MARIA TERESA BARGALLÓ I ESCRIVÀ

 

 
 
VERD DE BRULLOLS

Talment nau amortallada de silenci eixorc
a qui bat celistre gràvid de neu
mentre llisca per mar defallida de llum
sense rems, sense patró ni nauxer
-llàgrima de Déu perduda en negre verger-,
així m'he vista jo: perduda, inútil, fora de ment i de voluntat.
Canto el dia en què tu vas fer-te davant meu,
llamp rialler, diví,
que encengueres de foc blau el meu món
i esquitxant de llevamans els meus dies,
en feres el bell camp brullat que és ara
i el tornares a posar al simple abast de les meves mans.
Amb tu la terra veig ara gran i bella,
emmantellada de primaveres i de segles fecunds,
bategant fructífera, tothora dolçor,
un hort de pomeres en flor sempre renovada
més blanca que no la neu noucaiguda.
Després del temps de sequera,
després del temps de la terra fredosa,
t'has fet al meu davant, balme de vida:
amb el teu nom encens ma vida de flama d'amor,
amb tu sé i vaig on vull i toca anar,
car: sols tu aboques sol i dies dins meu.