MÀRIUS SAMPERE (n. 1928)

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

 

 
 
MUNTANYES

No hi ha, enlloc del món,
serralada dels déus, o mai
ningú no n'ha tornat per dir-ho. Solament
aquests cims de l'orgasme, solament
aquest consol per a les seves criatures.
 
 
UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
 
 
DONA, NO ETS CAP FLOR

Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
 
 
CERCLES

Jorn circular, temps circular,
femelles rodonenques, nines d'ulls
aparellades, ventres, capcirons,
perles, medalles, places amb menuts
i ancians fent rotllana, cuques
en repòs espiral, botons, bombetes,
monedes fredes i vivents... Jo també giro
perquè el món no s'aturi.

Estimo el meu error concèntric,
la voluntat que em llança al meu davant,
em para i em retorna
per fer-me roda prenys, la gàbia
de l'ocell tropical, el disc del sol
sanguini i fart, el pleniluni
del qual vaig descendir llop cargolat
amb una bola de cristall, la ment.

Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne
si el destí és ou d'amfibi i jo medito
encimbellant corones sense testa
i bombolles de plom, i duc un anell d'or,
fidel al meu amor sense sortida?