L'Avenç: la modernització de la cultura catalana
Ramon Pla i Arxé (Universitat de Barcelona)
L'Avenç va ser, inicialment, només una revista de cultura subtitulada "lletres, arts i ciències". Fundada el 1881, es deixà d'editar el 1893.
Però L'Avenç fou també una editorial -l'editorial en català més important de la seva època, que publicà set revistes pròpies, més de cinc-cents llibres diferents i dotze col·leccions editorials- associada a una impremta caracteritzada pel seu refinat tractament de la tipografia contemporània, i a una prestigiosa llibreria. L'Avenç, en aquest sentit, estigué actiu fins el 1915, any en què es dissolgué la societat. Però L'Avenç s'identificà també amb un grup d'intel·lectuals i escriptors que dugueren a terme nombroses iniciatives culturals amb una orientació, tal com es deia aleshores, "modernista". L'activitat de L'Avenç durant aquests trenta-cinc anys fou determinant en l'evolució de la cultura catalana contemporània. De com era entesa la cultura catalana el 1881 a com ho va passar a ser el 1915, hi va la diferència que hi ha entre una cultura regional i una cultura nacional: amb una normativa lingüística comuna, una identificació de la cultura catalana amb la modernitat intel·lectual i estètica europea, i un concepte de cultura que comprenia tots els gèneres i totes les arts -sense restringir-la a la poesia o al folklore- i totes les disciplines com el dret, la música o l'arquitectura. En aquestes tres transformacions L'Avenç hi tingué un paper decisiu.
Els tres personatge clau de L'Avenç van ser Jaume Massó i Torrents -el seu fundador i propietari, total o parcial, fins a la dissolució de la societat-, Ramon D. Perés -que dirigí la revista el 1883 i el 1884- i Joaquim Casas-Carbó, que s'hi incorporà el 1891 amb una nova aportació de capital, i amb la voluntat d'impulsar la reforma lingüística. Les tres personalitats tenien un perfil social similar: rics, fills d'indians, amb una cultura més cosmopolita que acadèmica i amb una presència molt activa en influents institucions ciutadanes com l'Ateneu o les associacions excursionistes, i en entitats civils -el Centre Català, els Congressos catalanistes i, en alguns casos, la maçoneria- que els donaren els contactes, la influència i la imatge que els definí i identificà al llarg dels trenta-cinc anys de coherent trajectòria cultural.
La seva activitat va respondre a un ideari que definiren ja en el primer número de la revista i que orientà tota la seva activitat: l'hostilitat a la mentalitat reaccionària, el rebuig dels models arcaics de la cultura de la Renaixença i, naturalment, la idea positivista del progrés que aplicaren a la política, la llengua o l'estètica d'acord amb els models de l'època. L'objectiu era transformar una Catalunya nostàlgica, clerical i retòrica en una Catalunya moderna, avançada i lliure.
La revista L'Avenç (1881-1882)
L'Avenç -escrit Avens, aleshores- va ser fundada per Jaume Massó i Torrents, quan tenia divuit anys, amb dos amics d'infància (Josep Meifrèn i el pintor Ramon Casas, que acabava de complir quinze anys). El primer que editaren va ser un exemplar -titulat Lo Velògrafo i aparegut el 3 de gener de 1881- i deu números de L'Avens (del juliol al desembre de 1881) reproduïts amb la mateixa rudimentària tècnica anomenada velografia. A partir del 1882 L'Avens s'imprimí i, segons recorda Massó i Torrents a les seves memòries, "en tiràvem tres mil i se'n venien dos mil cinc-cents i de vegades fèiem curt". És a dir, moltíssims. L'Avens aparegué amb periodicitat mensual o quinzenal del 1881 al 1884, i del 1889 al 1893. Durant tots aquests anys, L'Avenç (escrit així des del 1891) evolucionà.
L'ideari inicial de L'Avens s'inspirava en les idees progressistes, catalanistes i federals de Valentí Almirall. Ho afirmen explícitament en l'article editorial del primer número (3 de juliol de 1881) quan escriuen: "...en lo catalanisme, existeixen avui dos partits complertament oposats. Los uns són sectaris de les idees més endarrerides i rebusquen per làpides i pergamins, termes antiquats per a que els que ells creuen ignorants no les entenguin; los altres vislumbrant lo lluminós astre de la Llibertat, se fan càrrec de que les coses canvien amb lo transcurs dels sigles..."
I, com a conseqüència d'aquesta actitud, defensen "el català que ara es parla" i una literatura menys retòrica i medievalitzant, adopten -per oposició al dels Jocs Florals- el lema de Josep Anselm Clavé, "Progrés, virtut i amor", difonen els moderns corrents culturals i promouen una crítica -literària i social- exigent. Aquesta orientació explica tot el procés de L'Avenç.
Del 1883 al 1884: Ramon D. Perés i el naturalisme
Durant els anys de la direcció de Ramon D. Perés, L'Avens es tornà preferentment literari i associà la tesi de L'Avenç -la de la modernització cultural- al naturalisme d'Emile Zola. Un naturalisme, però, que, a vegades, tenia poc a veure amb el de Zola i que s'identificava amb la manca d'afectació -imitació de la naturalesa, sinceritat- que feia els textos "naturals". És a dir, que en el fons es tractava d'un realisme alliberat d'artificis. Però el nom de Zola i de la seva escola s'anà introduint, amb èxit, a L'Avens i a la literatura catalana com a conseqüència d'una orientació que ells anomenen per primera vegada (1884) modernista. En aquest Avens hi col·laboraren Joan Sardà, Josep Yxart, Narcís Oller, Francesch Matheu i Valentí Almirall.
El 1884 suspengueren la publicació de L'Avenç perquè Massó i Perés havien de viatjar a Anglaterra. Per compensar els subscriptors, els regalaren el que, de fet, fou el primer volum de L'Avenç: Lo Freser de Jaume Massó i Torrents, que volia, a més, iniciar una col·lecció editorial ("Catalunya per sos rius").
Del 1890 al 1891: Pompeu Fabra i la Campanya lingüística de L'Avenç
El 1889 es reprengué la publicació de L'Avenç, dirigit en solitari per Jaume Massó, que s'estancà en les posicions adquirides. El 1890, però, Jaume Massó conegué Joaquim Casas-Carbó i convingueren iniciar una campanya orientada a "posar el llenguatge escrit d'acord amb el llenguatge parlat": era el que tothom conegué com la Campanya lingüística de L'Avenç, que dugueren a terme Eudald Canibell, Jaume Massó, Joaquim Casas-Carbó i, sobretot, Pompeu Fabra. La campanya consistí en diversos articles publicats a L'Avenç i a d'altres publicacions i un cicle de conferències (1891) organitzat al Centre Excursionista de Catalunya.
La Campanya entrava en la polèmica -agreujada per la manca d'una autoritat lingüística- entre els partidaris d'un català pur però arcaic i els partidaris d'acceptar simplement la realitat -corrompuda- de la llengua parlada. L'encert de L'Avenç consistí a saber assumir amb rigor científic el lideratge del "català que ara es parla", amb la qual cosa es desarmava la tendència del seu irresponsable populisme i es privava la tendència contrària del seu monopoli del rigor. La reforma fou la base de les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans, sancionades per la Mancomunitat, que presidia Enric Prat de la Riba.
El 1891: Joaquim Casas-Carbó i l'expansió de L'Avenç
El 1891 Jaume Massó s'associà amb Joaquim Casas-Carbó, cosí del pintor Ramon Casas, i L'Avenç assolí un volum d'activitat editorial molt superior: adquiriren maquinària editorial nova -i el primer que hi publicaren fou l'Ensayo de gramática de catalán moderno (1891) de Pompeu Fabra-, ampliaren el que només havia estat una incipient llibreria i adquiriren un local nou que fou la seu d'una influent tertúlia literària.
El 1892: L'Avenç més polèmic
Els articles de Jaume Brossa i d'Alexandre Cortada a la revista introduïren un to polèmic i una crítica frontal dels valors de la burgesia i de la funció de la cultura catalana -literatura i música, sobretot- en aquest context. En aquest període el terme "modernisme" adquirí una més gran bel·ligerància ideològica. Això implicà associar el prestigi cultural -avantguarda artística, traduccions, participació dels autors de més prestigi- a un catalanisme polític radical i a l'heterodòxia civil i cultural. L'aura d'europeisme que la cultura catalana adquirí a Espanya i en el si de la mateixa societat catalana es deu, entre d'altres, a aquest procés.
El 1893: la fi de L'Avenç
La revista L'Avenç va deixar de publicar-se amb el número del 15-31 de desembre de 1893, a causa de tres factors determinants: a) la crisi dels atemptats anarquistes -l'atemptat contra el capità general, l'afusellament del tipògraf Paulí Pallàs a Montjuïc i la bomba al Liceu-, que implicà L'Avenç i comportà un escorcoll de la policia; b) la irritació per les crítiques aparegudes contra Frederic Soler, "Pitarra", i c) el dèficit econòmic que la progressiva pèrdua de subscripcions comportava.
Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA
