GABRIEL FERRATER (1922 - 1972)
-
- "Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge".
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
... Poemes de Gabriel Ferrater interpretats per Guillermina Motta i altres
Da nuces pueris
-
- No cal dir que la frase que dóna el títol d'aquest llibre la prenc sense cap referència a la
circumstància que la motiva, dins l'epitalami de Catul. Jo l'entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.
-
- ELS JOCS
- Viure en un barri extrem, ens indueix
- a passejar inquiets, com si volguéssim
- trobar un racó de certitud, algun
- sentit més ferm que l'envà de cantell
- i el munt de bigues menjat per la crosta
- de pols i pluja vella, i la botiga
- dels gelats, amb les nenes que patinen
- pel davant, i són sis per un parell
- de patins estridents. M'arribo fins
- al club de tenis Barcelona, que és
- un club de rics, i vaig mirant els cotxes
- que s'arrengleren a la porta, plens
- de la voluntat bona d'ésser cotxes
- de rics: com si diguéssim, de tenir
- una certa ànima. Hi ha un MG
- d'esport, del nou model disminuït
- queno fa gaire vaig llegir que ha estat
- fet per une certaine couche d'acheteurs
- qui trouvent les modèles existants trop chers
:
- i vol dir els rics barcelonins, suposo.
- Vaig vorejant la tanca. En un cantó
- hi ha un court mal disposat, on es confinen
- els nens principiants, i sempre els cauen
- pilotes fora. Surt el nen, tot ros
- (i blanc immaculat, car en el joc
- no hi posa prou convicció). S'esvera
- quan veu a fora uns garrofers dramàtics
- i uns nens molt bruts que juguen al futbol
- tan malament com ell al tenis: més
- vivament, això sí. Coneix la por
- i de la porta estant, busca amb els ulls
- la pilota, i no deixa el seu recer
- fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
- corrents, mort de vergonya si ensopega
- i s'alça el crit golut de la canalla
- que aguaitava una taca de l'albat.
-
- Segueixo passejant, i ara sé on vaig.
- Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
- fàbrica de productes farmacèutics.
- Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
- Homes i dones, junts, van allargant
- el dia tant com poden, sota els flocs
- de grisor eixuta que s'atapeeix.
- No pilotegen de per riure. Riuen
- però juguen al bàsquet, i s'entrenen
- pel joc d'equip, provant posicions
- al camp, i variant-les i lligant-les.
- M'agrada de fixar-me en el treball
- d'una noia. Massa alta. Du un mallot
- de ratlles fines, grogues i vermelles.
- No és gaire bona tirant al cistell:
- té sort si la pilota se li adorm
- a l'anella de ferro, i els instants
- s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
- la noia llança un crit i una rialla:
- té la veu aspra, com els grans ocells.
- Però combina bé, i té un bon amic
- pel joc: qui millor juga de tots ells.
- Rep la pilota de la noia, i no
- la juga: ella de sobte arrenca a córrer
- i rep la bola desmarcada i, justa,
- la torna i, just, ell tira suaument.
-
- Jo, com que sóc un doctrinari, ple
- d'odis intel.lectuals, no sé deixar
- que no vulguin dir res quan es distreuen,
- cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
- Si ara me'ls miro i sento simpatia
- per ells, vull creure que ells em fan sentit
- dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
- per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
- que els moviments precisos d'aquests cossos
- fan un bon precedent, no sé de què.
- LA CONFIDÈNCIA
- La nit no ha deixat llum sinó en els trossos
- de gel, que ens repartim i no bevem.
- Ens ho farà saber. Fins a la fi
- ho hem de saber: com la van violar,
- i el corredor del col.legi es tornava
- un uad de pedres seques, i els voltors
- explotaven, enlaire, com les gotes
- de gasolina en els pistons. Hi ha qui
- sap sofrir més que els altres. Tots voldríem
- sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix
- de joncs, i arrecerar les blanques medules
- sota molta frescor. Pero n'hi ha un
- que sofreix més, fins que aixeca el gosset
- i l'hi tira a la cara, i ella es vessa
- per terra, mollament. Un toll rodó
- de bava i pietat d'ella mateixa.
- I no hi podem fer res. Hem d'esperar
- que algú proposi que ens n'anem.
-
- EL MUTILAT
- Jo sé que no l'estimes.
- No ho diguis a ningú.
- Tots tres, si tu ens ajudes,
- guardarem el secret.
- Que ningú més no vegi
- allò que hem vist tu i jo.
- De la gent i les coses
- que us han estat amics,
- ell se n'amagarà.
- No tornarà al cafè
- que és fet per a esperar-te.
- Vindran mesos amb erra:
- serà lluny de les taules
- de marbre, on us servien
- les ostres i el vi blanc.
- En els dies de pluja
- no mirarà l'asfalt
- on us havíeu vist
- quan no es trobaven taxis
- i havíeu d'anar a peu.
- No obrirà més els llibres
- que li han parlat de tu:
- ignorarà què diuen
- quan no parlen de tu.
- I sobretot, hi pots
- comptar, ni a tu ni a mi
- no ens farà saber on para.
- S'anira confinant
- dins de les terres llunyanes.
- Caminarà per boscos
- foscos. No el sobtarà
- l'atzagaia de llum
- de la nostra memòria.
- I quan sigui tan lluny
- que mig el creguem mort,
- podrem recordar i dir
- que no te l'estimaves.
- No ens farà cap angúnia
- de veure com li manques.
- Serà com un espectre
- sense vida ni pena.
- Com la foto macabra
- d'una Gueule Cassee,
- que orna un aparador
- i no ens fa cap efecte.
- Per ara, no ho diguem:
- no trasbalsem la gent
- mostrant-los la ferida
- sagnant i purulenta.
- Donem-li temps i oblit.
- Callem, fins que ningú,
- ni jo mateix, no el pugui
- confondre encara amb mi.
-
- SOBRE LA CATARSI
- De que serveix d'ésser bon pare,
- si Maragall, que ho era
- pero de més a més era poeta,
- va imaginar-se que el vell luxuriós,
- el comte Arnau, seria redimit
- quan una noia pura, molt simbòlica-
- ment pura, cantaria la canço
- dels fets impurs del comte. Posseïda
- també, car així ho deien
- al temps de Maragall, poètica-
- ment posseïda, aquella noia, cable
- de parallamps, resorbiria el somnieig
- de Maragall, l'espetec d'impuresa,
- dins la terra del seu instint, difícil-
- ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella
- la carn del comte es feia verb, amb l'entenent
- que el verb, de Maragall i no del comte,
- s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat
- un joc pervers. La carn més pura ja somnia.
- Vol carn, sense l'empelt de la memòria
- d'una altra carn, senil. No vol més verb.
-
- A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS
- Uns pins massa sensibles es revinclen
- deixant sentir com se saben patètics
- mentre compleixen aquest deure líric
- d'expressió del vent, que arriba net.
- Les arrels cruixen sordes, i les branques
- exulten de dolor, per proclamar
- que és greu que bufi l'esperit. El vent,
- quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
-
- A L'INREVÉS
- Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
- frenètica d'agost, els peus d'un noi
- caragolats al fil del trampolí,
- l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
- dels lilàs a l'abril, la paciència
- de l'aranya que escriu la seva fam,
- el cos amb quatre cames i dos caps
- en un solar gris de crepuscle, el peix
- llisquent com un arquet de violí,
- el blau i l'or de les nenes en bici,
- la set dramàtica del gos, el tall
- dels fars de camió en la matinada
- pútrida del mercat, els braços fins.
- Diré el que em fuig. No diré res de mi.
-
- DIUMENGE
- Els ocells de la llum se'n van a jóc
- i ens deixen a les branques un subtil
- tremolor de petites veritats.
- Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
- sentiment transitori s'ha gastat.
- Ens aixequem, i amb por de no saber
- retrobar a temps qui som i què volem,
- anem tornant ben poc a poc. La tarda,
- la brasa imatge nostra, nerviosa
- però abnegada mare de la cendra,
- s'apaga, i es respira la pudor
- del tabac refredat. Hem estat sols,
- però ara ens estrenyem als colls d'embut
- (colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
- per vessar dins el poble l'imprecís
- record d'uns camps trencats, al.luvials
- deixes de camions, d'uns camins curts
- com un alè cansat, i uns arbres vius
- que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
- amb els que s'han quedat, i que ara surten
- dels balls i de les coves de penombra
- gelatinosa, i tots trepitgem besos
- que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
- en dues valves, com un musclo, i cauen.
- Un nen que se li ha rebentat el globus
- llança un plor viperí. Tots ens mirem
- i riem satisfets. Cap de nosaltres
- no és gaire amunt en l'escala dels éssers.
-
- EL SECRET
- Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
- estiu. De bon matí, abans que el telèfon
- no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
- Prendrem el tren més lent, i baixarem
- a la tercera estació, en un poble
- de terra sense verds. El disc vermell
- d'una taverna ens donarà el senyal.
- Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
- mirats pero sense mirar, ens prendrem
- la tèbia cervesa del silenci.
- Tornarem ben segurs que cap record
- no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
- el primer amic, comprendrem que aquell dia
- ha estat el del prodigi, que s'han dit
- el mot senzill i just, i tothom riu.
- Riurem també, i guardarem el secret.
- I sobretot després, quan els turmenti
- d'haver-se descobert que no es volien
- tal com eren i hauran tornat a ser,
- i s'agermanin tots en l'odi mutu,
- callarem. Que no sàpiga ningú
- que no vam dir ni sentir res. Que puguin
- odiar-nos també, fraternalment.
- TEMPS ENRERA
- Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
- Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
- Veig el cel blanc, la negra passarel.la
- de ferros prims, i l'herba humil en terra
- de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
- L'enorme tremolor ens passa a la vora
- i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
- i em fa riure que rius i que no et sento.
- Et veig la brusa gris de cel, el blau
- marí de la faldilla curta i ampla
- i el gran foulard vermell que dus al coll.
- La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
- Tot és com aquell dia. Van tornant
- les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
- torna aquell moment. Sense raó,
- callem. la teva mà sofreix, i fa
- com aleshores: un vol vacil.lant
- i l'abandó, i el joc amb el so trist
- del timbre de la bicicleta. Sort
- que ara, com aquell dia, uns passos ferris
- se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
- cançó dels homes verds, cascats d'acer,
- ens encercla, i un crit imperiós,
- com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
- inesperat, i ens força a amagar el cap
- a la falda profunda de la por
- fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
- de nosaltres. Tornem a ser feliços
- perquè s'allunyen. Aquest moviment
- sense record, ens porta a retrobar-nos,
- i som feliços de ser aquí, tots dos,
- i és igual que callem. Podem besar-nos.
- Som joves. No sentim cap pietat
- pels silencis passats, i tenim pors
- dels altres que ens distreuen de les nostres.
- Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
- que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
- i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
- CAMBRA DE LA TARDOR
- La persiana, no del tot tancada, com
- un esglai que es reté de caure a terra,
- no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
- trenta-set horitzons rectes i prims,
- però el cor els oblida. Sense enyor
- se'ns va morint la llum, que era color
- de mel, i ara és color d'olor de poma.
- Que lent el món, que lent el món, que lenta
- la pena per les hores que se'n van
- de pressa. Digues, te'n recordaràs
- d'aquesta cambra?
-
- "Me l'estimo molt.
- Aquelles veus d'obrers - Què son?"
-
- Paletes:
- manca una casa a la mançana.
-
- "Canten,
- i avui no els sento. Criden, riuen,
- i avui que callen em fa estrany".
-
- Que lentes
- les fulles roges de les veus, que incertes
- quan vénen a colgar-nos. Adormides,
- les fulles dels meus besos van colgant
- els recers del teu cos, i mentre oblides
- les fulles altes de l'estiu, els dies
- oberts i sense besos, ben al fons
- el cos recorda: encara
- tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Menja't una cama
-
- DUES AMIGUES
- Tant de sol als turmells,
- de mar llisa i daurada.
- Agafades de mans,
- no es diuen res. Carrers
- d'homes rancuniosos
- perquè no hi ha cap home
- com ells, que elles coneguin.
- Ara no van enlloc.
- Tornen del sol. Travessen
- tardes llargues, carrers
- de mots incomprensibles.
- No s'enduen records.
- Volen només saber
- que s'agafen de mans
- i van juntes, per un
- carrer de l'estranger.
- JOSEP CARNER
- En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
- l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
- la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
- a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
- que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
- que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
- que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
- per mi, i són del tot nous, ara
- que els llegeixo per tu, pensant en tu.
- Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
- que ens assemblem. Mots que romanen,
- mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
- oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
- LA VIDA FURTIVA
- Segurament serà com ara. Estaré despert,
- aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
- que surt d'un pou, em pujarà
- des del silenci de tota la casa, brusc,
- el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
- el bufeteig de portes de metall, i els passos
- del replà, i endevinaré l'instant
- que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
- Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
- que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
- EL LLEOPARD
- Llotges obertes a la mar daurada.
- Falcons de coll febril. Noies pageses,
- per venir a l'alcova del senyor,
- porten collars, arracades i anells
- d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
- óssos tentinejant entre els tapissos,
- riure de llima del foll. Els grans porcs
- et duien a l'ullal l'estrip de mort,
- i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
- Llunes i flautes dins els teus jardins.
-
- No hi pensis més. Esperes la visita
- del teu diner. Guantat com sempre, gris,
- t'ha de llegir les xifres que per tu
- són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
- repassarà la llista de les coses
- que ell, el submís, et permet. Potser sí
- que en un extrem del parc, pots fer posar
- la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
- Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
- li donarà el menjar. Cada matí
- tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
- costelles de vells pencos. Tot el temps
- fumaràs àvid, i tornat a casa
- tindràs pressa a passar-te per les mans
- molta aigua de colònia. Les bèsties
- puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
- del xòfer. Ara sap, cada matí,
- que al cor del ric hi grunyen passions
- ennuegades com les que ell, de nen,
- sentia rogallar en la nit dels mísers,
- quan dormia a la cambra dels seus pares.