JOAN FUSTER (1922-1991)

 

Nota biogràfica
 

Escrit per al silenci

 
 
CRIATURA DOLCÍSSIMA
 
1

Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...
 
 
2

Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.

Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!

Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.
 
 
3

Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
 
 
4

Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al.legories.

Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.
 
 
5

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
 
 
6

Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.
 
 
7

Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?
 
 
8

Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.
 
 
9

Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.
 
 
10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara.