JOSEP-SEBASTIÀ PONS (1886-1962)

Nota biogràfica

Música de poetes Poemes de Josep-Sebastià Pons interpretats per Sol i serena i altres
EL DIA CLOU

El dia clou i deixa un gust de cendra.
La vanitat del món penetra en mi.
Adéu-siau, mà tèbia, fulla tendra,
qui et veiés ressorgir!

Voldria jo una aroma de llaurada,
la sorra entre les penyes de la vall,
una atzavara confiada,
un aire de cristall.

Mes ai! Cada mortal canta sa pena,
i cadascú desitja el que no té.
Si gira amunt la lluna plena,
cap bruma la deté.

L'estel perdut brilleja amb sa malícia,
la muntanya amb son front indiferent.
El campanar, santa justícia,
distreu l'hora en el vent.

Fins l'ombra ha begut l'ombra de l'agulla,
i el rellotge de sol ve a defallir.
Si el gel nocturn toca la fulla,
la nit penetra en mi.
LA NEU QUE S'ADORM

La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.

Vora el molí de vent per sempre obert
la branca de l'oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.

I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.
SPONSAE MEAE

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.
PARPELLA D'OR DEL VESPRE

Parpella d'or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara,
i no en veurà la resplendor
ella que ha fet ma vida clara.

Pacte callat de fulles i de vent
on cada tarda el món s'ordena
entre el repòs i el moviment,
ritme suspès que l'aire mena.

Ara ella és sense veu i sense alè,
i en cada vena el seu record murmura,
passat més pur en el no-re
d'ésser el present absència pura.
ÉS PURA I SENSE NOM

Si fos aquesta estança dins la mar,
no seria més sol que en aquesta hora.
La brasa aviva el seu esguard.
El silenci del vent no té cap vora.

El vespre s'aparia ja amb la nit.
D'un or lleuger la neu és mig encesa,
i l'estela penetra el camp humit,
la perla d'un mirall d'hivern suspesa.

Qui era son principi? Què vol dir?
Amb l'alè del meu cor ¿qui la concerta
i li conserva el resplendir?
És pura i sense nom, ella és deserta.
PREGUNTA

Si vós l'amor poguéssiu escollir,
de quin amor faríeu tria:
del que venteja l'esperit un dia
i ressonant obre les portes, i
rebot, de cada obstacle, amb la follia
del vent amb sol el dematí,
o bé d'amor que l'esperit amaga,
com el redós familiar,
melangiós i dolç, on cap al tard,
en la penombra vaga, vaga, vaga,
dels jorns que plou i la claror s'apaga,
ens recollim... i plou encar?