LLUÍS FIGUEROLA (n. 1958)

 

Si em toques em mato

 
 
FLOR DIANA

És inútil buscar cada color
i amagar la textura de la taca
quan arriben les aigües de l'estiu
que escampen el silenci de la cara.
Refaig el sotrac d'uns cossos en runes
i més fortes i més fortes les gotes

que fuetegen les pells absents de gotes
clares, estilets que arranquen color
clar i clara la bala que sap runes
i nits en vena i neteja la taca
que marca el front, sí, i deforma cara
si el vent s'adhereix i no ve d'estiu

la mortalla. Sento temor d'estiu
proper i potser em canso de tantes gotes
àcides que cerquen els clots de cara
i espatlla. La sang agafa el color
de la hipodèrmia blanca que taca
quan no mata. Passejo per les runes

quan és pura i brolla i salta de runes
altes a casa. Retorna l'estiu
de la mandra que és artèria i taca
ampla. Pel front ja no cauen les gotes
de suor pura que tornen color
de rosa morta a les més fresques cares.

Sóc home sol de només dues cares
bones que em falsifiquen. Una és runes
que verdegen i l'altra té color
de borda figuera que sap d'estiu
i perd l'ombra i s'engalana amb les gotes
que la vida fa suar quan és taca

la plorera. M'incrusto en una taca
minúscula i escapo de tantes cares
que em contemplen la ferida i de gotes
càlides quesupuren ulls en runes.
M'assassino quan arriba l'estiu
de matar i no he canviat el color.

Trobo color quan es desfà la taca
que surt d'estiu i prové d'una cara
feta de runes, alegria en gotes.
 
 
[VII]
Per a la Maite i el Joan

Em vaig liquar
amb una allau de llum
sobtada i res de mi;
ebri o no, escolto,
ara,
com creix l'escuma
que em prendrà el cos,
abans plom,
ara taca escampada.
 
 
[XXVII]

Responc que no sé mirar
el vent si es presenta
de cara. Responc
que conec ardor i tinc un nus
de flama, perillós.
Pregunto només
si falta molt encara.