Ets a:

  • Inici
  • Col·loquis
  • De David Vilaseca a Reinaldo Arenas: Exili i desarrelaments/Exilio y desarraigos

De David Vilaseca a Reinaldo Arenas: Exili i desarrelaments/Exilio y desarraigos

Aquest és el tercer i últim diàleg de l’acció QueerDavid, i està dedicat a la vivència literària de l'exili i el desarrelament, que és present a l'obra personal de QueerDavid (L'aprenentatge de la soledat) i als seus treballs acadèmics sobre la figura i l'autobiografia de l'escriptor Reinaldo Arenas.

Obrirem el diàleg amb un text del professor Paul Julian Smith, text que és part de la conferència d'homenatge a David Vilaseca, que va dictar a la Universitat de Londres el passat 19 d'octubre.

Podeu intervenir-hi en català, espanyol o anglès.

  

Éste es el tercer y último diálogo de la acción QueerDavid, y está dedicado a la vivencia literaria del exilio y el desarraigo, que está presente en la obra personal de David Vilaseca (L'aprenentatge de la soledat) y en sus trabajos académicos sobre la figura y la autobiografía del escritor Reinaldo Arenas.

Abriremos el diálogo con un texto del profesor Paul Julian Smith, texto que es parte de la conferencia de homenaje a David Vilaseca que va dictó en la Universidad de Londres el pasado 19 de Octubre.

Se puede intervenir en catalán, español o inglés.

19.12.10    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Esteve Miralles Torner, 08.12.10 | 23:07h


    Hola... Exili i desarrelaments... A continuació, el Joan Simon penjarà al col·loqui (també traduït) un extracte de la conferència que el professor Paul Julian Smith va dictar a Londres l'octubre passat. Aquest diàleg, més breu, se centrarà en la divulgació d'aquest fragment, però qualsevol altra intervenció serà benvinguda. Gràcies.

    Hola... Exilio y desarraigos... A continuación, Joan Simon colgará en el coloquio (también traducido) un extracto de la conferencia que el profesor Paul Julian Smith dictó en Londres el pasado octubre. Este diálogo, más breve, se centrará en la divulgación de dicho fragmento, pero cualquier otra intervención será bienvenida. Gracias.

  • Joan Simon Canal, 09.12.10 | 14:50h


    Hispanic Gay Autobiography: From Text to Film(fragment)

    Paul Julian Smith

    Contemporary Spain boasts the curious contradiction of being the first large European country to achieve full same sex marriage and perhaps the last in which the press colludes with major writers and filmmakers to preserve the melancholy privilege of the closet. There is thus a desire to ignore homosexuality that has proved surprisingly resilient.

    I take the phrase 'desire to ignore' from David Vilaseca's brilliant first book The Apocryphal Subject: Masochism, Identification, and Paranoia in Salvador Dalí's Autobiographical Writings (1995), in the first section of which David offers a withering review of then current criticism on his chosen topic. It was typical of David's daring and independence as an intellectual that he should have devoted himself throughout his career to a research topic that was doubly marginalized; and it remains the case that in Spain itself the academic study of homosexuality within the field of literature (if not now film studies) remains all but impossible. David thus took full advantage of his location in the UK to make a decisive and lasting contribution to a growing field within English-language Hispanism.

    Unlike many of his queer theory Hispanist colleagues, David remained true to a rigorous and somewhat austere school of psychoanalysis whose genealogy can be traced from Freud, through Lacan, to Zizek; and whose purpose was to call into question the very identity that autobiography is commonly supposed to disclose.

    To this scepticism towards identity, David added a melancholy hostility towards the possibility of relationships, repeatedly citing as he did the Lacanian formulae of non-reciprocity: that desire is desire of the other, that there is no sexual relation, and that you never look at me from the place from which I see you. It is hardly worth adding that classical accounts of homosexuality as having its origin in paranoia or narcissism, accounts to which David refers and defers, leave yet less space for interpersonal relations.

    (...)

    Arenas, provincial and impoverished, has his genius (and his homosexuality) thrust upon him. David charts here a more social and political 'constitution' of homosexuality. Thus it was a young classmate who told the hitherto unsuspecting Arenas: 'A queer, that's what you are' ('Pájaro, eso es lo que tú eres'). As David writes of this 'interpellation and its discontents': 'Regardless of the polymorphous nature of Reinaldo's sexuality at this time [he has had erotic encounters with boys, girls, and even animals], he is thus interpellated as a homosexual and it is that interpellation which performatively constitutes him as such', and, moreover, as 'the subject of the autobiography' he will go on to write.

    David explores, through Zizek, the ironies and tragedies of this misrecognition in Castro's Cuba. Thus once homosexuality was identified by the Party as a 'social pathology' in 1971, 'sexual pleasure between two men' became, in Arenas's words 'a kind of conspiracy', ushering in a period of 'erotic frenzy' that is recounted in great detail, and with greater relish, in the autobiography. Prohibition thus resulted in the promotion and proliferation of pleasure. An obsessive writer, as well as lover, Arenas is, however, persecuted by the regime and at one point tortured and confined in the notorious Morro prison in Havana. Once incarcerated, Arenas fails, for once, to take up the sexual opportunities so freely available to him in this all-male space.

    David relates what he calls this 'bold refusal' to the 'structural dependency of Reinaldo's homosexuality on Castro's homophobic ideology'. This diagnosis is confirmed by the fact that when Arenas finally escaped to the USA, he dismissed gay life there (too open, too free, too reciprocal) as 'sinister and desolate'. Moreover, while sexual encounters with others frequently proved disappointing, Arenas' experience of ecstasy is often non-relational, requiring no partner: David's cites a scene, reproduced in the film, when the Cuban surrenders with delight to a torrential downpour of rain. This promise or threat of dissolution David identifies with the unspeakable Lacanian Real. It is a temptation towards self-shattering that will recur at the moment of Arenas's suicide. Translating text into image, Schnabel's painter's eye homes in on just such moments of sensual jouissance.

    [Reinaldo Arenas, Antes que anochezca, 1992.

    Julian Schnabel, Before Night Falls, 2001.]

    Autobiografia homosexual hispana: Del text a la pel·lícula (fragment)

    Paul Julian Smith

    L'Espanya contemporània ostenta la curiosa contradicció de ser el primer gran país europeu en aconseguir el matrimoni homosexual complet i potser l'últim en què la premsa i els escriptors i cineastes importants conspiren per preservar una certa immunitat melangiosa de ser a l'armari.Hi ha, doncs, un desig d'ignorar l'homosexualitat que ha demostrat ser sorprenentment resistent.

    Extrec la frase "desig d'ignorar" del brillant primer llibre de David Vilaseca El subjecte apòcrif: masoquisme, identificació i paranoia en els escrits autobiogràfics de Salvador Dalí (1995), a la secció primera del qual el David fa una revisió fulminant de la crítica vigent aleshores enel seu tema.Era típic de l'audàcia i la independència intel·lectual del David que dediqués tota la seva carrera a un tema d'investigació doblement marginat; i no és menys cert que en la pròpia Espanya l'estudi acadèmic de l'homosexualitat en l'àmbit literari (siara ja no en els estudis de cinema) continua sent poc menys que impossible. El David va saber aprofitar la seva estada al Regne Unit per contribuir de forma decisiva i duradora a un camp cada vegada més ampli en l'hispanisme en anglès.

    A diferència de molts dels seus col·legues hispanistes en teoria queer, el David es va mantenir fidel a una escola rigorosa i bastant austera de la psicoanàlisi que va de Freud, a través de Lacan, fins a Zizek, el propòsit de la qual era qüestionar la identitat que comunamentes suposa que una autobiografia revela.

    A aquest escepticisme cap a la identitat, el David va afegir-hi una hostilitat malenconiosa sobre la possibilitat de tenir relacions, citant diverses vegades (com fa) la fórmula lacaniana de no reciprocitat: el desig és desig de l'altre, no hi ha relació sexual, i mai no em miresa mi des d'on jo et veig.No cal dir que les explicacions clàssiques de l'homosexualitat que n'atribueixen l'origen a la paranoia o el narcisisme, explicacions a què el David es refereix i es remet, deixen encara menys espai per a les relacions interpersonals.

    (...) Arenas, provincià i pobre, sent el seu talent (i la seva homosexualitat) com una imposició.El David dibuixa aquí una "constitució" de l'homosexualitat més social i política. Perquè va ser un company de classe qui li va dir al fins llavors desprevingut Arenas: "Un marieta, això és el que ets" ("Pájaro, eso es lo que tú eres").Tal com el David escriu sobre aquesta "interpel·lació i les seves lamentacions": "Independentment de la naturalesa polimorfa de la sexualitat de Reinaldo en aquell temps [havia tingut trobades eròtiques amb nens, nenes i fins i tot animals], és interpel·lat com a homosexual i ésaquesta interpel·lació que l'estableix i el fa actuar com a tal", i, a més, com a "tema de l'autobiografia" que acabarà escrivint.

    El David explora, a través de Zizek, les ironies i tragèdies d'aquesta manca de reconeixement a la Cuba de Castro.Així, un cop que l'homosexualitat va ser establerta pel Partit com una "patologia social" el 1971, "el plaer sexual entre dos homes" es va convertir, en paraules d'Arenas, en "una mena de conspiració", marcant l'inici d'un període de "frenesí eròtic" que es narra amb grandetall, i encara amb més entusiasme, en l'autobiografia.Així, la prohibició va portar al foment i la proliferació del plaer.Obsessiu com a escriptor, i com a amant, Arenas és, però, perseguit pel règim i, en un cert moment, torturat i confinat a la tristament cèlebre presó de Morro a l'Havana.Un cop empresonat, Arenas no sap, per una vegada, aprofitar les oportunitats sexuals que amb tanta facilitat té a la seva disposició en aquest espai totalment masculí.

    El David relaciona aquest "rebuig frontal" amb el que ell anomena la "dependència estructural de l'homosexualitat de Reinaldo en la ideologia homofòbica de Castro".Aquest diagnòstic es confirma pel fet que quan Arenas finalment va escapar als EUA, va desestimar la vida gai allà (massa oberta, massa lliure, massa recíproca) per "sinistra i desolada". D'altra banda, mentre que les trobades sexuals amb altres persones amb freqüència van resultar decebedores, per a Arenas les experiències de gaudi sovint no s'obtenen en relacions, no requereixen ningú: el David esmenta una escena, que apareix a la pel·lícula, en què el cubà es lliura amb fruïció a una pluja torrencial.El David associa aquesta promesa o amenaça de dissolució amb l'inefable Real de Lacan.És una temptació cap a l'autodestrucció que tornarà en el moment del suïcidi d'Arenas.En el trasllat del text a imatges, l'ull de pintor d'Schnabel es complau en aquests moments de gaudi sensual.

    [Reinaldo Arenas, Antes que anochezca, 1992.

    Julian Schnabel, Before Night Falls, 2001.]

    Autobiografía homosexual hispana: Del texto a la película(fragmento)

    Paul Julian Smith

    La España contemporánea ostenta la curiosa contradicción de ser el primer gran país europeo en alcanzar el matrimonio homosexual completo y quizás el último en que la prensa y los escritores y cineastas importantes conspiran para preservar una cierta inmunidad melancólica de permanecer en el armario. Hay, pues, un deseo de ignorar la homosexualidad que ha demostrado ser sorprendentemente resistente.

    Extraigo la frase "deseo de ignorar" del brillante primer libro de David Vilaseca El sujeto apócrifo: masoquismo, identificación y paranoia en los escritos autobiográficos de Salvador Dalí (1995), en cuya sección primera David hace una revisión fulminante de la crítica vigente entonces en su tema. Era típico de la audacia y la independencia intelectual de David que dedicara toda su carrera a un tema de investigación doblemente marginado; y no es menos cierto que en la misma España el estudio académico de la homosexualidad en el ámbito literario (si ya no ahora en los estudios de cine) continúa siendo poco menos que imposible. David supo aprovechar su estancia en el Reino Unido para contribuir de forma decisiva y duradera en un campo cada vez más amplio en el hispanismo en inglés.

    A diferencia de muchos de sus colegas hispanistas en teoría queer, David se mantuvo fiel a una escuela rigurosa y bastante austera del psicoanálisis que va de Freud, a través de Lacan, hasta Zizek, y cuyo propósito era cuestionar la identidad misma que comúnmente se supone que una autobiografía revela.

    A este escepticismo sobre la identidad, David añadió una hostilidad melancólica sobre la posibilidad de tener relaciones, citando varias veces (como hace) la fórmula lacaniana de no reciprocidad: el deseo es deseo del otro, no hay relación sexual, y nunca me miras a mí desde donde yo te veo. Ni que decir tiene que las explicaciones clásicas de la homosexualidad que atribuyen su origen a la paranoia o el narcisismo, explicaciones a las que David se refiere y remite, dejan todavía menos espacio para las relaciones interpersonales.

    (...) Arenas, provinciano y pobre, siente su talento (y su homosexualidad) como impuesto. David dibuja aquí una "constitución" de la homosexualidad más social y política. Porque fue un compañero de clase quien le dijo al hasta entonces desprevenido Arenas: "Pájaro [maricón], eso es lo que tú eres". Tal y como David escribe sobre esta "interpelación y sus lamentaciones": "Independientemente de la naturaleza polimorfa de la sexualidad de Reinaldo por entonces [había tenido encuentros eróticos con niños, niñas e incluso animales], es interpelado como homosexual y es esta interpelación lo que lo establece y lo hace actuar como tal", y, además, como "el tema de la autobiografía" que acabará escribiendo.

    David explora, a través de Zizek, las ironías y tragedias de esta falta de reconocimiento en la Cuba de Castro. Así, una vez que la homosexualidad fue establecida por el Partido como una "patología social" en 1971, "el placer sexual entre dos hombres" se convirtió, en palabras de Arenas, en "una especie de conspiración", marcando el inicio de un periodo de "frenesí erótico" que se narra con gran detalle, y aún con más entusiasmo, en la autobiografía. Así, la prohibición condujo al fomento y la proliferación del placer. Obsesivo como escritor, y como amante, Arenas es, pese a todo, perseguido por el régimen y, en un momento dado, es torturado y confinado en la tristemente célebre prisión de Morro en La Habana. Encarcelado, Arenas no sabe, por una vez, aprovechar las oportunidades sexuales que con tanta facilidad tiene a su disposición en este espacio totalmente masculino.

    David relaciona este "rechazo frontal" con lo que él llama la "dependencia estructural de la homosexualidad de Reinaldo en la ideología homofóbica de Castro". Este diagnóstico se confirma porque cuando Arenas finalmente escapó a los EE.UU., desestimó la vida gay allí (demasiado abierta, demasiado libre, demasiado recíproca) por "siniestra y desolada". Por otra parte, mientras que los encuentros sexuales con otras personas con frecuencia resultaron decepcionantes, para Arenas las experiencias de goce a menudo no se obtienen en relaciones, no precisan de nadie: David menciona una escena, que aparece en la película, en que el cubano se entrega con fruición a una lluvia torrencial. David asocia esta promesa o amenaza de disolución con el inefable Real de Lacan. Es una tentación hacia la autodestrucción que volverá en el momento del suicidio de Arenas. En el traslado del texto a imágenes, el ojo de pintor de Schnabel se recrea en estos momentos de goce sensual.

    [Reinaldo Arenas, Antes que anochezca, 1992.

    Julian Schnabel, Before Night Falls, 2001.]

  • Esteve Miralles Torner, 10.12.10 | 13:41h


    A L'aprenentatge de la soledat, hi ha una entrada explícita sobre el desarrelament. David Vilaseca hi diu:

    "Dissabte, 9 de febrer. — Fins avui he estat tota la setmana tancat a casa amb la grip. Sento un gran fàstic per tot el que té a veure amb mi. Em trobo vell i tinc una insidiosa sensació de fracàs i d’allunyament de tot: de mi mateix, del meu país, del que 'hauria pogut ser' i veig cada vegada més clar que no serà mai. Sensació de no ser ben bé d’aquí [Londres] ni d’enlloc—nostàlgia que m’omple els ulls de llàgrimes després de parlar amb casa precisament per això: perquè em sento també molt lluny d’allà, lluny de tot, sol amb aquest desarrelament i amb la por d’anar-me fent gran. (…)"

    En español:

    En L'aprenentatge de la soledat, encontramos una entrada explícita sobre el desarraigo. David Vilaseca dice:

    "Sábado, 9 de Febrero. — Hasta hoy he pasado toda la semana encerrado en casa con gripe. Siento un gran hasco por todo lo que tiene que ver conmigo. Me veo viejo y tengo una insidiosa sensación de fracaso y de alejamiento de todo: de mí mismo, de mi país, de lo que 'habría podido ser' y veo cada vez más claro que nunca será. Sensación de no ser exactamente ni de aquí [Londres] ni de ningún lugar—nostalgia que me llena los ojos de lágrimas después de hablar con mi casa precisamente por eso: porque me siento también muy lejos de allí, lejos de todo, solo con este desarraigo y con el miedo de ir envejeciendo. (…)"

  • Ruth Galve Beorlegui, 16.12.10 | 22:42h


    “Més que cap altra cosa, ara per ara em preocupa saber “on és el principi de la realitat” per a mi: saber si el que m’espera després d’aquest dol que fa tants anys que porto és marxar de Londres, tancar el pis i el projecte anglès amb pany i clau, i tornar a Barcelona; o bé si, contràriament, el que m’espera (i com més aviat ho hauré assumit, millor) és adonar-me que la vida la tinc aquí i que, per tant, allò a què em cal renunciar d’una vegada per totes és a la fantasia de tornar.” (p. 348)

    Dol, renúncia, la fantasia de tornar després de tants anys: aquesta és la manifestació diàfana de la vivència de l’exili, comuna a l’experiència. El seu no és un exili polític, ni econòmic, ni social, encara que pugui tenir-ne alguna dimensió. És sobretot un exili personal, professional, intel·lectual. L’erm, el desarrelament, però, hi és amb la mateixa vivor. I la mateixa radicalitat de l’experiència que el David portava a tots els terrenys de la seva vida. “

    Más que ninguna otra cosa, por ahora me preocupa saber “dónde está el principio de la realidad” para mí: saber si lo que me espera después de este duelo que llevo hace tantos años es irme de Londres, cerrar el piso a cal y canto y volver a Barcelona; o bien si, por el contrario, lo que me espera (y cuanto antes lo asuma, mejor) es darme cuenta que la vida la tengo aquí y que, por lo tanto, a lo que he de renunciar de una vez por todas es a la fantasía de volver.” (p. 348)

    Duelo, renuncia, la fantasía de volver después de tantos años: la manifestación diáfana de la vivencia del exilio, común a la experiencia. El suyo no es un exilio político, ni económico, ni social, aunque pueda tener alguna dimensión. Es sobre todo un exilio personal, profesional, intelectual. El baldío, el desarraigo, pero, es igualmente vivo. Y la misma radicalidad de la experiencia que David llevaba a todos los terrenos de su vida.