N'han dit...

Els promotors del cabaret-cerveseria Quatre Gats (Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Pere Romeu, etc.) llançaren un setmanari (1899) amb el mateix nom en el qual es tracta d'art i de literatura "sense color polítich. Res de caborias de cap mena... Els treballs seran sèrios o de broma, sempre que la broma siga de bon gust".

Amb el número 15 els Quatre Gats desapareixia per tornar a sortir amb el mateix format, el mateix disseny i els mateixos col·laboradors sota el nom Pèl & Ploma (juny 1899). Ramon Casas hi continua publicant la sèrie de retrats al carbó d'artistes i escriptors que havia iniciat als Quatre Gats...

Glòria Casals, Ramon Pinyol Torrens, Història de la literatura catalana (1985)

L'abandonament del simbolisme

Joan Campàs (Universitat Oberta de Catalunya)

El nucli que millor representa aquest canvi en l'evolució del modernisme és el que es reuneix a la cerveseria d'Els Quatre Gats, ubicada als baixos de la casa Martí de Puig i Cadafalch, al carrer de Montsió de Barcelona; oberta el 14 de juny de 1897, sota la direcció de Pere Romeu, i segons el model del Chat Noir de París, va ser finançada pel banquer Manuel Girona, pel ric drapaire Martínez Ardéniz i per Ramon Casas. Hi trobarem la vella generació modernista (Rusiñol, Casas, Utrillo), la nova generació (Pichot, Nonell, Canals) i els més joves (Picasso, Casagemas, Opisso). S'hi feien tot tipus d'activitats, com ombres xineses, vetllades musicals d'Isaac Albéniz, Enric Granados i Joan Maria Gay, reunions de l'Associació Wagneriana, representacions de titelles per a infants a càrrec de Juli Pi, exposicions de cartells i dibuixos, concursos literaris. La seva aportació més interessant va ser la de cohesionar la nova generació d'artistes joves (no cal mitificar més el seu paper: era un local de menjars i begudes on es reunia gent inquieta).

Ara el protagonisme passarà de Rusiñol a Casas i de Sitges a Barcelona. Les revistes Quatre Gats i Pèl&Ploma difondran les obres de Casas, que esdevindrà molt popular gràcies als seus dibuixos. En canvi, Rusiñol passa per una delicada situació personal (problemes de salut a causa de la seva addicció a la morfina, extracció d'un ronyó, reconciliació amb la seva dona) i per una etapa pictòrica mística ("Novici en èxtasi als peus de Crist"). Malgrat tot, Rusiñol era ja un clar referent del modernisme català i de la literatura decadentista, i començava a forjar-se'n el mite. D'ell s'explica que, a causa del reumatisme, va haver d'anar a un sanatori que s'anunciava com aquell en què només es moria anualment el 2% dels malalts; Rusiñol va escriure al director pregant-li que l'avisés quan hagués mort aquest 2% per anar-hi a fer-se la cura.

En l'abandonament de l'estètica simbolista, també hi va tenir un paper important la valoració del cartell com a autèntica manifestació estètica nova. El cartell per al Salón Pedal (1897) d'Alexandre de Riquer és, encara, una perfecta combinació d'un element prosaic -anuncia un velòdrom- i un simbolisme refinat. Tota mena de productes van passar a ser anunciats amb cartells: galetes, embotits, begudes, espectacles, medicaments... Riquer i Gual utilitzaven com a tema central la figura femenina voltada d'elements vegetals estilitzats. Aviat es va instaurar el costum de convocar concursos per seleccionar els millors cartells anunciadors. Al de l'Anís del Mono, l'abril del 1898, s'hi van presentar 162 originals: Casas va guanyar el primer premi i Riquer, el segon. En aquest cartell Casas abandona l'estètica simbolista en benefici d'una imatge més realista: les dones són ben reals, els fons són llisos i no florals, el concepte plàstic és sintetista, a base de grans taques de color. La seva activitat com a dissenyador de cartells el durà a fer els de Codorniu, Cigarrillos París, Sífilis...

L'abandonament del simbolisme va anar acompanyat d'un retorn al vitalisme perquè s'identificava millor amb el catalanisme, amb la seva exaltació de la vida, la mitificació de la joventut, les metàfores de l'albada, del sol ixent, la pujada al cim, el cant de l'alegria, la condemna de la feblesa. La burgesia catalana necessitava ara una mobilització ideològica. I els intel·lectuals, trencant l'aïllament en què s'havien reclòs amb el simbolisme, podien novament sentir-se integrats; però havien de pagar un preu: el nou modernisme no podia traspassar el marc ideològic molt conservador d'aquesta burgesia. Nacionalisme i modernisme tornaven a donar-se de la mà. Les Visions i cants (1900) de Joan Maragall en són un bon testimoni. Aviat, però, el catalanisme agafarà tot el protagonisme.

Copyright text © 1993 Joan Campàs