Poemes d'abans de Nadal

 

 

NADALA, de Miquel MartĂ­ i Pol

MOT RERE MOT, de Joan Vinyoli

CHRISTMAS, de Pere Quart

VIGĂŤLIA DE NADAL, de MariĂ  Manent

LA NIT DE NADAL, de Joana Raspall

NIT DE NADAL, de Guerau de Liost

NIT DE NADAL, d’Ă€ngel GuimerĂ 

NADAL, de Joan Salvat-Papasseit

CANÇÓ DE NADAL, de Josep Carner

 

NADALA

A TomĂ s Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella.
I oferĂ­em la nit amb els ulls i les mans.
I cantĂ vem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.

 

Miquel Martí i Pol, Obra poètica/1 (1948-1971). Barcelona: Edicions 62, 1989.

 

 

MOT RERE MOT

 

Quan feia, ric d'infĂ ncia, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra.

 

Joan Vinyoli, A hores petites. Barcelona: CrĂ­tica, 1981.










   
 

CHRISTMAS

 

Planten un arbre sense arrels
al living,
i fan que llevi, de sobtada
torrons de can FatjĂł
i un tren elèctric.
El favorit,
el dolç monopolista
despengen un estel
-tal com ho dic-, si volen,
per al fill embrutit
que marraneja.
Doncs, estĂ  vist:
fer miracles no Ă©s pas cosa de sants
ara com ara.
I tampoc ningĂş ja no s’estranya
-ni la rĂ ncia donzella,
cul refinat de sagristia que
l’Infant vagi nu
a l’hivern i de nit.
Pels christmas de tres tintes
s’endeuten els pobres.
I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui.
No, no exagero.

 

Joan Oliver (Pere Quart), Vacances pagades. València: Diputación Provincial, 1961.

 

 

VIGĂŤLIA DE NADAL

 

Oh gran vigĂ­lia de plata!
És extàtica la nit.
Una estrella d'or esclata
damunt d'un arbre atuĂŻt.

Senyor, si la nit Ă©s freda,
hi poseu un foc d'amor.
És ample l'atzur de seda,
ple d’ales i de candor.

I en el cel sense vedruna
la campana degotant
fa tremolar un raig de lluna
i un estel nu com l'Infant.

 

Marià Manent, Poesia completa, 1916 – 1986. Barcelona: Columna,
1989.

 

 

LA NIT DE NADAL

 

La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del NadĂł.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels Ă ngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
serĂ s el tiĂł!

***

“La vida Ă©s al foc
-verda?, mal encesa?-.
Viure no Ă©s un joc
ni una proesa.

Viure Ă©s un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre’l amb traça.”

 

Joana Raspall, Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'any. Barcelona: MediterrĂ nia, 2013.

 

 

NIT DE NADAL

 

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit Ă©s dia.
JesĂşs Ă©s nat.
El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc”. 
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
sĂłn aquests dies.
JesĂşs Ă©s nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els Ă ngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

 

Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates). La ciutat d’ivori, 1918.

 

 

NIT DE NADAL

 

Jo vull la taula parada
com el temps que era nin,
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.

Sols vĂłs i jo, la serventa,
tornem al casal antic;
tots els altres se n’anaren
i mai més han de venir.

Guarniu la taula ben llarga,
que hi cĂ piguen grans i xics,
que ha nascut el Fill de l’Home,
i Ă©s nit de goigs esta nit.

Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.

Poseu un cap de taula
la cadira del padrĂ­,
i en l'altre cap la del pare,
i la de la mare al mig.

A vora d’ella la trona
de mon germanet petit;
jo m’asseurĂ© a l’altra banda
com en temps que van fugir.

Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’Ăşltim dia que es va encendre
quan la mare va morir.

I aneu’s-en lluny, la serventa,
que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’Ă nima
amb els records d’aquĂ­ dins.

Jo el rostre damunt la taula
posaré ben abscondit
entre els braços que no troben
ningú que estrènyer ací.

Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estĂ©s entre els vius.

La ventada en les escletxes
farĂ  l’udol del mastĂ­
amb qui a l’escĂł m’adormia
abraçats com dos amics.

I per sobre de ma testa
la remor haig de sentir
de la gĂ bia trista i sola
que mou el vent d’esta nit.

I en la paret els filferros
veuran mos ulls enrogits
com els barrots d’unes reixes
que passen sens mai finir.

En tant sentiré per fora
com tresca la gent feliç
sonant ferrets i guitarres,
que el goig per tots sobreĂŻx.

I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.

I, ai, que la mare no ha d’Ă©sser,
sinĂł el palmĂł que hi deixĂ­;
tan airĂłs quan jo el portava,
i ara trencat i ennegrit!

 

Ă€ngel GuimerĂ , Poesies. Barcelona: Joseph Ortega, 1905.

 

 

NADAL

 

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
AixĂ­ el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demĂ 
DemĂ  posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som
JesĂşs ja serĂ  nat
Ens mirarĂ  un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

 

Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Barcelona: Atenes A.G., 1921.

 

 

CANÇÓ DE NADAL

 

Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dĂłna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinĂł la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinĂł d'aprendre la dansa, la dansa
d'Ă ngels i sants en la nit de Nadal.

 

Josep Carner, Poesia, 1957. Barcelona: Selecta, 1957.