JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
... Poemes de Pere Quart interpretats per Lluís Llach, Ovidi Montllor i altres
Bestiari
-
- VACA SUÏSSA
- Quan jo m'esmerço en una causa justa
- com mon Tell sóc adusta i arrogant:
- prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
- vós i galleda i tamboret de fusta.
- La meva sang no peix la noia flaca
- ni s'amistança amb el cafè pudent.
- Vós no sou qui per grapejar una vaca,
- ni un àngel que baixés expressament.
- Encara us resta la indefensa cabra,
- que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
- A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
- Tinc banyes i escometo com un brau.
- Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
- l'he bramulat per comes i fondals,
- i no espereu que me'n desencamini
- la llepolia d'un manat d'alfals.
- Que jo mateixa, si no fos tan llega,
- en lletra clara contaria el fet.
- Temps era temps hi hagué la vaca cega:
- jo só la vaca de la mala llet.
Saló de tardor
-
- CORRANDES D'EXILI
- Una nit de lluna plena
- tramuntàrem la carena,
- lentament, sense dir re ...
- Si la lluna feia el ple
- també el féu la nostra pena.
- L'estimada m'acompanya
- de pell bruna i aire greu
- (com una Mare de Déu
- que han trobat a la muntanya.)
- Perquè ens perdoni la guerra,
- que l'ensagna, que l'esguerra,
- abans de passar la ratlla,
- m'ajec i beso la terra
- i l'acarono amb l'espatlla.
- A Catalunya deixí
- el dia de ma partida
- mitja vida condormida:
- l'altra meitat vingué amb mi
- per no deixar-me sens vida.
- Avui en terres de França
- i demà més lluny potser,
- no em moriré d'anyorança
- ans d'enyorança viuré.
- En ma terra del Vallès
- tres turons fan una serra,
- quatre pins un bosc espès,
- cinc quarteres massa terra.
- "Com el Vallès no hi ha res".
- Que els pins cenyeixin la cala,
- l'ermita dalt del pujol;
- i a la platja un tenderol
- que batega com una ala.
- Una esperança desfeta,
- una recança infinita.
- I una pàtria tan petita
- que la somio completa.
Quatre mil mots
-
- VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969
- Catalunya, València, les Illes,
- tot plegat Catalunya, la Gran,
- amb gent i la terra i la llengua,
- i el passat i el present,
- i el futur que ens espera,
- bo o dolent, infal.lible!
- Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
- un país malmenat per les grapes d'uns amos,
- que barregen, impregnen, rebreguen
- i enllorden
- un mapa que és nostre
- i en dir nostre vull dir
- dels qui són catalans
- per la sang conscient o la tria,
- els legítims hereus
- d'una pàtria petita, com tantes.
- (Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
- la naixença, ella sola, no dóna,
- què és cas! nacionalitat
- als venuts, traïdors, botiflers,
- ni als lacais i als servils
- -declarats o secrets, vergonyants,
- ni als janus tampoc, dues cares-,
- ni als panxuts embandats,
- la fauna profusa dels bords,
- la quinta columna que llasta, enferritja,
- entrebanca i fatiga la nostra esperança!)
- Però amb tot, malgrat tot,
- operem i avancem,
- pacífics,potser pusil.lànimes,
- però mai resignats
- i sempre tossuts,
- i obrim cada dia
- -importuns, enfadosos, burxons-
- clivelles de llum en aqueixa presó
- on, al cap i a la fi, respirem;
- però l'aire és confús, estantís
- d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
- tan injusta, fundada en la por
- d'un ordre incivil
- que ens esprem a profit
- dels Altíssims Senyors que l'imposen
- i emmetzina penombrosos racons
- on uns homes anònims
- pateixen, herois del silenci lleial,
- el turment i la infàmia
- entre mans mercenàries
- (¿com pot la natura criar aqueixa gent,
- vergonya de qui l'ensinistra
- i la paga, i així la manté
- sempre tensa en un odi de segles?)
- Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
- o quecs, o destorben paraules verídiques,
- denúncia obligada,
- fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
- mal comprats, brutalment ofensors,
- que els ulls grossos dels Alts,
- sorneguers, deixen fer.
- I així són castigats els qui imploren justícia!
- Puix que tots ho veiem:
- els Summes Senyors Intocables
- conjuminen, avui, amb sarcasme,
- segons lleis que ja neixen guerxades,
- tribunals que resulten incerts, però dòcils,
- guarnits de togats,
- xerraires minúsculs,
- fatxendosos autòmats
- que tremolen per dins com les fulles.
- I Temis adés fa plorar i adés riure!
- Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs
- -que els besavis i els avis i els pares
- ens varen llegar-,
- els Altíssims Senyors
- sempre entre ells, per a ells,
- representen amb pompa farsesca
- i somriures quallats, fotogènics,
- un joc, paròdia cruel
- del net regiment
- d'un poble que malda i s'esplaia
- i s'aferma i progressa
- -en les arts i l'estudi
- i el treball i el comerç, i l'esport
- i en els cants i la dansa-
- contra vent i esquivant
- la traveta, el cop baix,
- el parany i l'esquer llaminer
- (però ells, si per cas, sempre inflats,
- ens engeguen les grans desfilades
- de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
- amenaça sinistra,
- excessiu espantall,
- dreçat, sí, contra el poble
- indefens i badoc
- que calla i treballa, i que paga!)
- Un poble que acull, fraternal,
- centenars de milers d'homenets
- de les pàtries veïnes,
- fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
- que els Altíssims
- abandonen a llur doble destí
- d'enormes ermots i vedats senyorívols,
- a despit -qui ho entén?-
- dels tan publicats i vantats regadius formidables,
- que tots, i nosaltres davant, hem bastit
- si us plau, no, doncs per força!
- Però som catalans
- -beneïda mercè de l'atzar-
- i ens cal viure i morir catalans,
- i ens pertoca adreçar qui sap com,
- de totes passades,
- en temps de maror o de falsa bonança,
- amb la vista i el cor llançats endavant,
- aquest nom i aquest fet i aquesta natura
- tan propis i autèntics,
- no venals, entranyats fins a l'ànima.
- Com podem dimitir la nissaga?
- Altrament, on cauríem?
- Descastats, sense arrels,
- més poc fórem que un arbre,
- que un ocell de bardissa,
- que els camins que petgem cada dia.
- Com robots de carn i sang,
- erraríem pel món sense rostre.
- Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
- miserable germà que ha perdut la bandera
- i el cel blau o estelat o en tempesta,
- que fou tàlem del seu primer alè.
- Cal que esborri per sempre el record de la mare,
- del cloquer del seu poble,
- dels bells noms d'una font, d'un pujol;
- d'una blanca masia amb paller
- i una noia gentil al llindar;
- dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
- del vell mestre que un dia els parlava,
- d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
- amb la veu mig rompuda!
- Perquè som i ens sentim catalans
- estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
- l'esperit i l'exemple
- d'altres pobles de races i llengües diverses,
- i el tracte de tots, i el contacte,
- a profit de l'empresa comuna i urgent
- de mudar el món i els homes
- en la pau solidària,
- i en l'entesa fecunda;
- tots francs i benignes,
- generosos, fidels, sense enveja,
- tots plegats contra els focus
- de la vil cobejança,
- del diner corrosiu,
- dels terrors metafísics,
- dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
- de l'orgull de la sang blava i pútrida,
- del poder d'una força robada...
- Catalunya, València, les Illes,
- la Gran Catalunya,
- amb la gent i la terra i la llengua,
- i el passat i el present
- i el futur que ens espera,
- bo o dolent, infal.lible!
- Tot depèn, sapiguem-ho!
- de la fe, de l'amor,
- de les obres.
- Tot depèn de nosaltres.
- Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
- els joves!
-
- Cap d'any 1969
Dotze aiguaforts de Josep Granyer
-
- UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS
- Non non,
- vine, son!
- Dorm, petit, la mare et bressa,
- cal que creixis ben de pressa;
- fes-te fort
- per a la mort!
- Seràs brau
- o de pau?
- Seràs carn d'escorxador
- o màrtir nacional?
- Tant se val!
- Per un bou
- tot és prou.
- Ara els somnis, vedelló.
- Non non,
- vine, son!
Altres poemes
-
- SÍNTESI
- La Constitució
- no em fa fred ni calor.
- L'ha feta sense mi
- un ardat grimpador
- cobejós i mesquí
- d'experts sense parió
- en l'art de consentir.
- Ben pocs votaran NO
- i molts votaran SÍ.
- ¿I per quina rao
- la cosa anirà així?
- Els mòbils són la por
- d'una subversió,
- la manca de juí,
- el no saber qui es qui,
- l'influx de tal senyor,
- l'espera d'un guardó
- o l'ordre d'obeir...
- Què haig de fer? Què puc dir?
- Com que l'abstenció
- és una evasió
- de bàmbol o coquí
- jo, lliure i complidor,
- haure de votar NI.
- ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Al sempre admirat Salvador Espriu,
si cal, amb disculpes.
- Oh, que avingut estic amb la meva
- petita, esclava, poc sortosa terra
- i com em recaria d'allunyar-me'n,
- sud avall,
- on sembla que la gent és bruta
- i pobra, accidiosa, inculta,
- resignada, insolvent!
- Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
- fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
- així el lluç que pica un ham sense esquer",
- mentre jo, encara prop, pensaria
- en les velles fretures i confiances
- d'aquest meu tossut poble.
- I, ja tot sospesat, recularia
- per a restar aquí fins a la mort.
- Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
- i estimo a més amb un
- irrevocable amor
- aquesta meva -i nostra-
- bastant neta, envejada, bonica pàtria.