---

ROGER PURCELL (n. 1968)

---

DESERT D'AMICS

A Joan Vinyoli, pel seu domini màgic

Els vents esquincen les paraules,

tremolen els somriures dalt dels arbres

i una febre espessa asseca els camps.

Fa estona que els llamps trenquen la lluna.

A l'alba es desperten trons precàmbrics,

éssers deformes ofereixen sorra als Déus

i s'equivoquen de crit els escorpins.

Desert d'amics, paisatge d'epilèpsia.

-

Al meu pare

Els veuré caminar hipòcrites amb el taüt,

com els pertoca, amb la gravetat dels poderosos.

Final trencat en mil miralls,

voldré sentir un cop més l'afecte de la teva veu,

desenterrar amb tu nobles tresors per entre els llibres,

desembolicar-te en el meu passat, com un regal:

perquè has documentat la meva sang

contra tots els verbs de l'obediència

amb l'equilibri just del teu somriure,

matrimoni de la llum i les paraules.

-

A L. H.

Avui he de rentar tota la roba

i posar els mitjons i els mocadors

cadascun a l'avorriment del seu calaix.

I en aquest sofà que fa olor a pols,

amb la son d'havent dinat,

ara vull domesticar a crits la teva pell

i omplir-te brutalment el ventre

amb l'esperança orgànica d'un fill.

Però sonarà el telèfon com un dard

i serà el banc.

-

A M. S., amb admiració

"Viuré dreçant-me com un jutge"

Josep Carner

Brollen entre esvorancs de silici

paraules amb química dels mestres

— púlpit d'on prediquen les molècules:

patinen follets termodinàmics

per la superfície més perfecta

i burles dubtes quàntics com un jutge.

-

A Michael Laudrup, el poeta

Ara faré vint-i-sis anys:

m'acusen les desferres rovellades

de la il·lusió del meu primer tricicle,

i avui, d'amagat, he vist els xiscles

de la veïna que creia encara verge:

a partir de demà, a l'ascensor,

el seu somriure començarà a ser qüestionable.

I seguirà despertant-me el camió de les escombraries,

i voldré sentir cada dia la música que fan els àtoms,

olorar per últim cop la maldat dels secrets.

Però, ara, tu em tornes a l'enveja senzillíssima

de xutar una pilota al pati de l'escola

quan traces una línia perfecta per la gespa

i subratlles l'esforç dramàtic del defensa.

-

Jo ja he vist el deport dels aquelarres

i les naus cremades de més enllà d'Orió

— d'aquí sento els crits de les teves cames,

la suavitat dels ulls tancats dins un petó.

M'ajusto als lents consells dels savis.

Ara em despertaré com un volcà,

i et faré dintre el palau dels nostres somnis

un homenatge interminable de petons:

perquè els arbres escriuran amb anells aquest amor.

-

M'acabo d'adonar,

i amb una densitat inexplicable,

que fins i tot les tardes de diumenge,

amb el meu pare llegint al menjador,

sospesant amb mans fines i lentes

la venerabilitat del conyac i del cigar,

i la meva mare fent amb pomes

un pastís d'amor irrepetible,

basteixen les baranes del meu món.

Me n'aniré molt lluny d'aquí,

i publicaré als vents la meva sort.

-

De nit, quan tothom està abocant

il·lusions de mitja vida en un sol somni

- potser sous de xifres astronòmiques,

una hamaca a l'ombra tropical,

o aventures perilloses amb el gran Corto Maltès -,

quan encara alguns homes descarreguen

els seus crits dintre el ventre d'una dona,

a mi em segueix agradant pensar-te,

i escoltar el frec nocturn del meu bol·lígraf

contra el silenci del paper.

-

Recordo perfectament,

tornant d'escola, amb el soroll de l'autobús,

l'oxigen blau dels ulls del meu costat

i uns pits com un tresor amagats en un cinema.

Després vam anar a jugar a futbol al parc de sota casa.

I també recordo,

però això molt vagament,

que aquella nit va morir el meu avi.

CANÇÓ DE MI MATEIX D'ADOLESCENT

Urge, and urge, and urge;

always the procreant urge of the world.

Walt Whitman

[1]

T'ensenyaré a destil.lar l'instant,

la duració exacta de les coses.

Ara em plau jugar

amb el teu imperi de cabells,

amb les teves cames musicals

i el teu sucre femení.

Dóno corda a la joguina del teu cos,

complico la teva adolescència amb els meus llavis,

i et crema saber que ja és inevitable:

sacsejaré el cascavell del teu amor,

desplegaré el vermell més violent

damunt els nèctars del teu ventre

i em buidaré amb espasmes de tambors

sobre el mar de crits

de la teva fecunditat.

[2]

Vull escriure versos de Neruda

i mossegar el foc de la teva boca

aquesta nit

i vull

sentir el teu cor com un ocell

cremar-te tendrament els llavis

banyar-me en els teus braços

i caçar el teu cos salvatge.

Aquesta nit vull contemplar,

després,

l'escalfor de la teva son.

[3]

No calia que la sinceritat fos tan elèctrica.

Ara tinc rascades al cervell

de tant pensar-te

i és com sentir sorra a les venes

i mastegar trossos de vidre,

i respirar sal seca,

i no calia.

Vénen incendis de ràbia,

esclaten tempestes de llàgrimes

i m'esgarrapen els cristalls de la impotència.

Ja no entenc la matemàtica de l'amor.

[4]

Creu-me.

Decidir que donaràs al marbre

l'oportunitat de fondre's com el sucre

és, si més no,

una aventura dolorosa.

---