BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
Poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel interpretats per Maria del Mar Bonet
Imitació del foc
-
- A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
- Verdegen encara aquells camps
- i duren aquelles arbredes
- i damunt del mateix atzur
- es retallen les meves muntanyes.
- Allí les pedres invoquen sempre
- la pluja difícil, la pluja blava
- que ve de tu, cadena clara,
- serra, plaer, claror meva!
- Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
- i que em fa tremolar quan et recordo!
- Ara els jardins hi són com músiques
- i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
- El cor de la tardor ja s'hi marceix,
- concertat amb fumeres delicades.
- I les herbes es cremen a turons
- de cacera, entre somnis de setembre
- i boires entintades de capvespre.
- Tota la meva vida es lliga a tu,
- com en la nit les flames a la fosca.
-
- Barcelona, setembre de 1937
-
-
- A Amàlia Tineo
- Només un arbre, a la vorera, porta
- el tremolor del mar, i el frec de fulles
- retorna el benefici de les ones.
- Les roques mortes en arenes mortes
- viuen només uns brins d'herba poruga.
- Mar foll de gris i verd i força d'aire:
- trenca cristalls sobre la costa blana!
- Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
- dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
- Només en mi pots créixer més i estendre
- més pura sal, més amagada pedra,
- i encara retrobar-te en camins foscos
- per balenes remotes i algues velles.
- Però jo m'he perdut en les planúries
- que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
- entre alzines i roures, entre llunes
- sense rius, sense pous, sense ones altes.
- BROLLADOR
- L'àngel desinfla les galtes
- i encén les flames de l'aigua,
- entre ficcions d'incendi
- i polèmica de nacres.
- Quin cristall trenca les llàgrimes?
- Quina espasa entre les albes?
- Fina estructura de l'èxtasi.
- Calitja de porcellana.
- Perla viva, branca clara,
- entre les ombres més càndides,
- catedral de clarianes.
- Entre perles de cascada
- i diamants implacables,
- l'agonia de les aures.
- INICI DE CAMPANA
- Inici de campana
- efímer entre els arbres
- - fora porta - de tarda.
- La pols dels blats apaga
- un or trèmul en punxes
- blanquinoses de plana.
- L'àmbit vincla i perdura
- comiats d'enyorances
- d'avui mateix. Desvari
- de vies solitàries.
- Argila i calç. Finestres
- de la casa tancada,
- quan torno, d'horabaixa,
- girant-me adesiara.
- ARDENT HIMNE
- Aquestes són les hores de sols velocíssims,
- i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
- per damunt les escales del vent, cavalls de somni.
- S'eleven a fogueres abrivades,
- mouen el fum vermell i la tenebra roja
- i empenyen els reflexos de l'incendi.
- Arriben a les nits que bateguen de foc,
- corren per diamants cremats, arena, cendra.
- Per les ones roents del paradís,
- volen damunt les flames afuades.
- Homes alats de llargues cabelleres combaten
- amb l'espasa del vent i de la llum.
- SÓLLER
-
- A Robert F. Massanet
- El cel prepara secrets
- murmuris de mandarina.
- I les riberes del vent
- esgarrien taronjades.
- Jo tasto vergers. M'ajec
- damunt valls encoixinades.
- Les fulles alcen frescor
- i aixequen ventalls de gràcia,
- cortinatges de perfum,
- cortesies tremolades.
- L'oratge pinta perfils
- de caramel dins l'oratge.
- El cabell se m'ha esbullat
- i tinc l'ombra capgirada.
- El sucre de l'aire em fa
- pessigolles a la cara,
- amb confitures de flor
- i xarops d'esgarrifança.
- Unes cuixes de marquesa
- em repassen l'espinada.
- Quan el setí es torna gel,
- sembla que es faci de flama.
- El vicari compareix
- amb un vas de llet glaçada.
- La suor de les aixelles
- li travessa la sotana.
- CASTELL DE BELLVER
-
- A Mercè Montañola
- Endevino la llum i la tonada
- del cel i el bosc que novament retrobo.
- Clemència de les pedres i les fulles!
- El meu nom estranger torna a ésser vostre,
- en un càntic recent de nova gràcia!
- Viva malenconia de paraules
- en l'esveltesa blanca de les ales
- de cels vibrants i solituds perdudes
- sobre la llunyania de les ones!
- Pedres del bosc, murmuri de les fulles,
- només els ulls altra vegada saben
- els silencis antics entre nosaltres.
- És oblidat el somni que us perdia
- - confidència dispersa en lluminàries -
- cendra als carrers i els lliris no florien,
- la finestra a una pluja mig sotmesa.
- La plana estèril lluny de mi moria.
- Migdia impur afalagà la plana.
- El sol desig em torna al temps ingenu
- d'abans d'aquest silenci i d'aquest somni.
-
- Oh peresa de l'aire, com es bada
- la mel, la seda i el vellut diàfan
- dels núvols que s'arboren i s'agafen
- a la roda del cel il.luminada!
- La cambra de les ombres s'endomassa
- amb aquella claror i aquella flaire
- desfeta en l'alenada lleu de l'aire
- aturat en el núvol gris que passa.
- Tots els batecs del ven són en desmai,
- absents d'aquesta terra meva, morta,
- i només jo sento fremir l'espai,
- remotíssim, d'una ala que s'emporta
- - flames del cel al cel, tumult, esglai -
- a l'alta solitud la veu més forta.
- RONDA AMB FANTASMES
-
- A E. Nicol
- Les filles del silenci present i vigilant
- em porten sempre a la perversa llunyania,
- saben el meu espant, el meu instant d'espant,
- d'isolament, malenconia i agonia.
- Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
- estèrils - arbres lívids de la tardor! - viuré
- l'hora impura deles aspres angúnies mudes,
- amb la por de morir tot sol en el carrer.
- Terror entre les sales buides, quan veig el llit
- amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
- a la plaça, i remor de ganivets, enfora,
- més terrible per tantes coses endevinades
- durant la fuga, per les fosques, allà on plora
- l'esquelet mossegat pels gossos de la nit.
- COMPLIMENT A MERCÈ
- Els clavells s'incendien,
- per imitar-te, quan
- tu passes per davant.
- I, per felicitar-te,
- les pluges ploren, fan
- damunt els vidres, vidre
- damunt el vidre, cant.
- El carrer de Montcada,
- el dia del teu sant,
- t'abraci, vell, galant.
- Per brodar-te la gràcia
- no trobo diamant.
- EN LA MEVA MORT
- Estic cansat de tu, domini fosc
- i tempestat de flama.
- M'exaltaré damunt els horitzons
- i trauré les banderes al desert
- de la darrera cavalcada.
- Reina d'aquestes hores, ara véns
- tota brillant, armada.
- Inútil desesper del vespre! L'alba
- s'acosta ja amb l'espasa,
- i l'ardor temerari que m'encén
- allunya les estrelles.