JOAN TEIXIDOR (1913-1992)
Fluvià
-
- LA FONT
- Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
- resseguíem camins, corriols i dreceres,
- ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.
- Érem els habitants d'un estiu de miracle,
- tot era tan feliç que no ho enteníem.
- Dames, cavallers, l'estol de nens i nene,
- el gaudi de la llum i l'hora fugissera,
- els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix
- i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
- Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.
- TESTAMENT
- Escriuré versos blancs
- on totes les paraules quedin suspeses en l'aire,
- on res no digui res
- fora la pau dels camps, l'oblit
- on ja no sóc i em perpetuo.
- Quan volia ésser-ho tot,
- ara ja només visc
- d'aquest ocell que em mira i que no veig,
- d'aquest crepuscle lent,
- d'aquesta mort que m'espera.
- Penseu en mi com si fos una ombra,
- allò que va quedar escrit sobre l'aigua.
- Però sempre us he estimat
- i això només em salva.
- M'HE ENVELLIT
- M'he envellit de massa vida meva.
- He prosperat en la malenconia.
- El món massa petit m'empetitia.
- Envejo els homes que ho deixaren tot.
El Príncep
-
- LA SEVA MORT
- L'ús de la vida ens feia febles,
- l'escàs plaer que hem collit.
- Però ell vivia, sense futur,
- el que és dolç i és terrible.
- No demanava res.
- Així el vèiem com un estendard,
- com la llum des de la vall de l'ombra,
- com l'edat d'or des de l'edat obscura.
- I era la mort, la seva mort només.
- ROSSINYOL
- Tu també cap al núvol volaves,
- i qui sap si la llei t'han dictat.
- El teu cant, de retorn a la terra,
- en el sol de la tarda, em fa mal.
- Ocell, ocell màgic, allunya't,
- rossinyol d'un abril senyalat;
- massa prop el respir de les coses,
- massa prop el prat llis
- i massa alt el teu cant.
- COM SI MORÍS
- No tornaré a la fosca fageda,
- em feia mal el silvestre palau,
- s'han fet sagrats el trepig i la greda,
- el sol escàs i la molsa i la pau.
- Anar-hi sol és dir a cada pas
- que em falta cor per a tot el que em toca;
- massa he plorat a la nit i a camp ras,
- deixa'm callat i lligat a la roca.
- Deixa'm tot sol sense cap pensament,
- com si morís cada dia una embosta;
- em trasmudà l'abrivada del vent,
- ara em fa ric la claror de la posta.
- Tot ha finit, el silenci m'abriga,
- fill d'aquest son que ignorava el demà.
- Tinc por de tot, i l'angoixa se'm lliga
- com la llavor que no pot madurar.
- HISTÒRIA
- Era un àngel que feia el seu camí
- i sojornava uns anys a casa nostra.
- Ens partírem el pa; tot era alegre.
- Ara torna a ser fora.
Altres poemes
-
- LA VÍCTIMA
- M'allunyava de tot, amics
- i terra i cel. Vanament em cridàveu
- quan era absent i nàufrag.
- No em compadiu, sóc infeliç i alt
- i gairebé sagrat, captiu d'aquest incendi
- transfigurant la nit. Hi ha dies
- llargs com la història dels homes.
- És un instant el que ens salva.
- Mai més no seré amb vosaltres.
- Quan parlo, sento una veu estrafeta;
- només quan callo, dic:
- 'Estremiu-vos, sóc la víctima marcada,
- miro l'altar dels sacrificis'.
