MIQUEL ÀNGEL RIERA (1930 - 1996)
Poemes a Nai
-
- [I]
- T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
- de suportar l'humiliació del vòmit
- d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
- de finestrals oberts i dents polsoses,
- de taques de pantaix per les solapes
- i de taurons pels músculs o dreceres.
- Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
- un calfred com un crit que sempre et xucla
- camí dels meus endins, pels dits em neixen
- aurores boreals com a contagis.
- T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
- del glop definitiu que em redimeixi,
- del glop unificat que em deixi dir-te:
- -Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
- [V]
- Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
- Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
- si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
- Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
- bevent cervesa, conversant de dones,
- creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen
- encara que les mans les tenc morades
- de tant edificar castells de sang.
- Pareix que volen dir que no és tan ver
- com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
- tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
- escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
- crida-ho des del balcó, fins que se morin
- de tant saber-ho tot. Serà més ver
- si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
- Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
- t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.
