MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ (n. 1958)

 

La ciutat del tràngol

 
-

quan la mudesa dels llavis escatima les paraules
i ofegats impulsos no copsen llurs designis
hem après a dibuixar i esborrar després
somnis enginyosos en la platja.
(¡tant de carrer en runes,
tanta estança abandonada,
tant de pont enderrocat!)
hem niat fins ara
a la soca d¹un arbre sens ombra
però a la reraguarda dels nostres somnis,
al laberint confús de les palpebres
un assedegat polsim d'esper
espera redreçar-se i caminar.
 
 
-

les hivernenques nits de son i fred
que encara ens manquen per atènyer l'altra platja,
per guarir els astres
que enllà ens esperen,
colraran els nostres membres
i esborraran totes les petges.
també la sutja dels records
xoparà les goles lívides i famolenques
de paraules.
i en furiós calfred d¹abismes i distàncies,
d¹estimballs i de crepuscles
ens n'anirem a poc a poc,
amb els ulls incrèduls
i les mans farcides de preguntes.
 
 

De foc i danses

 
FILLS DE LA IMPACIÈNCIA
"El mundo tengo delante y detrás el viento"
Germán Coppini

Està bé que la soledat acompanye l¹home
Per rutes d¹aigua
I que hi haja uns ulls defugint la llum
Com voltors cecs

La set de la duna erigeix racons a la molsa
I rostres el passat jardins l¹estiu
La nit camins sollats en somnis de porcellana

Però ni una sola llàgrima
Navegant rutes d¹estiu per jardins d¹aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles amor i amics
Entre l¹aroma de la gespa
I el temps t¹inscriu lents fraseigs sobre la pell
Monstres del passat
Rostres de l¹oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l¹oli de les llànties
Veniu com cada dia

Hi ha cossos que no s¹han de repetir a l¹alba
Hi ha cossos que no s¹han d¹esvair a l¹alba
Com monstres de l¹oblit rostres del passat
Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència

Ni una sola llàgrima
Si a l¹espessa penombra de la cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates
I en l¹ala d¹un ocell dius quin és aquest temps
Qui som nosaltres
 
 

L'acròbata dels ponts

 
-

en el viatge del meteor òrbita incerta
una màgia improvisant
carícies novelles sojorns de pluja astral
car no es repeteix el breu gesmil
l¹orquídia glatint al fons de la nit erràtica
aquest riu que corre sempre entre gorgs de sang
i l¹aire que ens duu polsim d¹altres cosmos

ni mapes ni brúixola ni cartes de navegació o velam perfecte
àncora del son quan els ulls divaguen
a lloms d¹un cavall desbocat i cèlic
cap a llunyans oceans connexos
frugals aparellaments a l¹ombra d¹un om
paradisos de festes capvesprals
aiguaneix del desig que empeny a solcar les distàncies
d¹aquests cossos altius insurrectes
tot fent giravolts tombarelles
clucs d¹ulls equidistants

no és el retorn que ungeix els parpalls de l¹espera
bellament acordats al ritme universal del sempre anar
a través d¹un mar perible on sotja el tràngol
collint l¹espígol de fragància estel.lar
banyant els membres nus en el rierol de l¹impossible
deixant-se anar deixant-se anar
amb paraules carregades d¹ombra i memòria
tornem a salpar esdevenim ufanosos com l¹astre a l¹alba
empunyem ben alt un desig d¹ales de foc i límits borrosos
sobre l¹onada d¹uns mots essencials melodies d¹aigua
un xiuxiueig de petits mons fantàstics
broma de la coneixença pactant amb el destí del dia
que esvairà l¹oculta teranyina
rescatant milers de vides d¹intacta ecologia
amatent només a despertar el soliloqui irredempt
la conversa interrompuda
els himnes volàtils d¹una fuita d¹atzar
meteor errant a través del periple
 
 
-

no era i mai no havia estat
sinó en un fluir constant torrents d¹històries
en un llac d¹aigües confuses abocant-se

i quan ensumava l¹alè del torb
en el parpelleig de l¹aire
o arraïmat al finestral del temps l¹hivern
i la fadesa visitant impertinent trucant la porta
s¹enfonsava enterc i obtús
com un caragol d¹ulls retràctils
sense raons ni filosofies
al clos on vivia l¹amic fratern
que li llegava unes quantes ratlles
i amb el qual mantenia sàvies converses
dignes de la millor literatura

però quan claror avisava hi ha herba fresca
i havia de tornar cap-i-cua de la closca
intentava vanament recordar xarraire mut
les paraules del company en la maltempsada
per si lliurant-les als germans gasteròpodes
els feia més passable la jovada

fatalment hi vencia l¹amnèsia sempre
i no podia sinó transmetre¹ls el mateix punt de recança
solcant-li el goig furtiu del viure
o en quatre paraules eixutes
que venia del sud
i que anava
sense nord fent via.

Matèria primera

 
-

Com la bromera naix a la carena esponerosa
com la lava esbargeix cadències de basalt
s¹escola com la serp furtiva per l¹oblit i pel parany
i com el funàmbul serè camina en la corda.
Ha arraconat la por del llavi encès
ha escorxat la llum amb el glavi tes de les hores somnàmbules
ha llançat indefinibles estramps al silenci
i en la cendra ha espatlat les seues ales erràtiques
en la terra ha enfonsat peduncles i torsos
mentre a l¹aguait els ulls s¹esbatanaven
en redó es repetia l¹eco en les esferes
abandonat el cor eixut al fer corcó
lliurat l¹abscés sobre els vèrtexs nus de l¹auró
la mà pàl.lida en la seua trajectòria
el pit corprès en soflames d¹espera
la nit percorrent finíssims rius de porpra màgica
s¹ha buidat en el somnolent tecleteig d¹estiu
s¹ha rentat la faç en altres hostes d¹horabaixa
coneix el perfil anguniós de la navalla
glateix amb herbes salvatges pels laberints humans
esperant trobar a cada cantonada un tros de cel
una melodia aèria un camí de meandres sinuosos
un capbussó en l¹insondable
una paraula despresa de color transhumant
sense moure un dit i a les palpentes
enderiat a no girar els ulls fora de l¹horitzó immediat
conjurant la por de passar per ponts paral.lels limítrofs.
 
 
-

Calfreds de la consciència
multiplicada en la reflexió
de l¹esdevenir.
Qui es sabés dur
on no calen paraules ni accions envers.
Experiència sense fins
ens atenallen les paraules que s¹avancen al pensament
o són el pensament
amb llur incerta metafísica dels instants fuits.
Ardem en un moment,
som la cera i la flama.
Som aquests calfreds
sempre buscant
incòmodes en els hàbits
sempre des de zero buscant
naixent i morint en cada acte
escàpols de la nostra voluntat.

Erosions

 
-
A Mena Castelló

Corre un riu de tinta màgica
i la lluna és a punt d¹esdevenir de pur argent
màscara clàssica.
Sent així, invoque el teu nom
per selves remotes
per vespres d¹atzur
florestes ocultes
i abismes obscurs.
Però avui el vent no me¹n sap dur
ni ocells ni fragàncies
ni busques de llum
i deixe de besar el temps
i el fum que m¹encalça.
 
 
-
A Amós Belinchón

Buscar la música adormida
dels cossos nus en la boira
i acceptar que som de pas,
la pura evidència:
fugen les hores amarades de sol o pluja
i a les andanes van quedant tots els moments.
Carn d¹erosions
per a un sacrifici inútil.
 
 

Els jocs de l'obsidiana

 
-

Un cristall de dura aresta trama en l¹ombra
l¹equilibri de forces encontrades amb contrapès de lluna
i encasta la llum sobrera al fons de l¹amor més pura.

Faig com puc el maldestre tomb d¹escaramusses
i ancorat en la veu final retruque obtús
amb tornaveu d¹absències
que el sol voldrà besar l¹entranya de la pedra
i llaurar-me un tam-tam tornassolat a esquena nua.
Però l¹aranya del temps allara el cor de la gemma
i teix la tarda amb teranyines d¹ombra.

Si acaronava l¹opacitat del cristall
s¹acreixia l¹immens deler amb veu de lema.
Però els jardins del record
em dissipen l¹enforcall
a la pregona mineria.
 
 
-

Del sol passe a un trànsit de cotons fluixos.
Cau a poc a poc la tarda, salpen les ombres.
M¹hi aboque sense cap propòsit
alerta a la batalla
pensarós i inútil
buscant el circumloqui que porte
el perigeu d¹aquella mirada
escalant el pirineu dels meus somnis.
El fum em fa viatjar flonjo
amb aquests núvols que pinta la tarda
i aquests ecos que estiren de mi
per dur-me a qualsevol banda
com l¹au que cerca una gàbia.

Quan m¹ature al llindar de la rosa
esclaten les veus d¹enforcall
i pels palaus en ruïnes passegen
els àngels escindits de la llum
que repunten la nit al cor d¹obsidiana.
 
 
-

No sé quants cicles fa
que rode exiliat de la llum captiva.
Al cor de les tenebres minaire d¹un amor
hi manca l¹aire hi manca l¹horitzó
que lliure llaure l¹au de l¹alba.
Terrissaire d¹argila fosca
príncep d¹un somni de sang i fang
a les mans se¹m desféu
el secret del goig i el dolç parany
l¹àngel que tranuitava a la serena.
Súcube d¹unes ànsies
em perd en l¹enforcall
on s¹amaga l¹obsidiana
i no veig els perfums que la nit desvela
ni sent el foc ocular que empeny ma vela.

Poemes inèdits

 
INFANTS INSOMNES

Cant, insistència hipnòtica del so: poesia,
narcòtic per a infants insomnes.

El tema del poema
és la temptació del foc i la visió de les cendres
el gest repetit
uns carrerons entre la boira
unes fotos del vertigen del temps
el fred del fum
del so
del bac
del pas perdut
fora del temps
només un somni desfet
el galop desbocat del cavall del no-res
flors sense olor d¹un pensament marcit
paisatge d¹uns anys contra la finestra
l¹arrap d¹un gat mesquí
llançat des del temps en tombarella destra

El pesombre ens nuga a l¹espona del llit
i clivella el rostre l¹espill.
Però escrivim des de la llum captiva
amb la força de tota la cendra
mons irreductibles com paraules
i en la nit d¹ametista sota la lluna clara
assagem en el nostre fang
la deliqüescència.
Perdudes les paraules
recomposem sense fe i sense fi una pluja
d¹amargues cendres.
La nit ens llança a solc obert.
Però no podrem ser la fulla i la tardor
el bosc del fred on udola el llop,
no serem mai la llum morent
o el sol nascut entre atzavares.
El temps ens dissol en la cavalcada aspriua
i l¹horitzó entrevist és fuita en flames.
Foscos timbals apaguen la remor dels pins i el riu
arrossega enterc uns cudols cap a l¹absència.
 
 
CANÇÓ TRISTA DE L¹ALBA

La brisa s¹abeura
en els cristalls de l¹heura
quan les ombres encara en vetlen
la transparència
Hi ha estels dalt dels terrats
i l¹aire és el perfum d¹una flor negra
Però ja empunya l¹alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el teu nèctar

El desig s¹escola avall
per les andrones de l¹alba

No vull partir amor a l¹ombra amarga de l¹alba

Somnàmbul de les cordes de l¹arpa
del vent de l¹alba
m¹està rosegant el moll de l¹os
tot el fred de l¹alba

Fes-me créixer de la llavor de l¹ombra amarga

Camine vora via
ravals enllà
taral·lejant
la trista cançó de l¹alba

No vull partir amor amb l¹ombra amarga de l¹alba
 
 
VAIXELL A LA DERIVA
A la memòria de Manuel Rodríguez Martínez

Perdre'm de nou vora el silenci innomenat
del rerafons de les paraules.
Inventar camins com l'estel que es dibuixa
en l'horitzó d'uns ulls anònims.
Percaçar absort el desig d¹ésser viu entre els vius,
temptant les runes a l'albada,
quan les ciutats desperten amb el lent esbós
de llavis somorts i humits encara
i un sotrac de nit imminent avisa els cossos
que la primera llum del dia sorprèn un degotall
d'ombres llepant els murs,
com una llengua sinistra i abominable.
No m'ha besat la mort la carn debades
ni aquests ulls han mirat en va el color dels cossos.
No han sentit les meues mans tan prop
l'aspre tacte dels espills per atzar o per caprici
ni vaig heretant del temps només
la gorja cansada i feble i aquest poc dir.
El vertigen que he dit vida
es nodreix de concretes morts inscrites ran de pell,
pròximes com la pluja d¹autumne i, com ella,
perdurables en el revers de la sang que ara m¹anima
i convoca en mi el deure i el deler
d'ésser viu entre els qui són vius
bategant amb remor d¹ales per cegues avingudes
maldant cada matí per preservar l¹exigu recer
on reinstaurar el feix de llum que els esperona
atiant sense descans el tènue foc
l'espurna de l'esperança i l'encadenat volcà del riure
escrutant un verd empresonat a les espatles
obrint solcs de claredat il.limitada
escolpint en l'entranya de la pedra
els signes d'un somni el traç d'un desig
la trajectòria indeleble de l'aurora
obstinats contra els tentacles que emmudeixen
la presència de les brises
construint un demà d¹aloses indomables
fent de cada llit terra promesa
recollint el fruit dels blats i l¹aigua
sarzint en la memòria la bellesa
i els motius de tants viatges
en un de sol resolts de sobte
en aquest que ens agermana
aprenent de ser veu de cada veu
acceptant de ser eco de molts ecos
com un vaixell a la deriva
com una remor
com un silenci
com una gota de suor que fructifica
sentint-se solidària en la fragilitat de l'aire.