ARNAUT DANIEL (...1180-1195...)
-
- EN MON CANT FRANC I JOIÓS
- En mon cant franc i joiós
- mant mot deixo afaiçonat,
- i esdevé més ver, més cert,
- quan el tinc polit amb llima;
- car l'Amor allisa i daura
- tot cantar que ella em promou
- pels alts mèrits que governa.
- Jo m'acendro, cobejós
- de la més fina beutat
- del món, ho dic cor obert.
- Sóc seu, dels peus a la cima,
- i si freda alena l'aura,
- l'amor que en el cor em plou
- quina escalfor que hi interna!
- Mil llums de cera, frisós,
- i mil misses he ofrenat
- perquè Déu em dóni encert
- davant qui no val esgrima.
- I quan veig sa trena saura
- i el seu cos airívol, prou
- l'am més que qui em des Lucerna.
- Tant l'am de bon cor, zelós,
- que tem perdre-la aviat
- si per amor, res es perd.
- Son cor amb el cel intima
- mentre el meu a baix s'instaura.
- És usura amb què ella em nou
- car en té obrador i taverna.
- Si de Roma hagués, sobtós,
- l'imperi, i la dignitat
- del Papa, ho hauria ofert
- a qui el meu cor tant estima.
- I si el delit no em restaura
- amb un bes, ans de l'any nou,
- m'occeix, mes té pena eterna.
- Tot i el pes de mes llangors,
- d'amar-la amb fe no he cessat
- mal que ella em deixa en desert,
- i així lligo mots amb rima.
- Sofreixo més que el qui llaura:
- com jo amant, no val ni un sou
- qui a Monclí amà Audierna.
- Sóc Arnaut, que amassa l'aura,
- caça llebres amb el bou
- i amb la mar s'engalaverna.