Click on a icon next to a poem to read its English translation
SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0 | Nota biogràfica
.. Poemes de Salvador Espriu interpretats per Raimon, Celdoni Fonoll i altres
Cementiri de Sinera
-
- [II]
- Quina petita pàtria
- encercla el cementiri!
- Aquesta mar, Sinera,
- turons de pins i vinya,
- pols de rials. No estimo
- res més, excepte l'ombra
- viatgera d'un núvol.
- El lent record
- dels dies
- que són passats per sempre.
Les hores
-
- ORACIÓ EN LA TEVA MORT
- Quan roures enyorosos
- de verds marins comencen
- crepusculars missatges,
- volent-te foc, demano
- nova claror, que siguis,
- davant altars on cremen
- ardents silencis d'ales,
- encès cristall, més flama,
- llum de cançó senzilla.
-
- PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
- El meu somni lent
- de la gran pau blanca
- sota el cel clement.
- Passo pels camins
- encalmats que porten
- la claror dels cims.
- És un temps parat
- a les vinyes altes,
- per damunt del mar.
- He parat el temps
- i records que estimo
- guardo de l'hivern.
- Però tu riuràs,
- car veus com es tanquen
- llavis catalans.
- I es baden al sol
- boques de captaires,
- plagues de leprós.
- Ningú no ha comprès
- el que jo volia
- que de mi es salvés.
- Mai no ha entès ningú
- per què sempre parlo
- del meu món perdut.
- Les paraules són
- forques d'on a trossos
- penjo la raó.
- Branden a ple vent
- cordes que no poden
- suportar més pes.
- El càntic és lluny,
- i la greu campana
- toca pels difunts.
- Ha cessat el ball
- de l'altiva monja
- i de l'embriac.
- La dansa també
- del pelut dimoni
- amb la reina Esther.
- Ja no volta l'ós.
- He llegit el llibre
- del Predicador.
- Deso a poc a poc
- dintre de la capsa
- tots els meus ninots.
- Ara he de callar,
- que no tinc prou força
- contra tant de mal.
- D'un mal tan antic
- aquesta veu feble
- no et sabrà guarir.
- En un estany buit,
- manen el silenci
- i la solitud.
- Sols queden uns noms:
- arbre, casa, terra,
- gleva, dona, solc.
- Només fràgils mots
- de la meva llengua,
- arrel i llavor.
- La mar, el vell pi,
- pressentida barca.
- La por de morir.
-
- PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR
- Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
- nascuda de la injusta i llarga humiliació.
- Ara em despengen uns dits piadosos
- de les forques senyorials de la paraula,
- i cau a poc a poc la clara pluja
- en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
- Oblido dolçament les ones i les hores,
- i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
- mirada de caminant molt cansat a la porta
- de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
- Enllà quedava la remor de les amples aigües,
- em criden al repòs del profund desert,
- el meu maligne nombre se salva en la unitat.
El llibre de la bona gent
-
- POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI
-
- Bodes d'uns amics, a Sinera
- Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
- al nostre vell país tan desarbrat.
- Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
- s'alçaven foc que lentament obrien
- les amples portes de la desolació de la nit.
- Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
- el sec alè del vent damunt els camps.
- L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
- endinsa en el record fressa de pluja
- per vinyes i rials, camí de mar.
- Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
- car fou escrit que l'amor venceria la mort.
- Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
- i nosaltres acollim somrients el coratge
- dels qui confien que hi haurà demà.
Mrs. Death
-
- ADVERS AL VENT
- No preguntis si penso
- encara en els vells dies
- dels senyors, si recordo
- com lentament morien
- els jardins, les paraules.
- He perdut. Ai, caiguda
- de l'allunyat per l'íntim
- camí que només porta
- on ja no sóc, designi
- d'oblidar hores, núvols,
- el meu nom de naufragi!
- Vençudíssim, sentint-me
- advers al vent, segura
- presa del mar, no vulguis
- saber si penso encara
- en la llum dels vells dies.
-
- FINAL DEL LABERINT
- Quan aquells dits sensibles
- toquin músiques fràgils
- i lentament vacil.lin
- llums canviant de ciris,
- surt de la festa. Mira
- quanta nit, quina extrema
- solitud se t'emporta,
- per la rialla, a l'home
- justificat i lliure
- que neix del teu silenci.
El caminant i el mur
-
- ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
- Oh, que cansat estic de la meva
- covarda, vella, tan salvatge terra,
- i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
- nord enllà,
- on diuen que la gent és neta
- i noble, culta, rica, lliure,
- desvetllada i feliç!
- Aleshores, a la congregació, els germans dirien
- desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
- així l'home que se'n va del seu indret",
- mentre jo, ja ben lluny, em riuria
- de la llei i de l'antiga saviesa
- d'aquest meu àrid poble.
- Però no he de seguir mai el meu somni
- i em quedaré aquí fins a la mort.
- Car sóc també molt covard i salvatge
- i estimo a més amb un
- desesperat dolor
- aquesta meva pobra,
- bruta, trista, dissortada pàtria.
-
- DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
- Cansat de tants de versos que no fan companyia
- -els admirables versos de savis excel.lents-,
- i de mirar com passa l'emperador tot nu,
- i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
- i de l'excés de mi, sense missatge,
- ara us diré, amb paraules ben clares,
- amb crit elemental, lluny d'artifici,
- que vull només parar-me en el camí,
- ja decantat amic de l'última injustícia,
- i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
- damunt la bona terra.
-
- NOVES PARAULES D'AGUR
- Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
- ni amb mots apresos al més savi lèxic,
- ni amb rares pauses o subtils silencis,
- no esgotaràs tots els noms de la mort.
- Només recorda
- que es diu vell caminant i també mur,
- i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
- Després, si així ho vols i t'agrada,
- vist que la lluna encara
- surt puntual de la fredor del mar
- i el vent, albardà foll,
- xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
- et serà lícit de sentir-te culte
- i, a estones, qui sap si felicíssim.
- SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU
- He de pagar el meu vell preu, la mort,
- i avui els ulls se'm cansen de la llum.
- Baixats amb mancament tots els graons,
- m'endinsen pel domini de la nit.
- Silenciós, m'alço rei de la nit
- i em sé servent dels homes de dolor.
- Ai, com guiar aquest immens dolor
- al clos de les paraules de la nit?
- Passen el vent, el triomf, el repòs,
- per rengles d'altes flames i d'arquers.
- Presoner dels meus morts i del meu nom,
- esdevinc mur, jo caminat per mi.
- I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
- enllà del cant, enmig dels oblidats
- caiguts amb por, només un somni fosc
- del qui sortí dels palaus de la lluna.
Les cançons d'Ariadna
-
- JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR
-
- Homenatge a José Luis L. Aranguren.
- Avui el cel
- és ja només
- ofec, buidor,
- ploguda nit
- al mar, al camp,
- dolenta mà.
- Com que no puc
- mai més dormir,
- faig del meu llit
- por de presó.
- A poc a poc,
- com un aflor
- sense perfum,
- sense color,
- creix, de l'arrel
- del pensament,
- l'última mort.
- Dalt, al teulat,
- urpes de gat
- esqueixen llargs
- drapots del glaç
- del sentiment.
- N'estic content
- i veig el fum
- de l'extingit
- ram del neguit
- de llibertat.
- Indiferent
- al temps, el vent
- de zenc, mesell,
- em bat, penell,
- rovell enllà
- del brut llindar
- d'un moll dolor.
- Negat al plor,
- al plany, al crit,
- estès al llit,
- malalt, romput,
- venut, vençut,
- perdut, obsés
- de mi, diré
- -asprosa fam
- d'un àvid clam-
- que no podré
- mai més dormir.
-
- INDESINENTER
-
- Homenatge al Dr. Jordi Rubió.
- Nosaltres sabíem
- d'un únic senyor
- i vèiem com
- esdevenia
- gos.
- Envilit pel ventre,
- per l'afalac al ventre,
- per la por,
- s'ajup sota el fuet
- amb foll oblit
- de la raó
- que té.
- Arnat, menjat
- de plagues,
- aquest trist
- número de baratilli,
- saldo al circ
- de la mort,
- sense parar llepava
- l'aspra mà
- que l'ha fermat
- des de tant temps
- al fang.
- Li hauria estat
- senzill de fer
- del seu silenci mur
- impenetrable, altíssim:
- va triar
- la gran vergonya mansa
- dels lladrucs.
- Mai no hem pogut,
- però, desesperar
- del vell vençut
- i elevem en la nit
- un cant a crits,
- car les paraules vessen
- de sentit.
- L'aigua, la terra,
- l'aire, el foc
- són seus,
- si s'arrisca d'un cop
- a ser qui és.
- Caldrà que digui
- de seguida prou,
- que vulgui ara
- caminar de nou,
- alçat, sense repòs,
- per sempre més
- home salvat en poble,
- contra el vent.
- Salvat en poble,
- ja l'amo de tot,
- no gos mesell,
- sinó l'únic senyor.
-
- INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
-
- A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
-
- Homenatge a Salvat-Papasseit.
- Ara digueu: "La ginesta floreix,
- arreu als camps hi ha vermell de roselles.
- Amb nova falç comencem a segar
- el blat madur i, amb ell, les males herbes."
- Ah, joves llavis desclosos després
- de la foscor, si sabíeu com l'alba
- ens ha trigat, com és llarg d'esperar
- un alçament de llum en la tenebra!
- Però hem viscut per salvar-vos els mots,
- per retornar-vos el nom de cada cosa,
- perquè seguíssiu el recte camí
- d'accés al ple domini de la terra.
- Vàrem mirar ben al lluny del desert,
- davallàvem al fons del nostre somni.
- Cisternes seques esdevenen cims
- pujats per esglaons de lentes hores.
- Ara digueu: "Nosaltres escoltem
- les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
- Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
- per sempre més al servei d'aquest poble."
-
- EL MEU POBLE I JO
-
- A la memòria de Pompeu Fabra,
- Mestre de tots.
- Bevíem a glops
- aspres vins de burla
- el meu poble i jo.
- Escoltàvem forts
- arguments del sabre
- el meu poble i jo.
- Una tal lliçó
- hem hagut d'entendre
- el meu poble i jo.
- La mateixa sort
- ens uní per sempre:
- el meu poble i jo.
- Senyor, servidor?
- Som indestriables
- el meu poble i jo.
- Tenim la raó
- contra bords i lladres
- el meu poble i jo.
- Salvàvem els mots
- de la nostra llengua
- el meu poble i jo.
- A baixar graons
- de dol apreníem
- el meu poble i jo.
- Davallats al pou,
- esguardem enlaire
- el meu poble i jo.
- Ens alcem tots dos
- en encesa espera,
- el meu poble i jo.
La pell de brau
-
- [XXX]
- Diversos són els homes i diverses les parles,
- i han convingut molts noms a un sol amor.
- La vella i fràgil plata esdevé tarda
- parada en la claror damunt els camps.
- La terra, amb paranys de mil fines orelles,
- ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
- Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
- des de les oliveres,
- l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
- "Diverses són les parles i diversos els homes,
- i convindran molts noms a un sol amor."
-
- [XXXVIII]
- No convé que diguem el nom
- del qui ens pensa enllà de la nostra por.
- Si topem a les palpentes
- amb aquest estrany cec,
- on sinó en el buit i en el no-res
- fonamentarem la nostra vida?
- Provarem d'alçar en la sorra
- el palau perillós dels nostres somnis
- i aprendrem aquesta lliçó humil
- al llarg de tot el temps del cansament,
- car sols així som lliures de combatre
- per l'última victòria damunt l'esglai.
- Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
- si no són lliures.
- Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
- si no som lliures.
- I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
- [XLVI]
- A vegades és necessari i forçós
- que un home mori per un poble,
- però mai no ha de morir tot un poble
- per un home sol:
- recorda sempre això, Sepharad.
- Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
- i mira de comprendre i estimar
- les raons i les parles diverses dels teus fills.
- Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
- i l'aire passi com una estesa mà
- suau i molt benigna damunt els amples camps.
- Que Sepharad visqui eternament
- en l'ordre i en la pau, en el treball,
- en la difícil i merescuda
- llibertat.
Llibre de Sinera
-
- [XXXVIII]
- Ordenat, establert, potser intel.ligible,
- deixo el petit món que duc des de l'origen
- i des d'ell m'envoltà, car arriben de sobte
- els neguitosos passos al terme del camí.
- Concedida als meus ulls l'estranya força
- de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo
- els closos, silenciosos, solitaris
- conceptes que van creant i enlairen
- per a ningú les agitades mans del foc.
- Ah, la diversa identitat davallada dels pous,
- tan dolorós esforç per confegir i aprendre,
- una a una, les lletres dels mots del no-res!
- Aücs del vent albardà entorn de la casa.
- Vet aquí l'home vell, al davant de la casa,
- com alça a poc a poc la seva pols
- en un moment, àrid i nu, d'estàtua.
- Terra seca després, ja per sempre
- fora del nombre, del nom, trossejada
- a les fondàries per les rels de l'arbre.
- [XL]
- Però en la sequedat arrela el pi
- crescut des d'ella cap al lliure vent
- que ordeno i dic amb unes poques lletres
- d'una breu i molt noble i eterna paraula:
- m'alço vell tronc damunt la mar,
- ombrejo i guardo el pas del meu camí,
- reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
- torno la dura veu en nu roquer del cant.
Setmana Santa
-
- [XXV]
- Què és la veritat?
- Vidre llançat, esmicolat,
- als quatre vents de la ciutat,
- trossos de fang molt trepitjat,
- un últim xiscle de negat,
- cruels vestigis de raspall,
- sang a pells fines de cavall,
- netes agulles de cristall
- a dits llardosos de brivall
- subtils reflexos de mirall
- al gruix del ferro del magall
- que cava clots en dolents horts
- on són colgats els daus dels morts,
- parany de naips, guanys de parracs,
- itinerant aguait dels llacs,
- dolor, buidor, pecat, espant:
- l'home que tinc al meu davant.
Altres poemes
-
- LES ROSES RECORDADES
- Recordes com ens duien
- aquelles mans les roses
- de Sant Jordi, la vella
- claror d'abril ? Plovia
- a poc a poc. Nosaltres,
- amb gran tedi, darrera
- la finestra, miràvem,
- potser malalts, la vida
- del carrer. Aleshores
- ella venia, sempre
- olorosa, benigna,
- amb les flors, i tancava
- fora, lluny, la sofrença
- del pobre drac, i deia
- molt suament els nostres
- petits noms, i ens somreia.