JOAN ALCOVER (1854 - 1926)
L'autor a LletrA | Multimèdia sobre l'autor | L'autor 2.0
Poemes de Joan Alcover interpretats per Maria del Mar Bonet
Cap al tard
-
- DESOLACIÓ
- Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
- que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
- mes branques una a una va rompre la tempesta,
- i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
- Brots de migrades fulles coronen el bocí
- obert i sens entranyes que de la soca resta;
- cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
- al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
- I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
- i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
- i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
- Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
- sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
- jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
- LA RELÍQUIA
-
- Faune mutilat,
- brollador eixut,
- jardí desolat
- de ma joventut...
- Beneïda l'hora
- que m'ha duit aquí.
- La font que no vessa, la font que no plora
- me fa plorar a mi.
- Sembla que era ahir
- que dins el misteri de l'ombra florida,
- tombats a la molsa,
- passàvem les hores millors de la vida.
- De l'aigua sentíem la música dolça;
- dintre la piscina guaitàvem els peixos,
- collíem poncelles, caçàvem bestioles,
- i ens féiem esqueixos
- muntant a la branca de les atzeroles.
-
- Ningú sap com era
- que entre l'esponera
- de l'hort senyorívol,
- fent-lo més ombrívol,
- creixia la rama d'antiga olivera.
- Arbre centenari,
- amorós pontava la soca torçuda,
- perquè sense ajuda
- poguéssim pujar-hi.
- Al forc de la branca senyora i majora
- penjàvem la corda de l'engronsadora,
- i, venta qui venta,
- folgàvem i réiem fins que la vesprada
- la llum esvaïa de l'hora roenta,
- de l'hora encantada.
- Somni semblaria
- el temps que ha volat
- de la vida mia,
- sense les ferides que al cor ha deixat;
- sense les ferides que es tornen a obrir
- quan veig que no vessa
- ni canta ni plora la font del jardí.
- Trenta anys de ma vida volaren depressa,
- i encara no manca,
- penjat a la branca,
- un tros de la corda de l'engronsadora,
- com trista penyora,
- despulla podrida d'un món esbucat...
- Faune mutilat,
- brollador eixut,
- jardí desolat
- de ma joventut.
- LA BALANGUERA
- La Balanguera misteriosa
- com una aranya d'art subtil,
- buida que buida sa filosa,
- de nostra vida treu lo fil.
- Com una parca bé cavil.la
- teixint la tela per demà.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- Girant l'ullada cap enrera
- guaita les ombres de l'avior,
- i de la nova primavera
- sap on s'amaga la llavor.
- Sap que la soca més s'enfila
- com més endins pot arrelar.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- De tradicions i d'esperances
- teix la senyera pel jovent
- com qui fa un vel de noviances
- amb cabelleres d'or i argent
- de la infantesa que s'enfila, de la
- vellura que se'n va.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- RECORD DE SÓLLER
- Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...
- Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,
- la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
- on totes les vivendes tenen un hort al fons.
- Era senyor de casa el somni de la sesta;
- la posadera em feia senyal de que emmudís,
- posant-se els dits als llavis; una verdor xalesta
- pel portaló guaitava com auri paradís.
- L'hort m'oferí refugi, capçal la soca blanca
- del taronger; en l'herba em vaig tombar; l'eixam
- d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca,
- i em feia pessigolles al front l'espès herbam.
- Eren les verdes tiges profunda columnada;
- filtrava, ran de terra, l'esguard per allà endins;
- dansaven les corol.les de fulla acarminada,
- com baiaderes entre pilars esmaragdins.
- Llavores un misteri per mi es va descloure,
- torbant la fonda calma del cor adolescent:
- entrà una jovenesa amb els cabells a lloure
- que un raig de sol feria com nimbe resplendent.
- Amagatall cercava per treure's una pua
- del cos; a totes bandes girà l'ull inquiet;
- s'alçà la falda roja, mostrà la cama nua
- que més amunt tenia una blancor de llet.
- Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre
- son ritme; una calrada bullenta vaig sentir;
- l'esglai que sentiria la bergantella tendra
- que es creia tota sola, si s'adonés de mi!
- I el nin va tornar home... Quin esperit dins una
- espina de figuera de moro va saltar
- a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna
- de dar-me el fuit de l'arbre simbòlic a flairar?
- Mai més l'he retrobada; i veig com aquell dia,
- fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc,
- i el món d'una edat nova, inconscient m'obria,
- incendiant la porta sense percebre el foc.
- Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa,
- vos que caceu libèl.lules en la presó del rim,
- prenent-les per les ales amb tanta subtilesa
- que no se perd ni un àtom del matisat polsim.