Han dicho...

Quim Monzó ha marcado a toda una generación de escritores en lengua catalana. Sus narraciones son modélicas y están escritas con un gran sentido del humor y una extraordinaria capacidad de observación. Vuitanta-sis contes [Ochenta y seis cuentos] (1999) reúne sus primeros cinco libros de narraciones y es una oportunidad única de conocer al escritor más leído de la literatura catalana.

"Los cuentos de Monzó son máquinas de segregar interés y lucidez alimentadas por un vitalismo inicial que bien pronto se convierte en angustia e incertidumbre. Sus relatos nos permiten asistir al combate singular entre la constante centrifugación de una imaginación desbordante y la concentración de todos los esfuerzos en una única dirección que conduce al punto final: cuando el cuento se clava en el centro de la diana y se transforma en sensación indefinible y en persistencia en la memoria de unas formas simétricas y reveladoras. La evolución en el arte narrativo de Monzó durante estos últimos veinte años se cifra en la capacidad de haber sabido lograr progresivamente que, tras la lectura de uno de sus cuentos, le quede al lector ese regusto indefinible que tienen el sentido y la fuerza del desafío de los grandes enigmas y abismos vitales por donde todos nos despeñamos día sí día no."

Manel Ollé, "Mundos monzónicos", El Periódico (09/02/2001)

"Sin duda, la virtud más destacable de esta oferta editorial es que nos permite ver el conjunto de una obra de peso en la narrativa catalana de este final de siglo. Fue un escritor polémico desde sus primeros escritos, en buena medida porque quiso romper con determinados estereotipos del comportamiento creativo. Era innovador y se empeñó en practicar una literatura lejos de los trascendentalismos, pero no por eso vacía de un sentido, que, siguiendo modelos conocidos, aparece casi siempre escondido detrás de atavíos formales más bien austeros. Austeridad que no es precisamente sinónimo de pobreza, sobre todo cuando, como en el caso de Monzó, es el resultado de un trabajo que quiere esencializar formas y temas, y, al mismo tiempo, llegar sin dificultades a los lectores. Un escritor que, además, ha tenido la osadía de construir la columna vertebral de su propuesta creativa a partir de un género todavía infravalorado por la literatura contemporánea. Y eso a pesar de ejemplos, que él mismo ha recordado a menudo, como Borges, Cortázar y Calders. No entiendo por qué aún hay quien duda de que hablar de narrativa breve contemporánea es necesariamente hablar de Quim Monzó. Al igual que los cuentos de Rodoreda, de los de Calders y posiblemente también de los de Sarsanedas y Moncada, estos ochenta y seis de Monzó muestran a un escritor que no sólo ha sido capaz de construir una obra valiosa, sino que —lo que es tanto o más importante— ha abierto caminos nuevos y ha permitido que escritores más jóvenes se decidieran a explorarlos."

Vicent Alonso, "Els vuitanta-sis de Monzó", Caràcters, nº 8 (junio 1999)

Uno de los cuentos...

Uf, va dir ell

Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no l'hauria pogut badar). Ella ni se'l va mirar (feia taaanta calor, i la finestra, com sempre, tancada). La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va contestar (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). Si vols, obre-la, va suggerir, perquè li va semblar que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no es va aixecar de la cadira ni va fer cap comentari. Era com si el temps els aixafés en silenci. Va agafar la tetera i, a poc a poc, va abocar cafè dins de la tassa (feia ja un any que s'havia trencat la cafetera i havien decidit no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, farien servir la tetera pel cafè). Una mosca volava pel damunt del pastís. Va alçar la mà per fer-la fora, però tot seguit va pensar que era un esforç massa gran per la poca nosa que la mosca li feia, així que la va deixar estar. Durant uns segons, la mà va quedar suspesa en l'aire. Després la va abaixar lentament i la va deixar sobre la taula. Crec, va dir ell ensumant l'aire, que aquesta calda atreu les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que no pas viva, que s'arrapava a l'únic pam net de mur, blanc i brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i entraria a l'habitació. Sí, va convenir ella mirant la tassa, i la va començar a copejar amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). ¿Podries deixar de fer soroll?, va preguntar ell, tip. Ella va llançar la cullereta sobre la taula i el cop va ser suau, tou, de color taronja. Abans, era ell qui encara parlava, no feia tanta calor a l'estiu. Tot es capgira, va rematar ella. Hi estaven d'acord. Van quedar en silenci mentre el sol planava sobre tots els caps: els dels homes al carrer, caminant lents, els dels nens a la platja, cecs d'aspror. Van barrejar les cartes i van escapçar-ne la pila. Ella tenia doble parella.

Quan se'n van adonar el cel ja era fosc i el reflex negre. Van encendre el llum de la taula i van recollir les cartes. Amb el comandament a distància van engegar el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que es van anar menjant. Acabada la programació, els himnes i les banderes, la tele es va inundar de pluja i es van adormir a les butaques. Aleshores, pels vols de mitjanit van entrar per la finestra els coloms rosats, els galls negres de canyamel, els cérvols daurats, les gavines de lapislàtzuli, les heures multicolors i les girafes d'heliotropi, tan rialleres. S'hi van estar estar fins a la matinada i se'n van anar poc a poc, a mesura que el sol despuntava, de tal manera que, quan ell i ella es van despertar (el sol feria ja el mur blanc i brut de davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no l'hauria pogut badar).

  • Poesía Dibujada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA