HELENA PORTEROS I LIROZ (n. 1968)

Llunes d'aram

"M'he dispersat en centenars de partícules, de fragments, de peces descompostes de mi mateixa, m'he dispersat per no trobar-me".
Montserrat Roig, L'hora violeta.

A la Montserrat Roig aquestes quatre seqüències manllevades de cent mil fragments violetes.
SEQÜÈNCIA 1: Atzars
-

Aquesta tarda, un vent impossible
i una veu erma
com de dies perduts i falses prometences.
Aquesta tarda, un llibre obert,
un batec imprecís,
un crit en blanc i negre,
l'imperceptible gest d'algú que es gronxa
en la porosa realitat dels somnis.
Aquesta tarda hi ha una nit
i hi ha el vent.

Aquesta nit, plena sigui de llunes!
-

És l'hora de sindicar els atzars
i reconciliar reversos paral.lels,
és el temps de les galtes vermelles
i les primeres cuixes de temporada;
cimbrejants figures i mars clars
d'apologies variades.
És l'hora, com deia, de sindicar els atzars.
-

Rebo estímuls insignificants,
d'aquells que es desestimen
amb la normalitat més absoluta.
Els rebo, aprenc a reconciliar-los
i mouen fibres invisibles,
fibres ínfimes que em conviden
al plaer natural de la luxúria.
ESTÍMUL I

poema

Conjuro el teu nom,
i en fer-ho, el cel es despenja ple d'astres.
imatge

L'anhel es va fondre
recreant atzurs
i llargues estores.
conte

Quan els avions no estaven pensats com a autobusos, jo no podia venir a veure't.
realitat

El recel és un cop de puny
que pot deixar-te KO.
biologia intransferible
Algunes vídues són només aranyes
ESTÍMUL II

escrits en el silenci
els versos percacen idees

silencis grapegen el paper

i els trenca
el clic
monocrom
de les tecles
ESTÍMUL III

recompto astres,
planetes imaginaris,
camino la meva illa i
després salto al buit
on milers de papallones
d'ales fistonejades
em conviden a repetir el salt,
el vol esdevé comèdia i es deixa caure,
la màquina es prepara per a la mutació,
l'estratègia és indefugible,
hi ha unes pautes que no s'han de perdre
SEQÜÈNCIA 2: Incrèdula decapito el poema
-

Havies decidit la nit
de color blau i escuma
amb l'encanteri deslleial
de la porxada,
quan la pluja destarotà
d'una passada
la bassa plena d'intencions.
La bossa de les escombraries
era plena
i et delies per la primera rosa.
-

Explicaves el sol sense records
i vas dibuixar
un astre de sensacions efervescents.
-

Deies els noms de les coses
canviant els colors i les formes.
Així un miop que distingeix els límits
sense copsar l'encís.
La nit, amb problemes cardiovasculars,
no era res més que l'orgull encantat
de tots els tabús del món
sobre la línia divisòria
dels accents irregulars.
-

L'art va esdevenir comèdia
mentre queies
coll avall de l'ampolla.
L'àmfora i el desert
et desitjaven bona nit
quan un desesper impropi de l'estiu
et va caure a les mans
premeditant grocs incandescents.
-

No era un bressol allò que buscaves,
ni el consol de la tarda,
volies només tornar a l'aigua
roent i tranquil.la del port.
Volies bocabadar-te davant dels vaixells
i saltar fins a una àncora
per fer-te'n un recer.
-

El jo per sobre de tu i de mi,
per sobre nostre els elements
en potència i en exercici del vici
definibles definitius
amb la consistència embriagada.
-

Quan el món fou creat
Adam i Eva encara no havien nascut,
abans que ells
hi hagué les tribus,
i molt abans,
algun juràssic en extinció.
L'home extingirà l'home
si perdem la memòria .
No ens caldran paraules,
ni verins, ni faules.
-

De vegades, no encerto el cop
i el cap se me'n va,
i caic en la cacofonia fàcil
que em dóna la ce;
i cofoia catapulto els cràpules
i púdica captivo atzars
i incrèdula decapito el poem
a.
SEQÜÈNCIA 3: Nura (nom amb que els fenicis denominaren l'illa de Menorca)
-

No hi havia cases prop de l'aigua,
només coves,
antigues necròpolis
ara vulnerades.
I alguna ruïna
que es delia perquè la miressis.
-

La sonoritat de l'aigua
et recorda que el terra és eixut
i el camí es fa llarg i pesant.
-

Entre poc i massa
la terra es revoltava
i la lluna continuava el cicle
fins al pleniluni.
Fou llavors que el dit petit del peu
s'arrossegà fins a les roques.
-

Entre la lluna i el pi
passava un raig d'aigua
com destriant blaus.
En aquell moment
el cranc va fer un salt
que copiava estels.
-

La pedra va treure arrels
i muda esguardà l'oceà.
Poc després ,
el cranc i el meu dit
van ballar en rotllana
fins que fou la nit.
-

Em faig de la salabror
d'aquest temps d'interluni,
muralla avall hi ha la pedra,
la roca que corca el mar.
-

Secretament, el sol,
seguint el ritme
d'alguna taquicàrdia inesperada,
s'enfonsa pou endins,
i perpetua la tradició dels cavadors
que burxaren la terra
ara fa uns quatre mil anys.
-

Et deixo, Nura,
amb la terrible cal.ligrafia d'un infant
esbossant només
el límit radial que et delimita,
manipulant el gest perquè m'atorgui
el benefici del retorn.
-

Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.
SEQÜÈNCIA 4: Llunes d'aram
No puc fer res més,
pertanyo a l'àmbit del rouge à lèvres,
al món del mirall esmenuçat.
-

Març de sol i vent,
de dones i corredisses inesgotables
que em decanten a la dimensió arrodonida,
a les mans de quan era petita
i potinejava el fang al sotabosc.
Març de setmana santa i vacances,
quan les vacances feien setmana
i jo aprenia que allò de santa
era una condició massa dura
per a qualsevol persona.
Març de sang, com cada mes.
-

Escric brots de primavera
quan la nuesa de l'estiu
viola qualsevol costum
reaccionari de l'hivern.
desfogament
-

Vaig sobreviure estoïcament les olimpíades.
Em dic maria, encara que no m'agrada.
He enterrat un cosí, un tiet,
l'àvia i tres bons amics.
Em decanto més a la nostàlgia que a la poesia
i si puc estrafer un vers
mai no m'estic de fer-ho.
-

Venedora de llunes d'aram,
capsigrany nocturn i desordre,
humana amb tota la condició,
sense treure cap mica,
que tota la pols
torna a la pols
i algun mort
ressuscitarà d'entre els morts.
Pietat absoluta, angoixa vital,
la clandestinitat clandestina,
la clau de la bústia,
i ja no tinc cartes
i ja no tinc llunes.
-

Desentrenada desenfrenada
conjugo el verb en la forma equivocada
sense saber quin subjecte
l'ha de retenir.
Entretant, el mar fa batalles
reincidint en l'arena
sempre i mai
mai i sempre
una vegada i una altra.
Absurda i essencial
tanco els ulls per retenir els moments,
la instantània imperceptible
que faig mentre passejo.
-

diumenge

Vivaldi s'instaura a cada racó,
llangueix així la cera
que mentre cavalca
fa la lluminositat
a cada angle.
-

laborable

Grimpo escales mecàniques.
Anuncio el gest,
a contracor,
però l'anuncio.
Deixo oberta l'aixeta
dels somnis espermàtics.
Distrec els genolls
per obligar-los a seure
tal com cal.
Desdibuixo presències,
absències, cadències,
ritmes i accents.

Sospeso errades eixutes
i treves perennes,
per dar-me treva.

Així, transfugo dies.
-

banal

Quan tinc una cita
(ho he de reconèixer)
no sóc gens romàntica.

No m'exciten
ni els perfums emmetzinants
ni les llargues hores de mirall.

Això no em dóna punts per a captivar-te
(que hi farem)
com tampoc per a seduir-te
seguint els cànons de la publicitat.

No signis dessota el testament.
Per què ha de ser veritat
tot el que et deixo escrit?
-

vespreja

Poso la cafetera al foc
i mentre em fa el cafè
fullejo displicent
els fàstics de la vida.

Quantes notícies noves i velles,
quants conflictes trobo
enllà les rotatives.
Quanta agosarada pèrdua.
Quant fum,
quanta tendresa.

(sorollet de cafetera)

El gruny que em recorda
com és de bo vesprejar,
de tant en tant.
-

diari de guerra

"Sense pau en la treva",
comenta el diari.
El poeta fa:
"la sang és massa lluny".
I diu la història:
"i, és clar!, els morts ja no els espanten".

És trist el crit
i feixuga la pell que no mudem.
Demà, de tan cansats
no esbrinarem ni el gest del bell somriure.
-

ombra

Lluny de casa
rere els balcons
focs d'artifici:

jutge i meretriu,
la guerra.
-

dansa furtiva

Maltractada, torturada i violada
la dona tatxa l'escassa engruna
i dóna a cada infant el tros més tendre.

Cap infant no és el seu fill,
però tots ho són, tots hi esdevenen.

La dona intenta d'apedaçar la vida
quan el sostre poruc
que els guarda de les bombes
torna a brogir.

La dona, amb els fills que la història li ha donat,
esperarà demà i més encara.
-

Fins i tot ara, quan ja no queda temps
per a la filantropia,
els dies menyspreen la memòria,
l'allargassen distrets
per la trena caduca de l'oblit
i desfan els colors de la via
futura, quasi etèria,
que encara has de bastir.
Fins i tot ara, quan ja no queda temps,
trobes el minut per repensar
l'ajut distant del ritme que t'empaita.
Gràcies a tot l'enyor que et deixa
pots desbravar la lluna
i el gest confús que fas mentre em llegeixes.