ANTONI TÀPIES-BARBA (n. 1956)

El sedàs de la nit
EL COS ARDENT (2)

Vull retenir els darrers dies d'estiu,
aquest vent, tebi encara, del crepuscle,
quan el jardí es va enfonsant en l'ombra
i l'aigua, que he vessat en abundància,
perleja a les fulles del llimoner,
a la vinya salvatge i a la gasa tan fina
de l'esparraguera
i penetra a la terra, que desprèn
el seu baf perfumat, concentrat per tants dies
de sol abrusador.
Retindré aquests moments en què les lletres
del vers es confonen ja amb la penombra
i la buguenvil.lea, generosa,
sembla cedir el seu color al darrer
instant del dia, abans que el vitrall
de la nit es fragmenti damunt nostre.
Tambe et retindré a tu, que amb la teva figura
i el teu silenci, més que amb les paraules,
formes part del jardí i de la seva
llum, de la grava que cruix sota els peus,
de les plantes que creixen, una mica salvatges,
i de la merla que espolsa les fulles
cercant en l'humus els petits insectes.
Tota la llum es condensa en un ambre
i a la seva claror es belluga el teu cos
amb pas silenciós.
Vull recordar-te, en aquests moments
en què la bonança sembla imposar-se
al transcórrer indefectible del temps,
abans que l'aire glaçat ens sorprengui,
nus, en la nostra contemplació.
Vull guardar aquesta imatge,
ara ja només el record
d'un breu instant que pot ser irrepetible.

Pel viure extrem
HIVERN
A Glòria

Quan la mà cruel de l'hivern ens estreny
i la natura es despulla de tot,
de la roca immortal,
del faig i de l'alber,
i la llavor, sota terra, no tem
la nevada ni l'ullal de la rata,
tu i jo caminem en silenci
i el record de l'amor es dissol en l'absència.
Tot és petit i la distància augmenta
a redòs de la ventada.
Els camins ens separen
pero ens trobem més enllà,
on la muntanya jeu tota plena de gebre,
com un gegant ferit mortalment.
L'hivern és cruel amb el cos dels amants
i la blanca nevada
es rebeja en el seu defalliment,
així com el lleopard esgota la seva presa
i a poc a poc la dessagna.
Aixi tu i jo trobem plaer en la distància
i en el silenci d'aquest paisatge hivernal.
LA VEU DESITJADA
A Marià Manent

La veu desitjada,
la veu que desitjo,
no és la meva veu d'home,
aspra i entretallada.
La veu que desitjo és la veu de l'àngel,
la paraula muda,
la tendresa del silenci,
l'eloquència de la roca
EMPREMTES
Al meu pare

No faig més que seguir-te,
per camins i boscos feréstecs,
penyals amunt, on nia la boira
i mor la llum massa clara.
Tothora sento el teu trepig,
la teva passa ferma damunt la roca.
Molt sovint et perdo - em perdo -
i et veig al cim que m'esperes.
Rastrejo la teva empremta
tant a la neu verge com al glever.
És difícil seguir-te quan la lluna s'amaga
i la foscor s'encimbella a les crestes.
Però no hi ha secrets entre els qui parlem
la mateixa paraula i els qui guardem silenci;
duus un signe al crani que m'orienta.