Poemes de Nadal

 

 

POTSER NADAL, de Miquel MartĂ­ i Pol

AQUEST NADAL, de NarcĂ­s Comadira

NADAL SENSE TU, de Pere Quart (Joan Oliver)

ELS NĂšVOLS DE NADAL, de Joan Maragall

PREC DE NADAL, de Salvador Espriu

RONDALLA DEL BOU, de MariĂ  Manent

 

 

POTSER NADAL

 

Potser Nadal Ă©s que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser Ă©s reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com sĂłn de tant mirar-los.
Potser Ă©s un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camĂ­ de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyĂ , i difĂ­cil.

 

Miquel MartĂ­ i Pol, Per preservar la veu. Barcelona: Mall, 1985.

 

 

AQUEST NADAL

 

¿On trobaré, aquest Nadal, el pessebre,
si tot el mĂłn s’ha emboirat i els meus ulls
ja no llegeixen la lletra dels mapes?

ÂżQuè et portarĂ©, aquest Nadal, si se’m menja
la sequedat les obagues del cor
i no m’hi creix ja mĂ©s molsa ni grèvol?

ÂżCom cantarĂ©, aquest Nadal, si se’m trenca
la poca veu que tenia, i les mans,
sobre el teclat, impotents, se’n garroten?

¿Quan et veuré, aquest Nadal, per plorar-te
tots els projectes d’amor indecisos
que tinc pendents, entre enganys, a la taula?

Respon-me tu l’on i el què, el com i el quan,
Nen que ets camĂ­, primavera i mĂşsica.
Mira’t aquest desolat cocodril
que vol posar sentiment a les llĂ grimes.

 

NarcĂ­s Comadira, En quarantena. Barcelona: EmpĂşries, 1996.

 

 

NADAL SENSE TU

 

Respirava la falsa tristesa dels cants i la dansa,
i en la cĂ lida nit invertida
cercava l’estel de ningĂş,
car aqueix fĂłra el meu. L’enyorança
només, tota sola, com una mentida
d’amor, era meva!
Quin estiu més cru!
Quina gèlida neu que no neva!
Soletat hostil!
Soletat, dolça amiga d’antigues estones,
ara em puny el teu aire senil
i aquesta mirada secreta que em dĂłnes,
tot dient-me: “SerĂ© ton asil
com llavors que amb la mòbil peresa
i l’angèlic orgull i el misteri viril,
pel jardĂ­ calorĂłs de la greu jovenesa,
componies en mi ton estil”.
Adéu soletat!
Sigues l’ombra marcida dels sants i dels savis!
Car al mĂ­ser Adam, l’endemĂ  del pecat,
ja li calen, contigus, uns llavis
per al cant amorĂłs, per al reny assuaujat,
per al crit que l’empeny a l’esquiva fortuna.
Per al bes, per al bes de foc humitejat,
potser en nits de Nadal, a l’hivern o a l’estiu
-com la meva-, i amb lluna!

 

Pere Quart (Joan Oliver), Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.

 

 

ELS NĂšVOLS DE NADAL

 

Els núvols de Nadal no sé què tenen
que sĂłn manyacs: no posen
gens de malĂ­cia al cel:
pel blau purĂ­ssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
veure entre nĂşvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, nĂşvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.

 

Joan Maragall, Les disperses. Obres completes d'en Joan Maragall. Serie Catalana. Poesies I. Barcelona: Gustau Gili: Barcelona, 1912.

 

 

PREC DE NADAL

 

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del mĂłn, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.

 

Salvador Espriu, El caminant i el mur. Barcelona: Ă“ssa Menor, 1954.

 

 

RONDALLA DEL BOU

 

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’ Establia.
I quan minvĂ  una mica el fred
–que l’InfantĂł ja no plorava–
sortĂ­ amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a DĂ©u, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarĂ­ de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixĂ  de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya.

 

Marià Manent, Poesia completa, 1916 – 1986. Barcelona: Columna, 1989.