LLUÍS LLACH (n. 1948)
Nota biogràfica
...
Lluís Llach interpreta poemes de Màrius Torres i altres
L'ESTACA
(arxiu de so en format .wav mono 349 Kbytes)
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va
ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida
i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida,
torna'm a dir el teu cant
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I, mantre passen els nous vailets,
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba
i ens podrem alliberar.
CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo,
l'hem de treballar,
l'hem d'anar regant,
encara que l'osada ens faci mal.
No somniem passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.
Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.
Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.
DAMUNT D'UNA TERRA
Vailet, et diuen que a les guerres
tan sols hi ha tristeses,
no s'hi guanya mai.
Damunt d'aquesta terra encesa
tot allò que és feble
vol ignorar els mals.
I en Maurici va escoltant
però segueix a terra sense fer-ne cas,
perquè uns altres li han dit tant
que la seva vida és patir sota el fang...
Recorda les raons que un dia
varen canviar el signe
d'aquell temps passat.
Ell ha marcat la teva vida
amb una ferida
que tu has de curar.
I en Maurici va escoltant
i pensa que ja sap el perquè dels mals.
Però se'n torna, està dubtant,
i altres veus ressonen també al seu voltant.
Vailet, no siguis anarquista
i vés a la conquista
de l'honor més alt,
que al teu costat tindràs la força
que ens porta a l'ordre
i ens permet la pau.
I en Maurici sap molt bé
que, si només dubta, poca cosa té.
En Maurici sap què fer,
trobara els companys i sortirà al carrer.
ABRIL 74
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la.
Que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cant de la sirena
allà enmig del mar
jo l'aniria a veure.
Però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat.
Companys, si busqueu les primaveres lliures
amb vosaltres vull anar
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat.
Quan guanyem el combat.
RESPON-ME
Amic, que tants de cops em parles
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne el just
del nostre absurd.
I avui que tinc el cos ple d'ànsia
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
tots aquests anys
estan cridant.
Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vencer?
Qui del llit se n'aixeca amb el dret
d'anar pel carrer sense tenir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots som vençuts;
tots hem perdut.
I amic, maleiràs amb força
aquesta nit
de qui som fills,
aquests destí,
el nostre ahir,
que ens ha traït.
Però, amic, més que buscar respostes
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant.
Qui va vencer...
CANÇÓ SENSE NOM
On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por
que apuntes al meu poble?
On vas quan ja l'infant no vol jugar
perquè el carrer vessa de sang
i ets tu qui l'omples?
On vas quan ja l'infant no pot mirar
ni el blau del mar,
ni aquest cel clar,
i ets tu qui el robes?
On vas amb les banderes,
on vas amb avions,
on vas, on vas?
On vas amb els fusells,
on vas amb els canons,
on vas, on vas...
LA GALLINETA
La gallineta ha dit que prou,
ja no vull pondre cap més ou,
a fer punyetes aquest sou
que fa tants anys que m'esclavitza.
I si em vénen ganes de fer-ne
em faré venir un restrenyiment,
no tindrà cap més ou calent
el que de mi se n'aprofita.
La gallina ha dit que no,
visca la revolució.
A canvi d'algun gra de blat
m'heu tret la força de volar
però, us ho juro, s'ha acabat!
Tinc per davant tota una vida
i no pateixo pel destí,
que un cop lliurada del botxí
no ha d'haver-hi cap perill
perquè m'entengui amb les veïnes.
La gallina ha dit que no,
visca la revolució.
I els galls que amb mi hauran de dormir
els triaré sans i valents,
que n'estic farta d'impotents
que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més,
que jo de verge no en tinc res,
i que, posats a fer, no em ve
d'un segon restrenyiment.
La gallina ha dit que no,
visca la revolució.
EL BANDOLER
Era el segle XIX,
i amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per a tothom " en la Pera".
Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tant gemecs que allà han pregat:
pietat, pietat.
- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No en mateu,
us demano per ma mare!
- Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.
L'endemà de bon matí
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.
Però ben entrada la nit
quan la lluna és com una daga
fendirà el cel un nou crit,
pietat, pietat.
- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
-Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.
Però en Joan Serra,
avui no ha tingut més sort,
dos soldats l'han pres ben fort
i ara jeu entre barrots.
L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en la Pera dóna un crit,
és l'última pregària.
-Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor