Joan Vinyoli

(Barcelona, 1914-1984)

No la cançó perfecta

El campanar

Gall

L'acte darrer

Sunt lacrimae rerum

Abans que neixi l'alba

All time is unredeemable

El guany

Aplec

Dies al camp

En bona companyia

La mesura d'un home

El bany

Les boies

Els horts

Mot rera mot

Feina de vell

Domini màgic

Tant s'incrementa...

El vell i el mar

L'encanteri

Passeig d'aniversari (3 de juliol de 1983)

Elegies de Vallvidrera II

Elegies de Vallvidrera V

Cant d'Abelone

IX (de Llibre d'amic)

De Cants d'Abelone (I)

De Cants d'Abelone (II)

 

No la cançó perfecta

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

 

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

 

Gall

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.
De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa -qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pas feixuc de l'aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l'aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.

 

L'acte darrer

Le dernier acte est sanglant, quelque belle
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.


PASCAL

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d'herba tocada
per l'esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m'adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d'entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
-car hom beu molt-, de restes de vianda
ja freda als plats -car hom menja a deshora,
de pressa i malament-,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s'extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d'emprendre
reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d'amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d'un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l'arbre del cant fins a l'orella casta
d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d'Apol.lo,
i una calitja d'or tremola
devant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l'atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres
consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

 

Sunt lacrimae rerum

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura
."

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

 

Abans que neixi l'alba

...mentre che'l danno e la vergogna dura...
MICHELANGIOLO, Rime, 247

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut

o bé, de nit, abans

que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.

I vénen els records

de tantes culpes que no has
mai expiat

i veus el derrotat

exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.

Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

 

All time is unredeemable

La nit passada anava per les vinyes
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:

rera els canyissos,

una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l'estable.

No recordo

la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l'escala ni
de cada replà.

Només recordo el vent

abrupte, cargolant-se
per l'apagada xemeneia, rebatent
les portes.

I la passió

que m'empenyia cap algú
que ja no era dins el camp
sinó dels records.

Els arbres gemegaven

i tot era un crit fosc
que venia de lluny
i res no era comprensible
ni res no era ja per abastar el que tant
les mans volien: no sentir-se buides
del tot.

Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata.

 

El guany

Mai no et rendeixis.

Gira't del costat

on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.

Entra

mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

 

Aplec

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

 

Dies al camp

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
i la metàl.lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l'escapadis aviram.

I sento la fetor

grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.

Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.

Jo gusto la quallada

negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l'entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.

 

En bona companyia

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.

El dia torça el coll

com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.

 

La mesura d'un home

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot

-una nit estelada

no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.

Si fóres

fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encen boscos

i no sols

projecte avar de guanys
d'hipòcrita domini,

sobretot si fores

pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d'un home.

 

El bany

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua
que li queden pel cos evaporant-se
son crits d'amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.

 

Les boies

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.

Escumes

fosforescents.

Les barques mal deixades,

prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.

La fressa

del vent i de les aigües es va fent
mes poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.

Gir340ndoles d'estrelles

il.luminen el cel mes negre que una gola
de llop.

La serp del vent,

desenroscada, xiula pels carrers.

Dalt l'illa

llampeguejada gira el far.

Els gavians

s'arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.

Sé prou que la claror

germina dins la fosca.

On és que som? Enlloc?

Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.

 

Els horts

... I la pagesa va i les cull,
provant-les amb la mà,
primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
les albergínies que més tard, en el casull,
enfarinades, fregirà a foc lent.

Oh fosca

dels horts a l'hora en què s'acosta
la nit humida, xafogosa,
d'estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s'ho per caçar plaer
dins el vinyar.

Però no tot es cou

dessota el ventre, ni tot és impuls
ineluctable vers l'apegalosa
dolçor frenetica.

Parlem, ara, asseguts

en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.

Aigua en el canal,

flueix el temps.

 

Mot rera mot

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

 

Feina de vell

En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.

 

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.

 

Tant s'incrementa...

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.

 

El vell i el mar

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada.

Cal saber-ho fer:

que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva anyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.

 

L'encanteri

Quina xarxa finíssima separa
de tot, que ja no cal moure's d'aquí!
Quin guany de vida, un cop aconseguida
la llavor que germina i dóna al qui esta sol
fruits intocables però que el sadollen!

Però restar a l'indret de l'encanteri
no m'és donat: no infringir mai les lleis
de l'ordre de la terra; a les palpentes
cal sempre anar vers una llum ignota,
sota les voltes de l'obscuritat.

 

Passeig d'aniversari (3 de juliol de 1983)

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n'ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l'intent d'estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l'aigua d'una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

 

Elegies de Vallvidrera II

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l'aviram,
mentre al bladar transita la recol.lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: es per això que dormen
les bèsties a l'estable i un recolliment
s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
se'ns n'obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l'orba obscuritat.

 

Elegies de Vallvidrera V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m'ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i mes anys, en dies de sequera,
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita propia,
que sé com esta fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.

Ara, amics, anem

a celebrar l'àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l'esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.

 

Cant d'Abelone

Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

 

IX (de Llibre d'amic)

Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s'il·luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.

 

De Cants d'Abelone (I)

Sent, sent, l'alosa canta a la porta del cel.
Hark, hark, the lark at heaven's door sings.

Shakespeare.

Aquest matí m'he despertat flairosa
com una mata d'espígol.
Una estona he trafeguejat
pels racons foscos de la casa,
deixant a lloc les coses de la nit.
He buscat pisa vella en golfes d'ombra,
un collaret de gres o bé un topazi
perdut, que fa que plori el meu passat.
He sortit fora i se m'ha fet de cop
familiar i greu l'hora de prima.
L'alosa canta a la porta del cel.

 

De Cants d'Abelone (II)

Estranyes flors, aquestes que he trobat
per la ribera de l'insomni: xiscles
de vent i diamants d'escuma
brillant al sol.

He vist la vida coronar-se'n,

la folla amb gest de mar.
No em vagui de lligar-la - damunt l'ona,
l'escuma dura més; quedi ben lliure,
sola i escabellada dalt les roques,
indòmita.

Mesuro la fondària

on a la fi caurà desfeta en crits.