JOSEP PLANASPACHS (n. 1953)

Els ulls clucs
II

Potser que torni
a les arrels
i que allí cerqui
altres camins.

¿I qui sap si hi ha un sender?
Potser tot és una roda
i jo sóc sols el fusell.

Potser que torni
a la infantesa
i que allí esbrini
el meu destí.

¿I qui sap si hi ha un destí?
Potser tot és grisa serp
i jo sóc sols un verí.
XVII

Davall les rialles
mai no plou ni neva
ni es fa fosc.
Tot és rialla universal
i la pols bescanvia amb l'aire
un malmès esglai comprensiu.

Gasives, les llumetes del carrer
s'amaguen sota les rialles
guaridores, blanques i màgiques
d'aquest insomni que estalvia pors.

¡Ai, rialles dolentes dels infants!

Aquesta nit,
quan sigui tot fosc,
sortiré de la tomba
i obriré, de bat a bat,
els llavis del meu veí mort.

Llibre del poema nu
EL POEMA NU; [II]

No em fa por la blancúria del paper
quan s'acosta el moment de reflectir
la vida imaginable. Certament,
tots som miratges nus d'un altre espai
que reviu dols viscuts. Costa poc témer
el naufragi del seny: de bon matí
bastim taüts amb mots incongruents.
Tots els versos naixents són assassins,
metralladores del polit, pautat
paper net amb tinta irreal... Rebels.

Només deu ratlles, i el poema viu.
LABORATORI

Visquérem dies de trèmula angoixa.
Cercant la química de la agonia
vam obrir tots els mots de bat a bat.
Qui sap si els savis sabran explicar
totes aquelles tardes hivernals
que soterràrem al laboratori
mentre a fora el temps reia, reia i reia.

Nigromants i alquimistes d'envelat,
mesuràvem l'essència de cançons,
potingues, filtres, beuratges de mots.
Orbs i somiant el final del somni,
tots dos, poema, cavalcàvem junts
mentre escoltàvem la sínia del temps
que fora reia i reia sens descans.
ADREÇA

Si em perdés,
cerqueu-me sota d'un om,
però lluny
de paisatges i tempestes.
A recer
del vent, com un rodamón
amb l'angúnia pintada al rostre.

Anireu
cercant l'alè del poeta
com qui busca
l'or dins l'amagatall d'altri.
Trobareu
sols un cos mort i una esquela
on podreu llegir-hi clar

un sol mot:
el nom vostre.
EL POEMA NU; [III]

En acabar el poema, haureu de fer
un esforç i esborrar-hi mentalment
totes les lletres, qualsevol idea:
deixar-lo nu, com si fos galerada
dels vostres, profundíssims pensaments.

Heu de ser furtadors de mots, pirates
del nu paper, heu d'esterilitzar
amb les vostres paraules el cendrot
que romandrà, després, com a caliu.

Només així entendreu la màgia innata
del mot: quan tot mot sigui el vostre mot.

Mireu ara el poema, despullat,
quiti de tot servei i malaltia.
Vestiu-lo tal com us plagui: vosaltres
sou, versemblantment, els millors versaires.

I amb el poema buit de versos, ple
dels vostres -ja de tots- no us farà por
del paper la blancúria quan s'acosti
l'instant de reflectir-vos dins de mi
i escriure, junts, la vida imaginable.

[INÈDIT] L'univers pactat
L'ÚLTIM PASSEIG

L'andana és aldarull, brogit de gent
i de crits muts i de gent i gemecs
sords que empastifen l'aire brut: crits bruts
que endolen els colors pàl×lids, grocs, pàl×lids,
i batega el meu cap -crits bruts- i el metro
xiscla i perfora la gola de llop,
xiulen els crits i la fera s'atura
a poc a poc, a poc a poc...
I salto,
mentre la sang s'escapoleix: silencis
dels pàl×lids, grocs crits bruts, que s'enlenteixen,
i la fera i el cor ens deturem
simultàniament.

[INÈDIT] La negra neu
I

La negra neu, el teu mirall.

Sagetes assassines van vers ell.
Caires de pedra antiga, despullats,
endolen el càntic de tots els càntics.

¿I on vaig jo, si tu vas vers ell?

Fa fred dins el misteri on ens celem
-prudentment- tu, jo i ell, bastards.

La indolència del temps perdut
m'emmena el dol de la memòria.

Esferes que esclaten i el fum
surt: surt el fum que mata el foc,
la flama, però no la pedra.

Terratrèmols ficticis, devers la matinada
ballen, capdavanters, preludi de la dansa.

Amaga els llibres a bon recer, perquè en els fulls
no trobaràs els proverbis del boig.

A l'illa arribo, cansat
-un mirall dins mi mateix-
però no sé retrobar-me.

Cignes de l'estany, consoleu-me:
-Doneu-me plomes d'argent, mirra i pols.
II

M'arriben els badalls de babilònia,
i la sal feta forma, i la sal a la porta.
-Corre, joglar apol.lini, corre mentre cavalques.

Vosaltres m'haureu endurit la veu,
vosaltres li haureu fressat el camí,
vosaltres sou lluny i ell és al costat.

Damunt les teulades apàtiques
d'aquest hivern desficiat,
m'arrauleix la por
vora la llar de la pomera
de fruits corsecats.

Falenes prop del telescopi,
a boca de nit
s'envolen dret als quatre orats
del gegant immens.

El gran home dibuixa inferns
mentre jo camino.
La inhòspita cambra és a punt
mentre jo camino.
Ell m'amaga sota coàguls
mentre jo camino.
Trio el beat que més m'agrada
i tornaré al navili de la mort.
S'esvaeix el somni:
ell era, llavors, tu i vosaltres,
perquè vosaltres sereu ell
a la fi del temps.

Tota la neu es fon sobre més neu.
Són hores de gel.
V

Visc afamat de tu, que m'has vist néixer
brut, cridaner, ple de tels i de mocs
a un quiròfan d'olor de gratacels.

Visc afamat de tu, que vas rabent
i res no et pot aturar: ni el record,
ni la fam, ni la por, ni l'illa d'or.

Visc afamat de tu, que em vas parir
de franc, ple de grans somnis, però buit
encara de l'odi salvatge: nu.

Faràs el teu recorregut de sempre,
primer la plaça, el peix barat,
melons a dojo, dels madurs,
préssecs grocs al terra, el crit
de sípies matineres, molls,
congres, seitons, maires, llobarros,
bonítols, i després carrers
vora la música i el clam
de l'institut, les marmanyeres
amb un posat com de barjaules
-o així jo ho penso-, bona gent
al cap i a la fi, baldament
no facis cas dels bruts semàfors,
mai no llegeixes els diaris
de nit, estàs sempre malalt,
falena que mor ran del llum,
jugo amb els llibres, ressuscito,
la febre em destria la sang,
mira l'home camaobert, l'ase
que pensa amb brau raonament,
diumenge i el palmó, la febre,
la febre, la febre, penjat
al coll t'ajudo a fer l'arròs,
et dic que hi manca sal i pebre,
l'essència de tot, que és el tot,
i tornes al mercat de sempre
-renou de ferralla i desfici-,
primer el peix barat, melonets
dels madurs, d'aquells que se t'obren
en caure a terra, aquest terra
dels teus primers pares, ¡oh mare!
X

Ve la poma de la por
quan sóc sol a l'era, trist,
exhaust de tant veure't, temps.
I ara tu manes, car ell
em ronda com si només
fóssim dues llums estranyes
en aquest espai silent
on la fúria s'apaivaga.

¡Sentiu el cant de la roda que fuig,
el cant que aplega tots els càntics!
¡Sentiu el brum del silenci del vent
dins la pau de l'illa encalmada!
¡Sentiu el crit, l'angoixa del cabrum!
¡Assaboriu la llet gebrada!
¡Sentiu el tro de la cursa dels braus!
¡Tasteu la llana del xai mort!
-¡Oh germans, blasmeu-vos, blasmeu-vos!,
per tal com mai no trobareu l'escorça
de la terra perduda.

Rieu, si és que podeu, ara que hi sou a temps,
perquè després dels càntics vindran les hores fosques.
Pertot arreu l'exili, i la pedra estrafeta,
deixaran solitàries les planures de gel.

La llum se'n va perquè la llum
la llança rost avall.
El bosc s'atansa i t'engoleix camí:
l'espai s'eixampla. Nítid,
dorm el crepuscle vespertí
mentre la nit avança.

Rieu, si és que voleu, ara que és temps de viure
de per riure, talment un esclat de rialles
foradant el forat que qui sap si veureu.

Restaran solitàries les planures de gel.

Vosaltres heu prohibit el somni,
però la por cavalca.
XLII

La negra neu davalla.

Se t'ha acabat la por, se t'ha exhaurit el temps,
se t'ha esmolat la roda, se t'ha menjat la neu.

Ets sol a l'erm paratge
i a prop teu ja no hi plou.

Quan alces la mirada,
el dia es fon; la nit,
somorta i lleu, escampa.

Ets sol dins tu mateix
mentre la negra neu
t'és ben dolça mortalla.

La negra neu, el teu mirall:
són hores de gel, de borrasca.

Mentre se't fon la blanca neu,
mentre la negra neu davalla.

La grisa neu
I

Com grisa neu veig l'enderroc d'un món
que va minvant sota l'esclat aurífic
de cinc mil veus monòtones, cinquanta
soliloquis, monòlegs enfeixats
dins de manolls de pergamins d'ovella:
els palimpsests difunts d'un llibre vell.

Repensaré l'esglai del temps perdut
i diré que ara sóc aquí, cercant
les sobrances mig foses d'una neu
negra com nit glaçada i morta: l'ham
dels rèptils penedits que fan les ombres,
un misteri lustral que hem batejat

història: el manubri de la nit.
XIV

Els flascons, les espècies, el perfum
de les flors del calaix, uns crisantems
de color groc als cementiris blancs.

Els taüts de sis-cents seixanta-sis
metres quadrats, les portes automàtiques,
el dring de copes: -¡Brindem pels forats!

La caixeta de l'odi, el fogó buit
de menjar, els vailets motociclistes
fills d'un temps de sandvitx i de rock-pla.

I la cultura escarida -oblidem
el blat i la civada-: l'escarràs
de feina bruta de l'avui, demà.
XXXIV

L'enderroc és la llum, i aquest present
la cendra de l'ahir que ara és presència,
que m'imposa en la fosca del desori
dins la nit del misteri perbocat
per la serp que aquest aire vell, decrèpit,
allunya: l'esglai del record, malura
que com la grisa neu s'estén arran
del somni organitzat, els cossos nus
i les agulles foradant respostes
en llengua estranya, quan escara és d'hora
per morir davallant a les palpentes,
quan encara no és l'hora de la neu
eterna: el rostre de les dotze màscares.

La negra neu brandava la tenebra,
la grisa neu eixorda la mortalla,
és temps de neu eterna: foc de palla.

Parèntesi vital
EL VIT A JÓC

El VIT a jóc, de tan plàcid t'irrita,
et rememora l'embat furient,
els folls orgasmes amb noietes blaves
damunt les màrfegues, en coves fondes,
el barboteig de les paraules tristes
sortint de boques foses per espermes
suïcidades. I ara el vit desperta
sobtadament, però ja és massa tard
i l'engranatge oscat de la memòria
no t'alçaprema les cordes, titella.
1965 - ESPERMA

Tot sol al llit, la imatge s'esparvera
i el llop del somni molt a poc a poc
muda la veu i rectifica el sexe,
es torna fràgil princesa de conte,
antiguitat que ara es demostra núbil,
poncella intacta de corbes suaus
i trau obert, golafre, apetitós.
I enmig del somni els ditets, desvetllats,
van cuixa avall i a les palpentes busquen
la branca prima que ara és un gegant.
I amb frenesí fressegen, dues mans,
mentre també pica de mans el somni,
felicitant-se de l'esperma blanca
que regalima per les cames dòcils.
1970 - COIT

S'obren els ulls, frenètics, temorosos
de lleis i dogmes intangibles, fràgils
com el fullam desprès pel vent dels arbres
innocentíssims d'una infància inerme.
S'obren els ulls i les cames, i el vit,
quiti de traves, s'enlaira, arriscat,
apilotant tots els grumolls de sang
que, dissoluts, enfilen una verga
enfurismada cap al trau obert
de la noieta blava, de somriure
trist, penedit, que obre les cames, tanca
els ulls errívols i es llança a l'abís
impetuós del somni, mentre fora
del llit groller els murs, covards, fressegen.

Daltonià
A CASA MEVA

A casa meva m'han dit que sóc boig
i que tinc molts pardals dintre del cap,
que amb el diable he fet un tèrbol tracte,
i que la màgica i única clau
per tocar el dos d'aquest món del malson
la té un docte i molt savi psiquiatre.

He corregut cap a cal psiquiatre
sentint-me nu com pot sentir-se un boig.
(Tinc ganes de llevar-me aquest malson
que duc celat com un talp dins del cap.)
Potser sí que el frenòpata té clau
i ambdós, bojals, arranjarem bon tracte.

I aquí em teniu, assegut, fent el tracte
amb el savi i molt docte psiquiatre
que vol obrir-me; però no tinc clau
i li dic clar que potser sóc un boig.
I ell em fa crits que m'arriben al cap
com els bramuls estèrils d'un malson.

Em pregunta si dormo i tinc malson,
si del treball vull defugir tot tracte,
les idees que surten d'aquest cap
esporoguit -és molt bon psiquiatre-,
i també si comprenc que sóc un boig
i ell sols clauer on es guarda la clau.

I jo insisteixo sobre aquesta clau
que ha d'alleujar-me el maleït malson
que somio de nits com si fos boig.
Però aleshores diu: «no vull cap tracte
amb tu: no tinc la clau». I el psiquiatre,
dòcilment, gira l'esquena i el cap.

I jo voldria foradar-li el cap,
treure-hi de dins la maleïda clau
que de segur m'amaga, el psiquiatre.
Però m'adormo i em revé el malson.
Si ve el diable, pot ser que fem tracte.
Al capdavall, un boig sempre és un boig.

Com que sóc boig, tinc boira dintre el cap:
faré un bon tracte amb un diable clau
i engegaré un malson al psiquiatre.
ES PERDRAN

Es perdran salms de silenci
i podrem tornar a la casa
desertada. Aviat
l'heura esfondrarà aquests murs
tan esgotats per l'espera.

I caldrà que preguntem
on diastre és la sortida.

Haurem fet atots i encara
mancarem d'aire i d'espai.

Mireu enlaire:
només veureu
l'astúcia de l'atzar.

Salvador
ESCENA DE CABARET, DE SALVADOR DALÍ (1922)

De Troia-cavall surt cargol
i cambrer -el negre cambrer-,
un procés que es transmuta en ball,
la corda, el vas, el vi i la vida
-així tal qual tu veus: ¿te'l beus?-,
gris quadrat trist de quarantena,
i faig la sina com un buit
de dos cercles i el punt al mig,
enmig de la vida barata,

la vida que mana.
FIGURA EN UNA FINESTRA, DE SALVADOR DALÍ (1925)

Compta les ones del mar,
la noia, d'esquena al moll,
i jo compto les arrugues
que li dibuixen el tors.

Compta pedres i llaguts,
la noia, d'esquena a l'euga,
i jo compto els plecs de l'aire
pentinant la cabellera.

Compta núvols i confits,
la noia, d'esquena al son,
i jo compto les vegades
que m'ha mirat de debò.

Llibre de plagis
CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
JOAN MARAGALL

Si per atzar et trobo un dia al món
i no et conec perquè el meu ull no et mira,
si sóc entre cecs guerxos un rei borni

que vagareja pels marges de la ira,
si a la ventura vas i un dia em veus,
no em facis cas si et veig i no et conec.

¿Podria fer-me sentit i penyora,
ser alhora blau i groc i tot color
com l'arc que signa, al cel, viva presència?
¿Podria fer-me i ser-me a mi mateix
com riu el pa o en sorra mor el peix?

¡Vana innocència la del reu que amb pena
vaga i amb ràbia escup l'afany, la glòria!
I jo no entenc el món que a tots aombra,
no comprenc el destí de llum i d'ombra
que fa que el viure sigui trista història,
recurs de la memòria i trajectòria
cap al no-res, cap al tot, la penombra.
Hi ha qui al cel viu obert, i ple de joia
canta el raïm i l'oliva i la flàvia.
Hi ha d'altres que, com jo, fan la tramoia
amb què s'esmuny l'home nu dins la gàbia.

Tanmateix, ¿té potser tanta importància
ser bon jan, criminal, poeta, frare,
parar la galta o sentir repugnància,
viure amb recel, predicar intolerància,
escopir al vent o rebre el vent de cara?
M'han dit que sóc un home, i potser ho crec.
Sospito del brillant en brut, del sabre,
i fins i tot dubtaré del llampec
fins que el tro, a l'arrel, esbotzi l'arbre.
M'han fet així el cel i les estrelles
-home que al solc treballa la brutícia-,
m'ha fet així tant de cloure parpelles,
tant de rebre batzacs, tantes estelles
patides al llindar de la carícia.
I el sofriment al cos, sempre voler
ser més i més, com l'aire tenir fe,
pujar l'escala i saber que al final
algú hi haurà, assegut al llindar.
I si he de viure amb el turment al llot
fins aquell dia en què es badi la gàbia,
lliga'm les mans, del cos treu-me la ràbia,
dóna'm la sort de veure't, tu que ets tot.
Que per atzar et trobi al darrer mot.
AIRE TRIST DE LA VIDA
Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
MÀRIUS TORRES

Aire trist de la vida, ara que estic ja mort
i ben colgat,
encara vull, potser, que em visitis de nit
i que em besis les urpes amb què vares nodrir-me
quan vaig néixer al fossar.

Del que he viscut, del llot arrossegat per l'ombra,
ja ho saps tu tot.
Pel que he maldat, de l'ànsia per les arrels mogudes,
del bategar sobtat amb què el cos es desfulla,
tu en saps més que jo.

Fins i tot de l'esclau que riu, nu dins la gàbia,
n'ets tu l'amo i senyor, la veu.
Viure al vol deu ser trist, com l'ocell sent el cel
i no sap quan caurà, pel caçador sorprès,
batre d'ales mortes.

I aquest passat vespral tan ple de marbre i calç1/4
Mort estic bé, no cal justificar-ho.
Més que viure amb l'atzar, somio amb la quimera
perquè vegis com jo et nodriria.

I l'aire trist t'encerclarà el rostre, les galtes1/4
Et dic, vida, que estic més viu que tu.
EL NÉT
Una dona asseguda en el pedrís
JOAN VINYOLI

El nét mira i remira el roure mort.
¿Potser l'esglai li fereix la tendresa
de tants records impunes,
o és potser un bri de vida que amb recança
es mor?
Sols resta l'antigor
per fer de testimoni de descàrrec,
l'avial testament d'ombres volgudes.

I la destral desfà versos i fulles
amb ràbia urgent. I s'ha badat la tarda
amb els crits d'una feble saba amarga
que ara plora i traspua.
I tots moriran
sota de l'heura mansa, quan la soca
xucli l'arrel. I en el lapse d'espais
que configuren ordre i contraordre,
el roure mor, pensiu, dempeus.

Mentre un bri de temps passa: aquella era l'arrel
de la vida indultada.
EREN DOS
S'estimaren; saberen
JOSEP M. LLOMPART

Eren dos i volien
ser joves per sempre, sentir l'ardit
combat de vida arrelar-se a la roca,
penetrar-se com l'aigua s'escalaixa
a frec d'ona.
Es veien
al cinema del barri o ran del llac,
sota els oms que somreien.
Només dos homes,
amics i prou, la gent pensava en veure'ls
riure, caminar d'esma.
Aquella nit, ell li va fer un regal
i, després de punxar-se, es van unir
llavor i llavor, com mai abans: sarments
i ceps brotaren de l'acost perfecte.

Antecedents personals: blennorràgia,
sífilis, sida, herpes i hepatitis.
Les bodes, d'amagat. No tenen fills.
La gent se'ls mira com si fossin cucs.

Tornen a casa a mig matí. Fa fred.
A l'hospital han pres la metadona
i els han punxat remeis molt cars, novíssims.
Ara perden aquella cruel basca
i lassos, devorats, se'n van al llit.
Saben que es moren, que són reus confessos.
I es miren l'un a l'altre, dues fulles
morents, enterques, a punt de caure.
CAFÈ AL MATÍ
Drap de la pols, escombra, espolsadors
MARIA MERCÈ MARÇAL

Cafè al matí, l'ordinador portàtil,
pinta, condó, diari, greix, travessa,
clenxa a la calba, secretària druda,
i feina al tors, esquella, esquís i baca.

I l'odi, mandra arreu arreu del mapa,
menjar d'un tast, antiàcids, la sesta,
murri amb dos ous ferrats als pits de marbre.

Mor el capat al camp clos de l'eixample.
PRENYAT DE DOL
Mudat de blanc, penetro amb pas d'atleta
CARLES TORNER

Prenyat de dol i amb grisa veu mofeta,
m'enfonso església endins. M'assec, curull
d'orgull, a prop d'un pobre i d'un cop d'ull
em firo el món amb vidres d'opereta.

Amb posat calm m'apropo a l'estafeta,
marco el compàs del noi amb coca al nas,
sento la noia amb sexe d'escarràs
i el trist cantar del bípede a la meta.

El capellà entafora el blanc pandero
dins goles negres amb becs matafrares
que mengen pans com qui veu el torero
amb la muleta, el brau, fer-ne un llibert.

Cuitat, m'allunyo de correus: les cares
dels segells són dianes al desert.
VI

Entro en la dutxa i l'aigua m'espavila;
un mar rabent -com pluja d'artifici-
em lliga el cap, el coll, el pit i enfila,
cames avall, el tors fins l'orifici.

Pel davant l'aigua m'obre la pupil×la;
pel darrere el raig d'or fa el seu ofici:
arriba a l'ham penjant -cuc de goril×la-
i enlaira l'eina amb sang per fer fornici.

Però a l'entorn només hi veig rajola,
el sostre brut i un baf pudent que cega:
la solitud del nàufrag a garjola.

¡Quin noble invent!, rumio amb mà tacada
mentre aigua i llet -el xuclador gemega-
clavegueres avall peten xerrada.
X

Després de tants sonets escrits amb ànsia
de fer del mort podrit i corcadura,
he pres l'avés de veure consonància
en vida i temps: ¡atots a l'aventura!

Cavaller de paraula i militància
-informe l'ham, deforme l'estructura-,
m'ha pres verí -giravolt de la infància-
fent crim de lesa llengua de cultura.

He anat pels fils, provant la curvatura
d'espais florals i regnes de baixura.
I ara em fa por que l'ésser i la ignorància
travessin l'erm d'un cervell amb malura.
Fet i fet, res no té tanta importància:
tot això és tan sols literatura.