---

MÀRIUS TORRES (1910-1942)

---

L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0

Poemes de Màrius Torres interpretats per Lluís Llach i altres

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

MOLT LLUNY D'AQUÍ

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,

on els anys d'alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;

el so de les campanes hi té l'ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s'obren al capaltard;

en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny, 1939

EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"

Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts

i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,

en el combat obscur per la nostra remença

tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa

dobleguem. És la corda dolorosa que es torç

i paga, sota els dits implacables i forts,

el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,

els àgils projectils arribaran més lluny

i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,

els versos volaran amb un impuls tan llarg

que es perdran en el cel inútil de la glòria.

EL TEMPLE DE LA MORT

Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,

des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,

o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,

guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras

on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,

la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars

a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu

passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.

Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,

cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,

travessant l'arc més alt a frec de capitell!

---