Ets a:

De Terenci Moix a David Vilaseca: una Barcelona queer?

Amb aquest primer diàleg comença l’acció queer David, un col·loqui en línia dedicat a la memòria de David Vilaseca, i a la divulgació de la seva obra i el seu pensament, impulsat per un grup d’amigues i amics de l’escriptor. L'acció es desenvoluparà des d'octubre a desembre de 2010.

Esteve Miralles, professor de la Universitat Ramon Llull i antic company de facultat de David Vilaseca a la Universitat de Barcelona, ha preparat el primer text per a la reflexió i el diàleg (el trobareu a la pàgina web dedicada a David Vilaseca). Llegiu-lo, i feu la vostra intervenció obertament. En català, en espanyol o en anglès.

Con este primer diálogo se inicia la acción queer David, un coloquio en línea dedicado a la memoria de David Vilaseca, y a la divulgación de su obra y su pensamiento, impulsado por un grupo de amigos y amigas del escritor. La acción se desarrollará desde octubre a diciembre de 2010. Esteve Miralles, profesor de la Universitat Ramon Llull y antiguo compañero de facultad de David Vilaseca en la Universitat de Barcelona, ha preparado el primer texto para la reflexión y el diálogo (lo encontraréis en la pàgina web dedicada a David Vilaseca,). Leedlo y publicad vuestro comentario libremente. En catalán, español o inglés.

 

01.12.10    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Esteve Miralles Torner, 13.10.10 | 15:26h


    Hola a tothom! Welcome!... ¡Bienvenidos! Benvinguts als Diàlegs David Vilaseca!

    [¡Más abajo: traducción al español!]

    Engeguem el primer diàleg, dedicat a la mirada del David sobre l’autobiografia del Terenci Moix (El peso de la paja).

    Identitat, subjectivitat, homosexualitat, catalanitat... ¿Com conforma la nostra realitat tot allò que és virtual: el cinema, l’art, la literatura, els somnis?... ¿Com estimem, o com usem l’amor, per fer-nos possibles?... ¿Com depenem de la mirada dels altres per existir?... ¿Com escriu un escriptor conscient de ser “estrany”?... ¿Com és, des del Terenci fins al David, i encara ara, la Barcelona queer?

    Pots llegir un resum de les idees del David sobre el Terenci (que he preparat jo mateix) al final de “Sobre David Vilaseca”. Aquí:

    http://lletra.uoc.edu/ca/autor/david-vilaseca

    T’esperem al diàleg! Fins ara!

    Esteve Miralles (moderador)

    En español:

    Arrancamos el primer diálogo, dedicado a la mirada de David sobre la autobiografía de Terenci Moix (El peso de la paja).

    Identidad, subjectividad, homosexualidad, catalanidad... ¿Cómo conforma nuestra realidad todo aquello que es virtual: el cine, el arte, la literatura, los sueños?... ¿Cómo amamos, o cómo usamos el amor, para hacernos posibles?... ¿Cómo dependemos de la mirada de los demás para existir?... ¿Cómo escribe un escritor “extraño”?... ¿Cómo es, desde Terenci hasta David, y en la actualidad, la Barcelona queer?

    Puedes leer un resumen de las ideas de David sobre Terenci (que he preparado yo mismo) al final de “Sobre David Vilaseca”. Aquí:

    http://www.lletra.com/es/autor/david-vilaseca

    ¡Nos vemos en el diálogo!

    Esteve Miralles (moderador)

  • Ester F. Matalí, 20.10.10 | 12:30h


    Hola!


    Primer de tot voldria agrair aquesta acció a través de la qual m’heu donat a conèixer un autor de qui mai no havia sentit a parlar. Suposo que això no és d’estranyar perquè, entre d’altres coses, pel que sembla no va ser massa ben tractat aquí, a casa.

    Em sap greu no poder començar fent una aportació amb cara i ulls i plantejar, d’entrada, algunes qüestions que, segurament, als qui en sabeu us semblaran, com a mínim, naïfs: mentre llegia la presentació que l’Esteve fa del David pensava en tot el tema de la definició i el concepte de gèneres literaris i em venien al cap les reflexions d’alguns companys d’ un fòrum de lectura en què participo: ras i curt, què vol dir literatura gay? I fins on la condició sexual d’una persona la pot definir a ella, primer, i al seu treball, després? és a dir, necessitem una teoria queer a aquestes alçades?

    Per si hi ha algú tan perdut com jo, aquí us deixo un document elaborat per Fonseca Hernández i Quintero Soto que explica la història de la teoria queer i les seves principals característiques: http://www.revistasociologica.com.mx/pdf/6903.pdf)

    Moltes gràcies!

    Ester

  • Esteve Miralles Torner, 20.10.10 | 13:34h


    [¡Al final: resumen en español!]

    Ester, hola... Bones preguntes!... Preguntes que també m'he fet.

    Te’n formulo una altra: ¿és pertinent interpretar l’obra de Terenci Moix tenint en compte un element central de la seva identitat autobiogràfica com és el fet de ser homosexual?... Dit d’una altra manera: ¿seria pertinent interpretar l’obra de Thomas Bernhard tenint en compte un element central de la seva identitat autobiogràfica com és el fet de ser austríac?...

    O encara més: ¿podríem (seria honest) aproximar-nos a les seves obres sense “tenir en compte” aquests trets de la seva identitat?... Hi ha una llarga tradició d’estudis literaris centrats en la identitat nacional dels autors. ¿Per què no hauria de ser possible una tradició centrada en la identitat sexual?...

    Penso en veu alta, i des de la ignorància!... Parlo tan sols com algú que s’aproxima, temptejant, a l’obra d’un amic.

    Però en el cas del David sí que em sembla que el pas metodològic dels Gay Studies als Queer Studies implicava per ell la idea de no estudiar els autors “en tant que” homosexuals: sinó constatar que l’homosexualitat hi és, determina l’obra i la porta a fer-se “estranya”, a desbordar el llenguatge de la tribu, per fer-li dir coses (veritats) que la tribu no fa fàcils de dir.

    La magnífica autobiografia del Terenci és, per mi (i el David ho demostra!), claríssima en aquest sentit: el de la lluita literària per poder existir, per poder “dir-se” a un mateix!...

    I això ens porta, i duia també al David, penso, més enllà de l’homosexualitat com a factor “queer”... A l’últim llibre (Queer Events, 2010), el David estudia tres directors i tres pel·lícules de l’Escola de Barcelona, sense cap referència gai. I s’hi refereix com a “these deeply subversive movements (hence ‘queer’ in the widest, though not necessarily homosexuality identified, sense of the term)”.

    Per al David, allò central dels autors que estudia és que cadascun d’ells “‘punched a hole’ through the established knowledges of their time and [...] chose to put their life and work at the service of a generic cause. Opening up ‘the possibility of the impossible’, they could hope to articulate something that was ‘true for all thinking’”.

    Ei... Això és el que jo em sé dir... Com ho veieu?... Gràcies, Ester!

    Resumen en español:

    Ester pregunta hasta qué punto es necesaria una teoría “queer”, o hasta qué punto se puede hablar de una “literatura gay”.

    Mi respuesta es que, para mí, puede ser tan pertinente estudiar una obra literaria en función de la nacionalidad del autor (Bernhard, austríaco) como en función de su orientación sexual (Terenci, homosexual): los dos son rasgos pertinentes de su identidad autobiográfica.

    Además (lo apunto con dudas), creo que David prefirió los Queer Studies a los Gay Studies, porque no le interesaba estudiar ciertos autores “en tanto que” homosexuales. Más bien, pienso, le interesaba estudiar como la homosexualidad provocava en los autores su búsqueda de una forma nueva, extraña (queer) de “poder contarse” a sí mismos. Y como eso los singularizaba.

    Y añado que su estudio sobre la Escola de Barcelona muestra que su concepto de lo “queer” va más allá de la homosexualidad, y que estudia autores como Terenci porque cada uno de ellos “‘punched a hole’ through the established knowledges of their time and [...] chose to put their life and work at the service of a generic cause. Opening up ‘the possibility of the impossible’, they could hope to articulate something that was ‘true for all thinking’”.

  • Manel Hernández Cabezo , 20.10.10 | 16:13h


    Hola!

    Moltes gràcies per donar-me a conèixer a l'autor, m'ha sorprès com algú amb prestigi al món acadèmic anglosaxó hagi estat menystingut a casa nostra.

    La meva aproximació és des de d'ignorància per tant s'ha de posar com a mínim en quarantena. No he llegit la mirada d'en David Vilaseca sobre la autobiografia de Terenci Moix però, com que el debat ha començat amb algunes preguntes més generals, m'he atrevit a dir-ne la meva.

    A un autor quan escriu el condiciona absolutament tot, des del més íntim (la llengua en què ho fa, la seva sexualitat, la seva manera de veure el món) fins al que podríem anomenar extern (condicionants de fora, el que passa socialment al seu voltant)

    Trobo molt encertada la distinció feta pel senyor Miralles sobre l'aproximació d'en David Vilaseca als autors: "la idea de no estudiar els autors “en tant que” homosexuals: sinó constatar que l’homosexualitat hi és, determina l’obra". O sigui defugir de l'etiquetatge a que tants cops ens veiem abocats i aprofundir sobre les obres de diversos autors. Una literatura queer ho és perquè transmet una mirada diferent, no per la tendència del seu autor.

    L'Ester pregunta si necessitem una teoria queer a aquestes alçades...

    I jo em pregunto. El factor "queer" és tan sols una teoria o una manera d'enfrontar el món?

    Moltes gràcies!

    Manel

  • Esteve Miralles Torner, 20.10.10 | 18:10h


    [Al final: resumen en español.]

    Manel, gràcies per la teva aportació! M'agrada la idea que suggereixes: el "queer" com una "manera d'enfrontar el món". D'alguna manera: mirar el món des de l'estranyesa com a referència, i no des de la suposició d'una "normalitat" que valida o qüestiona... ¿Una cosa així?...

    Tant el Terenci com el David tenen, en els seus textos, aquesta habilitat: la d'alterar la teva mirada com a lector; la de fer conscient els "filtres" inconscients amb què mirem, oi?

    Ah, i la pregunta de l'Ester era la necessària: segur, Manel, que estàs d'acord que "queer" és un concepte força desconegut, o mal conegut. I m'hi incloc!

    Ah, i no em tractis de "senyor", sisplau... Aquí estem entre amics. Benvingut!

    Esteve

    Resumen en español:

    Manel propone: "Una literatura queer lo es porque transmite una mirada diferente, no por la tendencia de su autor." Y se pregunta: "¿El factor 'queer' es sólo una teoría o una manera de ponerse ante el mundo?"

    Por mi parte, aventuro (sobre su pregunta) si lo "queer" consiste tal vez en "mirar el mundo desde lo extraño como referencia, y no desde la suposición de una 'normalidad' que valida o cuestiona". Y sugiero que Terenci y David sabían "alterar tu mirada como lector" y "hacer conscientes los 'filtros' inconscientes con que miramos" la realidad.

  • Nuno Branco, 22.10.10 | 00:34h


    David's love of intellectual pursuit was largely his way of engaging with the world. As he lived for the arts, his search for truths came to be the highest and the most difficult of pleasures. No matter how private, cloistered in his beautiful apartment for hours, days, as he could be, his engagement was with the world and not with himself alone. He became transparent, ever more attentive, in his isolation. And indeed, as a friend, he invited others to his reveries and mental travels.

    David cherished the difficult and was keen to work on his stern, complex self. He was patient and had vision. He chose to live in a city like London, which at times can be so overwhelming and hostile, but where nevertheless he felt allowed, in fact encouraged, to become truly experimental and disburden himself as much as he could from any hint of repression. There, he conquered certainties and explored the limits of his doubts. There, slowly but surely, he multiplied himself: the writer, the reader, the academic, the avid piano player, the movie goer, the traveller, even the athlete.

    He seemed to exude some sort of completeness. He was both brain and body, intelligence and looks: he became the cool, good looking intellectual. To be sure, he could take himself too seriously at times. Who can't?! Anyone who is dutifully austere in the labour of the self is prone to falling into that trap every now and then. But David knew better. He knew more. Any loneliness he might feel he turned it into a resource. Solitude was much needed for the kind of work he ventured into. It turned into an ideal. And David was an idealist.

    Many writers and readers suspect autobiography of being a pretext for a certain indulgence, an easy vehicle for an excessive psychological concern with self-expression. Which, in many cases, it can be. But then there are those who go the extra mile, from expression to a true labour and investigation of the self, its possibilities and mysteries. They touch upon the impersonal, the sameness common to self and other, and what you get is a work of becoming. The event of becoming someone else materialises in this intimate world of the autobiographic, where words become actions.

    David must have felt he had no choice but to go all the way, turning the confessional into a form of exorcism. If you're gonna do it, you're gonna do it. No point in not being extreme. So you dive, to the end of thought, where there are no confessions left to make. In the process, you monitor your own mind, ensuring it is as free as you can muster. However tortured and vertiginous such thinking can be, it is no less than an exercise in freedom. The intensity of feeling one finds in anything David got involved with accounts for a certain sense of martyrdom – often mixed in with obsessiveness. In David's explorations, this stood for wanting to steer clear from the vulgarity of heightening the 'un-worked through' self and instead duly dissolve it, transcend it. Only after this effort would what ought to remain intact come through. Such was David's good taste as he turned his life into an object, extricating himself from the world only to engage with it from a much better standpoint. He must have aimed for the atemporal and he invested in what would turn out to have a retroactive impact. If the past bears a virtual existence in our present which renders it eternal, there must be something one can extract from that space – such as a work of art. And so, in autobiography, the past does not need to have existed in the exact way it is remembered – truth seems to take place outside time. Or, at least, it remains in the present.

    As one gets older, it seems important to accept the failings of memory. Looking back on past events, even the ones you think you recall as if they had happened yesterday, can give you a certain purity of feeling, that is, a sameness – what you feel and associate is the same, just not the order in which you now narrate to yourself or to others those very events, or the exact words you think were said at the time. Even you, with the greatest memory of all, would be surprised by the inaccuracies that time makes your mind fall prey to. Time, and its friend memory, should only retain what matters. Story comes now, an intention of the present from whence the best words and sequence of ideas shall come. You shape what happened with a new logic that it didn't have back then, or not consciously so. This kind of posthumous element points to the flow of everything, where remembering and forgetting have not only to coincide but each come in the right dosage. And that is not to be necessarily determined by you, the very bearer of such memories and forgetfulness. What to retrieve and what to neglect: such decision or fortuity belongs to the flux itself.

    As far as I understand, David was unconcerned with fame, but I would venture he cared about legacy. Yet he remained grounded in the present. I am reminded of what the Portuguese writer Fernando Pessoa said, thinking of his writings. That the pleasure of lasting after one has ceased to exist is always a present one. It is now that a writer will delight in his work prevailing on the far side of his death. However future the fame, its dream / intuition is instant. Sharply so. Much as it is unparalleled, immaterial, larger than any enjoyment of what's 'merely here'. Pessoa eventually forewarned us that such pride, even if deemed illusionary, may even be available to us after we die, for we don’t know the truth of what’s to come. Perhaps it is this lack of knowledge that renders this pleasure current in all its fullness, as much as a writer can contain it. He was not dismissive of how in vain so many human attempts toward immortality seemed to have been. There was Erostratus owing his future fame to burning Diana’s temple, whilst who’d built it would have been long forgotten, as ironically remarked by Browne. But the course of legacy should not be confounded with celebrity. Posterity might not discriminate between an artist or an object (surviving its human creator) or a happening (such as a set fire).

    Much as he was un-tempted by fame, David was delighted to be published. He thought it important, part of the process, so that his writing could be allowed a life of its own. It was not light stuff. It was more Kafka than Hollingurst, he told me once. There would have been no point otherwise, in leaving behind many “mundane distractions” as he had in order to plunge into the abysses he dealt in. Only a touch of spare time futility must have remained, the inertia of which is part of the creative process.

    The plunge: from that mundane self to impersonal consciousness – Badiou's “intellectual blessing”. Only a sense of urgency could have saved David's work the way it did, and he knew that. Something in him must have realised that life is not that long. Elevated by his surrounding himself of works of art, it was the lyricism that David applied to life that would have urged him to keep going at what needed to be done. As an opera lover, he probably had a penchant for operatic destinies. He knew consciousness could drown if superseded by facile, mundane, even oblivious pleasures. So he invested as much as he could in a more radical hedonism, a greater surrender, seemingly cognisant of a flow of tragedy to be unfolding somewhere.

    David was the opposite of shallow. Not that he could not indulge in shallow pleasures. But he was instantly connected to a certain sadness that transmitted depth to anything he did. There was no bullshit with him. There was something permanently solemn; and very solid. Though the breadth of his knowledge was kept quiet by him.

    At its best, the autobiographic was a “learning how to die” (Rilke saw in this the very purpose of life). A form of self-sacrifice where, since one has already offered oneself to it, the actual event of death becomes almost irrelevant. One is readier than ever before, for having rendered the involuntary voluntary (regardless of religious undertones). The attempt is not nihilistic in the slightest. It refers to what Badiou implied when he pleaded: “try to be the immortal of this situation”. This is made possible by something unexpected that happens in every new situation – Badiou's event, encounter with chance.

    Autobiography provided for David the evental supplementation he needed. His “immanent break”. According to Badiou: “... 'Immanent' because a truth proceeds in the situation, and nowhere else – there is no heaven of truths.” As this ever interventionist philosopher demonstrated, human beings resist by their determination to be other than mortal, that is, other than victims of their present condition. Their true rights are those of the immortal in them, “exercised over the contingency of suffering and death”. Man's identity as immortal is indeed inalterable by his ending condition. And so he “runs counter” to the nihilism of circumstance. To be capable of aspiring to more than he is goes far beyond any death-based ethics. Immortality is humankind's deepest love. Perhaps from which any affirmative thought stems and to which it returns. And as Badiou appeals, paraphrasing Lacan: “'do not give up on your desire' rightly means: 'do not give up on that part of yourself that you do not know'.”

    Eternity or consolation, who is to say? Whatever his aspiration was, it kept him going with the energy to start all over when needed. David died beginning. Writing again, teaching again, connecting again. Ever receptive. I remember him commenting on Lars Von Trier's The Idiots once. “All about giving up control”, he said. So was autobiography, so were so many projects, for him. And, along the way, perhaps the search for a companion.

    Thinking of him now has for me become a way of staying in the present. Of trying not to fall asleep into life as if it were a portable bed. For it's more like magic carpet. I remember him well. David stood for privacy, intimacy. A phone call, a walk, a letter, those were the sacred spaces of our friendship.

  • Esteve Miralles Torner, 22.10.10 | 08:47h


    Nuno: muito obrigado!... Moltes gràcies!... Como amigo de David, y como cómplice en la lectura de Badiou, tu intervención nos ayuda a situar su trabajo, su pensamiento sobre la autobiografía, y su implicación personal en su obra. Es una aportación magnífica, llena de afecto y de claridad. Gracias.

    Intento listar en catalán algunas de tus ideas, para quien tenga dificultades con el inglés.

    A veure... Algunes idees del text del Nuno, centrades en la connexió entre el David acadèmic i el David escriptor (autor de L'aprenentatge de la soledat):

    · L’amor del David pel treball intel·lectual (solitari) era la seva forma de comprometre’s amb el món.

    · El David tenia paciència i visió, i apreciava la dificultat. Va fer de la soledat una tasca, austera; un ideal.

    · Una autobiografia pot ser un exercici d’autoindulgència en alguns casos, però també un esdeveniment [event] en què algú es converteix en algú altre, i les seves paraules esdevenen accions.

    · Per al David, fer autobiografia volia dir anar fins al fons, ser extrem, era una forma d’exorcisme. En una exploració que podia ser obsessiva, i que no veia tant el passat com allò que es recorda, sinó com allò que ofereix una “existencia virtual”, atemporal (eterna), en el present de l’escriptura.

    · En escriure, el passat adquireix una lògica narrativa que no tenia originalment. El que es recupera i el que es negligeix és fruit d’una “decisió” que genera el propi flux de l’escriptura autobiogràfica.

    · El Nuno creu que, al David, no li interessava la fama, però que tenia ben present la idea d’un “llegat”.

    · Al David li va agradar ser publicat, perquè els seus textos tinguessin una vida pròpia. Textos no lleugers, que eren, en paraules del David, “més Kafka que Hollingurst”.

    · El David era “el contrari de superficial”. No perquè no es donés plaers superficials, sinó perquè una certa tristesa conferia profunditat a tot el que feia.

    · L’autobiografia és, d'alguna manera, “aprendre a morir”. No en termes nihilistes, sinó donant immortalitat a allò viscut: fent-ne un esdeveniment (un “event”) en el sentit que li dóna Badiou, un “encounter with chance”.

    · Badiou, seguint Lacan, diu: ‘no renunciar al teu desig’ significa de fet ‘no renunciar a aquella part de tu mateix que no coneixes’.

    · Conclou Nuno: “David died beginning.” El David va morir començant coses: escrivint, fent classes, connectant amb gent. Sempre receptiu.

    · I postil·la: recordar el David el porta a intentar no fer de la vida un llit plegable on adormir-se, sinó, més aviat, una alfombra màgica.

  • Manel Hernández Cabezo , 22.10.10 | 12:06h


    Moltes gràcies Esteve.

    Primer de tot vull que em disculpeu si cometo errors, segurament deguts a la meva formació assilvestrada. És el primer cop que participo en un debat de caire universitari.

    Reconec que hi ha força conceptes dels que ha parlat en Nuno que desconec però m'ha encantat la frase: " If the past bears a virtual existence in our present which renders it eternal, there must be something one can extract from that space – such as a work of art. And so, in autobiography, the past does not need to have existed in the exact way it is remembered – truth seems to take place outside time. Or, at least, it remains in the present."

    És una referència a com l'experiència del que hem viscut condiciona totalment com abordem l'art, tant des del punt de vista del creador com del espectador que el contempla.

    I aquí enllaço amb el que deia sobre el queer com una manera d'enfrontar el món. Pel que he llegit en la intervenció d'en Nuno, em sembla que en David Vilaseca tenia la força d'esperit suficient com per escometre aquesta tasca d'enfrontar el món. Més que mirar el món amb estranyesa com em respon l'Esteve, el que vull dir és no acceptar una normalitat que ens ve imposada per una majoria i centrar-se sobre la mirada d'un mateix. Per què hem de seguir el ramat? En cert sentit el que cerquem no és la llibertat? Per tant perquè m'he de plegar al que els demés pensin o diguin?

    I la pregunta de l'Ester és del més adient. Jo no coneixia això de la teoria queer fins ara, així que en certa manera ja tens la resposta. Si que és necessària.

    Moltes gràcies!

    Manel

  • Manel Hernández Cabezo , 22.10.10 | 14:19h


    Muchas gracias Esteve.

    Ante todo quiero que me disculpen si cometo errores, seguramente debidos a mi formación asilvestrada. Es la primera vez que participo en un debate de carácter universitario.

    Reconozco que hay bastantes conceptos de los que ha hablado en Nuno que desconozco pero me ha encantado la frase: "If the past bears a virtual existence Condiciones presente which renders it eterno, there must be something one can extract from that space - such as a work of art. And sonido, in Autobiography, the past does not need to have existed in the exact way it is remembered - truth Seema to take place outside time. Oro, at least, it remains in the presente. "

    Es una referencia a cómo la experiencia de lo que hemos vivido condiciona totalmente como abordamos el arte, tanto desde el punto de vista del creador como del espectador que lo contempla.

    Y aquí enlazo con lo que decía sobre el queer como una manera de enfrentar el mundo. Por lo que he leído en la intervención de Nuno, me parece que David Vilaseca tenía la fuerza de espíritu suficiente como para acometer esta tarea de enfrentar el mundo. Más que mirar el mundo con extrañeza como me responde Esteve, lo que quiero decir es no aceptar una normalidad que nos viene impuesta por una mayoría y centrarse sobre la mirada de uno mismo. ¿Por qué tenemos que seguir el rebaño? En cierto sentido lo que buscamos no es la libertad? Por tanto porque me he de plegar a lo que los demás piensen o digan?

    Y la pregunta de Ester es de lo más adecuado. Yo no conocía lo de la teoría queer hasta ahora, así que en cierto modo ya tienes la respuesta. Si que es necesaria.

    Muchas gracias!

    ****************************************************************

    Thank you Esteve.

    First of all I want you to forgive me if I make mistakes, probably due to my "grown wild" training. It is the first time participate in a universitary discussion.
    I recognize that there are many concepts that spoke Nuno that I do not know. I love his phrase: "If the past bears a virtual existence in our mind Which renders it eternal, there must be something that one can extract from space - such as a work of art. And so, in autobiography, the past does not need to have existed in the exact way it is remembered - truth seems to take place outside time. Or, at least, it remains in the present. "

    It is a reference to the experience as we have lived completely determines how we deal with art, both from the standpoint of the creator and the viewer looks.

    And this connects with what he said about the queer as a way to face the world. As I read the speech in Nuno, I think that David Vilaseca had strength of mind enough to tackle the task of facing the world. Rather than looking at the world with amazement how Esteve respond to me, what I mean is that we reject normality is imposed by a majority and focus on a specific look. Why should we follow the herd? In a sense what we seek our freedom? So Why I have to bend to what others think or say?

    And the question of Esther is more appropriate. I don't know anythig about queer theory so far, so in some ways already have the answer. Yes, it is necessary.

    Thank you!

    Manel

  • Manel Hernández Cabezo , 22.10.10 | 15:01h


    Us deixo una Receta Queer que m'ha passat un amic.

    "Tome dos hojas de construccionismo social, rocíelas con agua de feminismo y añada unas gotitas de psicoanálisis ya que contiene un alto poder para abrir caminos. Por la noche, tras unas horas de reposo, agrega dos cucharadas rasas de pospositivismo, y una taza de posmodernismo sazonado previamente con posestructuralismo. A fuego lento, y para terminar, ir sacudiendo poco a poco dos gramos de interaccionismo simbólico para que la mixtura un tanto heterogénea, acabe con una textura de alta hibridación. Voilà, ya tenemos listo el brebaje Outrage de denominación Queer." (Pilar Cobo)

    http://sisifo.es/2009/03/receta-queer/

  • Esteve Miralles Torner, 22.10.10 | 16:06h


    Manel, fantàstic! Gràcies per les reflexions (no hi afegixo res perquè són precises), i encara més gràcies per servir-nos les traduccions!

    A veure què hi diu el Nuno, o algun altre "dialoguista" que s'hi apunti...

  • Josep M. Benet i Jornet, 23.10.10 | 20:34h


    Segons m'explica Esteve Miralles, i com deveu saber la gran majoria dels que em podeu llegir, David Vilaseca va analizar, en un dels seus treballs, les inevitablement inacabades memòries (però totes les memòries són inacabades) de Terenci Moix, tres volums amb el nom genèric d’ El peso de la paja. Per cert, una coneguda dama molt amiga del Terenci va quedar estupefacte quan es va assabentar que l’empresa a la qual ella va donar, durant anys, cara i per tant pedrigí apadrinant-la a la publicitat televisiva, estava situada a una plaça barcelonina que es deia El pes de la palla, el mateix nom, però en castellà, de l’autobiografia que el Terenci havia escrit i ella potser llegit. La bona dona es pensava que aquest títol era una invenció maliciosa, no una realitat tangible! Així era la vida del Terenci, el que semblava mentida podia ser veritat, i el que semblava veritat podia ser mentida.

    Però compte, amb els seus tres volums de memòries, encara que amanits a la manera de l’autor, això sí, Moix no mentia, Moix va arribar a uns nivells d’autoanàlisi que eren implacables amb ell mateix; va efectuar una indagació incansable, que no es permetia llacunes, sobre la seva pròpia persona. La búsqueda de qui era i de perquè era el que era derribava qualsevol barrera de possible pudor. De fet, en les converses amb els amics, somrient de manera múrria, sovint deia: “A mi ningú mai no em podrà fer xantatge. Tot el que d’una mica escandalós es podria, suposadament, descubrir de mí, ja ho he explicat jo abans.” Avui dia estem curats d’espants i no hi ha res d’especialment sorprenent en aquests llibres. Sorprenent és, si de cas, l’autoanàlisi que fa de sí mateix, del seu carácter i de les falles, de les errades mai rectificades a que el duia aquest seu carácter.

    A la seva manera es glorifica, per descomptat, només faltaria, però no ens amaga ni justifica res del que d’ell ens podia irritar o fins i tot indignar. Les memòries sempre són una glorificació del qui les escriu, tant si es tracta de Giacomo Casanova com si es tracta de Joan Triadú. Ara, no recordo haver-ne llegit mai caps tan desinhibides, tan valentes, tan capaces de no deixar de banda res que pugui provocar el nostre rebuig o, almenys, el nostre retret.

    Suposo que… A veure. Ramon Moix, o Terenci Moix, era una persona d’una amoralitat total. De tal manera i des de tan aviat que, malgrat l’anatema, el menyspreu i el fàstic que a l’època de la seva adolescència despertava l’homosexualitat, ell mai no es va sentir culpable de res, mai no va patir per ser el que era. Potser el fet que una de les primeres persones amb qui va practicar alguna mena de sexe, si no la primeríssima, fos un capellà, el va alliberar de qualsevol mena de remordiment. Ell no recordava aquesta repetida barbaritat amb horror i retret. En absolut, la recordava com una experiència gratificant. I punt. Abominava de la pederàstia, però en el seu cas no considerava que allò que la seva experiència infantil havia viscut fos un cas de pederastia. No odiava en absolut aquell capellà. Aquell capellà li havia donat plaer. Un plaer beneït pel representant de Déu a la terra. Què més podia demanar? Una tan sòrdida història no va afectar en absolut, afirmava ben tranquil, la seva manera de pensar o la seva manera d’actuar en el futur.

    Es troba, doncs, potser, insisteixo, en aquesta amoralitat tan primerenca, l’arrel de la seva capacitat per ser absolutamente sincer quan va escriure els successius volums de les seves memòries? Potser no, potser m’equivoco.

    No sé què hi diria David Vilaseca.

    Josep M. Benet i Jornet

  • Esteve Miralles Torner, 23.10.10 | 21:34h


    Papitu: moltes gràcies per acceptar la invitació a participar als diàlegs!... Autoanàlisi, coratge, amoralitat, sinceritat absoluta... Un text ple de suggeriments.

    Intento un resumen en español:

    Josep M. Benet i Jornet, conocido también como “Papitu”, es un destacado dramaturgo y guionista catalán. Fue un buen amigo de Terenci Moix; crecieron en el mismo barrio de Barcelona y, décadas después, pasaron juntos vacaciones y fines de semana en el mismo pueblo ampurdanés. Si os interesa la figura de Terenci, os recomiendo la lectura del apunte titulado “Terenci a Camelot”, escrito por Benet, incluido en su reciente libro Material d’enderroc (Edicions 62, 2010).

    Algunas ideas de su aportación:

    · Comenta la anécdota de una “dama” que descubrió, asombrada, que el Peso de la Paja no era una invención de Terenci, sino una plaza real. Dice Papitu: “Así era la vida de Terenci, lo que parecía mentida podía ser real, y lo que parecía verdad podía ser mentida.”

    · Pero aclara que, en su autobiografía, “Moix llegó a unos niveles de autoanáisis que eran implacables consigo mismo; efectuó una indagación incansable, que no se permitía lagunas, sobre su propia persona.” Sin pudor.

    · Terenci, dice Benet, decía a sus amigos: “-- A mí nunca nadie podrá hacerme chantaje. Todo lo algo escandaloso que se podría, supuestamente, descubrir de mí, ya lo he contado yo antes.”

    · Papitu dice que, por supuesto, Terenci se “glorifica” en sus memorias, pero que no esconde nada de lo que podría resultar irritante de su manera de ser. Y asegura: “no recuerdo haber leído jamás otras memorias más desinhibidas, tan valientes, tan capaces de no dejar a un lado nada que pueda provocar nuestro rechazo”.

    · Benet dice que Terenci “era una persona de una amoralidad total”, y que nunca se sintió culpable o sufrió por ser homosexual, a pesar de la época. Recuerda que una de las primeras experiencias sexuales que Terenci cuenta fue con un sacerdote, y que eso debió liberarle de todo remordimiento...

    · Y concluye: que tal vez esta “amoralidad tan precoz” esté en la raíz de su “capacidad para ser absolutamente sincero” en sus memorias. Y se pregunta qué pensaría David de esta idea...

  • Esteve Miralles Torner, 24.10.10 | 16:20h


    [Más abajo: en español.]

    Hola de nou... La poeta i narradora Ana María Moix, germana del Terenci, m’envia la seva aportació perquè la incloguem al diàleg. (Moltes gràcies, Ana María!) Vet aquí:

    "Recordo que en Terenci va emprendre l’escriptura d’El peso de la paja amb molta empenta, amb molta il·lusió –amb il·lusió començava sempre tots els seus llibres– i esperant recuperar un temps perdut per a ell imprescindible de mantenir viu a la memòria. Però també –i en aquest aspecte el projecte se li va complicar– amb un desig de passar comptes amb ell mateix. Dic que l’escriptura del llibre se li va complicar, en aquest aspecte concret, perquè es va sotmetre a un exercici d’introspecció molt dur.És un llibre intensament confessional, no nomésen el sentit d’explicar assumptes propis silenciats, sinó en el sentit que l’escriptura del llibre el va arrogar a ell mateix a descubrir-los, a repensar-los, a reflexionarsobre la seva manera de ser i d'actuar en moments determinats de la seva vida. En poques paraules: escriure aquestes memòries el va fer patir. Però no podia renunciar a fer-les."

    [En español:]

    Hola otra vez... La poeta y narradora Ana María Moix, hermana de Terenci, me manda su aportación para que la incluyamos en el diálogo. (¡Muchas gracias, Ana María!) Ahí va:

    "Recuerdo que Terenci emprendió la escritura de El peso de la paja con mucho ímpetu, con mucha ilusión –con ilusión empezaba siempre todos sus libros– y esperando recuperar un tiempo perdido para él imprescindible de mantener vivo en la memoria. Pero también –y en este aspecto el proyecto se le complicó– con un deseo de rendir cuentas consigo mismo. Digo que la escritura del libro se le complicó, en este aspecto concreto, porque se sometió a un ejercicio de introspección muy duro.Es un libro intensamente confesional, no sóloen el sentido de explicar asuntos propios silenciados, sino en el sentido que la escritura del libro le arrogó a sí mismo a descubrirlos, a repensarlos, a reflexionarsobre su manera de ser y de actuar en momentos determinados de su vida. En pocas palabras: escribir estas memorias le hizo sufrir. Pero no podía renunciar a escribirlas."

  • Nuno Branco, 25.10.10 | 16:54h


    In response to what's been said here, indeed I believe it is true that David would have taken a deep breath and readied himself to face the world. Writers often feel they go to war armed with their pens and words and, in that sense, he was no exception. This was part of his personal fight. And, as a warrior, he soon made the decision to go to the end despite the consequences (the confessional brings an apocalyptic element in the wake of its revelations). Courage is cumulative, and the further you dare to go the less fearful you are. He took the bull by its horns. What were these desires he experienced, where did they come from, what traumas, subjectivities, and events pushed him around? To become conscious of all this and all the wiser for it, to transform himself, to take a stand based on moral grounds was, as I interpret it, his project.

    In this, he followed a tradition. The writers he was interested in provided a sort of benchmark against which he would measure his own standards. The Queer 'school' was an important one, and one which he never gave up on. He believed in what this 'movement' had achieved. And just as important or, dare I say, even more important, must have been a sense of the literary canon that David surely had.

    One writes more out of an impulse than necessarily out of having something to say. What you say is often not there until it is said, construed upon as it is written. Then, you do write for others but not because of your potential readers as such. You write because there is literature. You want to participate in that great adventure of language. And you learn how to do it better by reading and through your fascination with those who already do it better. You realise there is a canon. In a sense, you even create your own. And so writing should never be disconnected from that sense of wonder and trepidation that propels you. As you discard the trash and look up to your heroes in awe, you build your own work. David did this by working on himself, but not for himself alone. One is here to serve – this feeling, most likely partaken by Moix, must have resonated with David (for whom Moix would sure enough be part of a canon). Autobiographic writing brings suffering with it, but the need to follow your mission is imperative. It is not for you. You are doing it to share, not to receive. However “amoral” your views (as in free from the neediness of censorship when it comes to sexual sincerity), that is certainly a moral choice you make. David was a moralist, though never a moraliser.

  • Ruth Galve Beorlegui, 25.10.10 | 18:09h


    Nuno, you show us David in all senses, in a very complete way: vibrant, lucid, tender... Through your words we see him as an idealist, strong, intense person and writer. Thank you.

    "En poques paraules: escriure aquestes memòries el va fer patir. Però no podia renunciar a fer-les"; "però no ens amaga ni justifica res del que d'ell ens podria irritar o fins i tot indignar", són paraules d'Ana María Moix i de Josep M. Benet i Jornet que parlen aquí de Terenci Moix, molt a prop seu, però perfectament ajustades també al David i a la seva obra. Aquí es retroben autor i crític, escrivint-se.

    L'autobiografia no tan sols porta al límit l'exploració del subjecte, el reconeixement de les zones d'ombra, la constatació dels límits de la memòria, la reescriptura del passat i l'intent d'interpretar, el que s'ha viscut: a més ens aboca a una mirada sobre els altres, els pròxims, els nostres. Aquesta mirada pot ser encara més dolorosa que la introspecció. En aquest sentit el David va ser capaç d'arribar fins al final, amb tot rigor. I plantejo una pregunta: no reescrivim també la vida dels altres en l'autobiografia?

  • Manel Hernández Cabezo , 25.10.10 | 18:37h


    Hola a tothom.

    El filòsof francés Luc Ferry, explica que gràcies a varies converses amb el seu amic i també filòsof (encara que contraris en pensament) André Compte-Sponville ha comprés millor a Nietzsche y la seva teoria.

    També explica que per molts serà molt estrany o paradoxal trobar una moral a Nietzsche pero ell ho ha fet : “ La vida buena es la vida más intensa por ser la más armoniosa, la más elegante (en el mismo sentido que lo aplicamos a una demostración matemática que no se pierde en tortuosidades inútiles, en la que no se desperdicia energía), es decir, aquella en la que las fuerzas vitales en vez de enfrentarse, anularse y combatirse y, por consiguiente bloquearse u oponerse las unas a las otras, cooperan entre sí, dando prioridad a unas (evidentemente, las fuerzas activas), sobre las otras, las fuerzas reactivas. He aquí, según Nietzsche, el << Gran Estilo >>.” (Aprender a vivir. Luc Ferry)

    “Hay un tiempo en que todas las pasiones son nefastas, envilecen a sus víctimas con el peso de la estupidez; luego, hay otro momento posterior, muy posterior, en el que se unen al espíritu, en el que se << espiritualizan >>.” (Crepúsculo de los ídolos. Nietzsche)

    Aquesta espiritualització és la que, segons Ferry, Nietzsche eleva a nivell de criteri ètic i ens permet arribar al Gran Estilo, a una vida més intensa, més poderosa. ( la voluntat de poder).

    Per ser Nietzsche el gran filòsof “inmoralista” (ell mateix s'ho deia) no està gens malament aquesta aproximació.

    Per tant penso que, i si vaig errat em fareu el favor d'adreçar-me, no pot ser que en Terenci Moix fos “una persona d'una amoralitat total”, el mateix senyor Benet i Jornet diu que “Abominava de la pederàstia”.

    Suposo que el senyor Benet i Jornet al parlar d'una persona d'una amoralitat total fa referència al que hem comentat abans, la moral de la majoria, del que es considera “normal” o està acceptat per tothom. Seguint la mateixa explicació és un amoral en rel·lació a la moral cristiana.

    Però això no significa que sigui un “amoral total”. Suposo que hauria construit la seva pròpia moral, el seu propi codi ètic pel que regir-se, encara que aquest codi personal estigués fora del que vol imposar el ramat. (Disculpeu l'atreviment, tan sols és un pensament pròpi que m'ha vingut al cap desprès de llegir les aportacions.)

    Com diu en Nuno “However “amoral” your views (as in free from the neediness of censorship when it comes to sexual sincerity), that is certainly a moral choice you make. David was a moralist, though never a moraliser.”

    Crec pel que he llegit en les anteriors aportacions que tant en David com en Terenci tenien la seva pròpia moral, el seu codi ètic. Però que és una moral allunyada dels “cannons imposats” i en cap cas com diu en Nuno moralitzadora. (els serveix per a ells mateixos però no l'exigeixen als demés).

    Després de llegir el que ha exposat la senyora Ana María Moix, m'ha vingut al cap una part de la conversa que tenien l'altre nit a Milenium la senyora Margarita Rivière amb el senyor Rafael Argullol sobre el llibre d'aquest últim “Visión desde el fondo del mar". Perquè ell parlava en certa manera del patiment en realitzar el viatge interior, però també de l'alleugeriment com va reconèixer a la pregunta de la senyora Rivière.

    Qui escriu una autobiografia no espera alleugerir-se? No es una mena de confessió?

    La necessitat de confessar-se no va molt lligat a la moral?

  • Esteve Miralles Torner, 26.10.10 | 09:48h


    Resumen en español de las últimas tres intervenciones

    El diálogo está vivísimo. ¡Gracias!

    Dice Nuno:

    · El proyecto de David pretendía tomar conciencia de su subjetividad (deseos, traumas) con el ánimo de llegar hasta el fondo sin tener en cuenta las consecuencias.

    · David seguía una tradición doble, para contrastar sus propuestas: la escuela Queer, por un lado, y un cierto canon literario personal, de creación propia, por el otro. Y Terenci formaba parte de ese “canon”.

    · La escritura autobiográfica es trabajar “en uno mismo”, pero no “para uno mismo”, sino para compartir. Y ello implica una elección moral.

    · David fue un moralista, aunque nunca un “moralizador”.

    Dice Ruth:

    · La autobiografía conduce también a una mirada (dolorosa a veces) sobre los demás, sobre “nuestra gente”.

    · Y pregunta: “¿No reescribimos la vida de los demás en la autobiografía?”

    Dice Manel:

    · La idea de la “amoralidad total” de Terenci (que planteó Papitu) le parece cuestionable. Más bien, cree que tanto Terenci como David lo que hicieron fue reivindicar una moral propia y alejarse de la moral impuesta.

    · Y pregunta: “¿Aquel que escribe una autobiografía no aspira a obtener un alivio?”

    · Y pregunta: “¿La necesidad de confesarse no está ligada a la moral?”

  • Esteve Miralles Torner, 26.10.10 | 10:11h


    [Al final: traducción en español.]

    Hola... No em resisteixo, en aquest punt, a aportar una idea més. En síntesi: hi ha una cosa molt poderosa en les autobiografies, i és que “fer autobiografia” és una de les nostres singularitats com a espècie animal.

    El neurobiòleg Antonio Damasio considera que disposem de dues consciències: una consciència-nucli (que ens permet saber qui som i complir les funcions de supervivència) i una consciència extensa. De la primera, en diu el “Jo central”, i de la segona, en diu el “Jo autobiogràfic”: perquè és el que ens permet incorporar el passat (i enriquir-nos amb cada nou record) i prefigurar el futur.

    Tots som autobiògrafs!... Per això ens admiren tant els que excel·leixen en aquest art, en aquesta habilitat tan aleatòria. I per això (potser) l’anomenada “literatura del jo” adquireix tanta presència en moments com l’actual, en què la vida social deixa tan poc espai a la complexitat. ¿Pot ser això?...

    [En español:]

    Hola... No me resisto, llegados a este punto, a aportar una idea más. En síntesis: hay algo muy poderoso en las autobiografías, y es que “hacer autobiografía” es una de nuestras singularidades como especie animal.

    El neurobiólogo Antonio Damasio considera que contamos con dos conciencias: una conciencia-núcleo (que nos permite saber quienes somos y cumplir las funciones de supervivencia) y una conciencia-extensa. Se refiere a la primera como el “Yo central”, y a la segunda como el “Yo autobiográfico”: porque es lo que nos permite incorporar el pasado (y enriquecernos con cada nuevo recuerdo) y prefigurar el futuro.

    ¡Todos somos autobiógrafos!... Por esta razón nos generan tanta admiración aquellos que sobresalen en este arte, en esta habilidad tan aleatoria. Y por esta razón (tal vez) la llamada “literatura del yo” adquiere tanta presencia en momentos como el actual, en que la vida social deja tan poco espacio a la complejidad. ¿Puede ser?...

  • Esteve Miralles Torner, 28.10.10 | 13:20h


    Hola... Volia tenir un record pel doctor Joan Solà, que ens va acompanyar en l'acte de record del David del mes de maig passat, i que ha mort recentment. El Joan va ser-hi aquell dia i ens va adreçar unes paraules plenes de sentiment i força. El David va ser alumne seu, i sens dubte la pulcritud estilística i la modernitat rigorosa de la llengua de L'aprenentatge de la soledat són un testimoni més del mestratge de Joan Solà.

    En saber que fèiem aquests Diàlegs, fa poc més de deu dies, mitjançant un email, el professor Solà em va escriure aquestes paraules amables: "des de fa mesos estic malalt i extremament atabalat de problemes d'hospitals, medicines, etc. Només de tant en tant puc consultar el correu. Celebro molt tot això que em dius, però jo ara no hi puc col·laborar en absolut. Espero la teva comprensió. Gràcies."

    Sens dubte, aquestes paraules són una mostra immensa de la seva generositat. Per això, i per tota la seva feina, vull deixar constància de la nostra gratitud.

  • Manel Hernández Cabezo , 28.10.10 | 15:57h


    Hola... sento molt la pèrdua del doctor Solà. Sembla una burla del destí ara que el català està sent políticament atacat.

    La intervenció de la Ruth em sembla molt interessant perquè m'ha fet rumiar que quan s'escriu sobre algú, ho fem des de la nostra percepció i per tant sí que hi ha quelcom de reescriure la vida dels altres. Però des del punt de vista de l'altre, això pot fer-ho servir per conèixer millor molts aspectes d'ell mateix per la via de contrastar-ho amb el que ens aporten des de fora, de com ens veu algú. (Complementant la nostra percepció sobre nosaltres mateixos)

    Esteve, la "literatura del yo" no és una manera de buscar la immortalitat? Es a dir, buscar una manera que el jo, en tant que consciencia de mi, sobrevisqui al cos. Jo considero que una autobiografia va per aquest camí, fer que el meu jo perduri. El problema és que els mitjans al meu abast m'ho permetin fer més o menys bé. Ray Kurzweil a The Age of Spiritual Machines especula amb la possibilitat que en un futur serem capaços de descarregar la nostra consciencia, el nostre jo, en els ordinadors. O sigui que mantindrem el software mentre actualitzem el hardware.
    Quina necessitat tindrà llavors un autor d'escriure una autobiografia si arriben a aquest estat?
    **********************************************************


    Hola ... siento mucho la pérdida del doctor Solà. Parece una burla del destino ahora que el catalán está siendo políticamente atacado.

    La intervención de Ruth me parece muy interesante porque me ha hecho pensar que cuando se escribe sobre alguien, lo hacemos desde nuestra percepción y por tanto sí que hay algo de reescribir la vida de los demás. Pero desde el punto de vista del otro, puede usarlo para conocer mejor muchos aspectos de él mismo por la vía de contrastarlo con lo que nos aportan desde fuera, de cómo nos ve alguien. (complementando nuestra propia percepción de nosotros mismos)

    Esteve, la "literatura del yo" ¿no es una manera de buscar la inmortalidad? Es decir, buscar una manera que el yo, en tanto que conciencia de mí, sobreviva al cuerpo. Yo considero que una autobiografía va por este camino, hacer que mi yo perdure. El problema es que los medios a mi alcance me permitan hacer más o menos bien. Ray Kurzweil en The Age of Spiritual Machines especula con la posibilidad de que en un futuro seremos capaces de descargar nuestra conciencia, nuestro yo, en los ordenadores. O sea que mantendremos el software mientras actualizamos el hardware.
    ¿Qué necesidad tendrá entonces un autor de escribir una autobiografía si logramos llegar a ese estado?
    ********************************************************


    Hello ... we loss of Dr. Sola. It seems a mockery of fate now that Catalan is being politically targeted.

    Ruth's intervention seems very interesting because it made me think that when we writing about someone, we do it from our perception and therefore there is something to rewrite the lives of others. But from another point of view, you can use to learn about many aspects of himself by way of contrast with what we bring from outside, how we see someone. (Complementing our own perception of ourselves)

    Esteve, "literature of the self" is not a way to seek immortality? That is, find a way that I, as a consciousness of myself, survive the body. I believe that an autobiography is on this road. The problem is that the tools at my disposal will allow me to do it, more or less well. Ray Kurzweil in The Age of Spiritual Machines speculates that in the future we will be able to download our consciousness, our self, on computers. So keep the software while the hardware update.
    What will then need an author to write an autobiography if we reach that state?

  • Esteve Miralles Torner, 29.10.10 | 12:06h


    [Al final: en español.]

    Hola... El Manel reprèn dos fils pendents. A veure...

    Pel que fa a la presència dels “altres” en un text autobiogràfic, sí, el que un autor n’explica és la seva “percepció de l’altre”, la seva “imatge de l’altre”. En aquest punt, penso, el Terenci i el David actuaven de manera diferent. La meva hipòtesi és que el Terenci mostrava la seva visió d’algú, i alhora oferia claus per entendre què condicionava la seva percepció (sentiments, moment vital, errors de percepció). Això, almenys, em sembla evident quan, en els seus textos d’El peso de la paja, d’alguna manera, hi sentim dues veus, dues visions d’allò viscut: la de Ramon Moix coetani a l’acció (nen, adolescent, jove), i alhora la del Terenci adult, coetani de l’escriptura, que sap introduir ironia i pietat respecte d’allò que narra.

    En el cas del David, penso, la visió dels altres, i de si mateix, que ofereix a L’aprenentatge de la soledat està condicionada per una teoria de la subjectivitat, per una lectura personal de les idees de Deleuze sobre el “subjecte”. D’alguna manera: deslligar-se dels condicionants de la realitat percebuda (de la persona, i de la seva percepció) per centrar-se en allò “virtual”, conceptual, construït mentalment. D’alguna manera: reivindicar la subjectivitat seria reivindicar el dret a explicar la pròpia vida en diàleg exclusiu amb nosaltres mateixos. Per tant, fer autobiografia (en termes vilasequians) seria “fer-nos reals” com a subjectes virtuals.

    Tant el Terenci com el David juguen a això, potser: però el Terenci ho fa, més aviat, explicitant els seus mecanismes d’autocreació, mentre que el David és més radical a l’hora de convertir la seva subjectivitat en la “realitat” del relat.

    D’aquí pot provenir (de la consciència d’haver fet això) la insistència del David, pel que sabem, a presentar L’aprenentatge de la soledat com a novel·la, com a ficció. Sens dubte, això pot haver confós algun lector que hi busqués una major progressió narrativa, però deixava constància de la “virtualitat” d’allò que explica.

    I això val pels personatges que apareixen als dos llibres. En tots dos casos, tant el Terenci com el David parlen de gent a qui es refereixen amb noms i cognoms reals, de gent a qui es refereixen amb pseudònims. En el cas del Terenci, els “Niños”, les persones de qui s’enamora. En el cas del David, la majoria de persones a qui el protagonista (que es diu David) ha conegut personalment: un altre cop, penso, el pseudònim no és només una forma d’escriure “en clau”, sinó una manera d’advertir que el que s’explica d’aquelles persones és “virtual”, i obeeix sobretot a una visió subjectiva radical.

    I això em torna a la pregunta del Manel sobre si l’aspiració de l’autobiografia és l’eternitat. En part sí, penso: una manera de vèncer el Temps. I alhora, també, una manera de fer-se possible en el present de l’escriptura, potser. És a dir, de “fer-se real” a través de l’escriptura, sense els condicionants externs que limiten les nostres possibilitats de ser com (virtualment) som.

    (Ah: i l'opció de descarregar la "consciència" en un ordinador... No ho veig clar. Finalment, descarregaríem "dades" digitalitzables, però em temo que l'esperit humà és més analògic --i aleatori-- que digital i predictible, no?)

    Buh... Aquest primer diàleg acaba aquest diumenge 31. A partir del 2 de novembre arrencarem el segon diàleg, centrat en L’aprenentatge de la soledat. Us hi esperem!

    En español:

    Hola... Manel retoma dos hilos pendientes. Vamos a ver...

    En cuanto a la presencia de los “otros” en un texto autobiográfico, sí, lo que un autor cuenta es su “percepción del otro”, su “imagen del otro”. En este punto, pienso, Terenci y David actuaban de manera diferente. Mi hipótesis es que Terenci mostraba su visión sobre alguien en concreto, y al mismo tiempo ofrecía claves para entender qué condicionaba su percepción (sentimientos, momento vital, errores de percepción). Esto, por lo menos, me parece evidente cuando, en sus textos de El peso de la paja, de algún modo, nos llegan dos voces, dos visiones de lo vivido: la del Ramon Moix coetáneo de la acción (niño, adolescente, joven), y al mismo tiempo la del Terenci adulto, coetáneo de la escritura, que sabe introducir ironía y piedad respecto de aquello que narra.

    En el caso de David, pienso, la visión de los demás, y de sí mismo, que ofrece en L’aprenentatge de la soledat está condicionada por una teoría de la subjetividad, por una lectura personal de las ideas de Deleuze sobre el “sujeto”. De algún modo: busca desligarse de los condicionantes de la realidad percebida (de la persona, y de su percepción) para centrarse en lo “virtual”, conceptual, construido mentalmente. De algún modeo: reivindicar la subjectividad sería reivindicar el derecho a contar la propia vida en diálogo exclusivo con nosotros mismos. Por lo tanto, hacer autobiografía (en términos vilasequianos) seria “hacernos reales” como sujetos virtuales.

    Tanto Terenci como David juegan a eso, tal vez: pero Terenci (que se llamaba Ramon) lo hace, más bien, explicitando sus mecanismos de autocreación, mientras que David es más radical en el momento de convertir su subjectividad en la “realidad” del relato.

    De aquí puede surgir (de la consciencia de haber actuado así) la insistencia de David, por lo que sabemos, en presentar L’aprenentatge de la soledat como novela, como ficción. Sin duda, esta opción puede haber confundido a algún lector que esperara encontrar una mayor progresión narrativa, pero dejaba constancia de la “virtualidad” de lo contado.

    Y esto vale también para los personajes que aparecen en los dos libros. En los dos casos, tanto Terenci como David hablan de gente a quienes se refieren con nombres y apellidos reales, y de gente a quienes se refieren con seudónimos. En el caso de Terenci, los “Niños”, las personas de quien se enamora. En el caso de David, la mayoría de personas a quien el protagonista (que se llama David) ha conocido personalmente: otra vez, pienso, el seudónimo no es sólo una forma de escribir “en clave”, sino una forma de advertir que lo que se cuenta de aquellas personas es “virtual”, y obedece sobre todo a una visión subjectiva radical.

    Y esto me devuelve a la pregunta de Manel sobre si la aspiración de la autobiografía es la eternidad. En parte sí, pienso: una manera de vencer al Tiempo. Y al mismo tiempo, también, una manera de hacerse posible en el presente de la escritura, quizás. Es decir, de “hacerse real” a través de la escriptura, sin los condicionantes externes que limitan nuestras posibilidades de ser como (virtualmente) somos.

    (Ah: la opción de descargar la "conciencia" en un ordenador... No lo veo claro. Finalmente, descargaríamos "datos" digitalizables, pero me temo que el esperit humano es más analógico --y aleatorio-- que digital y predictible, no?)

    Buh... El primer diálogo acaba esta domingo 31. A partir del 2 de Noviembre empezaremos el segundo diálogo, centrado en L’aprenentatge de la soledat.

  • Manel Hernández Cabezo , 31.10.10 | 10:35h


    Moltes gràcies Esteve per l'explicació tan acurada.

    Tan sols apuntava una possibilitat. Al segle XIX hi havia un boig que escrivia sobre viatjar al fons del mar o anar a la lluna. Ara el tenim com un gran autor. (És broma)

    Vull dir que el que anomenàvem ciència-ficció s'ha fet realitat tants cops.

    Vaig veure un documental d'en Punset on explicava el futur cap al que anàvem encaminats, que tindríem "nanobots" (nano robots) dins el cervell recopilant dades i ajudant-nos a guardar i preservar la nostra memòria. Aquests "nanobots" es podrien descarregar a un disc dur per introduir-nos després en un món virtual (matrix) o per reintroduir-los en un altre cos clonat. Seriem immortals.

    Sobre sí l'esperit humà és més analògic i aleatori es pot fer un altre debat apart, els deterministes de ben segur que no hi estan d'acord.

    Fins el dia 2, que acabi d'anar bé el pont de tots sants.

  • Esteve Miralles Torner, 31.10.10 | 21:48h


    Sí, Manel, el tema demana un debat propi (i algú preparat per afrontar-lo!, que no sóc jo, segur)...

    I sí, tanquem aquest primer diàleg.

    Moltes gràcies (thanks a lot!) a tots els que hi heu participat i a tots els que ens heu anat llegint!... Us animem a llegir L'aprenentatge de la soledat, i a dir-hi la vostra en el segon diàleg.

    Fins aviat!