Click on a icon next to a poem to read its English translation
 

JOSEP CARNER (1884 - 1970)

 

Nota biogràfica
 
Música de poetesPoemes de Josep Carner interpretats per Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat i altres
 

Lloc

 
TRES NOIES

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!
 
 
LA RENOUERA

Al volt de la primavera
que coses no fan brogit!
El vent per les fulles noves,
la nova esperança al pit.
Jo sé una gentil minyona
que mai no té el cor marrit:
li diuen la renouera
pel cant i per l'esclafit.
- Minyona - li diu son pare -,
qui riu no té el seny complit.
- Minyona - li diu sa mare -,
no cap noi va tan ardit.
- Minyona - fa el veïnatge -,
tenim el cap consentit. -
La noia va a la finestra
i es posa damunt l'ampit;
amaga la seva cara
en un claveller florit.
Llavores fa una veueta
igual que un ocell ferit:
- Vingués el que jo voldria,
de dies o bé de nit;
com una ombra el seguiria;
mon pas no fóra sentit.
 
 
FIDELITAT

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant l'espígol que es torç damunt la brasa:
- És a can Po - diria -, de vint anys ha malalt -,
l'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
- jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
- jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
- jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
- jo el carrer del safreig, - jo el carrer del mercat,
- jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
- jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau.
Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries l'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.
 

Ofrena

 
 
DESOLACIÓ

Com dir-nos més germà i germana
si hem fet, plegats, el nostre dol?
¿Com parlarem de la fontana,
si fins l'herbei és mort al volt?
¿Per què en baixant de les eroles
seuríem vora els tamarius?
¿Per què mai més collir violes
ara que els cors s'han fet esquius?
¿Per què veurem el dia encara
-la nosa ardent, l'enuig sonor-
si quan s'aixequi l'alba clara
ens trobarem sense l'amor?
 
 
DOS AMANTS

Hi havia dos amants vora la mar en pena.
Venia la tardor per serres fosquejants.
El vent féu un xiulet saltant per la carena;
amb fullaraca i pols embolcallà els amants.
En imploració van aixecar les mans;
un glacial fuet els afrontà l'esquena;
de polseguera es van trobar la boca plena,
despulles sobre el cos a estil de mendicants.
I van guspirejar llurs ulls d'una ira estranya.
Potser els van maleir la mar i la muntanya.
Tant de bo que la mort o l'oblit els colgués!
En un forc de camins esclataren en blasmes,
i la nit sense estels engolí llurs fantasmes.
Per indrets sense nom no es van veure mai més.
 
 
AMOR FINAT

Avui el cor no pena ni somica:
del món a penes ha servat esment.
Del mot només m'arriba la musica,
de l'arbre sols en veig el moviment.
I en cloent les parpelles una mica,
tal volta, a noves cures amatent,
pogués entendre com l'ocell s'explica
o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.
Ara a recés em trobo del xaloc:
d'enuig i febre, polseguera i foc,
onades en neguit, ofec del dia.
Avui tinc el sentit embadalit:
amor finat és el més dolç oblit;
tempesta al lluny es torna melodia.
 
 
CANÇÓ DEL GOIG PEREMPTORI

Veus el camí sense caminant
i un horitzó distant;
vogar en un núvol et proposes.
Llibera't de l'encant.
Ves que aviat s'esfullaran
les roses.
Mira al teu volt, que fuig l'instant.
La llum i el tendre amant
diuen amor, i tu no goses
alçar-te radiant.
Ves que aviat s'esfullaran
les roses.
El vent, passant, se'n du mon cant,
el riu se'n va plorant;
i fins l'herbei on et reposes
et fa, capcinejant:
-Ves que aviat s'esfullaran
les roses.
Sospirs ni mur de diamant
ja mai no detindran
el riu del temps, sense rescloses,
que corre triomfant
marcint les vides i esfullant
les roses.
 
 
CANÇÓ DE LA INSTÀNCIA AMOROSA

Ara és el temps i l'hora benfactora,
ara és la nit, per a morir i amar.
¿Qui tindrà mai fermança ni penyora
de l'endemà?
Veurem potser la il.lusió desfeta;
potser l'afany d'aquesta nit d'estiu
com una flor dins una mà distreta
caigui en el riu.
A mitjanit, els penitents ferotges,
són, dotze cops, de trista sang remulls.
Dotze besars volen comptar els rellotges
sobre els teus ulls.
¿Qui sap si vers la delejant bandera
em cridaran trompetes matinals?
¿O si el doll de la teva cabellera
tempta la falç?
Ara és el temps, a punt de meravella.
L'estel ens diu que fem la via ensems.
Ara és el temps que sou encara bella.
Ara és el temps.
 
 
NOVETAT EN LA NIT

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.
 
 
A UNA DONZELLA

No saps encara quin demà t'espera
i tombes a l'ahir, ja desaprès,
tes espatlles de neu, sense altre pes
que l'ombra de la teva cabellera.

Com, aturat d'un llac a la ribera,
el vent no el vol per cap afany malmès,
tampoc no vull que, massa d'hora oprès,
ton cos llangueixi en la gerdor primera.

Així la sorda conspiració
d'amor i mort no es vulgui abatre encara
sobre el teu dia ardent i trescador;

i que, en topant la senectut avara,
en el record jo pugui veure encara
tos ulls, encís d'un món sense dolor.
 
 
FI

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.

La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;

la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.
 

Cor quiet

 
 
PLOU

Totes les bruixes d'aquest món perdut
són en el cel bretó, que en desvaria;
l'aigua bruny, delerosa, el punxegut
capell dels cloquerets de Normandia.
París regala deplorablement;
es nega Niça d'aiguarells en doina.
Miles d'esgarrifances d'un moment
punyen Sena, Garona, Rin i Roine.
L'aigua podreix els carrerons malalts;
gargolen per cent becs les catedrals.
La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.
 

Absència

 
 
DIA D'ACABALLES

Llum davant meu, gropada al meu darrera
i déus informes cavalcant pel cel.
Un remolí les branques exaspera
i cauen fulles de color de mel.
L'espai es torç en fluctuant cinglera;
un raig malalt es migra de recel.
Són mar i tros escuma i polseguera,
clotes i balmes desolat bruel.
El riu es torna febre, el vent rancúnia,
el viu d'argent d'un nuvol blanc fa angúnia
i salta arreu l'escabellat atzar,
i en la seva frenètica agonia,
des d'un cim assetjat, adéus envia
intermitents el cremallot solar.
 
 
SI CAL QUE ENCARA ET VEGI

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral.lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
 
 
A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.-
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!
Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.
Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.
I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.
 
 
SI EM VAGA ...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
 
 
BÈLGICA

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m'agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carreres i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d'aigua trèmula,
tota desig d'emmirallar els estels.
M'agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s'entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d'església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se'n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d'or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
- És el senyor de cada dia.
 

El tomb de l'any

 
 
NOCES

Ara que s'esparraquen les glicines
sota el bes tafaner dels abegots,
i em primmiren amb urc les roses fines,
i el saüquer floreix pels reguerots,

seu amb l'amic la dolça emparaulada
que ja, greument, li ha concedit el cel;
marit de fa ben poc, en la taulada
veu gent guarnida com darrera un vel.

Rostres amics que us acompanyen ara
són només ombres que l'esguard confon.
La tendra mà dolcíssima i avara
al cel t'acosta, si et desprèn del món.
 

El veire encantat

 
 
MISSENYORA MALALTA

Quina metzina estranya, senyora, emmaleïa
el vostre cos, quin aire baté el roser florit,
que aneu esgarriada entre la llum, de dia,
i sou com sentinella monòtona, de nit?
Adés resteu llunyana, adés amb daga impia
vós us feriu amb cada paraula que heu sentit:
us sembla cada fressa d'un traïdor que espia ...
D'un glop poguéssiu beure cad'hora de neguit!
Ah, jo us trobés un'ombra com pluja fina i fresca,
xarops de confiança més dolços que una bresca,
coixí de desmemòries, que fes la testa lleu!
Esteu malalta, esteu malalta, missenyora;
i com arreconant-se, mon pànic us adora.
Els vostres ulls són dos falcons entre la neu.
 

Altres poemes

 
 
EL MÉS VELL DEL POBLE

Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.
 
 
PORTA D'HOSTAL

El gran ressol de la deserta via
mos ulls acluca. Mentrestant un home
pica la grava i és la vida seva
que està picant. Festeja la donzella
sota una parra tota empolseïda:
acuita amb son engany el tomb de l'hora.
En veig un de dormint, amb una sàrria
sota del cap: una catxutxa amaga
el son pregon que ja sa diada escurça.
Gent temporal! Jo, l'home de la vila,
de diferent accionat i parla,
provo, parat, el tedi, l'únic filtre
per a allargar la nostra vida inútil.