JOAN ROÏS DE CORELLA (143...-1497)
Nota biogràfica
LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".
SI EN LO MAL TEMPS

Si en lo mal temps la serena bé canta,
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l'altre s'espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira prop vós, hauran fi mes dolors:
seré l'ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.
A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l'heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps cremant la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l'ús de bona haca d'Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfa de pares;
no crec lo món vos baste a compares
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels, e los de la Llei vella.

En flames grans fón verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s'acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes,
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre'n porà com d'una gran foguera.

Calda cremant, més que el foc en l'esfera,
per a dir "no" feu-vos serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós espera.
LA SEPULTURA

En lletres d'or, tendreu en lo sepulcre
la mia mort per excel.lent triümfo,
on clar veuran m'haveu llançat del segle,
ab honestat matant ma vida morta.
E io, esculpit als vostres peus en marbre,
agenollat, mostraré gest tan simple,
que tots diran, ab los ulls corrents aigua:
"!Cruel virtut, que no la pogué vençre
gest tan humil d'aquest, qui fon un fènix
en vera amor, més amant que tot altre!"
Estareu vós d'alabaust en figura,
treta del viu: imatge de Elena,
en lo quart dit tenint un esmaragde,
i en l'altra mà un ram de agnus castus,
sobre lo qual planyerà una tortra;
e dirà el mot, escrit sobre verds lliris:
"Si per algú virtut se pogués perdre,
sol per a vós io la volguera rompre;
però lo mal no es deu jamés concebre
per esperar algun bé en puga nàixer."
Si no poguí restaurar-vos lo viure
sol per temor de honestat ofendre,
no us vull negar com aprenguí de doldre:
a Déu pregant guardàs del fondo carçre
vostre esperit, que al meu era conforme.
Mudarà el gest la mia forma en pedra,
quan llegiran aquest mot en la tomba:
"Pensant per mi, haveu après de plànyer".
E no em doldrà la mia vida trista,
que sol per vós la poguí bé despendre.

-

Mourà's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida.
E lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vos digui mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite.