JOAN VINYOLI (1914 - 1984)
L'autor a LletrA |
Multimèdia sobre l'autor |
L'autor 2.0
Poemes de Joan Vinyoli interpretats per Mariona Sagarra i altres
Les hores retrobades
-
- NO LA CANÇÓ PERFECTA
- No la cançó perfecta sinó el crit
- que invoca Déu és necessari,
- car no com l'àliga en té prou
- el nostre cor amb moure bé les ales.
- Amb ulls encesos cal entrar
- dins la nit del misteri,
- perquè el secret, així com l'aire
- que bat als ulls, penetri fins al cor.
-
- EL CAMPANAR
- Sovint, sovint, com per la dreta escala
- d'un campanar, fosca i en runes,
- pujo cercant la inaccessible llum;
- ple de fatiga dono voltes,
- palpants els murs en la tenebra espessa,
- graó rera graó.
- Però de temps en temps,
- sento la veu de les campanes,
- clara i alegre, ressonar,
- tocant a festa allà en l'altura,
- i veig per la finestra en el silenci
- de l'alba els camps estesos, esperant.
- Aurores de la infància, com us trobo
- llavors, ah, com encara dintre meu,
- una llavor de joia perdurable
- pugna per fer-se planta exuberant!
- Com crides, infantesa, en les profundes
- capes del cor, com, de genolls, et trobo,
- Déu meu, llavors, tornat pura lloança!
El callat
-
- GALL
- Gall que cimeges en la torre més alta,
- heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora.
- En la nit del temps crida sempre el teu cant.
- Temps difunt, temps difunt, et veig
- com un riu allargant-se en la fosca.
- De la terra sóc hoste inexpert,
- sempre en exili, dintre meu,
- mirant les aigües entre murs
- de la ciutat abandonada.
- Gall que cimeges en la nit,
- gall salvatge endinsat
- en la boscúria espessa -qui no es mou
- de la ribera trista, contemplant
- el pas feixuc de l'aigua morta,
- mai no et veurà ni sentirà el teu crit.
- Però el bon caçador que es lleva
- a l'hora greu entre la nit i l'alba,
- sent la crida en el bosc,
- ple de secretes aigües vives,
- i pren el camí que duu
- cap a la veu intacta.
- Penell tocat per l'aurora,
- al cim de tot de la flama,
- pausadament gira el gall.
Realitats
-
- L'ACTE DARRER
-
- Le dernier acte est sanglant, quelque belle
- que soit la comédie en tout le reste. On jette
- enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
- jamais.
-
-
-
- PASCAL
- Quan de vegades entro,
- a poc a poc, a la petita casa
- de mi mateix,
- amb pas humit, a fil de matinada,
- deixant a fora els arbres expectants,
- un tremolor d'herba tocada
- per l'esbatec del primer vent del dia,
- vagits de llum,
- m'adono prou
- de quin desordre hi ha, quina remor,
- quin moviment d'entrades i sortides
- inútils, que el celler està buit
- -car hom beu molt-, de restes de vianda
- ja freda als plats -car hom menja a deshora,
- de pressa i malament-,
- que el vell fogó vessa de cendres
- anteriors de focs que s'extingiren
- fa molt de temps, però que no permeten
- al nou cremar bé.
- I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
- penso que és hora, tal vegada,
- de canviar els costums i que he d'emprendre
- reformes radicals.
-
-
-
-
- No sé quines, però,
- car les parets estan molt primparades,
- el sostre foradat, i les esquerdes
- són tantes que el difícil és veure
- què falla més.
- No em val llavors de dir-me, recordant
- glòries antigues, fetes
- d'amor, les flors en un jardí, recapte
- de vida i mort ensems,
- que jo sóc flama
- d'un ardor que no cessa,
- que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
- l'arbre del cant fins a l'orella casta
- d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
- com diré mai el teu encís?;
- car temo, quan estic
- així de sol i fred i desganat,
- que per molt que em proclami
- del costat de la vida,
- quan sobre el mar llisca la barca
- dominical i cau verticalment,
- ferint-me, el llamp d'Apol.lo,
- i una calitja d'or tremola
- devant els ulls,
- que en ser que em trobi dins el llit
- de les darreres núpcies,
- m'espantaré del fred que ha d'arribar-me
- quan les cuixes de gel em tocaran,
- i que em faré enrera de tot,
- covardament, com l'atrapat
- en una gran mentida,
- i que tot jo tremolaré
- i no sabré cap on girar-me
- ni què invocar.
-
-
-
- No crec en els beuratges
- ni tampoc en els altres
- consols.
-
-
- Altra vegada sóc
- quan baixo lentament al soterrani
- de la petita casa
- de mi mateix.
Tot és ara i res
-
- SUNT LACRIMAE RERUM
- A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
- encomana un cremat, beurem a poc a poc
- a l'hora que la mar s'agrisa.
- Ploren les coses, plora el temps,
- plora la vida no viscuda,
- plora també la vida que hem viscut.
- Sunt lacrimae rerum.
- Ai, aquest "ai" és un bressol
- de moltes hores en què sempre anàvem
- pel vell sorral i vèiem l'ample mar
- guspirejant parlant-nos en metàfores.
- "La dolencia de amor que no se cura
- sino con la presencia y la figura.
"
- Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
- i corre a amagar-se en qualsevol forat.
- Però quan em recordo dels amics que han mort
- irremissiblement, els insubstituïbles,
- em torno un gira-sol que puja d'un femer
- i fa com un que parla amb entelada veu,
- en una tarda càlida d'estiu,
- devant el somriure dels morts que se li fan propers.
- Ara tot d'una la tenora
- ressona a Pals i contemplem les illes
- i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
- devant aquestes coses cal plorar.
- Passa la tarda sobre els camps d'arròs
- de l'Empordà xops d'aigua.
- És tard, és hora de tornar a Begur
- en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
- Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
- ben amanides amb llimona i pebre.
- Cau la nit, la nit fantasmagòrica
- del rei Begur que senyoreja el castell,
- la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
- del cel altíssim estelat.
- Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
- però tu i jo vivim al botó de la roda,
- on és imperceptible el moviment.
- Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
- i les orenetes que xisclen, llançades.
- Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
- Ajudem-nos els uns als altres
- amb paciència, bon vi, moderació,
- per no caure en el daltabaix.
- Els arbres es clivellen,
- els fruiters regalimen goma.
Encara les paraules
-
- ABANS QUE NEIXI L'ALBA
-
- ...mentre che'l danno e la vergogna dura...
-
-
MICHELANGIOLO, Rime, 247
- És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
- per si tot d'una mor
- algú que estimes o llegeixes
- un vers o penses en el joc
- perdut
-
- o bé, de nit, abans
- que neixi l'alba, algun lladruc
- esquinça el dur silenci.
-
-
-
-
- I vénen els records
- de tantes culpes que no has
- mai expiat
-
-
- i veus el derrotat
- exèrcit dels homes
- arrossegant els peus feixugament
- per les planúries fangoses
- sota la pluja, mentre xiulen
- els trens.
- Que tot és dur, cruel, sense pietat
- i sempre el mal i la vergonya duren.
Ara que és tard
-
- ALL TIME IS UNREDEEMABLE
- La nit passada anava per les vinyes
- seques, palpant els ceps un per un
- com si fer-ho tingués significat:
-
-
-
-
-
- rera els canyissos,
- una dona vetllant cremacions
- em va cridar i em conduí
- fins a l'estable.
-
-
-
- No recordo
- la casa, no vull fer memòria
- del menjador ni de l'escala ni
- de cada replà.
-
-
- Només recordo el vent
- abrupte, cargolant-se
- per l'apagada xemeneia, rebatent
- les portes.
-
-
- I la passió
- que m'empenyia cap algú
- que ja no era dins el camp
- sinó dels records.
-
-
-
- Els arbres gemegaven
- i tot era un crit fosc
- que venia de lluny
- i res no era comprensible
- ni res no era ja per abastar el que tant
- les mans volien: no sentir-se buides
- del tot.
- Els grans focs apagats ja no es revifen.
- El vent glaçat impera i mata.
Vent d'aram
-
- EL GUANY
- Mai no et rendeixis.
-
-
-
-
- Gira't del costat
- on abans veies el penell
- que et feia creure en l'últim crit
- del gall dels boscos.
-
-
-
-
- Entra
- mar negre endins i baixa al fons.
- Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
- el feixuc escafandre,
- t'hauràs guanyat una mar llisa
- i el vol del gavià.
-
- APLEC
- He vist anar i he vist tornar, de lluny,
- aplecs de gent -estendards i cridòria-
- pels flancs de la muntanya.
- Berenaven, bevien, ballaven excitats.
- Més tard els homes han cobert les noies
- esbojarrades, d'anques d'euga,
- mentres el cel es feia roig.
- Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
- la closca del cervell, no miris
- rajoles amb ocells ni vidres decorats,
- no masteguis el pa de la paraula.
- Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
-
- DIES AL CAMP
- Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
- i la metàl.lica teranyina
- clavada als muntants de fusta
- del galliner que guarda
- l'escapadis aviram.
-
-
-
-
- I sento la fetor
- grisa, coent, de gallinassa
- tova, calenta, que asfixia.
- Mes tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
- estarrufades, que fugen.
-
-
-
-
- Jo gusto la quallada
- negror dels fems rics de solatge, festa
- de la gran boca de la terra
- que els menjarà fumejants.
- Les eines del treball dormissen a l'entrada
- de la masia en ombra, cada dia més
- arraconades pel triomf vermell
- de les grans màquines ferrisses
- que sobre els camps naveguen.
- Magall, aixada, càvec,
- diuen pel mànec la indefensió
- de no poder servir sense la mà d'un home,
- però proclamen tostemps,
- dessota l'òxid del tall,
- l'antiga força de la mà de l'home.
-
- EN BONA COMPANYIA
- Molts jardins amb peònies,
- lilàs i pèsols
- d'olor, són lloc de bon estar,
- quan ja la llum abaixa
- la veu i, sense fer remor,
- pels engorjats del vespre
- s'allunya la tartana
- del desesper.
-
-
- El dia torça el coll
- com una espiga plena.
- La nit es tota per nosaltres.
- Encén el vi.
-
- LA MESURA D'UN HOME
- Ben sospesat, els dies
- de joventut valen molt
- per no donar-los un alt preu.
- Si fóren rics de foc i d'acció i disponibles
- a tot
-
- -una nit estelada
- no la desdenyis, no val menys que els erms
- transitats per la mort.
-
-
-
-
- Si fóres
- fracàs, anhel i solitud i reserva
- de la guspira que encen boscos
-
-
-
-
-
-
- i no sols
- projecte avar de guanys
- d'hipòcrita domini,
-
-
-
-
- sobretot si fores
- pur en el pur, diré que vas donar
- la mesura d'un home.
El griu
-
- EL BANY
- A l'aigua ens abracem: té el pubis
- escarolat, la gropa sumptuosa,
- que en jo tocar-la es fa més plena encara.
- M'hi encavalco.
-
-
-
- Fuig.
-
-
-
-
-
- Entrecuixem. L'agafo
- pels flancs, amb besos l'asfixio.
-
-
-
-
-
-
- Fuig
- un altre cop, però ja llangorosa,
- flonja i ardent.
-
-
-
- Així que surt del bany,
- regalimosa, les agulles d'aigua
- que li queden pel cos evaporant-se
- son crits d'amor.
-
-
-
- Aleshores parlem
- amb ajut de metàfores. Com dir si no
- l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
- el segament de cames i genolls,
- el cor que se'm desboca quan la miro
- dreta o jaient.
-
-
- T'adoro
- fins l'esquelet.
Cercles
-
- LES BOIES
- Intentaré de dir la llum de la foscúria
- de la mar encrespada a trenc de nit.
-
-
-
-
-
-
- Escumes
- fosforescents.
-
-
- Les barques mal deixades,
- prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
- vestits de nit, se les enduia platja amunt.
-
-
-
-
-
-
-
- La fressa
- del vent i de les aigües es va fent
- mes poderosa cada cop: tanquen finestres
- i portes. Sols a la taverna
- dels Oratges se senten
- les màquines de joc; encara allí,
- pots beure canya a glops petits.
-
-
-
-
-
- Gir\340ndoles d'estrelles
- il.luminen el cel mes negre que una gola
- de llop.
-
- La serp del vent,
- desenroscada, xiula pels carrers.
-
-
-
-
-
- Dalt l'illa
- llampeguejada gira el far.
-
-
-
-
-
- Els gavians
- s'arreceren dins meu, els crits
- de la nit negra i els udols,
- en mi també.
-
-
-
- Sé prou que la claror
- germina dins la fosca.
-
-
-
-
- On és que som? Enlloc?
- Fora de tot? Qui ve?
- Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
A hores petites
-
- ELS HORTS
- ... I la pagesa va i les cull,
- provant-les amb la mà,
- primer, fluixet, no fos que es malmetessin,
- les albergínies que més tard, en el casull,
- enfarinades, fregirà a foc lent.
-
-
-
-
-
- Oh fosca
- dels horts a l'hora en què s'acosta
- la nit humida, xafogosa,
- d'estiu i passen les parelles
- ardents, que no tothora saben
- com podran fer-s'ho per caçar plaer
- dins el vinyar.
-
-
- Però no tot es cou
- dessota el ventre, ni tot és impuls
- ineluctable vers l'apegalosa
- dolçor frenetica.
-
-
-
- Parlem, ara, asseguts
- en la gran plaça del rellotge. Cauen
- campanades vermelles.
-
-
-
-
- Aigua en el canal,
- flueix el temps.
-
- MOT RERA MOT
- Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
- mentre la gent dormia ja, el pessebre,
- amb palpadores mans de cec, absort,
- posava tous de molsa humida als junts
- dels suros nets i veia clar paisatge.
- Ara que intento, vell i pobre, fer,
- desconhortat, nit closa ja, el poema,
- bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
- poso llacunes de silenci trist,
- mot rera mot, i miro la tenebra.
-
- FEINA DE VELL
- En fer-se fosc, foraviler, passejo,
- cercant allò que mai no trobaré.
- Travo paraules amb dolor i records
- de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
- a devorar-me. Somnis, heu fugit.
- Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
- És hora ja de tornar a casa. Vell,
- duc a la mà la pedra del poema.
Domini Màgic
-
- DOMINI MÀGIC
- Despunten crits de fulles en els arbres,
- esquinça un vol de grius el capaltard
- i la muntanya, amb blau recolliment
- crepuscular, porta a la falda humil
- un davantal de blats encara tendres.
- M'allunyo dels embruixos del ponent,
- esvento les recances i les cendres
- i de l'antiga troca tallo el fil.
- Pasturen per la nit roques i cabres,
- el riu encès es precipita al mar,
- l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
- domini màgic, regne sublunar.
-
- TANT S'INCREMENTA ...
- Tant s'incrementa com més va cremant
- la força de buscar allò que s'oculta,
- tant més veurà clarors el pensament
- com més gosi mirar en l'obscuritat.
- El cant del gall és ric a mitjanit,
- la lluna plena em dobla la fortuna.
- No moriré de cap angoixa ardent
- si visc perdent-me, sempre enamorat.
-
- EL VELL I EL MAR
- El mar és ple, pero jo em passo dies
- omplint-lo de mirada.
-
-
-
- Cal saber-ho fer:
- que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
- i el seu saber-se dur i compacte, ric
- com la balena, que tot d'una en surt
- i que amb un cop de cua els pescadors afona.
- No, que romangui llis, indiferent
- a la teva anyorança, a la teva recança.
- Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
- Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.
-
- L'ENCANTERI
- Quina xarxa finíssima separa
- de tot, que ja no cal moure's d'aquí!
- Quin guany de vida, un cop aconseguida
- la llavor que germina i dóna al qui esta sol
- fruits intocables però que el sadollen!
- Però restar a l'indret de l'encanteri
- no m'és donat: no infringir mai les lleis
- de l'ordre de la terra; a les palpentes
- cal sempre anar vers una llum ignota,
- sota les voltes de l'obscuritat.
-
- PASSEIG D'ANIVERSARI (3 de juliol de 1983)
- Encara hi ha vials per passejar,
- però la mort n'ocupa tots els bancs.
- Riuen i juguen a saltar i parar
- nens atordits al caire dels barrancs.
- He fet l'intent d'estar-me dret al pont
- que els barracots separa dels jardins.
- Ja del delit de fer de tastavins
- sols queda el pler de l'aigua d'una font.
- Ara camino pel vell casc urbà
- mentre viatgen cap als seus destins
- els vells amics, les dones i els bocins
- del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.
Passeig d'aniversari
-
- ELEGIES DE VALLVIDRERA; [II]
- Anem ara, en silenci, recobrant
- pel riu del temps quiet totes les coses.
- Redescobrim els camps: observa la masia,
- els ànecs i les oques al bassal,
- el safareig a un angle solellós
- del pati: roba estesa regalima,
- la masovera surt i crida l'aviram,
- mentre al bladar transita la recol.lectora,
- que escampa al seu redol
- bales de palla ben atapeïda,
- i va perdent-se en l'aire la fressa del tractor,
- que llaura ja el guaret; són els penats
- encara vius: es per això que dormen
- les bèsties a l'estable i un recolliment
- s'estén pertot. Aclucarem els ulls:
- se'ns n'obriran uns altres en el somni
- que hi veuran més en l'orba obscuritat.
-
- ELEGIES DE VALLVIDRERA; [V]
- Vaig tot seguit a coure aquelles menges
- que no tan sols la terra m'ha donat,
- sinó la cura amb què les vaig regar
- anys i mes anys, en dies de sequera,
- per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
- que no perdessin el seu gust, i sense
- massa condiments: sé prou, amics,
- que no estimeu la cuina complicada.
- Beguem el vi de la collita propia,
- que sé com esta fet: vaig veremar el vinyet
- de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
- mirant el mar, i vaig premsar el raïm
- amb peus de caminant, i va passar en el cup
- els dies justos.
-
-
- Ara, amics, anem
- a celebrar l'àpat companyonívol;
- de res no cal parlar, que la guspira
- de l'esperit es manifesta als ulls
- i som un tot sabent-nos solidaris.
Noves versions de Rilke
-
- CANT D'ABELONE
- Tu a qui no faig confident
- que ploro al llit, de nit, sol,
- tu que em fatigues dolçament
- bressant-me com un bressol;
- tu que no em dius del teu vetllar
- per causa meva,
- què et sembla de suportar
- aquesta set sense treva
- que ens magnifica,
- sense deixar-la calmar?
- Car mira els enamorats
- com es menteixen així que
- volen dir-se veritats.
- Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
- Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
- o bé un perfum que rera seu res no deixés.
- Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
- No et retingueren mai: per això és que hi reposes
- i et tinc per sempre més.
Llibre d'amic / Cants d'Abelone
-
- [IX] (de Llibre d'amic)
- Cercàvem or i vam baixar a la mina.
- I la foscor s'il.luminà de sobte
- perquè érem dos a contradir la nit.
- - (de Cants d'Abelone)
-
- Sent, sent, l'alosa canta a la porta del cel.
- Hark, hark, the lark at heaven's door sings.
-
- Shakespeare.
- Aquest matí m'he despertat flairosa
- com una mata d'espígol.
- Una estona he trafeguejat
- pels racons foscos de la casa,
- deixant a lloc les coses de la nit.
- He buscat pisa vella en golfes d'ombra,
- un collaret de gres o bé un topazi
- perdut, que fa que plori el meu passat.
- He sortit fora i se m'ha fet de cop
- familiar i greu l'hora de prima.
- L'alosa canta a la porta del cel.
- - (de Cants d'Abelone)
- Estranyes flors, aquestes que he trobat
- per la ribera de l'insomni: xiscles
- de vent i diamants d'escuma
- brillant al sol.
-
- He vist la vida coronar-se'n,
- la folla amb gest de mar.
- No em vagui de lligar-la - damunt l'ona,
- l'escuma dura més; quedi ben lliure,
- sola i escabellada dalt les roques,
- indòmita.
-
- Mesuro la fondària
- on a la fi caurà desfeta en crits.