SALVADOR JÀFER (n. 1954)

Lívius diamant
CORALL-FERMALL
[1]

Jo só el vaixell romput que en nit de moixos
crido de lluny el nom del Venedor,
de la tristesa estant, corall de boixos.
La fosca faula es perd. Jo sóc l'Amor

dels escombraires cecs de peixos baixos
que en cales, sines, frondes i marjals
de mala brossa, runa de fornals,
porten antics i destrossats carcaixos.

I ploro mesc quan l'esquinçall de palma
m'aixeca en els turons de la venjança.
Sabent que cap fermall tanca la calma,
allunyo prest el fruit, la delectança,
i al capdavall m'endinso per la balma
sense conhort, ni cant, cel.la ni estança.
[2]

Així com jo que só captaire màgic
i amb rem obtús enfonso el meu vaixell,
i enyoro l'esme, l'ambre i el coltell
dels bells braços daurats d'un pler erràtic,

també callar les esques del meu plor
m'és un desig inhòspit i llunàtic,
i en la corol.la insomne del teu àmbit
deixo morir la runa del meu or,

que no tinc més drecera que la festa
calda i misteriosa on em desvetllo
cercant la terra ignota, bresca, llesca

dels llavis que he perdut. I així rovello
la serenor del calze vell que em resta,
i en la bellesa eixuta m'aclivello.

L'estela de la platja
[11]

Els jardins de la fosca, oberts a quatre veles,
neguen amb la presa dels ocellots lunars
la immaduresa insomne de tots els gats perduts.

Fructifiquen les urpes, els espills de la festa,
botxins de la cançó. Els cabells s'eriçonen
en sentir els maulets d'aquests feréstecs monstres.

Quan llepen el silenci amb llurs llengües de vibra,
hi deixen la suor de baves llefiscoses.

Mata'm, baldament una estona del delit
vingui de la presa, aigua folla de la deu,
coltell per a l'espill. Hi tinc esment
de no poder salvar-me, calfred de la boira cega,
acoltellada nit.
[13]

Trasbals de jocs, encens de carn hi crema,
cristall d'amor a trenc de nit.

Bufen xalocs als rierols del calze
o l'àguila diu que no està sola.

Prens comiat de tu com si volguessis
arrabassar la pedra o trastombar els focs,
joiells nacrats sobre el teu pit.
Escolta'm el glatit d'aquesta lluna.

Hi deixo veles, tresors, cuirasses d'or,
destrals per a la pena de demà,
quan ja no sentiré, tenebra, l'estimball,
el meu fresseig cap a la runa.

I caure en aquest clos serà delit
o vela desplegada en mars d'escletxes,
obertes raconeres de petxines imantades,
hereves dels meus sols i carcelleres
dels meus ulls, forjades de la festa,
crescudes en redòs per al combat,
esveltes amazones, fletxes del meu verí.
[23]

Cada dia m'invento el teu crit, el teu nom,
la teua veu de nacre esqueixada i sola.
Quan ja no em restin més estels per ser cremats,
ni pugui assasinar cap lluna acoltellada,
m'arraparé el teu pit, el metall que volia
la crinera incendiada. pre>

Navegant obscur
VALÈNCIA

Tardor occitana,
hivern català,
primavera italiana,
estiu musulmà.