LÉONARD DE MASFRAND (n. 1971)


LA FRÀGIL NAU DEL RETORN



[I]

Solament tu, vell marí immortal,
d'aquesta cruïlla que el cor em tenalla,
tota la sofrença pots copsar.
Tu, que antany la mar llunyana
sotjaves, des del mateix pont dreçat.
Quantes nits d'ànsia estelada
llevares els teus ulls mullats,
abans no les veles amb ventada!
Aquesta terrible partença, en va
la retornen les ones mil vegades.
La decisió abandona la felicitat,
i tanmateix no pot ser una altra.
La teva nau exhaurí l'immens oceà,
de la melangia sempre acompanyada.
De nit t'imagino llunyà,
omplint la foscor de ta mirada,
amb els teus sospirs desafiant
la violència del cruel oratge
que t'aparta sense descans
de ta illa enyorada.
Els reptes i turments brutals
que, amb ràbia desfermen i llancen
envers tu els Déus de la mar,
no et semblen ridícules farses
en comparació a la pena abismal
de l'ànima que un vent d'esperança,
sense retorn ha separat
de la seva illa i de l'estimada?


Amada i fidel esposa,
la immensitat de la mar
els teus infinits plors omplen,
planyent l'avenir que t'ha abandonat.
El cor desesperat s'enfonsa,
mentre la galivança eternal
de l'ànima llueix la seva força
davant la divina crueltat.
El teixit de la interminable roba,
que en silenci treballen les teves mans,
no està ordit de llàgrima fonda
sinó d'esperança immortal.
El sacrifici que en aquest port mostres,
de sofrença el cor negat,
hissa per sempre la dona
als cims de la glòria celestial.
En la teva mirada melangiosa,
que s'allunya l'horitzó sotjant,
puc veure el reflexe d'una ona,
sa negra cresta estavellant
enfront la indeleble roca
que l'amor vertader ha tallat.
La teva abnegació sense ombra,
qui podria mai l'oblidar?
El vent que l'amant s'emporta,
potser l'ànima s'endurà,
però del teu cor la fulgor pregona
expandirà sempre l'alè d'aquest far.


Els ulls savis de la Raó
esguarden la teva gesta immortal,
i es pregunten si la teva decisió
s'hauria pogut evitar.
En apropar-nos del vell port,
quina escena anem a trobar,
amagada del temps per l'error
d'un vaixell que mai ha salpat?
Sota les darreres carícies del sol,
camina l'ombra d'un vell capità;
sa afligida mirada s'esfon
entre l'arrupiment de la mar.
Dins la humitat del blau pregon
dels seus ulls per sempre enfonsat,
un navili mostra encara amb dolor
tot l'antic orgull del seu pal.
Pel camí escarpat i polsós,
pujem fins al jardí de l'amant,
on aviat trobem la visió
d'una bellesa oblidada dels anys.
Asseguda, treballa amb passió,
ordint sempre amb les seves mans,
no una sublim tela de conhort,
sinó un interminable filat.
En tombar l'eterna foscor
sobre aquesta illa irreal,
l'anhelada nau del retorn
mai no s'haurà fet a la mar.

La inlassable flassada del temps
ta heroica feta d'antany,
gràcies a la mà d'un il.lustre grec,
no ha pogut mai amagar.
En trobar-me en aquest port jo també,
hissat d'esperança el velam,
prest a partir amb el mateix vent,
el dubte que m'ancora t'he d'elevar.
Arrauxat per la febre del meu deler,
vull aviat fer-me a la mar,
però no sé si, com tu, tornaré,
ni si sóc un bon capità.
Mentre la nau abasto d'ormeigs,
l'amor m'esguarda callat,
el silenci segat per l'esper
i els ulls plens d'oceà.
Enmig dels assots furiosos del cel,
la tendra unió esberlant,
s'acosta desbridat l'oreig
que fins l'horitzó m'ha d'impulsar.
Si parteixo amb aquest alè,
com ton vaixell ho fera antany,
retrobaré mai el trèmul estel
de son brill el retorn indicant?
I encara que fos hàbil mariner
i, com tu, vencés a la mar,
l'amada que deixo a l'isolament,
em rebrà també en tornar?