest el mecanisme que es segueix a L’aprenentatge de la soledat. Ja ho indica Ruth Galve a la seva aportació: en cert sentit fan un mateix camí però en direcció contrària”.David Vilaseca, més que en la literatura de la desintegració del jo, s’inscriu en la literatura del jo, com assenyala Enric Gallén a la seva aportació: La novel·la transmet la sensació d'algú que s'havia anat buscant des de l'any 1987 fins al 2002 i que, finalment, sembla que s'havia "trobat", o que havia acceptat amb serenitat la seva situació i havia trobat en aquesta novel·la-dietari la possible justificació d'una vida molt rica i alhora molt tocada afectivament”. Si Vilaseca crea algun personatge, és molt proper a si mateix, tal com indica Joan Simon a la seva aportació: “Reescrivint els seus diaris va crear el personatge que necessitava en la seva vida real: el "nou David" del final de la novel·la, "a punt d'emprendre el vol de la segona meitat de la meva vida en una encarnació nova!"”. A parer meu, no és tant un nou personatge com una nova etapa de la seva vida.

    Rellegint Palau i Fabre per poder fer aquestes breus notes, he recordat el seu poema L’estranger, que transcric a continuació:

    L’estranger

    –¿De quin país és aquest estranger?

    –No ho sé.

    –¿Com se diu?

    –No ho sé.

    –¿Què fa? ¿Quina llengua parla?

    –No ho sé.

    –¿Com us dieu, bon home?

    –…

    –¿De quin país veniu? ¿On aneu?

    –Sóc d’aquí. Sóc estranger.

    Es tracta d’un poema escrit el 1947, quan feia poc més d’un any que Palau era a París i estava fent el seu particular “aprenentatge de la solitud”. Si busquem afinitats entre Vilaseca i Palau, potser les podríem trobar per aquí.

  • Ester F. Matalí, 14.11.10 | 20:04h


    Oh, moltes gràcies per aquest fantàstic "resum" de l'alquímiade Palau i Fabre! Estic contenta d'haver-lo portat a col·lació, encara que m'hagi equivocat de mig a mig!, perquè heu fet unes aportacions interessantíssimes que em permeten entendre una mica més els dos autors.

    Us segueixo llegint amb interès. És un plaer, us ho ben asseguro.

    Cordialment,

    Ester

  • Esteve Miralles Torner, 16.11.10 | 09:05h


    Hola a tothom... Entrem a l'última setmana del diàleg, que tancarem el dia 22. El paral·lel entre Palau i Vilaseca, que ha plantejat l'Ester, ha ofert pistes comparatives.

    Penso que, en la nostra literatura, a aquests dos autors, els uneix també la radicalitat de les seves mirades sobre la sexualitat i els sentiments. En èpoques diferents, hi ha una assumpció valenta d'un cert cantó fosc de base psicoanalítica. Literàriament, Palau ho fa des del "mauditisme", i el David, des del postdeconstructivisme queer: des d'una crítica de la postmodernitat. (Palau usa Picasso com a mirall, i el David usa Dalí, entre d'altres.)

    I aquesta mirada sobre la sexualitat té, segurament, un component "polític" en el cas del David: de legitimació social, de desocultació, des desestigmatització. De reivindicació de llibertat personal, finalment, no?

    En español:

    Hola... Entramos en la última semana del diálogo, que cerraremos el día 22. El paralelo entre Palau y Vilaseca, que ha planteado Ester, ha ofrecido pistas comparativas.

    Pienso que, en nuestra literatura, a estos dos autores, les une también la radicalidad de sus miradas sobre la sexualidad y los sentimientos. En épocas diferentes, hay una asunción valiente de un cierto lado oscuro de base psicoanalítica. Literariament, Palau lo hace desde el "mauditisme", y David, desde el posdeconstructivismo queer: desde una crítica de la posmodernidad. (Palau usa a Picasso como espejo, y David usa a Dalí, entre otros.)

    Y esta mirada sobre la sexualidad tiene, seguramente, un componente "político" en el caso de David: de legitimación social, de desocultación, de desestigmatitzación. De reivindicación de libertad personal, finalmente, ¿no?

  • Ruth Galve Beorlegui, 16.11.10 | 17:21h


    Sí, Esteve. Assumir-se, alliberar-se... De "La sabata"(He donat el meu cor a una dona barata./Se’m podria les mans. Qui l’hauria volgut?) a "Soledat a la Sauna Condal" (Avui he anat a la sauna/i he vist què fan, els maricons, a la sauna.). Palau i Fabre, David Vilaseca i una pregunta: Què fer amb un mateix, amb el que se sent, viu, vibra, cor i cos endins? AL’aprenentatge de la soledat hi ha moltes mirades sobre el cos, la sexualitat. I hi ha una gran llibertat per la qual cal pagar un preu alt.

    “Lavabos de Turnpike Lane. Hi vaig amb una cosa al cap i és el que hi trobo. Quarts de sis de la tarda, diumenge, tres homes drets davant dels urinaris—tres homes que giren la vista cap a mi en sentir-me entrar. Em fico directament en una de les cabines i m’espero sense fer soroll. Al meu costat, no triguen a aparèixer uns ulls per sota de l’envà de separació. Faig senyals que no em vull agenollar i retiro la balda perquè, si vol, entri. És un home de mitjana edat, alt i amb bigoti, el jersei de llana i els texans atrotinats. Em descorda els pantalons i noto la seva mà freda fent-se lloc entre els calçotets i la pell. Llavors em vol fer un petó i m’agafa fàstic. No pots fer-ho, no pots fer-ho, no pots fer-ho, em diu una veu per dins.

    I’m sorry, I can’t do this —li dic.

    Em pujo els pantalons, arreplego la motxilla i marxo.

    A fora, els mateixos homes continuen immòbils als urinaris i em segueixen amb la mirada com si sabessin què ha passat, com si ho haguessin sabut tot des de sempre. Quan sóc al carrer, no puc oblidar aquests tres homes mirant-me des de no sé ben bé on, des de l’altra banda de tot el que conec... Renuncio per por, encara que sé que el que voldria de veritat és tornar a entrar i donar-me a ells en aquest mateix lloc, amb aquestes mateixes portes esgrogueïdes, aquest mateix fred i aquesta mateixa pudor de pipí—rebaixat fins a no poder anar més avall, perduda tota identitat, tota noció de qui sóc i de qui he estat mai.” (p. 124)

    En español:

    Sí, Esteve. Asumirse, liberarse... De "El zapato" (Le he dado el corazón a una mujer barata./ Se pudría en mis manos. ¿Quién lo hubiera querido?) a "Soledad en la Sauna Condal (Hoy he ido a la sauna/ y he visto lo que hacen, los maricones, en la sauna.). Palau i Fabre, David Vilaseca y una pregunta: ¿Qué hacer consigo mismo, con lo que se siente, vive y vibra, en el cuerpo y en el corazón? En L'aprenentatge de la soledat hay muchas miradas sobre el cuerpo y la sexualidad. Y hay una gran libertad por la cual se paga un alto precio.

  • Joan Simon Canal, 18.11.10 | 14:55h


    No és estranya l'abundància de mirades sobre el cos i la sexualitat que hi ha a L'aprenentatge de la soledat. És més, em sembla un tret propi de molta literatura homosexual. Assumir-se, alliberar-se... Com si les respostes que tothom busca, acabin desembocant, en els autors homosexuals, en allò que és essencial i distintiu en la seva identitat: una orientació sexual que la societat titlla d'estranya (per dir-ho oportunament i suau). Cal alliberar-se d'aquesta etiqueta, d'aquesta (o)pressió, per assumir-se plenament, sense traves. El final d'aquest camí –ho dius tu, Esteve– és la llibertat personal durament assolida.

    L'aprenentatge...és un llarg i tortuós camí cap a la reconciliació amb si mateix i amb el món. És un cant a l'esperança en l'evolució personal; sembla que digui: "les hem passat putes, però encara podem prendre les regnes del nostre destí". El David és un personatge inoblidable. El veiem estès a la taula d'operacions que és el llibre, obert en canal, sagnant per múltiples ferides, cosint i descosint òrgans, arriscant la vida en tot moment... I és ell mateix que, mirant-s'ho tot sense por ni engany, ens diu: "la meva vida és així, una estranya barreja de passions i fracassos, però segueixo endavant".

    I una obvietat: no hi ha cap altre personatge a la literatura catalana que s'acosti a la sinceritat, profunditat, complexitat i vida intel·lectual del David. Ha de resultar impressionant llegir L'aprenentatge... sense el llast d'haver conegut l'autor.

    En español:

    No es extraña la abundancia de miradas sobre el cuerpo y la sexualidad que hay en L'aprenentatge de la soledat. Es más, me parece un rasgo propio de mucha literatura homosexual. Asumirse, liberarse... Como si las respuestas que todos buscamos, acaben desembocando, en los autores homosexuales, en aquello que es esencial y distintivo en su identidad: una orientación sexual que la sociedad tilda de extraña (por decirlo oportunamente y suave). Es necesario liberarse de esa etiqueta, de esa (o)presión, para asumirse plenamente, sin trabas. El final de ese camino –lo dices tú, Esteve– es la libertad personal duramente lograda.

    L'aprenentatge... es un largo y tortuoso camino hacia la reconciliación consigo mismo y con el mundo. Es un canto a la esperanza en la evolución personal; parece que diga: "las hemos pasado putas, pero todavía podemos tomar las riendas de nuestro destino". David es un personaje inolvidable. Lo vemos tendido en la mesa de operaciones que es el libro, abierto en canal, sangrando por múltiples heridas, cosiendo y descosiendo órganos, arriesgando la vida en todo momento... Y es él mismo quien, mirándolo todo sin miedo ni engaño, nos dice: "mi vida es así, una extraña mezcla de pasiones y fracasos, pero sigo hacia adelante".

    Y una obviedad: no hay otro personaje ena la literatura catalana que se acerque a la sinceridad, profundidad, complejidad y vida intelectual de David. Debe resultar impresionante leer L'aprenentatge... sin el lastre de haber conocido al autor.

  • David Mateu Morante, 19.11.10 | 01:37h


    En Joan ha acabat dient “Ha de resultar impressionant llegir L'aprenentatge... sense el llast d'haver conegut l'autor.” Jo m’ho he preguntat. Vaig llegir-lo en una sola nit: A estones veia el David que jo coneixia i d'altres estava submergit en una història amb un desconegut; però que cada cop m'era m'és proper: el "nou David" que al final em va fer dubtar si era un personatge literari o una nova identitat ben real. Al final penso que entre ambdues potser no hi ha tanta distancia.

    Recordo ara quan em va dir que havia començat a escriure un diari, i jo li vaig preguntar "...i això?". Era llavors una eina de psicoanalisi i alhora una inversió en una possible obra. Altres escriptors havien publicat els seus dietaris "Perquè no jo?"Al final n'hem vist l'obra i la crítica la va premiar.

    Comparteixo l'opinió (de'n David) que els primers anys, abans d'Indiana, eren una mena de preàmbul innecessari. Es segurament la frontera entre fer-se i ser i quant ja ets no vols realment mirar enrera. Al llarg dels anys de Londres s'afirma el "nou David", a la realitat i a la ficció. Es un personatge, i una persona, exiliada. Ell mateix s'hi refereix. Exili de que però?

    En retrospectiva no puc evitar pensar que l'homosexualitat, en aquest nostre país petit, es al centre de l'exili. I es ben trist.

  • Marta Prats Geli, 20.11.10 | 00:29h


    Començo amb una confidència. Quan es va publicar el llibre, la paraula "aprenentatge" em va fer encreuar els ditsdestijantquenoes tractés d'unanovel·la de construcció del jo de l'estil de la narrativa alemanya del XIX en versió "moderna". Ni de lluny! Si hi he trobat una cosa en relació amb el "jo" ha estat ladesfragmentació.

    Hi he pensatfins a esgotar quasi el límit del col·loqui i us hellegit amb gran interèsconforme anàveu intervenint-hi.A miel que em té atrapada de L'aprenentatge de la soledat és que és unplànol d'un laberintfosc que vade David a David:del personatge a l'escriptor (en aquesta direcció). És a dir, del jomalferit, dominat peruna conducta afectiva i una -en paraules seves- "estructura psicosexual" crec que no únicament però sí predominantmentautodestructives,al jo que es construeix coma literat.

    Eldietari, des de les primeres pàgines, ja té tremp literari: la descripció de la cuina de la casa llogada a Bloomington fora del campus la podria haver escrit el millor Pla.Però molt més endavant, a mesuraque en Davidhi dóna tractament deprojecte literari,la seva relació amb l'escriptura evolucionarà. En alguns moments haurà deixat dit que el dietari és l'única finestra per on respira, devastat en l'autoestima i en un estat creixent d'asfíxia. Aleshoresl'escriptura és un acteíntimi l'únic acte possible d'alliberament i autoperdó.

    Amb els anys, el personatge queda instal·lat en l'exili: l'exili com a allunyament dissortat i desconcertant respecte d'un nòdulde trets vinculats a la identitat (afectiva, social, intel·lectual, d'identitat nacional, fins i tot).Ha perdut enervament afectiuiviu com si dins la pell només hi tingués matèria líquida, capturat per l'aïllament com unafigura tova surrealista, "desidentificat",devorat per un desig paralitzant, frustrat per la manca d'èxit visiblement reconegut. I last but not least: amb una insatisfaccióque li esgarrapa les entranyes en l'estimació amb la mare: també exili del rol de fill. Fins aquí l'escriptura és supervivència.

    També fafascinantaquest laberint el fet que ni per un momentl'element homo catalitzi els vectors que indiquen la direcció cap a on va. Ho dic en el sentit que l'homosexualitatrarament hiés tractada literàriament per oposició, com "l'altra" sexualitat. Si algú que no ha llegitel llibre em preguntés si ésnarrativa homosexual diriade treure-hil'homo: sexual i prou. Aquí em trec el barret per la valentia:la interacciósexual és elganivet queescull en David perdesconstruir-se. Il'atenció amb què explica com es rapa-ritualitzadament-,l'elecció (ansiògena!) de la indumentària per a lesfestes, els canvis de pentinat: en definitiva, els intents per fer visible un jo velat, tot això em fa pensar que en l'obra el David escriptor selecciona amb precisió quirúrgicala formalització d'aquesta desconstrucció, que és literaturitzada. Tot i que hi ha un punt de descarnamenten alguns episodis que em fa ballar el cap: ésuna fugida endavant? Una visibilització extrema?Unaprovocació una mica acostada a l'escriptor maleït?

    Sigui com sigui, de manera progressiva, l'escriptoracaba controlant la deriva del personatge per l'"exili", suavitzantla desidentificació irecreant un jo quepacificala seva relació amb els móns que orbiten-sobretotLondres- al seu voltant. Ara ja no té porque se'lconegui. L'aprenentatge de la soledatamarra l'exiliat a la identitat de l'escriptor, de l'home sol.

    Escriviu la vostra aportació

  • ESTHER LACORT LÓPEZ, 21.11.10 | 11:49h


    Enllaçant amb el que s'ha dit –com deu ser llegir "l'aprenentatge de la soledat" sense conèixer l'autor– vull dir que, quan vaig saber de la mort del David i vaig conèixer el títol de l'obra autobiogràfica que havia escrit, aquest em va interessar especialment. Aquell títol apareixia i em fiblava. El David havia escrit un llibre amb un títol que parlava de la seva experiència, en un període concret de la seva vida, sobre el fet d'aprendre això que és tan difícil pels humans: "Estar sol". Estar veritablement sol amb un mateix vol dir conèixer-se, escoltar-se de veritat, sense trampes, i al capdavall, ser responsable de les pròpies il·lusions, mancances, patiments. Ésser conscients del que ens passa. "Que n'és de fàcil" –vaig pensar aleshores– "esquivar aquesta tasca feixuga i cruenta, i distreure la ment amb mil afers, de vegades apassionants, de vegades inútils, estèrils, anestesiants". Distreure's d'un mateix, escapar-se, és una de les tasques més ben desenvolupades de l'ésser humà, i, si més no, tot està ben dissenyat perquè ho fem.

    Per altra banda, quedar-se amb un mateix, assumir el dolor, les pors i ser responsable de la pròpia misèria, de la necessitat de canvi, i fins i tot de les pròpies il·lusions, és només tasca d'aquells que opten per un camí conscient i, alhora, dur.

    De bon principi, doncs, el títol em deia que el David tenia alguna cosa a dir-me, alguna cosa a explicar-me, i, tanmateix, m'enfrontava a la nefasta impossibilitat d'establir un diàleg amb ell.

    Vaig buscar el llibre i el vaig llegir durant un estiu en què vaig poder gaudir d'una soledat plàcida, d'aquelles que semblen escollides –com el mateix David havia fet moltes vegades–, i aquest cop el vaig conèixer.

    El que em va acompanyar va ser un narrador que es despulla davant del paper, que es dissecciona en una taula d'operacions d'una manera aferrissada i voluntariosa, dolorosa, sagnant, mentre es transforma, tal com ell diu, en un altre David, nou, renovat. A través d'aquesta acció metamòrfica, d'una escriptura profunda i acurada amb els sentiments, que fins i tot pot semblar fàcil als ulls del lector, arriba a fer, per damunt de tot, una obra compromesa: compromesa amb la tasca literària, que té molt clara, i compromesa amb la tasca personal d'escriure com a teràpia, d'"autoescriure's", per entendre's a si mateix.

    S'ha dit que no hi hagut cap escriptor català que hagi abordat amb tanta valentia el gènere de l'autobiografia. Personalment, em vaig trobar amb un escriptor i un David d'un coratge aclaparador; la dissecció que fa de la seva psique, els laberints de l'ànima pels quals s'endinsa i es recargola per sortir-ne desprès, no l'he trobada en cap altra biografia, novel·lada o no, que hagi llegit fins ara.

    D'una banda, el joc del jo que es mira des de fora –que té com a base la psicoanàlisi amb la qual estava compromès– provoca un efecte i atrapa el lector. Em va interessar molt el compromís amb la veritat pròpia, cosa gens fàcil, com a base el profund coneixement de la psicoanàlisi, els referents continus a Freud, Lacan, Kristeva, aplicats a l'experiència pròpia i a l'autoestudi profund, i –per estrany que sembli– ho vaig trobar desintoxicador pel que té d'explicació d'un mateix sense floritures.

    Estic d'acord amb el que s'ha dit també del compromís amb la revindicació de la pròpia llibertat i de la sexualitat, que –com bé diu l'Esteve– sembla una qüestió de compromís gairebé polític. En aquest sentit, també és una reafirmació del seu compromís amb l'homosexualitat.

    El llibre, doncs, m'ha semblat una obra de valentia, de valentia personal i narrativa.

    M'ha impressionat també l'autòpsia acurada que fa de la soledat. Com a tema recurrent, i que dóna títol al llibre, la soledat que el David descriu arriba a adquirir una textura física; aquesta soledat com a personatge m'ha impressionat al llarg de tota la lectura, i cito: "La soledat, com el fred de l'hivern quan surts al carrer, és una cosa que primer no es nota, que triga una mica a deixar-se sentir i que et va calant a poc a poc, fins que la tens al moll dels ossos".

    He gaudit també dels múltiples referents culturals que, per coincidència generacional, vam compartir. Les mateixes pel·lícules, els mateixos cinemes, alguns llocs del Londres d'aquella època, i també la manera de mirar-s'ho. Potser, en aquest sentit, la coincidència generacional deriva en uns mateixos interessos i una manera semblant de veure el món, o de sentir-lo. I és en aquest moment quan aflora la nostàlgia per les converses que mai no es van produir.

    Finalment, volia dir que estic totalment d'acord que, malgrat el patiment que la lectura provoca –el lector pateix al mateix temps que l'escriptor durant aquesta metamorfosi sovint turmentada–, el llibre és un cant a la llibertat de comprometre's amb un mateix per sortir-ne reforçat, en el fons és un alliberament, o, com ja s'ha dit, "un llarg camí tortuós cap a la reconciliació amb el món i amb un mateix".

    "Això és el que estic fent jo en revisar els meus diaris: fer liquidació dels últims catorze anys de la meva biografia per desprendre-me'n, i d'aquesta manera poder viure la segona meitat de la vida enriquit per l'experiència" i "alliberat de les cadenes del passat. Pagar l'últim tribut del que vaig ser per poder viure millor, d'ara endavant, com la persona que sóc".

    Un crit a l'evolució personal com a objectiu, amb el qual tots ens podem identificar en algun moment. Davant d'això només puc dir: "Gràcies David per haver-nos deixa't aquesta obra. Ara que et conec, et trobo a faltar.

  • Esteve Miralles Torner, 21.11.10 | 15:53h


    @font-face {
    font-family: "Times";
    }@font-face {
    font-family: "Cambria";
    }p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"; }p { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 10pt; font-family: "Times New Roman"; }div.Section1 { page: Section1; }

    Gràcies a tothom per les vostres paraules. No hi ha dubte que L’aprenentatge de la soledat té lectores i lectors de qualitat!... És emocionant la capacitat de penetració, i d’il·luminació, que aporteu. Gràcies de debò. Tradueixo alguna de les paraules de les últimes intervencions, per la gent que ens llegeix des de fora.

    En español:

    Gracias a todos por vuestras palabras. ¡No cabe duda que L’aprenentatge de la soledat tiene lectoras y lectores de calidad!... Es emocionante la capacidad de penetración, y de iluminación, que aportáis. Gracias de verdad. Traduzco alguna de las palabras de las últimas intervenciones:

    · Dice David Mateu: “A lo largo de los años en Londres se afirma el ‘nuevo David’, en la realidad y en la ficción. Es un personaje, y una persona, exiliada. (…) ¿Exilio de qué, no obstante? (…) Retrospectivamente no puedo evitar pensar que la homosexualidad, en este nuestro pequeño país, está en el centro del exilio. Y es triste.”

    · Dice Marta Prats: “lo que me tiene atrapada de L’aprenentatge de la soledat es que es un mapa de un laberinto oscuro que va de David a David: del personaje al escritor (en esta dirección). O sea, del yo malherido, dominado por una conducta afectiva y una –en palabras de David– ‘estructura psicosexual’ creo que no únicamente pero sí predominantemente autodestructivas, al yo que se construye como literato.” Y añade luego: “También hace fascinante este laberinto el hecho de que ni por un momento el elemento homo catalice los vectores que indican la dirección hacia donde va. Lo digo en el sentido que la homosexualidad raramente es tratada literariamente ‘por oposición’, como ‘la otra’ sexualidad. Si alguien que no ha leído el libro me preguntase si es narrativa homosexual le propondría eliminar el homo: sexual y nada más.”

    · Dice Esther Lacort: “Estar verdaderamente solo con uno mismo quiere decir conocerse, escucharse de verdad, sin trampas, y finalmente, ser responsables de las propias ilusiones, déficits, sufrimientos. Ser conscientes de lo que nos pasa.” Y añade luego: “Lo que me acompaño fue un narrador que se desnuda ante el papel, que se disecciona en una mesa de operaciones de una forma encarnizada y voluntariosa, dolorosa, sangrante, mientras se transforma, tal como él dice, en otro David, nuevo renovado. Mediante esta acción metamórfica, de una escritura profunda y precisa con los sentimientos, que incluso puede parecer fácil para los lectores, consigue hacer, por encima de todo, una obra comprometida (…) para entenderse a sí mismo.” Y luego: “a pesar del sufrimiento que su lectura provoca (…), el libro es un canto a la libertad de comprometerse con uno mismo para salir reforzado, en el fondo es una liberación”.

  • Nuno Branco, 21.11.10 | 20:48h


    What follows is a stream of loose recollections and current thoughts on David and what he let out on his book.

    1. We arrange to meet up an early evening midweek and head to a wine bar on the South Bank quite close to where he lived. Only juice for him, he insists, and I follow suit.

    2. He talks with enthusiasm about his book cover. He is adamant that it will be Bacon's painting. About the book itself he doesn't talk so much. We both know the one who writes is not necessarily the one who is there chatting.

    3. Another day, almost impossible to say now if before or after. We are having a drink near Borough market. He tells me about feelings of exile. Potentially exacerbated each time he goes back to his beloved Barcelona. I venture it is not unusual for those of us who went on to live as foreigners. Each time one goes back 'home' it is both great and uncomfortable. And then that deep breath of relief for being back in London. A bitter aftertaste in the mouth over things said and unsaid, a couple of family dramas not without their joys, and an overall readiness to 'make it' this time, to work harder than ever before and live the dream.

    4. He speaks of his love of Catalan. Defending, preserving, even improving the language he loves: his way of taking his roots with him.

    5. Inertia and its secrets: you are producing when you are not producing. David is patient in that way. So, let's go out sometime!

    6. He's learned hedonism is a force to be reckoned with. Age brings him balance. He allows himself to go out very occasionally, even if that too brings its dissatisfactions. He might even meet someone but his aloneness is deep-seated. He survives on smiles.

    7. Back to the book. He is stubborn. He believes in what he wrote. He is his own critic. He is not particularly keen on others reviewing and changing it. One should know when to stop, when something is finished. In his work he is the facilitator of a space not to be interfered with by others. He owns up to his confessions.

    8. He gives before it is ever asked of him. He lays bare before any potential interrogation. He touches the nerve himself, for he knows it is unbearable to talk about many things in the light of the 'social'. But, again, the moral point is scored. It's like he inverts Althusser's 'hailing'. The policing figure is rendered trivial. David can walk without having to look back if anyone shouts: 'hey you!' A curse turned into a blessing.

    9. Publishing is not easy, and earlier promises turn into nothing. This makes him morose. He wants to leave the book alone now. To go back, at least for a while, to academic writing. He knows it's all part of the process, though. He is used to self-reliance. Cut to us on the phone laughing in delight as he shared the good news. Mission accomplished: you made it, David!

    10. Art meets life: you can only count on yourself. Independence brings further exile. Have you taken it too far? You rehearsed self-death. Luckily, you were never a living dead. But a part of you had indeed died. You went to a place of permanent sadness, a place from which one never fully comes back. That 'first' you? You must have parted ways with a previous David before you could welcome the new one in. Before you could die again, but this time beginning. Taciturn deeply enough to be able to squeeze intense joy out of the most banal moments. So there appears to be reason to celebrate. Your late joy was such that there were no further goodbyes. For you or anyone. Enough said and unsaid. Shortly after your birthday, when we should have been too busy celebrating your existence to even entertain the possibility of a goodbye.

  • Esteve Miralles Torner, 21.11.10 | 21:30h


    Thanks a lot, Nuno. Gràcies!...

    Traducció ràpida al català del text del Nuno:

    A continuació trobareu un flux de records dispersos i de pensaments que tinc ara sobre el David i sobre el que va exterioritzar en el seu llibre:

    1. Quedem a primera hora del vespre un dia entre setmana i fem cap a un bar de vins del South Bank molt a prop d’on ell vivia. Ell només demana un suc, i va insistir que sí, i jo prenc el mateix.

    2. Em parla amb entusiasme sobre la coberta del llibre. Està convençut que serà el quadre de Bacon. Sobre el llibre en si no en parla gaire. Tots dos sabem que qui escriu no és necessàriament qui tinc davant fent-la petar.

    3. Un altre dia, gairebé impossible recordar ara si abans o després. Prenem una copa prop del mercat de Borough. Em parla de sentiments d’exili. Potencialment exacerbats cada vegada que torna de la seva estimada Barcelona. Aventuro que aquests sentiments no són estranys per aquells que hem acabat vivint com a estrangers. Cada cop que tornem a “casa” resulta alhora magnífic i incòmode. I després aquell profund sospir d’alleujament per tornar a ser a Londres. Un regust amarg a la boca per les coses dites i les no dites, alguns drames familiars no desprovistos d’alegries, i una disposició més àmplia a “fer-ho” aquesta vegada, a treballar més dur que mai i viure el somni.

    4. Em parla del seu amor pel català. Defensar-lo, preservar-lo, i fins millorar la llengua que estima: la seva manera de dur incorporades les arrels.

    5. La inèrcia i els seus secrets: estàs sent productiu quan no estàs produint. El David és pacient en aquest sentit. O sigui: vinga, sortim de tant en tant!

    6. Va aprendre que l’hedonisme era una força que calia tenir en compte. L’edat li aporta equilibri. Es permet sortir molt ocasionalment, fins i tot si això també l’insatisfà. Podria quedar amb algú però la seva solitud està profundament assentada. Sobreviu somrient.

    7. Torno al llibre. És obstinat el David. Creu en el que ha escrit. És el seu propi crític. No li interessen especialment les correccions i els canvis que li fan els altres. Un ha de saber quan aturar-se, quan una cosa ja s’ha acabat. En la seva obra, ell és el proveïdor d’un espai que no ha de rebre interferències dels altres. Ell és l’amo de les seves confessions.

    8. Ell dóna abans que li demanis. Aclareix les coses abans que, potser, se li preguntin. Posa el dit a la llaga ell mateix, perquè sap que és impossible parlar de moltes coses des d’allò que és “social”. Però, de nou, l’aspecte moral hi és present. És com si invertís el “hailing” d’Althusser. La cosa policial esdevé trivial. El David pot caminar sense girar-se quan algú crida: “Eh, tu!” Una maledicció es converteix en una benedicció.

    9. Publicar no és fàcil, i les primeres promeses acaben en no res. Això el posa de mal humor. Vol deixar el llibre aparcat. Tornar, almenys momentàniament, a l’escriptura acadèmica. Sap que tot és part del mateix procés. Està avesat a ser autosuficient, independent. Per tall: parlem per telèfon rient d’alegria compartint les bones notícies. Missió complida: te n’has sortit, David!

    10. L’art topa amb la vida: tan sols pots comptar amb tu mateix. La independència comporta més exili. ¿Ho has portat massa lluny? Vas fer assajos (en sentit teatral) de la pròpia mort. Afortunadament mai vas ser un mort-en-vida. Però una part de tu sí que va morir. Vas anar a parar a un punt de tristesa permanent, un punt des del qual mai no se’n torna del tot. ¿Aquell “primer” tu? Vas haver de partir peres amb el David primigeni abans de poder donar la benvinguda al nou David. Abans que poguessis morir de nou, però aquest cop començant. Prou profundament taciturn com per ser capaç d’extreure fins l’última gota d’alegria intensa del dins de qualsevol moment per banal que fos. O sigui que sembla que hi havia motius per celebrar-ho. La teva alegria dels últims temps era tanta que no hi van haver més adéus. Ni per tu ni per ningú. S’han acabat les coses dites i les no dites. Poc després del teu aniversari, quan hauríem d’haver estat tan enfeinats celebrant la teva existència com per tenir ni tan sols en compte la possibilitat d’un adéu.

  • Ruth Galve Beorlegui, 22.11.10 | 18:38h


    “El laberint fosc”… I sí que n’és, de fosc, i molt. M’agrada molt aquesta lectura de L’aprenentatge, on autor i personatge es busquen i s’amaguen, potser s’estimen, revoltats de vegades, indestriables.

    Ara bé, hi ha llum, i potent, en el laberint de l’exili i la soledat. L’obra, en primer lloc, veritable fil d’Ariadna: “Tinc una altra idea per a una novel·la. Aquesta vegada la veig diferent—sense tanta llum. Una novel·la en forma de diaris, amb un to a cavall entreThe Bell Jar de la Plath i Le Rayon Vert de Rohmer. El sol pensament que pogués posar tot el que m’està passant en algun lloc amb un principi i un final em conforta qui-sap-lo. M’imagino la veu que parlaria a les primeres frases: “Primer dia de classes en aquest College. Sóc al meu despatx: una habitació allargada, amb el sostre molt alt...”—aquestes o qualssevol altres. Sento una gran empatia per aquest “jo” d’una novel·la que encara no he escrit. D’una manera peculiar, sento que aquest narrador ja existeix en algun lloc i que tot té un sentit i una direcció en la seva història.” (p. 47)

    Altres il·luminacions: la lectura – i la biblioteca-: “Fullejant l’epistolari de Federico García Lorca, trobo una carta molt inspirada dirigida a Sebastià Gasch el 1927 en la qual li explica com veia el seu amic comú Salvador Dalí. [...] la carta m’ha emocionat perquè m’identifico de ple amb el punt de vista del seu autor: el que jo estimo en els homes de qui m’enamoro és precisament aquesta barreja commovedora entre intel·ligència i infantilisme que Lorca veu en Dalí, i que tan bé descriu.” (p. 341) Freud. El cinema: “Anar al cinema és l’única cosa que he fet de manera persistent aquests dies. A l’Scala, la sala de repertori a King’s Cross, per tres lliures i mitja pots veure tres pel·lícules. Dissabte feien un especial sobre Alan Parker i hi vaig entrar a les quatre i en vaig sortir a dos quarts d’onze del vespre: primer Midnight Express i Birdy, que no havia vist, i després Angel Heart, que sí que havia vist però no em va molestar tornar a veure. I per postres, ahir, un prodigi d’humanitat al National Film Theatre: laHistòria de Tokyo de Yasujiro Ozu. Què seria la vida sense cinema!” (p. 81). La literatura: “Acabo The Remains of the Day. Com el narrador de la novel·la, el majordom Stevens, trobo en la dignitat, en aquest saber estar “al nostre lloc” fins a les darreres conseqüències, una de les qualitats més desitjables i alhora més tràgiques que pot posseir un ésser humà. La resignació de Stevens, al final de la novel·la, envers el fracàs que ha estat la seva vida—no només personalment (havent sacrificat com ha fet un gran amor) sinó també professionalment (servint com ha estat fent un senyor en l’honorabilitat del qual ja no pot continuar confiant)—hi és tractada amb una gran finor. Vet aquí el que queda del dia o pel cas de tota una biografia, penso: un seguit d’ocasions perdudes i la sensació d’una gran buidor.” (p. 177); “Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada..., escriu Jordi de Sant Jordi. Així és exactament com em sento jo aquests dies: abandonat de tothom, d’amics i sobretot de “senyor”, i tan lluny de la meva “contrada” que, per no saber, ja no sé ni on enyorar-la.” (p. 341) La música: “Sol a casa, em poso Madama Butterfly (l’ària que canta la soprano en fer l’entrada al primer acte, acompanyada del cor) i em faig un fart de plorar, cosa que ja estava prevista. Em sento una mica millor, després. Penso en el protagonista del conte “Slim” d’Adam Mars-Jones, que també es posava Puccini per plorar.” (p.98); “Aquests dies pensava que m’he de tractar a mi mateix amb més afecte del que he estat fent recentment i, amb aquesta finalitat, avui m’he regalat una entrada per Così fan tutte al Covent Garden. Sec al tercer pis, amb tota la cúpula del teatre a sobre meu perquè hi ressoni l’orquestra. Quina òpera més sàvia i sublim! El final és encantador. Havent quedat demostrades l’aleatorietat i la contingència absoluta de l’amor en la prova a què els dos protagonistes han sotmès les seves respectives promeses, l’última escena conté una invitació a mirar endavant i a prendre’s la vida amb calma que, per a mi, no podia arribar en un moment més oportú” (p. 186); “A la tarda vaig decidir regalar-me un concert al Wigmore Hall—el famós auditori de música de cambra a Marylebone, on encara no havia estat mai. El quartet Sˇkampa hi interpretava, entre d’altres peces, el “Quartet de corda nº 1 en mi menor” (dit “De la meva vida”) de Smetana. Mentre escoltava aquesta composició, pensava que la meva, de vida, finalment també havia agafat sentit; que tot el que havia passat d’uns anys ençà tenia la seva raó de ser, i que no hauria canviat el lloc que ara ocupava pel de cap altra persona al món.” (p. 396). La pintura: “A la sala del costat, em fixo en el Retrat d’un home amb capell vermell de Ticià. El jove pintat, guarnit amb una sumptuosa capa amb folre de pell, posa contemplativament amb la vista perduda cap a algun punt a l’esquerra del quadre. El que resulta més captivador d’aquest personatge en són la serenitat de la mirada i la gràcia andrògina del gest—el cap lleugerament inclinat, els cabells llisos, la mà reposada suaument al pom de l’espasa. Mentre me’l miro no puc deixar de pensar que, si hagués viscut en el seu temps i l’hagués pogut conèixer, segurament me n’hauria enamorat immediatament.” (p. 173); “El Retrat del Dux Leonardo Loredan de Venècia de Bellini és, per a mi, una de les pintures més impressionants i sensuals que es poden observar en tot el museu. Les formes arrodonides del barret del Dux i els reflexos setinats de la seva capa, coberta de brocats, tenen una qualitat tan real que conviden al tacte i a la carícia. Al mateix temps, la claror vermellosa, evocadora d’un sol ja molt baix, a la cara arrugada del retratat dóna al quadre la dimensió temporal—és el recordatori del dia que s’acaba i, simbòlicament, de la proximitat de la mort.” (p. 326)

    I hi ha els lectors. El David va fer un itinerari vital i literari arriscat, intens, lúcid, que transcorre pels viaranys d’una solitud que ha existit sempre, però que ara es perfila com una de les característiques del nostre món. Una soledat amb moltes –i bones- companyies, però gèlida en altres moments. Amb ell hem fet un itinerari en aquest dies, Esteve, Enric, Joan, Ester, Tomàs, David, Marta, Esther, Nuno; enfilant vida i ficció –també les nostres. I els qui han seguit com a lectors, amb interès i amor, aquest diàleg. Hem compartit literatura, paraules, que és una manera molt interessant de compartir vida. Ara ens cal marxar cap a l’exili: el tercer diàleg ens espera.