ANTONI PUIGVERD (n. 1954)
Curset de natació
-
- RIERA SECA
- Han quedat moltes ombres rera meu,
- un tumult de riera: les deixalles
- que s'han anat enganxant a les branques
- i entre els racons difícils. Tot és sec.
- Aquest estiu ha evaporat del tot
- l'aigua baixada i ja només es veuen,
- en la decrepitud dels verds que es moren,
- plàstics i draps, papers d'una ruïna.
- EXCAVACIÓ
- Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
- l'aire és més viu i ve de gust estar-se
- a la finestra a veure caure pluja.
- Sagna decapitat el sol al fons
- però la massa de núvols destil.la
- una llum bruta. No sé per què miro,
- encara, el cel, com si es pogués entendre
- la música de l'òpera dels núvols.
- Si és llum, només: un ariet de vidre
- que m'esbotza els vitralls de la mirada.
- L'aigua que va caient ara rellisca
- sobre la pedra de la meva estàtua.
- Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
- un verd que el cicle anirà esgrogueint.
- Serenament notaré com les mans
- i els llavis de l'erosió m'estimen.
- FINESTRA DE TREN
-
- Windows between you and the world.
-
- Louis McNeice
- Al tren, en un departament prou còmode,
- m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
- (en aquesta hora és possible sentir
- un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
- els roses i els morats s'han adormit
- plàcidament en els suburbis blaus
- i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
- uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
- perforant la carn negra de la fosca,
- prop d'algun poble taciturn. Tornem
- a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
- l'aire cosmopolita d'aquest tren,
- perfums discrets, mirades i camises
- i la frontera justa entre ells i jo.
- Em veig al vidre prou serenament:
- mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
- i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
- el tren i jo mateix fóssim metàfores.
- ONZE
- Després del joc, la llum descansa i deixa
- sobre la teva pell un rastre lila
- mentre jo amb calma faig baixar una reixa
- que t'abstreu i t'allunya i et vigila.
- Amb ferro a la mirada, doncs, faig créixer
- les dunes que el teu cos de sempre estila,
- i el golf solemne de carn on s'engreixa
- el mar que sóc, embastardit d'Atila.
- Des d'on et miro sembla que la lluna
- del temps t'hagi enllustrat gestos i pell
- només perquè jo hi trobi la fortuna.
- I reconec, aleshores, castell
- benigne, port, masmorra inevitable,
- que també l'òxid dels anys és amable.
- BÚNQUER
- Ja l'alegria d'uns llençols, només
- (els cossos usen lèxic tolerant),
- ficats a dins del búnquer tal com fan
- els altres (fugen, que no hi ha recés,
- i enmig del laberint riuen). Després,
- potser com un silenci d'elefant,
- cau damunt nostre l'ombra d'un espant
- i n'acceptem el buit com si emplenés:
- mirem d'acomodar-nos, si més no
- per fer menys densa la calma dels dies,
- per esquivar les baves dels messies,
- per enfosquir el somriure del dolor.
- Per fer veure que no notem el greix
- que se'ns fica pertot i sempre creix.
- GROCS
- Si pogués dormiria (la son és joia cara)
- i deixaria escórrer tots els lleixius que em cremen
- la baieta de l'ànima. Si pogués construir-me
- un rai o una canoa, no per fugir sinó
- només per relliscar, seguir el corrent més viu
- sense immutar-me, moll, potser, però segur,
- patint als remolins, és clar, però sortint-ne.
- Estirat a la fusta, nàufrag de mi mateix,
- veuria passar el sol des d'un tranquil meandre,
- i, encara, fent un salt, flotaria en silenci
- enmig de l'aigua verda, com un ninot inflable.
- Entendria que el temps és el pas d'un color:
- veuria un groc llevant-se, un confit de taronja
- que es torna lentament groc de llimona verda,
- cabells tenyits d'albí i pell de fusta clara,
- jardí amb flors de mimosa que fan olor de fàbrica
- de galetes i neules amb la mantega fresca.
- I les capes, més tard, de vernís a la fusta
- del dia: groc de flam, amb Royal i sense ou,
- groc de jersei de Benetton sobre pell de caoba,
- groc de cor d'enciam i de nens que a l'escola
- pensen en els gelats de coco i de vainilla.
- Fins que els flams i les cremes portessin rovells d'ou:
- sobre el negre, les ratlles d'abelles i de taxis
- gastarien la febre dels corredors de borsa.
- El sol seria l'oros, llavors: apoteosi
- de monedes de foc encenent les onades
- sota un lament de trompes fregades amb Netol.
- El groc d'aquestes flames seduiria els blats,
- s'aplicarien tots a coure a la paella
- un arròs de safrà que les dents dels turistes
- trinxarien a gust abans de violar
- el groc ocult dels préssecs. Massa madurs, els plàtans
- de tardes xafogoses mostrarien les pells
- d'orientals banyant-se; la llimona del te,
- ombrosa, es confondria amb la crema cremada.
- S'imposaria el sucre, certament, al capvespre:
- esforç de melmelada quan la claror, escapant-se
- d'entre les mans dels arbres, s'enterra suïcida.
- I d'altres se'n veurien, de grocs: fluorescents
- ratllant les carreteres quan la nit serviria
- papers vells i ulls de cotxes i a dalt es refarien,
- indecisos i tímids, fragments de l'or diürn.
- És llavors quan veuria el cutis de la lluna
- plorant cansadament com la mantega vella
- i tancaria els ulls sense adonar-me'n. L'aigua
- lleparia la fusta amb una llengua lenta
- i em gronxaria en somnis com si fos un infant.
- Darrera les muntanyes, m'observarien monstres.
- TRESOR
- Després de l'estriptís de la memòria,
- quan els fantasmes del passat es juguen
- les poques certituds que et queden, digues:
- ¿de què ha servit anar fugint de tot,
- perseguir el mapa, enfrontar-se als pirates,
- resistir heroicament els temporals,
- i d'illa en illa anar perdent amics?
- ¿S'ho val aquest tresor que ara remenes
- amb ulls distrets i les mans amb durícies?
- ¿De què en faràs si ja només voldries,
- no pas comprar, vendre't a tu mateix,
- perdre't de vista? No miris el cofre,
- t'hi trobaràs gravada en or la cara:
- hi enfonsaràs l'espasa inútilment.
- CARNASSA
- Has canviat el papa Marx pel nas,
- ho dius amb l'aire descordat dels frívols
- (un aire de Cartier tret d'un basar
- i candorosament mostrat arreu).
- "Es tracta de comprendre on van els trets;
- com a l'oest: olores i endevines
- ràpidament quins són els del teu bàndol."
- I t'has quedat tan ample perquè, encara,
- no saps que es venen, bonifaci, uns guants
- per remenar exquisidament els tòpics.
- Et vèiem fer tots els papers del màrtir
- (sempre has estat aplicat) i ara vols,
- enllustrat amb les sedes del cinisme,
- que alcem apostes novament per tu.
- ¿Només perquè has sabut guanyar el terreny
- a l'altra banda de la simetria?
- Camaleó, hi arribes amb retard,
- el contracop del pèndol no perdona:
- dels màrtirs, si més no, se'n fan relíquies;
- dels innocents pescats per noves sectes,
- humoristes petits en fan carnassa.
La migranya del faune
-
- CENDRA D'UN ARBRE
- He pensat els teus peus
- i els he besat de nit
- quan la fosca té els músculs
- entristits, de mantega.
- He callat molt: de dia,
- també de nit: mantega
- sempre: és llarga l'espurna
- del desig que el crepuscle
- subratlla: incendi lent
- de l'arbre solitari:
- fusta que crema, inútil
- com el foc d'aquest dia
- que se'n va, com les flames
- de l'univers: els boscos
- creixen per construir
- les cendres; per desfer
- la mantega del tot.
Vista cansada
-
- TARDA DE DIUMENGE
- Hem estimat tots dos -tots tres, potser-
- les dolces tardes de l'hivern, tancades.
- Llegim diaris i bevem cafè,
- la llum de fora es va perdent i deixa
- un groc ataronjat, la mel del dia.
- Aixeco els ulls distretament per veure
- dibuixos d'un goril·la que fa riure;
- aixeco els ulls per veure-la, de fet:
- em meravella la puresa química
- de la felicitat dels nens.
- Tu dorms,
- plàcidament i blanca, com un símbol.
- Penso en el fotograma que formem;
- m'espanten i m'agraden els moments
- en què la nostra vida és tan amable:
- dels horrors protegida amb aquest vidre.
- ELS CUCS D'AUSIÀS
- Hi ha paraules que pesen com la música. Entren,
- sedueixen neuràlgies o penetren rompent:
- invisibles, enterques, incansables, voraces.
- Se m'acosten per dins, com els cucs d'Ausiàs,
- deixen ous i devoren, se m'instal·len i creixen,
- es rebolquen, es llepen, van fent ous i menjant.
- Ara em surten pels ulls i reculen; s'abracen.
- Han creat dintre meu un imperi de fàstics:
- relligats, untuosos, fertilíssims, potents.
- És a mi a qui reclamen, afamats, la resposta?
Hivernacle
-
- LLUNES
- En faig prou amb els trossos que et recordo:
- unes natges, un pubis i les mans
- que els ressegueixen: llops sobre la neu.
- La pura lluna de la teva gropa,
- el reflex de la lluna als ulls d'un llop,
- i les pàl.lides carns que el llop masega,
- ja salivades abans que les urpes
- comencin el festí (als pectorals
- i a les espatlles: la musculatura
- infatigable de l'instint). Després
- potser els llavis, recordo, i, vagament,
- un cos de nina que se'n va: la son
- i la fortor del cau. Lluna més alta.
- PÀTRIA
- De tant en tant em tornen els carrers
- on vaig passar els meus primers anys: delícies
- de fan i basses per als jocs, l'encens
- a la capella, el perfum del llatí,
- la carn solemne de la mare, els cromos,
- els tebeos, les misses funerals
- a primera hora. Negre i or: inflades
- veus d'uns clergues que van iniciar-me
- pels laberints on la llum pren la forma
- de les ombres; i el gust, la del disgust.
- No recordo d'aquell petit jardí
- sinó una enorme pedra freda on sèiem,
- les roses grogues, unes peres d'aigua,
- els dies llargs travessats amb tricicle,
- l'olor de fongs i vinagre al celler;
- i el llòbrec soterrani on em tancaven
- entre patates i cadires velles:
- un infern de butxaca on vaig aprendre
- l'ofici de queixar-me i esqueixar-me.