Poemes d'abans de Nadal
NADALA, de Miquel Martí i Pol
MOT RERE MOT, de Joan Vinyoli
CHRISTMAS, de Pere Quart
VIGÍLIA DE NADAL, de Marià Manent
LA NIT DE NADAL, de Joana Raspall
NIT DE NADAL, de Guerau de Liost
NIT DE NADAL, d’Àngel Guimerà
NADAL, de Joan Salvat-Papasseit
CANÇÓ DE NADAL, de Josep Carner
NADALA
- A Tomàs Roig i Llop
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
Miquel Martí i Pol, Obra poètica/1 (1948-1971). Barcelona: Edicions 62, 1989.
Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra.
Joan Vinyoli, A hores petites. Barcelona: Crítica, 1981.
Planten un arbre sense arrels
al living,
i fan que llevi, de sobtada
torrons de can Fatjó
i un tren elèctric.
El favorit,
el dolç monopolista
despengen un estel
-tal com ho dic-, si volen,
per al fill embrutit
que marraneja.
Doncs, està vist:
fer miracles no és pas cosa de sants
ara com ara.
I tampoc ningú ja no s’estranya
-ni la rància donzella,
cul refinat de sagristia que
l’Infant vagi nu
a l’hivern i de nit.
Pels christmas de tres tintes
s’endeuten els pobres.
I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui.
No, no exagero.
Joan Oliver (Pere Quart), Vacances pagades. València: Diputación Provincial, 1961.
Oh gran vigília de plata!
És extàtica la nit.
Una estrella d'or esclata
damunt d'un arbre atuït.Senyor, si la nit és freda,
hi poseu un foc d'amor.
És ample l'atzur de seda,
ple d’ales i de candor.I en el cel sense vedruna
la campana degotant
fa tremolar un raig de lluna
i un estel nu com l'Infant.
Marià Manent, Poesia completa, 1916 – 1986. Barcelona: Columna,
1989.
La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!
***
“La vida és al foc
-verda?, mal encesa?-.
Viure no és un joc
ni una proesa.
Viure és un Nadal
entre el poc i el massa.
És un foc que cal
encendre’l amb traça.”
Joana Raspall, Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'any. Barcelona: Mediterrània, 2013.
La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D’un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
“Decanta’t, mula,
per fer-li lloc”.
Oh meravella!
Penja una estrella
de l’embigat.
Les profecies
són aquests dies.
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.
Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates). La ciutat d’ivori, 1918.
Jo vull la taula parada
com el temps que era nin,
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.Sols vós i jo, la serventa,
tornem al casal antic;
tots els altres se n’anaren
i mai més han de venir.Guarniu la taula ben llarga,
que hi càpiguen grans i xics,
que ha nascut el Fill de l’Home,
i és nit de goigs esta nit.Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses
com en temps que era feliç.Poseu un cap de taula
la cadira del padrí,
i en l'altre cap la del pare,
i la de la mare al mig.A vora d’ella la trona
de mon germanet petit;
jo m’asseuré a l’altra banda
com en temps que van fugir.Enceneu la llar dels avis,
mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre
quan la mare va morir.I aneu’s-en lluny, la serventa,
que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’ànima
amb els records d’aquí dins.Jo el rostre damunt la taula
posaré ben abscondit
entre els braços que no troben
ningú que estrènyer ací.Amb mos gemecs d’enyorança
la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes
com si m’estés entre els vius.La ventada en les escletxes
farà l’udol del mastí
amb qui a l’escó m’adormia
abraçats com dos amics.I per sobre de ma testa
la remor haig de sentir
de la gàbia trista i sola
que mou el vent d’esta nit.I en la paret els filferros
veuran mos ulls enrogits
com els barrots d’unes reixes
que passen sens mai finir.En tant sentiré per fora
com tresca la gent feliç
sonant ferrets i guitarres,
que el goig per tots sobreïx.I als vidres de la finestra
escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare
trucant amb el cap dels dits.I, ai, que la mare no ha d’ésser,
sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava,
i ara trencat i ennegrit!
Àngel Guimerà, Poesies. Barcelona: Joseph Ortega, 1905.
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Barcelona: Atenes A.G., 1921.
Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.
Josep Carner, Poesia, 1957. Barcelona: Selecta, 1957.
