Ets a:

Col·loqui amb Francesc Parcerisas

Col·loqui virtual sobre "L'edat d'or".

25.05.09    Col·loqui tancat

Preguntes i respostes

  • lletrA (redacció), 15.04.09 | 23:47h




    Pregunta (Josep Maria Àlvarez):

    Aquest hivern he llegit acadèmicament, i en jardinets assolellats, a Baudelaire; però m'he quedat tan glaçat que encara sóc a la Rue Hautefeuille. Potser és per això que, del conjunt de la lectura de L'edat d'or, n'he volgut trobar el seu omnipresent record. En un moment de lucidesa, aquesta feliç i terrible bogeria m'ha deixat fer una precipitada relectura del teu llibre. En pocs minuts he detectat:
    -A "Gossos": la quimera de l'amor: un poder suprem que, anorreant-los, els pugui redimir.
    -A "Testes romanes": i ho sabem: les passions es glacen en el marbre.
    -A "Paisatge": Si mai heu pensat que sols hi ha honor en l'orb destí de la sofrença.
    -A "Colònia d'estiueig": a ofegar amb alcohol tanta inútil lucidesa.

    I dic tot això perquè em sobta veure també, en la teva poesia, l'expressió d'experiències simplement meravelloses, sense cap gram d'imperfecció. Així:
    -A "Triomf del present": un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.
    -A "Retrobament": no han fet res més que esperar-se.

    Pregunta: ¿És correcte si interpreto que prefereixes prendre suaument i extasiat el pit, i obviar, conscientment i sempre que es pugui, que la mort ens abraça pel darrere?
  • Francesc Parcerisas, 15.04.09 | 23:47h


    Gràcies per haver detectat tantes coses! Excessives! Potser hi són al fons, Baudelaire sempre és al fons, però una mica a la impensada. Respecte a la pregunta: No, la mort no ve pel darrere, contranatura: al contrari, és l'única que ve naturalment pel davant, a tots per un igual. Però, curiosament, no en tenim cap "consciència", de la mort. Sabem que és inexorable i no en sabem res, què serà, com serà, què hi haurà... És per això que allò de què sí tenim consciència, la vida, intentem que sigui el més feliç possible: mirem de buscar la felicitat, el goig, i oblidar el dolor.

    És clar que hi ha qui creu en la transcendència i, des d'aquesta, justifica una altra actitud vital. Però com a creença –tot i ser tan estesa arreu– em sembla que la transcendència no és sinó un reflex de la nostra ignorància: vivim i no sabem per què, coneixem el mecanisme de funcionament de la vida, de la psique, i desconeixem el de la mort... "Els morts", per exemple, és un intent de donar perdurança a aquells qui ja no sabem on són, però que sabem qui eren. L'escriptura també: ens perdura, viu més enllà de nosaltres. Escriure és una petita venjança: ens sabem creadors. Per cert, ¿no us sembla que el millor Baudelaire és aquell que introdueix un toc de "psicologia"? "A une passante", crec, allò de "oh tu a qui jo hauria estimat, oh tu que ho sabies"... i tot això només amb una mirada... renoi!
  • lletrA (redacció), 15.04.09 | 23:48h


    1. L'edat d'or té una gran unitat temàtica. Vas fer els poemes pensant en un recull homogeni o vas fer una tria a la qual vas posar el títol posteriorment?

    2. T'agrada recitar els teus poemes en públic? T'agrada que te'ls recitin altres persones? Què aporta el poema recitat a la pura lectura?
  • Francesc Parcerisas, 15.04.09 | 23:48h


    1. No, no vaig pensar a priori en el llibre. Són poemes independents, triats i ordenats per fer un recull. N'hi havia algun altre, de la mateixa època, que no "lligava" i per tant va ser exclòs. De fet, el títol no estava definit. Jo dubtava entre Dins un camí perdut (Carner!) o L'edat d'or. En un sopar amb en Joan Margarit i en Toni Marí em van fer decidir pel segon.

    2. M'agrada llegir els poemes en veu alta perquè els pots donar una mica més d'intenció. Si la persona que els llegeix en sap i no els estrafà amb el punt molest de retòrica que de vegades solen emprar els actors no hi tinc res a dir. Caldria analitzar cas per cas. Jo crec que el millor és escoltar el poema mentre el llegeixes al paper, i si te'l poden repetir un parell de vegades, millor.
  • lletrA (redacció), 15.04.09 | 23:49h



    ¿Creus que hi ha poetes de veritat (deixant de banda les pallassades que ja vam comentar) que fan millorar la poesia amb les seves veus físiques?
  • Francesc Parcerisas, 15.04.09 | 23:49h


    La veu pot "matisar" més que "millorar". N'hi ha que llegeixen bé, de poetes, i uns altres que són bons i llegeixen molt malament. T.S. Eliot, a jutjar per les gravacions, llegia molt malament, però amb intenció. Carner llegeix amb una intensitat emotiva que posa els pèls de punta. Brossa no era bon lector; Gimferrer, fatal. És a dir, potser cal separar la poesia de la lectura, tot i reconèixer que un poeta que llegeix bé els seus versos és fantàstic. El professor Subirana recordarà el poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas llegint a Aberystwyth (ell hi era i jo també); semblava oficiar unes paraules que sortien de dins dels seus vuitanta o noranta anys amb una simplicitat que només podia ser la dels oracles. Impossible d'oblidar.
  • lletrA (redacció), 15.04.09 | 23:50h


    La meva pregunta a Francesc Parcerisas és senzilla; m'agradaria saber per què a L'edat d'or es fa servir gairebé exclusivament la tercera persona.
  • Francesc Parcerisas, 15.04.09 | 23:50h


    L'ús de la tercera persona va ser, per a mi, una troballa. El vaig descobrir a la poesia de Kavafis. Gràcies a la tercera persona ens és possible de situar l'acció en un pla que sembla distant: descrivim allò que passa, com una càmera, i sembla que no tingui relació íntima ni amb la veu que ens parla ni amb el lector que fa reviure el poema. Aquest és, per això mateix, un parany formidable, perquè si el poema està ben muntat l'escena que hi veiem descrita amb una certa objectivitat (falsa) se'ns imposa com una emoció i sembla que l'emoció neix de nosaltres, no d'allò descrit. D'aquesta manera ens és més fàcil –suposo que a nivell psicològic– endinsar-nos en el text, en les emocions que el text suscita.

    El primer poema, cronològicament, que fa servir aquest "truc" és "Un dia com aquest". Quan l'escriptor s'atura, s'acosta a la finestra i encén un cigarret –només amb un gir molt lent de la càmera que l'enfoca–, els lectors ja veiem a través de la finestra "l'aldarull i els xiscles del carrer". Com que el text ens ha instal·lat en aquesta cambra serem capaços de "sentir com riu entre els llençols" i que "les olors semblin les mateixes". L'oïda, l'olfacte, gairebé el tacte del cos estimat i perdut –i, certament, l'acció d'escriure per fer reviure, per conservar la memòria, si més no– estan vives en cada lector, i la pretesa objectivitat de la tercera persona ens permet que tots siguem "ell".

    Crec que si la situació fos explicada en primera persona (no veig la manera de fer-ho en segona) ens semblaria que "algú ens explica la seva vida", veuríem "una" història i no la "nostra" història.