VICTOR OBIOLS (n. 1960)

 

Versos i contracants

 
L'ÚNIC ARBRE

No sé si, com tu dius, he begut sort
d'un foc que m'invocares, pur.
Dolç crepitar de paraules llunyanes.

Refila un sol ocell,
posat en l'únic arbre que tinc al meu davant,
i és el més bell,
tan negre com el fil del crespó de la nit.

És l'únic arbre,
i s'ha fet signe del que som:
homes sota lleis d'estrelles tapades.
 
 
SERPENT D'AMORS

Una part de mi que et pertany
em blaveja, sorgida d'un fons inaudit.
Mots que allibero amb desig de sentit.
I lliurat em retrobo en el quadre.
Estratègia animada per fils
que impel.leixen el cos
cap a gestos i llocs.
Amollem a la dolça condemna
i a coses d'humors donem ànima i nom.

Contrets hem sentit la fiblada,
distrets del que som.
I la mà esgarrapa com pot,
salvatge, embrutida,
la mica de vida que queda
en el fons: una part de mi
que et pertany.
 
 
RETRAT ROBOT DES DE L'AIRE

Estan tocades. Són hostesses.
Com dissimulen, ja granades,
amb un excés de maquillatge,
del temps, les veritats malvades.
Ben maurades, i omplert el pap
de tots els seus treballs d'amor
perduts (o bé guanyats, qui sap,
per mantenir negocis tèrbols),
no es rendeixen del tot encara.
Ensofrades, passen lluny d'osques.
De nit, frisant per fer jornals
alcen el vol de la xibeca.
Cullen flors artificials
i capcinegen entre closques
mal clenxinades o adormides.
Assegudes fan xerrameca
amb displicència apresa bé.
Del món n'ignoren un mig món,
veuen pretendents que no hi són.
I aquests galants imaginaris
fan que passin tot el sant dia
amunt i amunt pujant calvaris
de prou barates vanitats.
En mirallet es miren hores,
complagudes. (Hi ha potser
algun queixal corcat, postíes.)
I el mirallet, sense respostes ...
Empenyen anys i, sense avís,
amb cara d'enzes, ben compostes,
s'enfonsaran dins l'abís.
 
 
VOL D'OCELL A RANDA

Corral de ramellers i sol obert.
Esbulla fulls de calendari el vent.
Bufa dies d'agost efervescent
i, agullonant, l'estiu anul.la el verd.

Són secs els xaragalls en sòl sofert,
empolsinats. I l'ombra difident
d'un ametller tremoladís - reblert,
negat de llum -, s'arrapa intermitent.

En cambra encortinada d'ulls de llebre
calcula gestos mínims l'estadant.
Va exhaurint temps tocat d'illenca febre.

I en sec un falciot, de l'aire estant,
cau en picat, i costa d'apercebre
el bri de sutge enmig d'un blau tibant.