Ets a:

Manuel de Pedrolo i la seva obra

El 16 de febrer hem iniciat un col·loqui sobre Manuel de Pedrolo, obert a tothom i moderat pel dr. Ramon Rosselló, professor de la Universitat de València i especialista en el teatre de Pedrolo. La trobada neix de la iniciativa del fòrum "Llibres per llegir" de la Universitat Oberta de Catalunya. Des d'aquest fòrum i des de l'offlletrA, l'espai de participació de lletrA, us convidem a llegir i comentar l'obra de Manuel de Pedrolo. El col·loqui es tancarà el divendres 26 de febrer.

27.02.10    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • Ramon Xavier Roselló, 15.02.10 | 18:19h


    Benvolguts estudiants:
    Iniciem aquest col·loqui sobre Pedrolo i la seua obra "Homes i No".
    Us volia proposar alguns elements d'anàlisi per anar veient la seua construcció i la seua contextualització. En primer lloc, ens podem plantejar el que seria el món o univers ficcional de l'obra, és a dir, la idea de coordenades espaciotemporals en què se situa l'acció teatral. En segon lloc, l'estructura formal de l'obra i la relació amb les estructures teatrals tradicionals (com és l'estructura en tres actes). En tercer lloc, la temàtica o temàtiques de l'obra.
    Aquestes tres qüestions poden ser força útils per situar l'obra en el seu context teatral i històric. I, fins i tot, per connectar-la amb el teatre europeu del moment.
    Si voleu o necessiteu més aclariments sobre el que he dit, m'ho feu saber i tractaré de concretar o orientar més les qüestions.

    Cordialment,
    Ramon Rosselló
  • Ester F. Matalí, 15.02.10 | 22:12h


    Hola, Ramon,

    Primer de tot moltes gràcies per aquest engrescador missatge inicial!

    I ara al gra: ens podries donar pistes sobre la primera part del que ens plantege, és a dir, sobre les coordenades espaciotemporals?

    Quant a l'estructura formal de l'obra, és cert, no hi havia caigut! Són "només" dos actes els que estructuren l'obra. Quina intenció devia tenir Pedrolo en fer-ho d'aquesta manera, em pregunto.

    I per acabar, suposo que la clau de trobar la temàtica de l'obra està en saber qui és No. Dictadura, govern, censura? Què en penseu?

    Cordialment,
    Ester
  • Núria Vives Ylla, 16.02.10 | 14:12h


    “En primer lloc, ens podem plantejar el que seria el món o univers ficcional de l'obra, és a dir, la idea de coordenades espaciotemporals en què se situa l'acció teatral.”

    Respecte el món espacial en que es desenvolupa l’obra, m’ha impressionat la manera com Pedrolo ens fa evolucionar des d’un espai que sembla absolutament limitat per totes bandes, cap a un espai que pot ser infinit. No només per l’abisme que s’obre per un costat, sinó també per la descoberta final, quan darrera les primeres reixes n’hi ha unes altres amb uns altres guardians que demostren que No també és només un altre presoner.... i, el pitjor de tot és que ara que tots en tenen consciència poden perdre l’esperança que fins ara els feia lluitar. Al darrera d’aquests altres vigilants, després de l’experiència viscuda, un té la impressió que les reixes i els vigilants també poden ser infinits.

    Des del meu punt de vista, tota l’obra es pot relacionar amb la ‘dictadura’, però no queda definida quina és aquesta dictadura i potser es tracta de destacar que ens movem dins d’unes estructures socials que canvien constantment, però que sempre ens marquen els límits dins dels quals ens podem realitzar.

    ... hi seguiré rumiant :-)

    Núria
  • Josep-Lluís Sotorra, 16.02.10 | 19:36h


    Hola a tothom,

    En primer lloc, cal agrair al Ramon la seva disposició de dirigir aquest debat, en el qual segur que descobrirem, sota les seves indicacions, un Pedrolo força més diferent i profund del que fins ara ens ha pogut semblar. També, cal fer extensiu l’agraïment a l’Ester, ja que sense ella que ho va lligar tot no hauria estat possible aquesta xerrada virtual.

    Ara permeteu-me que hi aporti un petit gra sorra.
    Crec que Pedrolo, a Homes i No, hi presenta una imatge quotidiana de la societat en general. M’explico: Sí que l’any en què està datada l’obra, el 1959, Pedrolo vivia en un estat on la dictadura reprimia tot bri de llibertat, però crec que el seu camp de visió podia anar més lluny. A l’obra, en obrir la cortina hi continua havent la repressió, el control, la foscor dels vigilants que es desconeixien... Qui governa el nostre món? Els nostres governants més propers, d’altres de més llunyans, o som governats per forces de poder que no podem ni veure, ni tan sols imaginar. Crec que el títol ja ens en dóna també la pista: “Homes”, en referència a la societat, a la humanitat; i “No”, el fre a seguir endavant, que, a vegades, tot i no imposar-se, el fet de saber-ne només la seva presència coartava tot moviment.

    Tot això dit, pot ser que sigui un gran error, però com diu Feda “cal anar sempre al final de tot; per començar, al final dels nostres pensaments”.

    Salutacions,
    Josep-Lluís Sotorra
  • Judith Fernandez Olmos, 16.02.10 | 19:53h


    Bon vespre a tots,

    És la primera vegada que participo en un debat d’aquest tipus, de manera que no se molt bé com funciona, però penso que sempre és bo començar i aprendre. Així doncs, faré la meva aportació.

    Jo no només la relacionaria amb la situació política de l’època, sinó amb qualsevol tipus de govern o sistema que imposi unes normes, uns límits, i fins i tot amb nosaltres mateixos. Les reixes poden ser infinites perquè per a qui ens imposa les normes, li seran imposades unes altres i també perquè aquestes sempre existiran.

    Jo crec que No representa la manca de llibertat, que sempre hi haurà tot i que passi el temps i canviïn la societat, les formes de govern, el nostre entorn o les persones.
    No es manté com a carceller, però abans de Fabi, Selena, Bret i Eliana, havien estat empresonats els seus pares, i ara ho estan els seus fills. Les generacions han passat, però segueixen sense tenir llibertat. Crec que el text és també una crida a la revolta i a la lluita pel canvi.

    Salutacions,

    Judith
  • Ramon Xavier Roselló, 16.02.10 | 20:22h


    Hola, de nou!

    Sobre el que us deia del món ficcional (ccordenades espaciotemporals), és interessant plantejar-se, per exemple, quina és l'època de la ficció o la localització espacial d'aquesta. Potser, encara és més interessant veure si té sentit plantejar-se aquests conceptes amb una obra com aquesta. Quin és el plantejament ficcional de la peça? Abstracció? No realisme? Simbolisme? En aquest sentit, podria ser interessant llegir obres com "A porta tancada", de Jean-Paul Sartre, o "Tot esperant Godot", de Samuel Beckett. Aquestes dues obres són referents de l'existencialisme i del teatre de l'absurd, dos referents presents a la producció d'aquesta època de Pedrolo.

    Sobre la qüestió de l'estructura, caldria valorar el fet que en aquesta època comença a deixar-se de costat l'estructura tradicional de tres actes (vinculada a un model d'acció amb un plantejament, un nus o conflicte i un desenllaç). Aquest model, sovint, serà substituït per una estructura d'acte únic o en dues parts. En aquest sentit, és interessant veure l'el·lipsi que marca l'estructura en dos actes. Aquesta el·lipsi fa ben present que l'obra té com un element important la durada, és a dir, hi ha una línia de temps, la qual ens remet a un temps anterior i a un temps posterior. El que no hi ha és època en la concepció temporal.

    Respecte a la temàtica, em sembla molt oportú centrar-ho en una reflexió sobre la llibertat o sobre els límits. I, també, en qui o què és no. En aquest sentit, és interessant plantejar-se si No és un element interior o exterior, o les dues coses alhora. També resulta interessant si veiem que l'obra es relaciona més en la idea d'un teatre polític o, més aviat, amb un teatre filosòfic o existencial.
    Podria ser interessant veure, com esteu apuntant, qui o què ens treu la llibertat (els altres o nosaltres?) o fins a quin punt no tenim por a la llibertat. O si, de debò, és possible la llibertat.
    Bé, us dic tot açò per si us ajuda a seguir pensant en l'obra.

    Ramon R.
  • Ester F. Matalí, 16.02.10 | 21:56h


    Hola!

    Sembla que tots estem d'acord en el fet que la novel•la és intemporal, oi? I que va ser vàlida en el seu moment tal com ho és ara. No sabria dir si estem davant d'una obra simbòlica, abstracta o no real, només sé que certament recorda el cercle viciós en què se situen els personatges de "Tot esperant Godot". Es respira la mateixa angoixa, la incertesa d'esperar no se sap ben bé què.
    Estic d’acord en què el trencament entre els dos actes era necessari per emfatitzar el pas del temps. El començament del segon acte és fantàstic: els bancs trencats, els fills, el cansament de la generació més gran... M’agrada molt, crec que ho ha citat el Josep Lluís, el descobriment de la foscor. Imagino l’obra, els actors mirant a platea sense veure res...
    Quant a que o qui és No, Ramon, m’has fet pensar que efectivament pot ser tant un límit extern (dictadura, lleis, tot el que citen la Judith i la Núria) però a l’hora pot ser un límit intern. Sembla que la generació jove, en aquest sentit, creix més alliberada i no té la por (límit intern) dels seus pares. Tal vegada Pedrolo volia ser tan crític amb la societat com per retreure-li que el “no actuar” pot ser tan dolent com formar part activa –com No—d’un govern totalitari? Uf, en aquest sentit sí que sembla més una obra filosòfica que política, encara que podria ser les dues coses, no?

    Cordialment,
    Ester
  • maria jesus lleonart fíguls, 16.02.10 | 22:32h



    Hola, després d'haver-se esborrat el missatge que he enviat cap a les 5 com acabo de constatar, intentaré reproduir-lo aproximadament després d'ahaver llegit els vostres missatges especialment del Ramon, atès que anava una mica en aquest sentit

    També de l'època dels 50 és l'obra ; "La cantant calva "de Ionesco", de l'anomenat teatre de l'absurd, en el sentit de la influència de "Tot esperant Godot "aquest sentit els bancs quasi únic element escenogràfic ens donen las impressió que els personatges esperen permanentment. "L'obra es va escriure després 16 anys de dictadura franquista i després de la segona guerra mundial que, en contra del que s'esperava no va ajudar a enderrocar la dictadura. No és estrany que el pessimisme hi sigui present.
    L'espai de l'obra és indeterminat simbòlic, però el temps transcorre i hi és present, atès que en les acotacions se'ns diu que han passat molts anys. Tanmateix sembla que per el personatge "No" sigui atemporal atès que sempre llegeix el mateix diari o bé que sigui un personatge anquilosat en el temps.
    Crec que hi ha dues o més lectures, La política que esgronxa entre el desengany dr no poder assolir les llibertats polítiques a mida que van passant els anys i les generacions, i l'esperanña que tal vegada ho aconseguiran un dia o altre
    Malgrat la referència simbòlica de la llibertat política que els personatges i les reixes sim
    La temàtica crec que és més de caire filosòfic que polític i s'hi veu reflectit l'existencialisme però també una certa filosofia niestzchiana ja que també es planteja la dialèctica entre raó i intuÏció. Segons Nietzsche el possitivisme i la raó han deixat de banda l'instint que és vital per la ciència i l'art. El personatge de Selena , que podria venir de Selene ( la lluna) la feminitat i la intuÏció ja que intueix el que es trobran sense veure-ho, sembla constatar-ho. De la mateixa el nom del personatge Fede suggereix la fe que s´ha de tenir en la recerca sigui científica o espiritual.També crec veure reflectida la discussió de si Déu és un concepte creat per l'home com No o si té una existència fora de l'home. La llibertat es busca eternament ? És una utopia? Després del món real hi ha el buit i el no res?
    També em sembla que planteja el món sempre movent-se, esdevenint. Es parla de la generació dels avis , comença amb la dels pares conyinua amb la dels fills i sembla que anirà seguint fent sempre un pas més endavant, Per això trobo lògic que no hi hagi un tercer acte que implica un desenllaç. L'obra no s'acaba amb el descobriment de les noves reixes.
    Així i tot veig que Pedrolo ens mostra un cert sentit de l'humor quan els personatges prenen el pel a NO: "Sí, No"
    Bona nit,
    Maria Jesús Lleonart
  • maria jesus lleonart fíguls, 17.02.10 | 15:07h


    Després d'haver escrit a les fosques demano excuses pel meu missatge tan inintel.ligible i el torno a repetir una mica més clar (espero)

    Hola, després d'haver-se esborrat el missatge que he enviat cap a les 5 — com acabo de constatar— intentaré reproduir-lo aproximadament després d'haver llegit els vostres missatges especialment del Ramon, ja que anava una mica en aquest sentit
    Voldria comentar que també de l'època dels 50 és l'obra ; "La cantant calva "de Ionesco", de l'anomenat teatre de l'absurd,
    Quant a la influència de "Tot esperant Godot " els bancs, quasi únic element escenogràfic, ens donen las impressió que els personatges esperen permanentment. L'obra es va escriure després 16 anys de dictadura franquista i després de la segona guerra mundial que, en contra del que s'esperava, no va ajudar a enderroca—la. No és estrany que el pessimisme hi sigui present.
    L'espai de l'obra és indeterminat i simbòlic, igual que el temps, tot i que l’obra transcorre amb molts anys de diferència amb l’el.lipsi des que s’engendren els nens fins que ja són joves ,en les acotacions se'ns diu que han passat molts anys. Tanmateix sembla que per el personatge "No" sigui atemporal com assenyala el fet que sempre llegeix el mateix diari, o potser és que és un personatge idea concepte mite anquilosat en el temps.
    Crec que hi ha dues o més lectures, La política que es gronxa entre el desengany de no poder assolir les llibertats polítiques a mida que van passant els anys i les generacions, i l'esperança que tal vegada s’aconseguirà en un futur i amb noves idees estratègies força o intel-ligència
    La segona lectura és més profunda i de caire filosòfics i s'hi veu reflectit l'existencialisme però també una certa filosofia nietzschià ja que també es planteja la dialèctica entre raó i intuÏció. Segons Nietzsche el positivisme i la raó han deixat de banda l'instint que és vital per la ciència i l'art i el coneixement i el vitalisme. El personatge de Selena , que podria venir de Selene ( la lluna) la feminitat i la intuïció [ja que prediu el que es trobaran sense veure-ho] sembla constatar-ho. De la mateixa manera, el nom del personatge Fede em suggereix la fe que s´ha de tenir en la recerca sigui científica o espiritual. També crec que l’obra exposa les eternes preguntes :Déu és un concepte creat per l'home[ com No], o té una existència fora de l'home. La llibertat es busca eternament ? És una utopia? Després del món real hi ha el buit i el no res?
    També em sembla que planteja el món sempre movent-se, esdevenint. Es parla de la generació dels avis , l’obra comença amb la dels pares i continua amb la dels fills i sembla que anirà seguint fent sempre un pas més endavant, Per això trobo lògic que no hi hagi un tercer acte que implicaria un desenllaç. [ segons el cànon clàssic]
    L'obra no s'acaba amb el descobriment de les noves reixes.
    A pesar del pessimisme , penso que l’obra té una certa ironia que reflecteix el sentit de l’humor de Pedrolo com sentit de l’humor quan els personatges prenen el pel a NO: "Sí, No", per exemple.
    Bona nit
    Maria Jesús Lleonart
  • Gemma Esteve, 17.02.10 | 15:40h


    Hola a tothom,

    primer de tot no vull deixar d'agrair al Dr. Ramon Rosselló i a tothom qui ha fet possible aquest debat l'oportunitat que se'ns dona d'acostar-nos a l'obra, en aquest cas teatral, d'un autor com Manuel de Pedrolo, que pot dir-se no es reconeix com mereix.

    Respecte al punt del teatre del l’absurd, com se’l classifica, veig que el propi Pedrolo va respondre al respecte a Antoni Bartomeus, qui va escriure "Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació"; dient:

    "Això de teatre de l'absurd ja comença per ser una cosa molt relativa, una mena de sac de drapaire on es barregen tot d'objectes heterogenis. No veig que hi hagi tants punts de contacte, per exemple, entre Beckett, Ionesco i Pinter, per citar només aquests tres noms que són prou populars. I, quant a la meva obra, és massa coherent, massa racional perquè el qualificatiu en qüestió li convingui. La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s'enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l'ordre en el desordre. Perquè el desordre són els tabús, les limitacions, la injustícia, tot allò que frena el desenvolupament de l'home."

    Voldria centrar-me en la qüestió de la temàtica de l'obra, en el sentit que penso, com ja heu comentat alguns, que més que una obra de caràcter polític, l'emmarcaria com a filosòfica. L'autor escriu sobre un problema fonamental, la llibertat, que formarà part de la temàtica de la majoria de les seves obres. L’examinarà, o el presentarà, des d'angles diferents i, per tant, hi va profunditzant, però el problema sempre és, fonamentalment aquest, el de la llibertat.

    L’obra "Homes i No", amb un diàleg molt sincopat, mostra bé la tensió dramàtica que és aconseguida mitjançant la confrontació de les idees i no per la lluita de les passions o dels sentiments. La revolta contra No pot ser contra un opressor tangible ("històric" i circumstanciat) però també és la revolta de l'home contra tota mena de límits, començant pels del coneixement. I el desenllaç, crec que podria dir-se que no fa altra cosa que exposar honestament la creença que la superació d'un límit sempre en rebel•la un altre de successiu, un nou repte. Però l'adquisició que s'ha fet és irreversible, ja forma part del nostre patrimoni, que pot ser comú a tots. Penso que a Pedrolo el que el preocupava era arribar a obrir els ulls a la gent, de mostrar-los com viuen subjectes a uns tabús que els empobreixen humanament.

    En seguim parlant. Cordialment,
    Gemma
  • Ramon Xavier Roselló, 17.02.10 | 17:10h


    Hola!
    (potser aquest text apareixerà repetit, però la primera vegada que l'he enviat no ha sortit en pantalla)

    Estic molt content de veure com l'obra de Pedrolo està motivant aportacions i comentaris interessants i profunds.
    Us deixe algunes idees o qüestions més per si us són útils.

    Sobre la qüestió del lligam amb el teatre de l'absurd, és cert que va esdevenir una mena de clixé i que, sovint, no li feia justícia a algunes obres de Pedrolo. Hi ha altres obres de Pedrolo que sí que, de manera més clara, estan escrites sota l'impacte del teatre de l'absurd, sobretot en la línia de Beckett, com ara Cruma (1957), la primera obra de Pedrolo que l'Agrupació Dramàtica de Barcelona va estrenar. Però també és cert que hi ha una altra part de la producció, com passa amb Homes i No, que se'n distancia, sobretot, en el tractament dels diàlegs. Tot i això, pense que el teatre de l'absurd, així com l'obra A porta tancada, de Sartre, fixen un camí per on es mourà Pedrolo. Anys després, al llarg de la segona meitat dels seixanta i dècada dels setanta, quan el teatre de l'absurd siga vist ja com una proposta passada de moda, sovint trobarem declaracions de Pedrolo desmarcant-se'n, com també van fer altres autors del moment. Fins i tot, Pedrolo té una producció teatral posterior, encara que menys coneguda, que no té res a veure amb aquesta model teatral, amb obres com Aquesta nit tanquem.

    En una entrevista publicada el 1973, Pedrolo deia que l'objectiu fonamental del seu teatre era la lluita per conquerir la llibertat, per retirar tots els obstacles que s'hi oposen o, en tot cas, per fer més ampli el seu camp d'acció.

    Crec ben interessant el plantejament sobre el pessimisme o l'optimisme de l'obra, si ens fixem en el desenllaç. En la meua tesi doctoral, deia que aquesta obra ens mostraria l'alternativa entre una falsa esperança -o una imaginació consoladora- o el coneixement dels límits. I, en el fons d'aquesta alternativa, hi hauria la idea de què és lliure. Renunciar al coneixement, malgrat el que això duga aparellat, és ser lliure? Sembla que No els proposa renunciar-hi, però Feda no pot renunciar-hi. La qüestió és si paga la pena arriscar-se sense saber què trobarem després, o darrere de les cortines. Podem perdre o guanyar, o no fer res. Cal fer alguna cosa o no fer res.
    El tema del coneixement és un altre dels grans temes en la producció teatral de Pedrolo. Sobre aquest tema, deia Pedrolo en una entrevista feta el 1973, que "el meu teatre es troba, abans que tot, en la necessitat del coneixement".

    Bé, espere que siga engrescant-vos l'obra. I que continueu fent aportacions i, si pot ser, arrisqueu amb les vostres lectures més personals. Ha passat el temps per a una obra com aquesta, tan vinculada per a alguns al context de la postguerra, o manté la seua vigència?

    Ramon R.
  • Dolors Vergara Ymbernón, 17.02.10 | 17:38h


    Bona tarda,
    jo també vull transmetre el meu agraïment al professor Rosselló per fer-nos de guia en aquesta passejada per l’obra de Pedrolo i a l’Ester Fernandez per haver-ho fet possible. Però anem al debat:

    Tal i com ja s'ha dit per aquí, a mi em fa l'efecte que Homes i no tant es pot interpretar des de la seva vesant filosòfica com de la política. A mi inicialment em va venir al cap la vesant més política, perquè puc recordar els darrers anys de la dictadura i com se les havien d'enginyar els autors per dir veritats i despertar consciències fugint de la censura. És després en una segona interpretació, en un nivell d'abstracció més profund quan m'apareix l'existencialisme filosòfic imperant en l'època en que Pedrolo escriu l’obra.
    Sigui com sigui és una metàfora intemporal i evidentment amb un final absolutament obert (o tancat, vet aquí la ironia!), que a mi em suggereix tant la por a la llibertat, com la necessitat que tenen totes les societats d’anar sempre més lluny que els seus predecessors per mostrar que la vida té un sentit evolutiu permanent.
    També he de dir que em genera una certa angoixa la situació en si mateixa i els paral·lelismes que hi trobem en les nostres vides, tancats en presons de reixes invisibles on uns ens desconeguts dirigeixen el nostre destí….

    Salutacions

    Dolors

  • Ester F. Matalí, 17.02.10 | 19:26h


    Hola!

    Em permeteu un incís? Maria Jesús (i tots) per tal d’assegurar que el teu missatge arriba bé, el millor és que comprovis que estàs registrada en el moment d’enviar-lo. Jo el redacto i després em registro i l'envio. Així no em caduca la sessió, mentre rumio. Per altra banda, si fas un copy/paste del text, com comenta el Ramon, t’estalvies “disgustos”!!

    Un segon incís: gràcies per donar-me les gràcies però aquest col•loqui és possible –un altre cop—gràcies, primer, al Ramón que s’hi ha prestat i segon a lletrA, en concret la Teresa Fèrriz que és la persona que realment va gestionar la trobada (troballa) amb el Ramón Rosselló.

    I ara al que toca: ens “provoquen” demanant que posem de la nostra pròpia collita preguntant-nos si l’obra és o no encara vigent. A mi em sembla que aquesta peça en concret és absolutament vigent i que, malgrat que no hi hagi dictadures en el nostre entorn, es pot aplicar a qualsevol sistema polític, fins i tot a la nostra “estimada” democràcia. Ara: també crec que alguns dels treballs pedrolians sí que han quedat fora d’òrbita. Estic pensant en alguns dels contes que vam llegir a “Llibres”, sobretot aquells que fan referència a modernitats que ja no ho són. Però aquest no és el tema...

    Ja acabo: quant la reflexió sobre el coneixement i la llibertat, a mi em sembla, justament, que el coneixement ens fa lliures. Si fins i tot ho diu la Bíblia! “ la veritat us farà lliures”.

    Cordialment,
    Ester
  • Dolors Vergara Ymbernón, 17.02.10 | 22:14h


    Si, la veritat ens farà lliures, i això és el que també creuen els homes, i per això no abandonen la seva cerca de sortides, però…i No?

    No s’estima més resignar-se al seu destí, sempre igual i sense canvis? No és aquest el model clàssic de la por a la llibertat? La por a conèixer, a saber que és realment allò que l’envolta, per por a descobrir alguna veritat per a la qual no està preparat? I no és aquesta la mateixa por arrossegada per tantíssima gent ara i aquí que prefereix no moure’s i seguir per un camí que no els agrada a trencar amb tot i canviar el rumb de la seva vida?

    És evident que l’obra és absolutament vigent perquè toca un tema tan fonamental en tots els temps com és el de la llibertat individual, per a la qual no necessitem més cadenes que les imposades pel nostre cervell.

    Uff! Igual m’he enrotllat malament, però és el que m’ha sortit de dins en llegir el darrer missatge de l’Ester, com a reflexió a les seves paraules.

    Bona nit

    Dolors


  • Judith Fernandez Olmos, 17.02.10 | 22:16h


    Penso que és una obra totalment vigent avui dia, sempre hi ha qui vol imposar normes, però crec que nosaltres mateixos també en marquem uns límits personals. De vegades, potser només és que no volem anar més enllà, que qualsevol cosa ens està bé, per por del que trobarem. Allò que ens es desconegut, ens pot fer por. El coneixement ens fa lliures, però podria ser que el personatge menys lliure de tots fos, precisament, No? Sap que hi ha unes reixes, per tant està empresonat com els altres, però a més a de vetllar perquè no descobreixin la seva situació. Si ho descobreixen, ja no tindrà poder sobre ells, o com a mínim, en tindrà menys.

    Potser vaig errada, però jo interpreto l’obra com una lluita constant en el temps per sobreviure i per aconseguir la llibertat, cadascú a la seva manera, segons les seves necessitats i situacions (polítiques, socials, laborals, personals, etc.)Evidentment hi ha tots aquests límits dels quals hem parlat, però si que cal fer-hi alguna cosa, si més no intentar-ho.

    Salutacions,

    Judith
  • Ramon Baulenas, 17.02.10 | 22:52h


    Bona nit a tothom.

    Escriviu la vostra aportacióSense entrar en aspectes profunds i filosòfics l’obra, com així també com i a on s’emmarca, voldria començar interpretant l’acció des d’un punt de vista actual. Podria ser actual l’obra? Doncs, sí, no fa falta una dictadura per ser presoner de la mateixa societat, la mostra clara és el personatge de No, un repressiu però en el fons un innocent i un desgraciat. És un carceller empresonat pel mateix poder, és la prepotència del reprimit, tots acabem sent presoners de nosaltres mateixos de les circumstàncies del nostre voltant.
    L’espai, tancat però en algun moment ens diuen que és infinit, vivim tancats en uns paràmetres i quan sortim d’aquest paràmetres som considerats rebels i se surt de la normalitat, la societat no permet sortir d’aquest paràmetres. Per tant en l’actualitat som presoners de la societat, en democràcia és més subtil en totalitarismes.
    És la primera obra de teatre d’en Pedrolo, és tant àcid com altres vegades, m’encanta, va ser el meu primer autor de capçalera.

    Ramon Baulenas
  • Ramon Baulenas, 17.02.10 | 22:55h


    Com he compovat, no he borrat "Escriviu la vostra aportació" comença a partir d'aquí, havia escrit el comentar en word i he fet un copiar pegar i s'ha quedat aixo, disculpeu la patossitat.

    Ramon Baulenas
  • Ramon Xavier Roselló, 18.02.10 | 00:12h


    Hola!
    Estic realment entusiasmat amb les vostres aportacions. Ja veig que l'Ester m'ha pillat la provocació.
    Abans d'anar-me'n al llit, us deixo aquest comentari de la Selena, tot referint-se a Feda: "Un carceller, aquest cop, molt més cruel, perquè ens permet totes les esperances i no en realitza cap." Aquesta Selena és tot un personatge, ben especial. Em fa pensar en moltes coses.
    Bona nit a tothom i gràcies,
    Ramon R.
  • Josep-Lluís Sotorra, 18.02.10 | 07:58h


    "perquè ens permet totes les esperances i no en realitza cap"
    Aquest fragment de diàleg no sé per què em recorda els missatges dels polítics, per dir-ne d'alguna manera...

    Potser també, cal recordar que les llibertats no són les mateixes per a tothom. Per a Pedrolo, i molta més gent, evidentment, la llibertat no s'acaba amb les llibertats socials, etc. sinó que cal afegir-hi les llibertats nacionals, que acostumen a emmarcar tota la resta. També Pedrolo va tenir relacions, durant la guerra, amb la CNT i la FAI, organitzacions llibertàries amb plantejaments força diferents de la llibertat de com es poden entendre avui en dia.

    Salutacions,

    Josep-Lluís Sotorra
  • maria jesus lleonart fíguls, 18.02.10 | 08:23h


    Bon dia,

    Seguint amb el personatge de Selene que com he dit endevina el futur, el personatge recorda la Sibila grega i, especialment, Cassandra que a les troianes endevina la destrucció de Troia però ningú li fa cas.
    Després de les paraules de l'Ester: "la veritat us farà lliures”. M'ha vingut immediatament al cap: el cinisme de” el treball us farà lliures” a l'entrada dels camps d'extermini. No sé però crec que en aquest sentit , sí faria lliures a través de la Mort. Perquè l'única llibertat total és la mort. En l'obra de Pedrolo també se´n parla quan es planteja la idea de caure dins l'abisme. Els nois i els homes i dones que fan atacs suïcides ho fan segons la seva idea de veritat i de llibertat. Els monjos tibetans de la seva , sempre lligades a la seva religií i al seu país. Per això com diu el Josep LLuís de quina veritat i de quina llibertat parlem ? Perquè l'obra reflexiona sobre conceptes abstractes.. De manera que les reixes de l'obra avui dia recorden el mur de Melilla o de Berlín per exemple. Els habitants fugen d'una manca de llibertat en els seus països i de les reixes de la pobresa i es troben amb unes altres cadenes i reixes.: les burocràtiques, el racisme, el consumisme, les drogues, la prostitució ( no voluntària) etc. Allò que havien cregut la llibertat resulta que amagava unes altres cadenes. En aquest sentit l'obra és plenament vigent, però és que el tema de la llibertat és universal i inherent a la condició humana.
    Tanmateix la forma que embolcalla la idea potser requeriria d'una adaptació i una posada en escena més actual. és una opinió.
    !
    Maria Jesús
  • Anna Chulià, 18.02.10 | 10:28h


    Hola,

    En primer lloc m’agradaria comentar-vos que he volgut intervenir en aquest debat malgrat que la meva aportació no suposi un anàlisi de l’obra tal com s’ha enfocat en el debat. No és que no ho vulgui fer sinó que no tinc els coneixements necessaris per a fer-ho. No obstant, he volgut participar i donar la meva opinió com a lectora i compartir amb vosaltres la meva impressió.

    En relació a la qüestió que planteja el professor Ramon Rosselló sobre si l’obra es relaciona amb la idea d’una obra de teatre polític, filosòfic o existencial, considero que aquesta no té una única lectura. La que més m’ha interessat és la que fa palesa l’angoixa existencial de l’ésser humà. En l’obra veiem la lluita entre el desig de llibertat i la por que sota la forma de negació impedeix als personatges a anar més enllà. “NO” és el carceller que habita el nostre interior, és la por que alça les barreres que ens impedeixen ser lliures. I és que l’ésser humà anhela la llibertat tant com la tem. Des d’aquesta perspectiva “No” és un límit interior que construeix les reixes que ens impedeixen ser lliures.

    L’abisme, en canvi, simbolitza la llibertat. L’abisme/llibertat és el desconegut. El fet de no saber què és, on ens mena, quins perills comporta, provoca una esgarrifança al guaitar pel forat que ens impedeix llançar-nos . Per això continuem aferrats a les reixes, a les negacions interiors, a aquest diàleg continu de l’ésser que ens barra l’acció.

    Finalment, voldria fer una referència al final de l’obra. Tot i que es podria interpretar des de la idea d’una successió de límits (la caiguda d’unes reixes/pors ens porten unes altres i així fins a l’infinit). Tanmateix el que m’ha suggerit és el LIMIT per excel•lència, el darrer de tots. Quan diu: “Darrera la cortina es descobreix una gran reixa que corre al llarg de tot l’escenari, empresonant no sols les dues famílies, sinó el mateix NO.” I més endavant: “Selena ho havia dit: més enllà hi ha les reixes infranquejables... Tots tots darrere les reixes”. Aquests “Tots, tots” darrere les reixes infranquejables. Aquestes darreres no tenen la mateixa naturalesa que les primeres, aquestes són infranquejables. Ni el propi No pot escapar-ne, perquè aquestes reixes no poden ser més que la MORT, el límit últim i infranquejable de l’ésser humà.

  • Ester F. Matalí, 18.02.10 | 13:55h


    Hola!
    Primer de tot deixeu-me dir-vos que aquesta tarda unes quantes persones del fòrum de “Llibres per llegir” anem a una xerrada que imparteix el crític literari Òscar Pàmies titulada “Pedrolo, el vertigen de la creació”. És a la biblioteca Joan Fuster, de la plaça Lesseps de Barcelona, a les 19h de la tarda. Si algú s’hi anima, ens trobem allà. http://lletra.uoc.edu/offlletra/esdeveniments

    Pel que fa el col•loqui: a mi em sembla que la por que tenen els personatges de l’obra és una por indeterminada però tan gran que els paralitza. Quan la superen es veuen capaços de “revoltar-se”, i això em sorprèn, amb la aquiescència de No.

    Un altre aspecte que em sorprèn, també, és que si entenem que No són els límits (en general) per què resulta que ell mateix és presoner, al final? Dieu que la mort és el límit infranquejable però no n’estic segura. Els sistemes polítics, morals o de l’ordre que sigui no moren. Qui posa llavors les reixes a No?

    La Maria Jesús apunta que la llibertat total és la mort. Al meu entendre –però això és molt personal—justament la mort equival a la manca total de llibertat, a la no acció. En fi...

    Per acabar, quines coses són les que inspira Selene? Per què la considereu un personatge especial? No és més especial Fede? La que els anima a revoltar-se?

    Tinc més preguntes sobre el compromís social de Pedrolo, però me les guardo per més endavant!

    Salutacions,
    Ester
  • Gemma Esteve, 18.02.10 | 17:29h


    Hola a tothom,

    pensant una mica en el senyala l'Ester, no podria pensar-se que en definitiva No també és presoner del sistema, sigui quin sigui? el què o el qui que vol controlar-ho tot, que nega el coneixement, com hem comentat, perquè el fet de conèixer vol dir poder escollir, i això és una part del que ens fa lliures. Potser es podria pensar també que No té por del que pot significar aquesta llibertat,...

    Parlant del tema de la llibertat, els seus límits, perdoneu l'incís, però em venen al cap les reflexions sobre la condició humana d'Albert Camus, qui va lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l'home de la seva condició humana des del plantejament que ell denominà Filosofia de l'absurd.

    Segons Camus la llibertat (que podria dir-se precisament "llibertat absurda") es concreta en la pura acumulació d'experiència. Sols existeixen dos limitants a la realització plena de la llibertat: la mort prematura i els límits, no necessàriament d'ordre moral, imposats primàriament per la raó del subjecte i per l'única actitud de ser coherent amb la condició de l'"home absurd", la rebel·lió.

    Salutacions,
    Gemma
  • Josep-Lluís Sotorra, 18.02.10 | 19:00h


    Heu vist el núm. 42 de la revista "Benzina", ara als quioscos, que porta un article dedicat a Pedrolo? No en dic res... ni l'aconsello ni el deixo d'aconsellar. Es titula "Manuel de Pedrolo. A vint anys de la seva mort.

    Salutacions,

    Josep-Lluís
  • Ramon Xavier Roselló, 18.02.10 | 23:21h


    Hola a tothom!

    Contestant a l'Ester sobre Selena, jo deia que és un personatge especial perquè representa, dins aquesta idea del coneixement present a l'obra, un tipus de coneixement diferent, potser més lligat a la intuïció (com ja va estar apuntat) que no a la racionalitat o, fins i tot, a una fe o una creença fora de dubtes, una fe en el progrés o en la millora contínua, en la idea d'anar sempre endavant. Crec que Pedrolo la crea conscientment com un contrapunt a la posició, en diria, més típicament "masculina" que representa Feda.
    Dic açò també perquè, tot i la identificació que pot motivar l'actitud representada per Feda, si pensem en termes de futur (no tinc clar que s'haja de fer), la posició de Feda no ha portat més que a un desenllaç tràgic, que no sabem on l'aboca.
    Si hi ha víctimes, al capdavall, pense que ho són sobretot els dos més enfrontats entre si, No i Feda. Un, perquè ja no pot amagar el que només ell sabia, una ignorància que li permetia aparentar una posició de poder. L'altre, perquè sembla que ha arribat als límits infranquejables (aquells que no acceptava que hi existiren) i ja no sé si té res més a fer.
    En aquest sentit, també l'obra em fa pensar en dos pols d'actuació: aquell que lluita fins on calga, amb el convenciment que tot és possible (potser en diria idealisme), però que pot portar-nos enlloc (o a un atzucac) i aquell altre que accepta les condicions, amb totes les limitacions que això pot implicar, i tracta de viure des d'aquesta assumpció (no sé si en podríem dir realisme).
    Crec, com deia Jordi Coca, que l'obra de Pedrolo més que donar respostes, ens està plantejant molts interrogants. I això és el que la fa, per a mi, una obra ben interessant i oberta a visions o interpretacions diferents.

    Bona nit,
    Ramon
  • Ester F. Matalí, 19.02.10 | 07:13h


    gràcies per la resposta, Ramon R. No sé com em vas entendre perquè em vaig fer un embolic amb les a i les e de la Selena i el Feda. Sorry.

    Ahir vam anar a aquesta xerrada que us comentava sobre Pedrolo. A Barcelona s'està fent una trobada de novel·la negra (el Barcelona Negra) i és per això que es feia aquest col·loqui. M'agradaria assenyalar l'èmfasi que es va donar a dos aspectes: l'un que Pedrolo era un creador nat, gairebé compulsiu, i que ho volia provar tot. I l'altre que es va posar sobre la taula si era o no cert que aquest autor ha estat oblidat. Si hem de jutjar el seu èxit pel grau de convocatòria, hem de dir que en té i força. La sala era plena de gom a gom i, el més curiós, era plena d'experts en la vida i obra de Pedrolo! De teatre, com ja intuïem, se'n va parlar ben poc.

    La reflexió que em ve al cap, després d'aquests dies xerrant entre nosaltres i de la conferència d'ahir, és que era un escriptor que entenia el fet d'escriure lligat al compromís social. No puc opinar si mai es va deixar anar... si algun dia va crear per crear. Allò de l'art per l'art.

    Cordialment,

    Ester
  • Ester F. Matalí, 19.02.10 | 08:58h


    Ai, Josep-Lluís, he oblidat dir-te que no he llegit l'article que comentes. Miraré de trobar la revista però em temo que no tindré aquesta sort. Com a mínim a les llibreries que avui tinc al meu abast. : (
  • Ester F. Matalí, 19.02.10 | 12:44h


    Jo, un altre cop.

    Us deixo aquí a sota l'adreça d'un article que va escriure fa temps el Ramón Rosselló, que ens pot donar una visió global de l'obra teatral de Pedrolo. Es titula "Cap a una cronologia dels models teatrals de Pedrolo". Són dues parts. Quan arribeu al final de la plana s'ha de donar a la fletja per seguir llegint.

    A mi m'ha agradat molt.

    http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/sibid/00361735533714995332268/209152_0016.pdf

    Josep-Lluís, ja tinc la revista però encara no m'he pogut llegir l'article.

    Salutacions,

    Ester
  • Ester F. Matalí, 19.02.10 | 13:34h


    fe d'errates: on diu donar a la fletja, feu veure que no ho heu vist. Prèmer la fletxa. Sorry. Estic molt embromada (si val d'excusa)
  • Ramon Xavier Roselló, 19.02.10 | 18:47h


    Hola a tothom!

    En primer lloc, gràcies a l'Ester per tota la informació que ens vas donant. I també a Josep-Lluís, curiosament he pogut trobar la revista a València. El meu article és bastant antic, però potser us donarà una idea general de tota l'escriptura teatral de Pedrolo, tant la de l'època de més èxit, en la qual tenim Homes i No, com de la producció anterior i posterior.

    Em va quedar al cap la qüestió que es plantejava sobre la mort. No vaig saber què dir en aquell moment, però m'ha estat pegant voltes al cap. Crec que en aquesta obra no es tracta directament aquesta qüestió, però sí que és un tema que Pedrolo treballa en altres obres. El tema, segurament, li ve del tractament que l'existencialisme en fa ("l´ésser per a la mort").
    El que se m'ha acudit és que, malgrat tot, sempre hi ha aquesta reixa infranquejable de la mort, és el nostre destí, i també l'única certesa. Aquest és, ben cert, un límit insuperable, sobre el qual només hi ha la possibilitat d'acceptació. No tinc gens clar que aquesta siga una qüestió tractada directament en l'obra, però sí en altres com La nostra mort de cada dia o Tècnica de cambra. En tot cas, si parlem de límits o de reixes, potser un referent ben clar d'aquestes reixes infranquejables en pot ser la mort.

    Bé, no sé si us animareu, però us propose, després de tot el que ja hem estat comentant, que cadascú ens expose breument quin seria el " tema" principal que aquesta obra li planteja. No es tractaria, i disculpeu aquest to de professoret, de fixar EL TEMA de l'obra, sinó, d'una manera personal, explicar de què ens ha parlat sobretot l'obra, o en què ens ha fet pensar, o quin aspecte o dimensió destacaríem de tot allò tractat.
    S'admeten també revoltes contra la proposta i fer el que us vinga de gust.

    I bon cap de setmana,
    Ramon R.
  • maria jesus lleonart fíguls, 20.02.10 | 09:44h


    No convé que diguem el nom
    del qui ens pensa enllà de la nostra por.
    Si topem a les palpentes
    amb aquest estrany cec,
    on sinó en el buit i en el no-res
    fonamentarem la nostra vida?
    Provarem d'alçar en la sorra
    el palau perillós dels nostres somnis
    i aprendrem aquesta lliçó humil
    al llarg de tot el temps del cansament,
    car sols així som lliures de combatre
    per l'última victòria damunt l'esglai.
    Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
    si no són lliures.
    Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
    si no som lliures.
    I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

    Després de la pregunta de Ramon m'han vingut al cap els primers versos del poema i per això els exposo.
    L'obra m'ha suggerit per un costat la impotència i la por davant dels límits del coneixement i de la llibertat humana i que ens cal alguna cosa més que la raó per superar el buit existencial. Per l'altra la lluita i l'esforç constant per superar els límits interiors i exteriors , representats per el poder que com el propi No va canviant com diu Selena , però sempre du el mateix diari a la mà, la mateixa repressió i darrere seu encara hi ha més reixes i més homes negres , Tot emmarcat dins la gran recerca del sentit té la vida i de la mort.
    Bon dissabte assolellat .
    Maria Jesús
  • Ester F. Matalí, 21.02.10 | 08:23h


    Bon dia de diumenge: el tema, ens demanen. He estat pensant-hi i jo crec que ho resumiria dient que és una hobra de teatre sobre la insignificància de la voluntat de l'individu. Sobre com, segons Pedrolo, d'allò del lliure albir (libre albedrio, que diuen els nostres veïns) res de res. ç

    És difícil revoltar-se davant una figura com Pedrolo però si haguéssim de "retreure-li" quelcom, seria la dosi de moralina que respira bona part de la seva obra, no? I allò que ja vaig insinuar més amunt sobre crear sempre sota el pes del compromís social.

    Bon cap de cap de setmana!

    Ester
  • Dolors Vergara Ymbernón, 22.02.10 | 08:03h


    Bon dia,
    em sap greu, però encara no he pogut mirar-me l'article de la revista Benzina, ni l'enllaç que va penjar l'Ester, però això no treu que m'atreveixi a intentar una interpretació temàtica de l'obra.

    Per a mi el tema podria ser quelcom com l’enfrontament de la llibertat, davant de la seva temporalitat. És a dir, podem gaudir de la llibertat i exercir-la amb responsabilitat, però la limitació no és només una imposició d’un mateix o d’agents externs, sinó del temps. De fet per a mi és una imatge al•legòrica dels principis de l’existencialisme clàssic.

    Apa, bon dilluns.

    Dolors
  • Gemma Esteve, 22.02.10 | 10:15h


    Hola a tothom,

    Potser ja estem influenciats pel que hem anat dient, i sembla que em repeteixo una mica en algunes afirmacions ja realitzades, però si penso en la temàtica que suggereix la lectura de l’obra de Pedrolo he d’anar en part al ja avançat.

    Considero que l'obra que comentem, ens parla de la necessitat que l'esperit de superació estigui present en l'ésser humà per arribar a ser qui vol ser, s'ha de lluitar per aconseguir la fi que es persegueix, superar les barreres que ens rodegen, més o menys visibles, franquejar-les i deixar de banda la por que pot despertar l'inconegut i, obrir-se al món exterior que ens rodeja, no renunciar a la llibertat, fer la nostra pròpia rebel·lió, per petita que sigui i, arribar a ser nosaltres mateixos, i el que això comporta en el creixement personal.

    En seguim parlant. Salutacions,
    Gemma
  • maria jesus lleonart fíguls, 22.02.10 | 11:12h


    Hola,
    la sensació que m'ha deixat l'obra després d'haver-la llegit i rellegit és la de falta d'amor i de tendresa. He vsit esperança i deseperació, conformisme i rbel-lió, ironia i ràbia però els únics elements de tendresa es veuen en les acotacions de colpirs suaument els cap de Selena.
    Tota l'atmosfera de l'obra em sembla el d'un malson. Potser és això la vida és un somni i realment estem adormits.
    Per altra banda, crec que molt de l'obra de Pedrolo es troba en els meravellosos versos d'Espriu anteriorment citats .
    Una abraçada per totes i tots.
    Maria Jesús
  • Ramon Xavier Roselló, 22.02.10 | 11:24h


    Hola, bon dia i bona setmana!

    M'ha agradat molt el poema de l'Espriu i crec que és molt adient al que estem parlant. La veritat és que el context pesava en tots els autors i trobem idees semblants, tot i que també estratègies ficcionals i discursives diferents.

    Sobre el que us proposava fer, a més del que ja hem dit, jo destacaria aquestes paraules de Fabi: "Hem de renunciar a tota acció, doncs?". Aquestes paraules, en forma d'interrogació, representen per a mi allò sobre el que em fa pensar l'obra: què fer?, com actuar? i, també em sembla molt important, la idea de l'acceptació del resultat de la nostra acció (siga quin siga aquest resultat).

    Si us animeu, us propose d'extraure frases o intervencions del text que siguen les més significatives o impactants per a vosaltres.

    Sobre el que comenta l'Ester, potser més que la moralina (de debò la moralina és bastant present a la literatura del període), jo destacaria la gran quantitat de textos escrits per Pedrolo i de caràcter molt diferent. Quan un autor escriu tant potser la quantitat tapa la qualitat o la singularitat de les obres, també fa difícil el treball de l'investigador i, per tant, no és bo per a la seua difusió. També, potser, algunes posicions ideològiques de Pedrolo no van contribuir massa al seu reconeixement per part del sistema.
    Segurament, seria útil establir "el cànon" pedrolià, és a dir, destriar les grans obres de Pedrolo i deixar de costat moltes altres obres. Pedrolo, això també, va tractar d'omplir buits en el món literari català i es va endinsar en gèneres o subgèneres que en diríem "de consum".
    En aquest sentit, us plantejaria, si jugàssem al cànon pedrolià, què penseu d'Homes i No, és una obra a conservar, a destacar, o millor la deixem en el racó de l'oblit? Us la imagineu representada avui dia? Penseu que funcionaria com a espectacle?

    Una abraçada,
    Ramon R.
  • Josep-Lluís Sotorra, 22.02.10 | 17:14h


    Jugaré des de la meva posició de predolià incondicional.

    “Homes i No, és una obra a conservar, a destacar, o millor la deixem en el racó de l'oblit?”
    Crec que no es pot deixar en el racó de l’oblit. Jo la trobo actual, perquè la llibertat, les llibertats de què parla o de les quals podem imaginar-nos que parla, n’hi pot haver tantes com lectors/espectadors siguin capaços d’endinsar-s’hi. Cadascú té les seves llibertats, el seu ideal. La societat avui en dia no és lliure com ens volen fer creure. Som lliures mentre no sortim del cànon (de les reixes) establertes per la societat. Hi ha justícia social, avui? Hi ha autèntica llibertat d’expressió? Hi ha llibertat política? Hi ha llibertat nacional que tant reclamava l’autor als seus articles? Només cal veure què li pot passar a un jutge que vol posar una mica de justícia (tard, molt tard) als que encara provenen del franquisme... però és que només fa 34 anys, diuen, que es va acabar.

    “Us la imagineu representada avui dia? Penseu que funcionaria com a espectacle?”
    Difícil que funcionés bé. Sobretot perquè el Sistema ha modificat el codi d’interpretació dels missatges que hem de rebre. La població té dret a la distracció, a l’esbarjo, a l’oci, a no poder-nos jubilar fins als 67 anys...; també la població té dret a la TDT, a veure el futbol de pagament, a veure’l de divendres a dilluns, i de dimarts a dijous “sant tornem-hi”; però també té dret a treballar, a cobrar sous de tres xifres, a beure per no veure i etc. etc. I sobretot a explicar-ho tot a Internet (bé com ara jo faig). És clar, si no fos per això i més coses seria tot un èxit. D'aquí a uns anys segur que ho serà i hi serà tant de temps, a la cartellera, com, almenys, el "Hoy no me puedo levantar".

    Salutacions,

    Josep-Lluís
  • Ester F. Matalí, 22.02.10 | 17:18h


    Hola!
    Ara no tinc el llibre a l'abast així que deixo per més tard la "meva" frase significativa. El que volia dir és sobre si l'obra hauria d'estar dins del cànon Pedrolià i si ara seria actual o no. Jo penso que sí que hauria de ser-hi, si més no com a representativa del teatre de Pedrolo que, pel que hem anat llegint, és la seva faceta més desconeguda.

    Quant a si ara tindria públic crec que sí però, com va apuntar la Maria Jesús, crec, es podria modificar una mica l'ambientació. No sé... en comptes d'habitacions enreixades podrien ser simplement despatxos o cubículs amb un PC. I posats a imaginar, No podria ser només una veu en off.

    Mentre escrivia això em ve al cap la pel·lícula "l'àngel exterminador" de Luís Buñuel. No sé si ideològicament pot tenir algun contacte amb Pedrolo però la sensació aquella de no poder sortir d'un lloc --encara que a la pel·li al principi no en són conscients--em recorda molt a la que descriu l'obra.

    Bé, després busco la frase!

    salutacions
  • Ester F. Matalí, 22.02.10 | 17:33h


    He escrit el missatge sense haver vist el del Josep-Lluís. És divertit això de no estar d'acord... No veieu Homes i No una mica com El metode Gronholm? Salvant tooootes les distàncies, és clar. No sé, a mi em dóna la impressió que aquest spleen dels personatges ens agradaria al públic actual. M'estimo més tancar els ulls a l'evidència i no creure que "Hoy no me puedo levantar" sigui res més que un mer entretenimento que no està malament sempre que hi hagi altres alternatives.

    Petons
  • Josep-Lluís Sotorra, 22.02.10 | 17:52h


    Que avorrit que seria aquest si tothom digués el mateix. De fet, pel que fa a l’“Avui no em puc llevar” només l’he posat com a referència temporal d’estada a la cartellera, no n’he dit res més... però ja m’has vist per on anava...

    Una abraçada,

    Josep-Lluís
  • Gemma Esteve, 22.02.10 | 20:06h


    Hola a tothom,

    Tan sols un petit comentari en el sentit que penso que "Homes i No" sí és una obra a conservar, i diria a destacar, dins de la producció teatral de Pedrolo, podem dir que una petita proba d'això és que n’estem parlant des d’aquest col·loqui, no?. El tema, o temes que tracta, planteja i ens pot suggerir estan ben al dia, diria que fins i tot son atemporals, tenen vigència, avui i demà, i per tant dóna per seguir parlant-ne.

    El Dr. Ramon Roselló ens pregunta també si pensem que funcionaria com a espectacle. En aquest sentit, penso que amb una posada en escena com cal, potser fins una certa reinterpretació, pot funcionar i resultar de gran interès pel public.

    Ara se m’ocorre que no fa pas tant, l’any 2006, la companyia "La Quadra Màgica" va presentar l'obra al teatre La Flor de Maig al Poble Nou. També més tard al 2007 va representar l’espectacle ‘Cabaret pedrolo’ (inspirat en el text ‘Homes i No’), amb el suport de La Fura del Baus.

    En seguim parlant. Salutacions,
    Gemma
  • Ester F. Matalí, 22.02.10 | 21:27h


    Hola,

    Acabo de recordar que quan buscava informació pel col·loqui vaig veure que justament l'any passat es va representar "Homes i No" a la seu de la SGAE de Barcelona que celebraven amb l'Espai Brossa un cicle titulat "Pedrolo, un dramaturg sense veu. La llàstima, vaig pensar, és que no ho facin aquest any per poder posar la cierereta a l'activitat. Fins i tot vaig trobar un vídeo d'un fragment que els de Cabaret Pedrolo feien de l'obra. Me n'havia oblidat totalment perquè no em va agradar el que vaig veure i encara no entenc quina relació té amb l'obra que ens ocupa... disculpeu!
    http://www.youtube.com/watch?v=ZdRuYka7J_Y


  • Judith Fernandez Olmos, 22.02.10 | 21:58h


    Hola,

    Amb el risc de repetir-me, per mi el tema és la lluita i la recerca, unes constants en les nostres vides. La lluita per superar les pors, les angoixes personals i les imposicions que ens ofeguen i la recerca del què creiem que ens farà més lliures, acostar-nos al màxim al nostre ideal de llibertat, tot i que sabem que se’ns imposen unes normes i potser els nostres objectius no seran del tot assolibles.

    Penso que si considerem l’obra vigent, seria un error arraconar-la i evidentment, es podria representar, potser com ja s’ha comentat, amb un canvi d’escenografia...(Ester, m’ha agradat allò de la veu en off), ara bé, no m’atreveixo a especular amb l’èxit que podria tindre. El meu punt de vista, és que hi ha un sector de població (no se si és majoria o no) que busca distracció fàcil i no haver de pensar massa. Un tipus d’oci que no deixa de ser una reixa més, una cortina per tapar el què hi ha més enllà.

    Bona nit,
  • Judith Fernandez Olmos, 22.02.10 | 22:33h


    Respecte a les frases significatives, quan Feda diu “Els seus pares et temien, els meus discutien amb tu; jo ja et menyspreo.” , creieu que avui dia podríem afegir: i als meus fills els deixaràs indiferents, en el sentit que actualment hi ha qui diu que vivim en una apatia generalitzada i que poca gent es mou per intentar canviar les coses? Penseu que llavors podríem tornar a dir, com Fabi, “fa molt de temps que no hem intentat res”. ?

    Bona nit,

    Judith
  • Ester F. Matalí, 23.02.10 | 08:36h


    Bon dia,
    Aquesta frase és la que jo destacaria, Judith, la que cites en el teu darrer missatge: "fa molt de temps que no hem intentat res". És gairebé un microconte --ara que estan tan de moda un altre cop--que implica moltes coses: que no fan res, que algun dia van fer quelcom i que segurament no ho faran. Jo crec que retrata la societat que coneixem, passota o conformista. Ens hem deixat marcar molts gols i no hem aixecat un dit per modificar el camí que ha anat prenent tot plegat. Des de la fam a l'Àfrica fins els corruptes del Liceu. Res de res. I el més bo de tot és que en som conscients!

    Bé, deixo la filosofia d'anar per casa i em poso a mirar el sol que entra per la finestra, per fi!
  • Ester F. Matalí, 23.02.10 | 10:05h


    qui diu Liceu, diu Palau.

    : - /
  • Ramon Xavier Roselló, 23.02.10 | 11:11h


    Hola!

    Jo, la veritat, sí que m'imagine una posada en escena d'Homes i No. I potser el TNC hauria de fer aquest tipus de muntatges, tot revisant la literatura dramàtica més significativa del teatre català del segle XX. Caldria, això també, uns actorassos i una bona direcció capaç de transmetre tota l'atmosfera i els estats emocionals dels personatges. A més, caldria una escenografia poderosa que traslladés l'espacialitat, tan important a l'obra.
    És una pena que s'haja deixat tant de costat el teatre del període de la dictadura, excepte obres molt puntuals. Hi ha textos molt interessants que pagaria la pena recuperar per als escenaris, especialment els dels teatres públics. Aquesta hauria de ser una de les seues obligacions com a servei públic.

    Ara que ja estem en la recta final del fòrum, ens podríem preguntar cadascú qui o què és No (en la nostra vida o en el nostre món).
    Comence jo:
    No és la por a perdre el que tenim, la qual sovint ens paralitza i a sostenir coses com que "em quede com estic".

    Cordialment,
    Ramon R.



  • Dolors Vergara Ymbernón, 23.02.10 | 13:38h


    Bon dia.

    Estic absolutament d'acord en que seria bo fer una bona adaptació d'aquesta obra, tot i que no tinc clara la recepció per part del públic més jove. Sense conèixer aquell període i l'obra de Pedrolo no sé si s'entendria bé. Però penso que és necessari fer un teatre que faci pensar una mica, encara que no sigui el més comercial.

    Per a mi No són totes aquelles persones que van crèixer en una dictadura opressiva que feia molta por i contra la qual no es podia lluitar perquè això generava problemes per a ells mateixos i la seva família. És a dir aquells qui fan les coses d'una determinada manera i es neguen a canviar res argumentant: 'sempre s'ha fet així'.

    Salutacions

    Dolors

  • maria jesus lleonart fíguls, 23.02.10 | 15:32h


    Perdoneu ,
    vaig amb retard.
    Us deixo les frases , per mi, més significatives.


    Fabi:Sempre hi ha coses per entendre .Per això som aquí. Ni que sigui per intentar-ho només. Dis`podem d’anys per desxifrar l’enigma, el desxifrarem
    La veritat? No n’heu tingut sempre una o altra? No he estat jo sempre la vostra veritat?
    Selena: Les parules són una calu misteriosa.
    No
    No que no obren mai res. és tan misteriosa que no sabeu mai a quin pany ficar-la per quina porta serviría.
    Eliana: Però hi ha també l’instint que ens força a escollir la més adequada
    Fabi: Tot això és un joc de mots.
    No: Hom s’hi embolica perquè allò que teniu no és una clau, sinó tot un manyoc de Claus barrejades […] I provant passa la vida, amb la mort
    No: És que potser us agrada la presó i no desitgeu ja sortir-ne?
    Selena: vivim en un món canviant.
    Bret: Som nosaltres que canviem , ens han nascut nous ulls.
    Selena: L’abisme.
    Eliana: Tot just comencem.
    Elian: No, estem sols.
    Feda. Mai no hem estat derrocars perquè només hi ha la desfeta per aquell que renuncia i qui de nosaltres ha renunciat alguna vegad.
    No: Selena és l´’única de vosaltres que hi veu clar
    Bert: Per què guardes l’abisme si no hi creus.
    No.: Si obres la cortina no tindràs on agafar-te tot s’haurà acabat definitivament,
    Feda. La mort vols dir?.
    Bret [ a Eliana9 En el fons els envejo no hi ha res més apassionant que aquesta recerca
    Feda.: Hem d’anar al final de la nostra condició i si el món ens cau a sobre que no sigui per covardia o timidesa
    Selena:Però no hi pots arribar. També això deu tenir un sentit
    Bert: Un límit és una barrera on hom arriba i que tanca el pas
    Fabi:és alguna cosa que arriba a ser, una realització.
    Eliana. Una cosa definitiva.
    Bert . Tot és el mateix
    Maria Jesús
  • maria jesus lleonart fíguls, 23.02.10 | 16:09h


    Hola de nou,
    Tot i que a primera vista sembla una obra molt entroncada dins una época i una estètica,
    sí que crec amb una posada en escena, com vaig dir molt adaptada, lluny de l'estètica de l'època malles negres escenari gairebé despullat. Com ja vaig dir les reixes poden ser el mur de Cisjordània el de Melilla o el de Berlín. Tal vegada amb la projecció d'un vídeo on surtissin tots i potser també o amb una atmosfera onírica. Potser el personatge No podria anar canviant de cara segons el que simbolitza com veureu més avall.
    Per mi, No és la veu del seu amo externa com les actituts i ments tancades, que no accepten les possibilitats d'anar endavant tant en la recerca del coneixement , del pensamnet , de l'acció, de la justícia de l'amor de la solidaritat de la investigació . La institució de l'església amb el Papa davant ( no parlo de les persones) Les polítiques conservadores. Les lleis contra l'abort, la investigació amb cel.lules mare, les lleis d'estrangeria, la prepotència científica , la pena de mort etc. Tot allò que ens fa ser No-Homes. Tot el que ens fa ser menys lliures, més temerosos i més covards. Tot allò de la condició humana que ens esclavitza. La por a seguir allò que ens dicta el cor , la intuició etc
    Fins ara,
    Maria Jesús
  • maria jesus lleonart fíguls, 23.02.10 | 16:26h


    Perdoneu de nou,
    M'he descuidat de dir que estic completament d'acord amb el Ramón. Una de les obligacions que hauria de tenir el Teatre Nacional seria el de revisar i adaptar tot el teatre català. Crec que totes les obres es poden adaptar per la millor comprensió i actualització dels temes sempre i quan siguin fidels a l'esperit de les obres i no sigui una pura moda.
    Ben cordialment,
    Maria Jesús
  • Ester F. Matalí, 24.02.10 | 07:32h


    Entenc que el Ramón ens pregunta quin és el nostre No particular. Si no és així, ja em disculpareu. Personalment també crec que els límits més infranquejables són els que ens posem nosaltres mateixos. Al menys en aquesta societat que ens ha tocat viure en què som una mica més lliures que a una societat dictatorial. Així, el meu pitjor límit sóc jo mateixa, si voleu, influenciada per l'educació, la moral, la societat...

    Ho veieu? Sempre que parlem de literatura acabem parlant de nosaltres mateixos.

    bon dia!
  • Ester F. Matalí, 24.02.10 | 07:52h


    Hola de nou,

    Jo crec que podem aprofitar aquests darrers dies de col·loqui per plantejar-li al Ramon algun dubte sobre Pedrolo i la seva obra. Al menys jo tinc algunes qüestions que em ballen pel cap i que plantejo ara aquí. i que va per tots (responeu si us ve de gust!)

    - En la vostra opinió, per què Pedrolo ha estat un autor oblidat? O és que, simplement, això és una afirmació inexacta?

    - Alguns li retreuen que introduís la literatura de gènere, com la novel·la negra, utilitzant llenguatge fabrià. A la conferència ens van dir que encara ara ningú no ha aconseguit trobar un registre adequat --i que agradi a les editorials--per determinats personatges, com ho diria... per marginats socials, per entendre'ns. Hi esteu d'acord? Penso en Ferran Torrent, Monzó...

    - I ja acabo: Ramón, amb qui compararies Pedrolo? Com a mínim per la qualitat de l'obra, ja que per la quantitat seria gairebé impossible (Això és una petició de recomanació encoberta)

    Petons!
  • Ramon Xavier Roselló, 24.02.10 | 10:44h


    Hola!
    Moltes preguntes i difícils fa l'Ester. A la primera ja vaig tractar de contestar, crec. En tot cas, això d'oblidat en el món de l'art, cal relativitzar-ho. Les modes van i vénen i els oblidats són recuperats i a l'inrevés. De vegades, caldria distingir entre la història de la literatura (amb la perspectiva i els estudis necessaris) i la crítica del moment actual. En el seu cas, no podem perdre de vista el context i els diversos fronts que va cobrir amb la seua escriptura. Si fem història de la literatura, i no només des d'un punt de vista de destacar obres emblemàtiques, en el context de la dictadura Pedrolo esdevé un escriptor important. En aquest sentit, el sistema educatiu és un bon espai on situar i conèixer els autors. Però, potser, la seua literatura més interessant no resulta de tan fàcil accés i la de fàcil accés siga vista com a literatura de gènere o de consum.
    Personalment, mai no he volgut reivindicar especialment aquest autor o un altre. Tot i que sí que he vist que això, des de determinats llocs o plataformes, es fa. Cadascú sabrà amb quins interessos o des de quina posició. De vegades es tracta de tapar (o criticar) els que ens precediren, com negant els orígens o els pioners.
    Tampoc no podem perdre de vista que som una literatura petita, on no sempre hi ha suficients veus o discursos diferents. És fàcil caure en un cert uniformisme o oficialisme literari, on alguns esdevenen referents i altres són arraconats.
    Bé, són idees que em sorgeixen arran de les paraules de l'Ester.
    A mi m'agrada molt mirar amb ulls "innocents" la literatura de la dictadura, com descobrint maneres diferents de dir i de parlar-nos, i veure què i com van escriure aquells homes i dones en un temps tan difícil. Dir Espriu no és dir res nou, però és un autor imprescindible. També ha estat un autor que ha tingut moments de més reconeixement i de menys.

    En teatre, que és el camp que jo més conec, tenim obres molt interessants de Benet i Jornet, de Rodolf Sirera, de Jordi Teixidor i d'altres autors de l'anomenada generació del Sagarra. Hi ha una obra de Jaume Melendres que sempre m'ha atret molt, Defensa índia de rei (editada per 62). L'ús de la matèria de Pedrolo (també editada per 62) és una altra de les obres interessants. Són obres bastant estranyes o peculiars, cal dir-ho.

    I sobre el tema dels registres, perdoneu la broma, és cosa d'especialistes. Els registres també van i vénen, com el castellà, no, aquest cada vegada ve més. Potser hauríem d'escriure en bilingüe, oi?

    Una abraçada (sobretot a l'Ester),
    Ramon R.
  • Ester F. Matalí, 24.02.10 | 17:59h


    Mil gràcies per les respostes, Ramon! M'apunto totes les teves recomanacions. Alguns autors ja els coneixia i un d'ells, el Rodolf Sirera, em va encantar. En concret vaig anar a veure "El verí del teatre".

    Salutacions

    Ester
  • Judith Fernandez Olmos, 24.02.10 | 18:30h


    Bona tarda,

    Disculpeu el retard. Sobre qui és No, crec que és una mica el que ja heu anat dient entre tots. Estic molt d’acord amb la Maria Jesús “Tot allò de la condició humana que ens esclavitza”, ara bé, existeixen coses que jo no puc canviar o millorar i penso que al capdavall, No està dins meu. Amb algunes coses de les que m’envolten si que hi puc prendre acció, i amb el meu esforç i coneixement, puc alliberar-me una miqueta de les reixes més properes. No és aquella veu en off, que havíem comentat, que va dient de les seves dins del cap, influït evidentment per l’educació, per les convencions socials, per allò que pensaran de mi, etc. Aquesta és la meva visió personal de l'obra.

    Salutacions,

    Judith
  • maria jesus lleonart fíguls, 24.02.10 | 20:23h


    Hola,
    en relació al teatre de l'època voldria destacar l'èxit de Berenàvua a les fosques de Benet i jornet, El retaule del flautista de Jordi Teixidor i Travessa Deserts de Carles Reig, autor i obra poc coneguda, però molt interessant tant per la bogeria de les escenes de total actualitat com la violència de gèner com per la creació d'un llenguatge i un vocabulari en un català super-ric sense cap mena de bilingüisme.Lllegint més endavant l'Ulisses de Joyce penso que s'hi nota la influència i que potser no va ser compresa en l'època, Reig si que es desmarca totalment de l'estètica formal i temàtica de l'època. He sentit a parlar molt bé de defensa Índia de Reis de Melendres. I plany en la mort d'Enric Ribera, El verí del teatre, Indian Summer etc.
    Salut.
    Maria Jesús
  • Ramon Xavier Roselló, 25.02.10 | 15:39h


    Hola!

    Respecte al que comenta la Maria Jesús sobre obres interessants, estic molt d'acord amb les seues propostes. Sobre Sirera, un autor valencià del qual m'he ocupat en diversos treballs, justament ara estic acabant un article sobre Plany en la mort d'Enric Ribera. Es tracta d'una obra de 1972, molt innovadora, moltíssim, que és, sens dubte, un dels textos més interessants i experimentals del període final de la dictadura.
    En el mateix volum on hi ha publicada Homes i No, el de la MOLC, també teniu Desig, de Benet i Jornet. Aquest text pertany a un període molt diferent, al de la renovació del text dramàtic dels anys noranta. És un text, també, molt recomanable i un dels més destacats per tota la crítica del període actual.
    Dins la col·lecció Educació 62, fa ben poc, s'han publicat El verí del teatre i L'assassinat del doctor Moraleda, de Sirera, amb un estudi introductoti a càrrec meu. Si no coneixeu aquestes obres, són molt recomanables. Veureu dos models molt diferents d'escriptura teatral treballats per un mateix autor i amb preocupacions o reflexions, així mateix, importants. I alhora són dos textos amb intriga i suspens.

    Bé, no sé, igual podríem usar aquestes darreres hores del fòrum per fer-nos recomanacions sobre Pedrolo o sobre teatre en general. Obres i, si us plau, una mínima justificació de per què les recomanem.

    Una abraçada,
    Ramon R.
  • Ester F. Matalí, 25.02.10 | 22:36h


    Ai, Ramon, que ens hem quedat sols! Bromes a banda, avui s'enceta el semestre a la UOC i tothom va de corcoll amb els plans docents, les aules, les presentacions i els temes burocràtics. Però jo m'apunto a la teva crida i miro de recomanar al menys tres obres que a mi, personalment, m'han colpit. No seré gens original, però.

    Una ja la vaig citar l'altre dia: "El verí del teatre". Em va agradar pel joc que Sirera planteja a l'espectador. Des del títol fins el final és una dualitat constant que em va entusiasmar perquè ens fa parar una mica bojos.. L'amo/servent, el teatre dins del teatre, el verí --real--i el verí en sentit figurat, el final ambigu... I, com no, la crítica al sistema de classes.

    La segona recomanació és un clàssic amb majúscules: "El rei Lear". Vaig poder veure'l representat al TNC amb l'Alfredo Alcón al paper protagonista. Uf, és difícil explicar el que se sent davant de l'energia i passió que desprenien aquells actors.

    Per acabar recomanaria dues obres més modestes: "La mort d'un anarquista", perquè fa riure molt. El millor és que es tracta d'un riure que fa pensar. Allò de riure per no plorar... I finalment una que recordo especialment perquè no sabíem el que anàvem a veure i al final vam sortir mooolt tocats: "Hi ha tigres al congo?" Era un teatre petit (que tenen un no sé què) i un tema, la sida, que en aquella època causava estralls.

    Bé, res més. Només volia agrair al Ramon la seva empenta i implicació ja que ha fet possible un debat molt enriquidor. També voldria agrair el temps que ha dedicat al col·loqui tothom qui s'ha engrescat a participar. Gràcies al quòrum jo he gaudit i après molt. I m'he quedat amb ganes de més...

    salutacions cordials i fins aviat!

    Ester
  • Dolors Vergara Ymbernón, 25.02.10 | 23:16h


    Bona nit.

    Faig una darrera participació en primer lloc per agrair al professor Rosselló l'interès que ha manifestat en tot moment per tirar endavant aquest debat i fer-lo interessant i engrescador.

    I ara si, de les darreres obres teatrals que he vist, m'ha agradat molt "Rock 'n Roll", perquè tot i parlar d'un tema que ja ens queda una mica lluny, com és l'Europa de l'est abans de la caiguda del mur, té una posada en escena que la fa atractiva al mateix temps que interessant, aconseguint fer pensar a gent molt jove que no va viure aquella època. És allò que dèiem, es poden representar aquests textos, que sabem que són molt bons, però cal "vestir-los" adequadament als temps que corren perquè arribin a la gent.

    Doncs ja està. Moltes gràcies i fins la propera.

    Dolors
  • Ramon Xavier Roselló, 26.02.10 | 13:43h


    Hola i adéu a tots i totes:

    En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies per haver compartit aquesta petita aventura de comentar i compartir idees i reflexions sobre una obra com Homes i No. L'any 1996 vaig llegir la meua tesi doctoral i feia ja un grapat d'anys que no tornava amb tanta intensitat i entusiasme a una obra de Pedrolo. L'he redescoberta amb vertadera passió.

    Personalment, estic molt content de com han anat les coses. M'he trobat amb persones que havien llegit l'obra amb gran interés i que feien aportacions molt profundes i personals. Des de la docència universitària presencial, la veritat és que no resulta gens fàcil arribar a aquest nivell de resposta. Cada vegada és més difícil aprofundir-hi i he vist que amb el perfil dels estudiants de la UOC sí que hi ha aquesta possibilitat. Per tot plegat, us agraïsc molt les vostres aportacions i recomanacions. Com no, agraïments a l'Ester, que a vegades m'ha forçat a pensar en coses que no tenia del tot clares.

    Finalment, aprofite per animar-vos a seguir descobrint i rellegint Pedrolo i a seguir participant en activitats virtuals obertes a tothom com aquesta. Crec que és una molt bona manera de llegir en col·lectivitat i d'enriquir les nostres lectures amb aportacions dels altres.

    Una abraçada i fins una altra,
    Ramon R.
  • Josep-Lluís Sotorra, 26.02.10 | 21:26h


    Hola a tothom,

    Encara que potser ja és molt tard, vull agrair la col•laboració del professor Rosselló per aquest interessant debat, ja que ens han fet descobrir noves maneres d’interpretar l’obra, que segur que aplicarem a d’altres lectures.
    Jo hi he estat, al debat, poc actiu, i molt menys del que m’hauria agradat, però l’he seguit fins al final i amb ganes de participar (o de seguir, almenys) en un altre, per això també vull agrair als companys les seves aportacions ja que almenys m’han permès de poder-los llegir.

    A reveure,

    Josep-Lluís Sotorra
  • Judith Fernandez Olmos, 26.02.10 | 22:39h


    Bona nit,

    Gràcies per obrir de nou el debat. Ahir ja vaig arribar tard per agrair al professor Ramon Rosselló la seva implicació en el debat així, com a les persones que l’han organitzat. Ha estat un plaer estrenar-me en un debat d’aquest tipus amb vosaltres.

    Salutacions,

    Judith
  • maria jesus lleonart fíguls, 26.02.10 | 23:57h


    De nou se m'ha esborrat el missatge , més ben dit s'ha fos.
    Volia agrair a Ramon Rosselló el seu mestratge gràcies al qual hem pogut anar dient la nostra i enriquir-nos. Per això, gràcies també a tothom i especialment a l'Ester que ho ha fet possible.
    Txèhov, per mi, és l'autor de teatre amb Shakespeare per excel-lència.
    Recomano la versió de casa de nines d'Ibsen que en fa la companyia argentina dirigida per Daniel Veronesse: El desarrollo de la civilización venidera, que l'any passat va oferir la versió de la gavina i de les tres germanes impactants, basada en la dramatúrgia i en una interpretació excel.lent , lluny de les grans escenografies.
    La fan al Lliure de Barcelona.
    De Pedrolo em segueix impressionant el mecanoscrit, i els contes, però també altres novel-les.
    Fins aviat.
    Una abraçada
    Maria Jesús
  • maria jesus lleonart fíguls, 26.02.10 | 23:57h


    De nou se m'ha esborrat el missatge , més ben dit s'ha fos.
    Volia agrair a Ramon Rosselló el seu mestratge gràcies al qual hem pogut anar dient la nostra i enriquir-nos. Per això, gràcies també a tothom i especialment a l'Ester que ho ha fet possible.
    Txèhov, per mi, és l'autor de teatre amb Shakespeare per excel-lència.
    Recomano la versió de casa de nines d'Ibsen que en fa la companyia argentina dirigida per Daniel Veronesse: El desarrollo de la civilización venidera, que l'any passat va oferir la versió de la gavina i de les tres germanes impactants, basada en la dramatúrgia i en una interpretació excel.lent , lluny de les grans escenografies.
    La fan al Lliure de Barcelona.
    De Pedrolo em segueix impressionant el mecanoscrit, i els contes, però també altres novel-les.
    Fins aviat.
    Una abraçada
    Maria Jesús