CARLES LAPONT (n. 1969)
JOVE AURÓ D'AGDE
-
- Elegia a Agustí Bartra
Quietud ran de mar. El temps era eixut.
Jove auró d'Agde, tendre arbre vençut,
al bosc s'amagava filferrada endins;
el mar part de fora, tranquil plany salat,
malgrat a la vora no l'alimentava.
Arbre corsecat, despullat de verd,
escapçat de braços per la branca enterca
sense llibertat. Part de fora el mar...
i tant a la vora! Cementiri mar
esguardaves tombes sense nom colgades
entre filferrades: Hades de sorra,
portal de gregal; plor, cel, vent i pell
damunt dels morts i món de sarna i polls.
Miraves el vell Gólgota salat:
estrelles de mort, l'erable, jueus,
pirates i creus. Fossar reposat.
Això era l´home: un arbre arrencat,
un auró tot roig d'un nou Reich de foc,
estelat amb sang, de dos-centes mil
branques certes. Crist. Home. Llar de l'ombra.
S'esfullaven cors: la tardor dels llops.
Començava el clam en un mar irat.
SOSTRE
De nou el mar i sempre
renovat en ell mateix,
la dança de les ones
i la cançó del vent.
De nou el mar, vibra
estremint corrents de peix,
en el ventre terra fosca
i fredors de temps que neix.
De nou el mar, ara calla,
qui l'escolta? qui l'entén?
al punt dotzè el foc davalla
sobre els coloms de la pell.
De nou el mar i sempre
sempre guarda algun secret,
les ciutats d'antany, perdudes,
d'una verge el seu plor bell.
De nou el mar, ens torna
ens enganya, se'ns acreix
ara se'n va, lluny s'envola
és un nen, un vell que creix.
De nou el mar i encara
quan tot serà mort desert
ell vindrà jugant com sempre:
De nou el mar verd batec.
" FALENA "
aMOR..
tenies
una papallona negra
en lloc del cor
i un apetit mortal
de goig.
aMOR...
tenies
una au obscura als pits,
un niu humit, molsós,
un riu eixut.
Eres de roca fosca,
de gel negrós
...aMOR
Vaig esbalmar-me
al pou pregon
que m'ofrenaves.
I vaig morir:
per tU i per mI.
" CAVALQUES CERCLES..."
Cavalques cercles, sol per la ciutat
un matí de festa.
És agost i tothom ha marxat
a la platja.
T'acostes a les fonts
de les places desertes
i t'hi refresques el cap;
tot està quiet, només algun colom
que s'envola;
les estàtues astorades et miren d'esquitllentes
i et segueixen el pas quan t'allunyes.
I profanes els temples
xiulant-hi una cançó,
distret amb les mans a les butxaques;
no se senten les remors, ara són
de vacances, i et barrina l'orella
només el silenci...quin dolç so!
Et deixes escalfar
per la llum de colors
que vessa la rosassa
i t'encens amb una epifania
de pà amb tomàquet
(a les teves espatlles
l'Ecce Homo per primer cop somriu,
tal vegada, si pogués, et faria botifarra...)
I profanes els temples:
cinemes, multicentres,
discoteques on
practiques, esquerp,
l'ofici del llop.
Si et vaga
t'acostes als museus
- potser el Macba -
on fas ús de qualque cantonada
improvisant una performance
de caire, diguem-ne, renal,
i és tan ric el teu riu
que rius sota del sol
esclatant tot content
car no tens remissió!
Si et cuita
vas de botigues
però no compres ni robes
què carall!...si al capdavall vas nu!
Et persegueixes
i t'amagues,
et descobreixes i corres
sobre els cicles
bo i cridant
Rambla amunt
Rambla avall.
I l'endemà dilluns
quan tothom cavalca cercles
callat cap a la feina,
tu desmuntes,
somrius i et capbusses
en un mar brillant
daurat pel sol
i tot teu.
